Plácido Domingo, Montserrat Caballé i Bianca Berini. Gran Teatre del Liceu, desembre de 1973 Foto original en blanc i negre i colorejada per la IA

Per acabar les aproximacions a l’Aida (hi haurà un appendix), m’ho he pensat molt, però no podien faltar les famoses representacions que van tenir lloc al Liceu els dies 29 de desembre de 1973 i els dies 1, 3 i 5 de gener de 1974, amb Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Bianca Berini, Gianpiero Mastromei, Gwynne Howell, Joan Pons, Josep Ruiz i Cecília Fondevila, sota la direcció musical del metre Gianfranco Masini.

Ja ho sé!, no he posat res de Tebaldi, de la Price, de Corelli, la Bumbry… però les aproximacions tenien la pretensió de mostrar aspectes de les interpretacions d’aquesta òpera en vocalitats diverses que a mi em semblaven interessants i, per altra banda, ara, totes les grans versions discogràfiques oficials o pirates són fàcilment accessibles a YouTube. També soc conscient que no puc donar l’abast a les preferències particulars de tots els que em llegiu.

Es va vendre tot per a totes les quatre representacions, una d’elles a benefici de la Creu Roja i com que aleshores es venien entrades a llotja sense considerar a quina llotja anaves i la capacitat que tenia cada llotja, es van vendre més entrades que seients hi havia aleshores al Liceu de 1973 (oficialment 2.318). Les entrades dels passadissos a la sala eren plenes de públic dret que taponaven tots els accessos i que en cas d’una emergència haguessin suposat un total desori. Ningú es va voler perdre aquelles representacions del títol més representat mai al teatre i amb un cast que reunia a una de les parelles més estel·lars del moment en una forma extraordinària pocs mesos abans de gravar la meravellosa edició discogràfica que per a mi continua sent la referència absoluta d’aquest títol en tota la història discogràfica, si bé allà el cast el completaven Fiorenza Cossotto, Piero Cappuccilli, Nicolai Ghiaurov, Luigi Roni, Nicola Martinucci i Ester Casas, sota la direcció de Riccardo Muti en la seva primera gravació íntegra d’una òpera. Es va gravar entre el 2 i el 10 de juliol de 1974a l’Euston Cinema de Londres.

Per què la darrera aproximació és amb aquest repartiment i no amb alguna representació amb Leontyne Price, Renata Tebaldi, Franco Corelli, Richard Tucker, Fiorenza Cossotto, Grace Bumbry, Piero Cappuccilli, Robert Merrill, Nicolai Ghiaurov o Nobaldo Giaiotti entre molts altres noms que podria esmentar pels cinc principals rols? Doncs, per a mi és ben senzill: En primer lloc, perquè són unes representacions històriques del Gran Teatre del Liceu, el meu teatre, en segon lloc, perquè Montserrat Caballé és la meva soprano i cantant Verdi, tan discutida ella, no només pels tebaldistes de la casa, sempre m’ha semblat prodigiosa i ja va ser motiu d’un apunt fa molts anys a IFL (Montserrat Caballé canta Verdi); en tercer lloc, perquè en Plácido Domingo d’aquella època oferia poca discussió, era una veu de tenor spinto amb unes qualitats artístiques excepcionals que amb la Caballé feien molt bona parella fins que els egos van topar i van trencar una relació artística extraordinàriament estimulant i, en quart lloc, perquè la resta del cast, sense estar a l’altura de la parella protagonista oferien unes interpretacions valuosíssimes a unes representacions encara avui recordades per molts dels que hi varen ser i molts que ens hem hagut de conformar amb els àudios de la ràdio de l’època o les gravacions fetes dins de la sala.

La gran Caballé i sobretot aquella dels anys seixanta i primera meitat dels setanta sabem que es distingia pel miraculós so que era capaç de modular amb una tècnica vocal fora de tota norma. La capacitat per modular les frases amb sons eteris, flotants, pianíssims d’impacte i un cant legato que van fer possible un estil belcantistic a hores d’ara no superat i mil vegades imitat, també els va utilitzar per afrontar els rols verdians més densos que de mica en mica va anar incorporant a la seva llarguíssima carrera, però ja des d’un bon inici en els anys de formació aprenentatge a “l’exili” ja va fer front a Verdi. Curiosament, Aida va ser el primer rol que va interpretar de Verdi sobre un escenari (18 de setembre de 1957 al Stadt Theater de Basilea) i posteriorment a Hannovern (1958) i no seria fins a 1959 que va fer front a les seves primeres Violetta i el 1960 Leonora de Il Trovatore, ambdues a Bremen. El 1964 va ser l’Amelia del Ballo i la Desdemona de l’Otello al Bellas Artes de Mèxic. L’any 1968 la seva primera Luisa Miller, que va cantar al MET i l’Elvira de l’Ernani que va cantar per a la RAI (Milà). L’any següent incorporaria l’Elisabetta del Don Carlo a Verona, L’any 1972 va gravar la Giovanna d’Arco per a l’EMI i l’any 1974, pocs dies després de l’Aida liceista, incorpora l’Elena de I Vespri Sicilianni amb unes imponents representacions al MET i gravar l’Amalia de I Masnadieri per a la Philips. Per a la mateixa discogràfica gravà l’any 1975 la Gulnara d’Il Corsario al costat de Jessye Norman i Josep Carreras. L’any 1976 va cantar dirigida per Karajan, en l’únic encontre entre ambdues personalitats, la Messa da Rèquiem a Salzburg i l’any 1978 cantà la Leonora de la Forza del destino a la Scala. El 1979 canta la Mina d’Aroldo al Carnegie Hall. Ja en el 1985 fa la seva darrera aportació verdiana cantant l’Amelia de Simon Boccanegra al festival d’Orange. El rol verdià que més vegades va cantar al llarg de la seva carrera va ser el d’Elisabetta del Don Carlo (60 representacions), seguit de la Leonora de Il Trovatore (59) i la Violetta (54 representacions). D’Aida en va fer 29 representacions.

De la seva meravellosa interpretació cal fer especial esment de les parts més líriques, és clar, però en comparació amb la Freni de la primera aproximació s’evidencia que si el fraseig no és tan incisiu, el cos vocal i el registre és molt més idoni, apropant-se molt més a Gloria Davy i superant-la amb el desplegament tècnic de les mitges veus, els pianos i les notes flotants que tant d’impacte fan en el tercer acte, amb aquella demostració de legato per fer front als grans arcs melòdics verdians. Caballé està intensa i no fa en cap cas aquella utilització oberta dels greus que més endavant utilitzaria en els passatges dramàtics. No cal dir que a l’escena de la tomba està vocalment colpidora i excelsa, al costat d’un Plácido pletòric.

El tenor madrileny comença una mica tibat en el recitatiu, però ja en el “Celeste Aida” es mostra comunicatiu i notablement frasejat fins i tot en les frases més greus que tants tenors més pendents de l’agut que no pas de tot el cant que precedeix el temut “vicino al sol”, passen per alt. El seu no és trompetejant, però té categoria i calidesa. El fraseig és bonic, expressiu i lligat. En el segon acte està molt entregat en la gran escena del triomf i en el tercer i quart, excel·leix estimulat per una Caballé i també una Berini volcàniques. La veu era ferma, l’agut segur i el color bronzejat d’una veu de tenor autènticament spinto, amb claredat i morbidesa en el registre i en el fraseig tan expressiu i d’efecte extremadament comunicatiu pel públic, Domingo transmetia seguretat. L’esplendor vocal d’aquells anys era absolut, feia notes a mitja veu, que no sovintejava massa i encara no mostrava aquelles notes més obertes i forçades en la zona alta i aquell curt legato que l’activitat incessant de la seva carrera i la quantitat de rols de màxima exigència i estils distants, van provocar. Era el gran moment.

Bianca Berini no va ser tan gran com Simionato, la Barbieri o la Cossotto. La veu era menys atractiva i no tan compacte i homogènia, però el registre i el color eren autènticament de mezzo verdiana. El seu fraseig era intens i l’expressió dramàtica evitava les vulgaritats de tantes mezzosopranos que volen imposar la seva autoritat amb sons de pit més aviat grollers. Amneris, com Eboli, són princeses que haurien de mostrar, si més no en l’imaginari popular, una passió sanguínia sense mai oblidar l’elegància que la seva personalitat ha de mostrar en el fraseig per mostrar la seva autoritat. La Berini sempre hi és i mai amaga el cap sota l’ala malgrat les exigències vocals, que són moltes i de variada expressivitat. El seu tercet és magnífic, com l’autoritat en el duo amb Aida i totes les intervencions en el gran concertant. El seu gran moment del quart acte amb el duo amb Radamés i la gran escena del judici és esplèndida, sense per això, excel·lir com ho feia Cossotto en els seus millors anys, la Simionato, la Obraztsova o l’extraordinària Grace Bumbry. La tinguéssim ara!

Gianpiero Mastromei va ser un notable italià que sense posseir la noblesa dels grans barítons verdians, potser perquè la veu tampoc era especialment bella, feia en aquest rol, una notable creació, l’Amonasro no té cap ària d’aquelles on el legato i l’extraordinària elegància del fraseig verdià, sigui imprescindible, si bé en la seva gran frase del concertant i el duo amb Aida, ell imposava autoritat amb més efecte i eficàcia que veritable grandesa. La dicció i el fraseig són exemplars.

Gwynne Howell va ser un destacat baix anglès, que en cap cas tenia una veu de gran baix verdià, ni per bellesa del color vocal ni per aquella autoritat que han de posseir els personatges verdians destinats a aquesta corda, però va ser un gran professional que va fer una notabilíssima carrera, no només a Anglaterra.

Joan Pons, pocs anys després notabilíssim baríton, ja denotava que la veu no era pròpiament de baix, tot i la rotunditat vocal d’un color càlid i perfectament distingible. Feia un notable Rei,

Els incondicionals de la casa, Josep Ruiz, missatger i Cecília Fondevila (sacerdotessa) aporten, a banda de la seva demostradíssima professionalitat, una inevitable sensació nostàlgica a tots els que ens vàrem fer un tip de veure el seu excel·lent treball sobre l’escenari del Liceu en tantíssimes representacions.

El cor del teatre, reforçat per la Coral Crevillentina no podien dissimular les deficiències d’aquella època, en la impostació, l’equilibri, l’afinació i la qualitat del so. Suposo que per quadrar-los a tots, el mestre Masini els imposa un tempo molt marcat que ells compleixen escrupolosament, amb un resultat quasi còmic.

L’orquestra sota la direcció del mestre Masini també era la que era i a banda del desgavell vergonyantd de la trompeteria en la marxa el dia de la retransmissió radiofònica (29 de desembre de 1973) va estar discreta.

Coses a considerar:

Malgrat que les representacions no ho necessitaven, la presència de la claca era evident i segurament poc experta en alguns dels seus membres, perquè hi ha intents d’aplaudiment abans d’hora.

Els estossecs d’inicis d’hivern eren tant o més enutjosos que els actuals, en això no hem canviat gaire.

En la representació del dia 29 s’aprecia la tasca de na Joan Dornemann, mestre apuntador de la casa, abans que se’n fes càrrec el mestre Jaume Tribó l’any 1975 i que ella marxés al MET.

Jo us proposo dues funcions, la primera del dia 29 de Radio Nacional

I també la versió del dia 1 de gener, ben gravada des de la sala per algun dels molts pirates que van voler immortalitzar aquelles memorables representacions.

Totes dues són molt interessants, amb actuacions millor un dia que l’altre (potser el primer dia hi va haver més tensió dramàtica) per a uns cantants o altres. Qui sap si els excessos de la nit de Cap d’Any van influir en alguns, però tret del desgavell de les trompetes del primer dia, que és absolut, en totes dues respresentacions segur que trobareu prou motius per gaudir d’un moment gloriós de la història del Liceu que aquí, en aquestes aproximacions no podien mancar.

Giuseppe Verdi
AIDA

Aida: Montserrat Caballé
Radamès: Plácido Domingo
Amneris: Bianca Berini
Amonasro: Gian-Piero Mastromei
Ramphis: Gwynne Howell
Il Re di Egitto: Joan Pons
Una Sacerdotessa: Cecilia Fondevila
Un Messaggero: José Ruiz

Orquestra Cor del Gran Teatro del Liceo
Coral Crevellentina
Direcció musical: Gianfranco Masini

Barcelona, 29 de desembre de 1973 i 1 de gener de 1974

I haurà un appendix.