S’atribueix a Mozart o a Debussy o potser a cap dels dos, que “La música no són les notes, sinó el silenci que hi ha entre elles”. Tant és qui dels dos o digués, crec que no hi haurà ningú que hi estigui en desacord.

El silenci en la composició musical no és merament l’absència de so, sinó un element constructiu i expressiu, ja que el so només pren sentit, forma i relleu gràcies als marges que el delimiten.

Així com en l’arquitectura el buit i l’espai entre columnes defineixen l’edifici, en la música és el silenci qui delimita la forma.

Les pauses o els silencis de compàs funcionen com les comes o els punts i a part en un text escrit. Són indispensables per estructurar el discurs melòdic i rítmic, i això permet a l’oient assimilar el fraseig. Sense el silenci entre notes no hi hauria staccato, ni accentuacions clares, ni la capacitat de percebre el contrapunt de manera nítida. El silenci té una enorme potència, manipula el temps i les emocions de l’oient.

La pausa sobtada o el famós silenci dramàtic o fermata sobre silenci, atura el temps i de seguida crea una expectativa als oients, ja que el succeirà després pren un protagonisme i una expectativa de gran intensitat.

La música necessita nodrir-se de pauses per no ofegar-se en un discurs infinit, cal respirar i aquests moments de repòs permeten que la ressonància s’esvaeixi naturalment, que el so es difumini, per immediatament en acabat, definir mitjançant la primera nota una altra idea. Aquest silenci esdevé tan impactant com una nota en fortissimo que de manera sobtada vol cridar la nostra atenció.

En obres simfòniques, el silenci no és mai total; permet percebre la reverberació natural de l’espai, sempre depenent de la sala o teatre on s’interpreti, és clar, n’hi ha de seques com el Liceu, i n’hi ha que tenen una reverberació que fins i tot dificulta l’audició, com el Royal Albert Hall de Londres, però sempre pretenent connectar el passatge que acaba de sonar amb el següent.

En la història de la composició, el silenci va passar d’eina a protagonista absolut amb Anton Webern i el Serialisme, ja que va portar la concisió al límit, fent que aïllant  notes individuals separades per silencis es convertís en un esdeveniment gairebé cristal·lí o John Cage amb la seva estètica del buit a 4′33″, va demostrar que el silenci absolut no existeix, pel fet que sempre acabarem sentint, ja sigui el batec del cor, algú que es remou inquiet, l’estossec i el caramel·let i no comptava amb els mòbils dels espectadors que no els desconnecten abans d’iniciar-se el concert, fent que el silenci ambiental esdevingués o aquest era el seu intent, una categoria artística, integrant els sorolls externs de la sala dins de l’obra.

Hi ha també un silenci fet música, quan després de la darrera nota ja no hi ha res més. En algunes ocasions, no tantes com en voldríem molts, entre la darrera nota i el primer assistent que gossa apropar les dues palmes de les mans per provocar una nota sonora, esdevenen part fonamental de l’obra que s’acaba d’interpretar. Això succeeix en obres que ho propicien, és clar. No és el mateix el final de la novena de Beethoven i el que provoca en el públic el final de la novena de Mahler, que finalitza amb la indicació “Stirbend” (morint-se), en un fil sonor que es va dissipant fins a fusionar-se amb el silenci i si aquest silenci és perllonga durant quasi dos minuts, es produeix un miracle musical sense precedents.

Això va passar el dissabte 21 d’agost de 2010 a la sala de concerts del KKL (Kultur- und Kongresszentrum de Lucerna), durant el Festival estiuenc de la ciutat suïssa amb el director Claudio Abbado i a banda de l’estrena l’any 1952 de l’obra de John Cage 4′33″, que tota ella era silenci i es va trencar no precisament per la catarsi col·lectiva que va generar, ans al contrari, el registre del qual es té constància d’un silenci fet música, entre la darrera nota i els primers aplaudiments va ser el d’aquell dia gloriós. Abbado en va crear altres, llarguíssims i també a Lucerna, en els darrers anys de la seva vida, on cada concert era excepcional, però cap va ser com aquest del 2010.

Per tal que això es produeixi, és obvi que no n’hi ha prou amb el que pretenia el compositor, calen també altres factors que ajudin a fer que això es produeixi, en primer lloc, i després que la mateixa composició ho predisposi, d’una interpretació memorable que provoqui la catarsi en els assistents i encara més difícil que aquests estiguin a l’altura del moment.

Molts directors ho voldrien i alguns assistents també, però malauradament no acostuma a passar gaires vegades, potser perquè la interpretació no s’ho mereixia i no s’aconsegueix la comunió perfecta per fer que el silenci posterior a la darrera nota continuï sent música que trasbalsa.

Dedicat al Jordi