Havia de ser l’esdeveniment operístic de l’estiu, Currentzis dirigint la primera Carmen d’Asmik Grigorian a Salzburg amb una nova producció de la coreògrafa Gabriela Carrizo de la companyia Peeping Tom. Expectació màxima i per a mi, després de veure l’streaming gràcies al Canal Arte, que encara la té disponible, un gran desencís, no només per l’habitual desgavell escènic, que això ja entrava en les previsions de totes les apostes, però altres coses no i no sé si atribuir-ho tot a l’escena, de la que no en parlaré ara, com és habitual en els meus comentaris, ja que no sé a qui recau la responsabilitat de tallar tots els recitatius i diàlegs parlats, perquè els afegits ja sé que deuen ser responsabilitat de la senyora Gabriela Carrizo la coreògrafa, ballarina i directora d’escena argentina de prestigi internacional, coneguda principalment per ser la codirectora i cofundadora de la reconeguda companyia belga de dansa-teatre Peeping Tom. I A partir d’aquí crec que procedeixen tots els mals d’aquesta Carmen.

El genial, excèntric i brillant director Teodor Currentzis ha deixat mutilar l’obra, deixant només les parts musicals (i no totes) sense els imprescindibles recitatius que donen sentit dramàtic a la narració, potser pensant tant ell com la directora escènica, que no calia explicar la Carmen perquè tothom ja saps de què va, i en el lloc de la narració, farcir l’escena de les idees personals, brillants o no, això ara no m’importa tant, la qual cosa implica que no en tenen prou amb suprimir parts del llibret i la partitura, per imposar escenes amb cants que no són de Bizet o una banda sonora acústica entre escenes, per deixar anar la seva inventiva creativa i jo, la responsabilitat d’aquesta estisorada dramàtica, també l’atribueixo al director musical, que mai hauria de deixar fer una cosa així.

Del director grec (1972) nacionalitzat rus, reconegut i també criticat per la seva radicalitat interpretativa, esperàvem tots una sacsejada, però jo no aquesta, perquè d’aquesta manera les seves genialitats amb el tempo, els contrasts dinàmics, i la mestrívola perfecció amb el tractament del so, gràcies a orquestres que ell crea per a obtenir exactament allò que necessita la seva creativitat com a director (musicAeterna i Utopia), queden sense continuïtat narrativa i talment sembla que són lluïments  personals que la dramatúrgia de Carrizo s’encarrega d’anar aïllant. Els preludis, cadascun és un prodigi de direcció, so i resposta orquestral, amb uns tempos discutibles, però que atrapen, de poc serveix si el que succeeix després en escena trenca allò que hauria d’interpretar-se segons Bizet, Meilhac i Halévy. Qui és aquella dona que apareix el primer acte demanant per Don José i tona a aparèixer en el tercer acte, palplantada en mig de l’escena sense el diàleg amb el guia o el recitatiu posterior abans de l’ària? Això Currentzis no ho hauria d’haver permès, perquè estic convençut que l’obra tal com va ser escrita i tal com coneixem la versió que va dirigir John Eliot Gardiner a l’Opèra-Comique amb els diàlegs parlats i sense els recitatius de Guiraud i obrint tots els talls musicals habitualment suprimits, hauria estat tota una revolució en mans de Currentzis. Que faci una interpretació aclaparadora de dinàmiques contrastades en la Chanson bohemien de l’inici del segon acte, només em sembla pur exhibicionisme tècnic si després l’obra decau amb genialitats alienes, com fer cantar a una cantaora. Currentzis fa poesia musical en moments sublims, però en altres diria que arrisca i perd, i amb ell els cantants, que també estan subjectes a aquestes constants trencadisses del discurs narratiu, amb entrades i sortides d’escena sense solta ni volta, això sí, sempre envoltats de coreografies, algunes bellíssimes, que només aporten estètica, mai intensitat dramàtica.

Asmik Grigorian esdevé freda, distant, magnifica vocalment només amb alguna lògica mancança vocal en l’ària més greu, la de les cartes, en el tercer acte, però el rol, no presenta cap dificultat tècnica per a ella, és una Carmen vocalment convincent, però que en una altra producció i director, faria saltar guspires, no pot ser que Carmen aixequi tantes passions del no-res. El seu fraseig és d’una sensualitat que no s’escau amb la pretesa brutalitat escènica. Si jo sempre he dit que la Carmen de Victoria de los Ángeles era la de la secretaria de direcció de la fàbrica de tabacs, la de Grigorian la converteix directament amb la CEO de la companyia tabaquera. Només en el duet final, quan ella i Tetelman, intensament dirigits per Currentzis, no tenen ingerències, esdevé la Carmen que esperava d’ella.

No em motiva gens Jonathan Tetelman, he de reconèixer que en aquest Don José té detalls de gust, amb reguladors i notes apianades a la seva romança de la flor, o amb el duo amb Micaela, però jo el trobo avorrit i pla d’expressió, que només intensifica el seu cant amb efectes veristes que en certs moments del Don José poden funcionar, però en altres queda molt en segon terme. A banda del vibrato natural de la seva veu, amb aquell so caprí que no m’agrada, sempre aprecio en moltes notes, una afinació no del tot ajustada, i en el conjunt em falta la seducció imprescindible per no fer d’aquest rol, no només un maltractador.

Al baríton Davide Luciano, de centre i agut més que convincent, li falten greus per fer honor a un rol vocalment complex que pocs cantants llueixen amb la justa mesura. Està bé i encara pot lluir el físic de torero, tot i que els anys aquells que el lluïa o els directors escènics li feien lluir per alegrar les platees, ja han passat a la història.

Magnífica la soprano armènia Kristina Mkhitaryan, que coneixem bé al Liceu, cantant el duo i l’ària de Micaela, el rol no el fa perquè el massacren. La veu és preciosa i la classe i la distinció del fraseig són d’una elegància exquisida.

En la resta del cast brilla la soprano Iveta Simonyan com a Frasquita, amb una veu d’aguts segurs i brillants en les seves intervencions concertants, especialment en el magnífic quintet prodigiosament dirigit, cal dir. La mezzosoprano Anita Montserrat queda més difuminada com a Mercedes, mentre que Michael Arivony i Mingjie Lei (Remendado i Dancaire) equilibren magníficament aquest moment cabdal de l’obra de Bizet.

Més anònims, per ser Salzburg sobretot, el Morales i el Zuñiga de Liviu Holender i Matthias Winckhler.

Convé destacar la intervenció de la cantaora Amparo Cortés.

Els cors reunits sonen esplèndids i amb una sonoritat i qualitat com aquesta s’ha trobat a faltar tota l’escena sencera de l’inici del quart acte, a banda dels talls del primer.

I ara sí, l’escena. Sorprendre amb una Carmen no és fàcil, esgarrar-la, molt. Carranza l’esguerra volent en principi despullar-la de molts tòpics, però afegint escenes i personatges (ridicul màxim l’aparició constant de la mare de Don José amb una vergonyosa mor en escena) com també un excés del seu fort, coreografies, algunes esplèndides com la dansa del preludi del tercer acte que no aconsegueix la màgia del famós ball de l’home nu de la producció de Bieito amb el Toro d’Osborne. Aquesta s’inspira en aquella sensualitat a la llum de la lluna, això sí. Altres com els ballarins més que drogats, exorcitzats en la dansa bohemien em sembla que distancien en excés a Carmen, protagonista de l’escena en aquell moment. Altres intervencions no semblen tenir cap explicació, més enllà de donar protagonisme als excel·lents professionals de la seva companyia, dramàticament no aporten res i distreuen molt.

Hi ha una escena a l’inici del primer acte amb els nens, d’una violència gratuïta que em sembla d’una provocació absurda, i l’aparició d’un “paso de Semana Santa” en el tercer acte, per coler despullar de tòpics, d’una incongruència existencial, mastodòntica.

L’escena sempre és fosca, la gent sempre va brutejada i la suposada actualització atemporal de l’acció, se situa en uns espais inconcrets que distancien molt els personatges i les situacions. La modernor no sempre és una bona solució. A vegades semblen imatges que no pretenen cap realisme i així és difícil emocionar, potser per això quan l’escena queda buida i només queden sols Don José i Carmen, aleshores la tensió dramàtica sí que creix, i això que a Carrizo no se li acut res més que Don José malgrat que apunyali a Carmen per l’esquena primer i després de cara, no aconsegueixi matar-la, o això sembla, perquè malgrat les ganivetades, ella acaba alçant-se mentre ell queda devorat per la penombra.

Per a mi un absolut fracàs, que una vegada més llença a les deixalles uns valors més que notables, per fer d’aquesta representació un veritable èxit. Només al final el públic reacciona, durant l’obra no i això malgrat que el públic hagi canviat tant com crec que ha canviat, és una prova fefaent que la representació no connecta i és només al final quan el públic ha de demostrar-se que la despesa d’anar a Salzburg ha valgut la pena, tot resulta una mentida, creieu-me, una altra Carmen és possible sense canviar gaires coses.

Aquí us deixo l’enllça per veure-la al Canal Arte

• https://www.arte.tv/de/videos/132674-001-A/georges-bizet-carmen/

Georges Bizet – Libretto by Henri Meilhac I Ludovic Halévy
CARMEN

Asmik Grigorian Carmen
Jonathan Tetelman Don José
Kristina Mkhitaryan Micaëla
Davide Luciano Escamillo
Iveta Simonyan Frasquita
Anita Monserrat Mercédès
Matthias Winckhler Zuniga
Liviu Holender Moralès
Michael Arivony Le DancaïreUtopia
Mingjie Lei Le Remendado
Eurudike De Beul, Amparo Cortés, Fons Dhossche, Boston Gallacher, Balder Hansen, Chey Jurado, Seungwoo Park, Romeu Runa, Eliana Stragapede Performers of Peeping Tom

Utopia Choir,  Vitaly Polonsky Chorus Master
Salzburg Bach Choir, Michael Schneider Chorus Master
Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor, Wolfgang Götz, Regina Sgier Directors
Utopia Orchestra
Director musical Teodor Currentzis
Directora escènica  i coreografa Gabriela Carrizo (Peeping Tom) 
Escenografia i vestuari Christof Hetzer 
Disseny de llums Tom Visser 
Director col·laborador Raphaëlle Latini 
Col·laborador artístic a la coreografia Charlie Skuy 
Dramaturgia Christian Arseni

Salzburg 8 d’agost de 2026