Avui hauria d’haver fet un apunt de la inauguració de la temporada 2026/2027 de l’OBC a L’Auditori de Barcelona, però les greus inclemències meteorològiques van motivar la cancel·lació tant del concert de dissabte tarda, només amb la interpretació de la setena simfonia de Beethoven, com el d’avui al matí, amb el programa íntegre que incloïa a banda de la simfonia esmentada, el Concertino per a orquestra de corda de Robert Gerhard i el concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 21 de Frédéric Chopin, amb Jan Lisiecki al piano i tots dirigits pel titular Ludovic Morlot.

Com que ja tenia coll avall escriure un apunt no us vull deixar sense i aprofitant que també s’iniciava la temporada de concerts de la prestigiosa Fundação Calouste Gulbenkian de Lisboa i que el web de la institució l’oferia en streaming el 2 d’octubre, amb un programa esplèndid, he pensat que segur que us podia interessar.

Aquesta és la quarta temporada que el director finlandès Hanni LIntu està al capdavant de l’Orquestra Gulbenkian, amb la que ja ha renovat contracte fins el 2030, alternant la direcció de l’orquestra portuguesa amb la Singapore Symphony Orchestra.

El programa del concert inaugural estava format per dues obres precioses:

La Damoiselle élue el poema líric per a dues veus solistes (soprano i mezzosoprano) cor femení i orquestra compost per Claude Debussy entre els anys 1887 – 1888 amb un text de Dante Gabriel Rossetti, The Blessed Damozel, traduït per Gabriel Sarrazin; a la primera part.

Oedipus Rex, l’òpera-oratori d’Igor Stravinski basada en la tragèdia de Sòfocles, llibret de Jean Cocteau i traduït al llatí per Jean Daniélou, estrenada el 30 de maig de 1927 a Paris, en la segona part.

L’obra de Debussy esdevé el trencament compositiu del músic francès amb el romanticisme per endinsar-se en el que serà el món impressionista del qual en serà l’absolut referent.

El poema és una mirada a la inversa del poema d’Orfeo, sent l’estimada qui observa la terra des del paradís anhelant retrobar-se amb el seu manat que encara és viu.

El cor celestial i la narradora (mezzosoprano) descriuen la bellesa serena i estàtica del cel, la “Damoiselle” expressa el desig de tornar a abraçar el seu estimat i no l’ideal celestial. Al final, conscient de l’abisme que els separa i la impossibilitat de  retornar a la terra, es fon en un melangiós lament.

Debussy desenvolupa un llenguatge innovador que traeix l’harmonia clàssica amb cromatismes i uns llunyans leitmotiv d’influència wagneriana, però recreant un món molt més deliqüescent de colors i sonoritats transparents i aèries que s’identificaran per sempre més com l’impressionisme francès, emprant per al cant, un declamat líric continuo que esdevindrà el germen del genial Pelléas et Mélisande, la seva única òpera, com bé sabeu.

La interpretació que en fan el director finlandès, la jove soprano nord-americana Erika Baikoff, la mezzosoprano russa Victoria Karkacheva i el cor femení de la Gulbenkian és una delícia, per la magnífica conjunció vocal i l’embolcall orquestral de les sonoritats  etèries, que atorguen la serenitat i també el sensualisme amb sordina emocional que Debussy atorga a la damoiselle. Magnífica la intervenció de la soprano que només tenia present per una Xénia del Boris al MET (temporada 21/22) que no em va deixar especial record. En el seu monòleg llueix una exquisida sensibilitat i una cura en el so, que fan de la seva intervenció un moment d’encanteri flotant. La veu no especialment bella, té unes sonoritats càlides molt adients i el seu fraseig i control és exquisit.

La veu càlida de Karkacheva i l’esplèndida participació del cor femení de la formació coral de la Gulbenkian són amb la colorista i etèria direcció de Lintu, el magnífic complement.

Pel que fa a l’obra de Stravinski representa un canvi radical a les sonoritats de la primera part i compte amb un equip de cantants esplèndids, encapçalats pel tenor nord-americà Russell Thomas, primer premi Viñas en l’edició de 2010 i que vàrem veure a l’Auditori de Barcelona cantant un Rèquiem de Verdi amb l’OBC i després hem tingut l’oportunitat de veure’l en streaming del MET o Salzburg. Amb ell hi ha el baríton Paul Gay , el baix Günther Groissböck i la mezzosoprano Victoria Karkacheva en el rols principals, amb el cor, aquest cop la secció d’homes de la formació coral del Gulbenkian amb la contundent direcció de Lintu i la preciosa narració en portuguès, òbviament, de l’actor João Reis.

L’obra de Stravinski malgrat la curta durada, és d’una intensitat musical aclaparadora. Stravinski la va escriure entre els anys 1926 i 1927, per tant, en el període neoclàssic del compositor rus.

La interpretació és magnífica, un canvi radical de decorat amb la primera part, i una demostració del director finlandès del control dels patrons dinàmics, amb els ostinato i la tensió orquestral d’austeritat expressiva però espectacularitat sonora, amb l’ambivalència del distanciament brechtià dels personatges i la majestuosa disposició de l’orquestració. La magnífica orquestra portuguesa respon a les exigències del seu titular de manera esplendorosa, amb riquesa de so, tensió i equilibri, amb les fustes greus com a protagonistes orquestrals en molts moments, i les tubes, trombons i percussió en estat de gràcia. Si el cor femení a la primera part va exhibir delicadesa etèria i comunió sonora, les cordes masculines mostren en l’obra de Stravinski, força, ductilitat, contundència i expressivitat, per oferir l’estat d’ànim del poble de Tebes, submergit entre la pregària i la desesperació. És sense cap mena de dubte una formació coral de primeríssima categoria.

La part vocal és compacta, amb intervencions que tret del rol d’Oedipus, no tenen gaires intervencions o no gaire llargues. Thomas té una veu molt sòlida de tenor spinto amb sonoritats heroiques, ja ho vaig dir les altres vegades que ha aparegut pel blog. No és una veu gaire dúctil, però té una contundència apropiada pel rol, alguns sons a vegades són una mica durs, però mostra en tot moment seguretat en la zona aguda i amplitud de registre amb un centre consistent. Stravinski no demana emocions als intèrprets i aquí tots, cantants i narrador exposen els fets. L’evolució vocal de l’arrogància inicial, fins i tot amb cert virtuosisme a la devastació final, estan honestament cantats per Thomas. En altres rols no ho tinc gaire clar, però en aquest m’ha semblat molt més que eficaç.

La mezzosoprano russa, Karkacheva, ara com a Jocasta, té una ària “Non erubescite, reges” que recorda un belcantisme dramàtic més propens a l’expressió d’emocions i que ella, en clara diferència en la intervenció divina de l’obra debussiniana, expressa magníficament.

Paul Gay, que veurem al Liceu en l’òpera d’Adés, canta la part de Creont de manera convincent, i amb una veu no gaire distingida, mentre que Günther Groissböck fa front a Tirèsies amb seguretat i una veu que amb els anys va perdent greus, una cosa ben curiosa. Els membres del cor Luís Mayer-Benito, baríton i Francisco Cortés, tenor, fent front al missatger i el pastor, el primer amb molta més seguretat que el segon.

L’obra és esplèndida i la interpretació m’ha agradat moltíssim, com també m’ha agradat que sigui la mateixa fundació la que transmeti els seus concerts en directe, una solució que malauradament han de fer moltes orquestres i teatres en desertar de l’emissió les cadenes de televisió públiques, que són les que haurien d’apropar la cultura als televidents.

Aquí us deixo la fitxa artística del concert

Claude Debussy – Dante Gabriel Rossetti
La Damoiselle élue
Erika Baikoff (soprano)
Victoria Karkacheva (mezzosoprano).

Igor Stravinski – Jean Cocteau
Oedipus Rex (òpera-oratori)

Russell Thomas, Oedipus
Paul Gay, Creonte
Günther Groissböck, Tirèsies
Victoria Karkacheva, Jocasta
Luís Mayer-Benito, missatger
Francisco Cortés, pastor
João Reis, narrador

Cor i Orquestra Gulbenkian
Dircetor musical Hannu Lintu
Grande Auditório de Lisboa
2 d’octubre de 2026