Pene Pati (Des Grieux) i Amina Edris (Manon) a l’escena de Saint-Sulpice segons la producció de Vincent Boussard per a l’Opera de San Francisco.

És interessant veure l’evolució vocal d’una parella jove de cantants en una mateixa òpera, i aquest és el cas de l’apunt que us presento avui, després del visionat del streaming des de l’òpera de San Francisco de la Manon de Jules Massenet protagonitzada per la soprano Amina Edris i el tenor Pene Pati, que van interpretar aquest títol al Liceu a la temporada 2023-2024.

La soprano egípcia Amina Edris quan va cantar aquest rol al Liceu va haver d’alternar les representacions amb el primer repartiment on la protagonista era Nadine Sierra i la comparació no l’afavoria gens. És una correcta soprano lírica que aleshores ja mostrava unes limitacions en la part alta del seu registre amb una veu que tendia a sons metàl·lics i que per aquest rol li mancava el virtuosisme lluminós en les escenes vocalment més lleugeres on la coloratura ha d’enlluernar. Per contra, en els tres darrers actes els més intensos, la veu excessivament metàl·lica i alguns aguts calats (Hôtel de Transylvanie) no acaben de definir una interpretació del tot reeixida. No és una Manon memorable i crec que ser l’esposa de Pati li facilita cantar en teatres on potser en altres circumstàncies li seria més complicat. Canta de manera molt correcta en la zona central de la seva veu, però tan aviat ha de pujar una mica li manca l’especial seducció vocal, si més no per aquest rol, on jo desitjaria la sensibilitat per emocionar al només correcte “Adieu a notre petite table” i la sensualitat més refinada a un Cours-la-Reine amb una gavota limitada i massa vulgar en el fraseig. En els duos de “Saint-Sulpice”, sobretot i a l’Havre, és on m’ha agradat més, però sense ser la Manon “de mes rêves” ni res que si assembli. La veu excessivament forçada la penalitza especialment.

Pene Pati, ja va demostrar fa tres anys un domini de l’estil francès extraordinari, amb una exhibició de les mitges veus, els aguts perfectament controlats en planíssim i una elegància en el fraseig admirable, calia esperar l’evolució interpretativa i vocal per assegurar-se un lloc de privilegi, ja que semblava tenir-ho tot a favor. Què ha passat en aquests anys? No ho sé, tot i que m’ho puc imaginar. Ja fa uns mesos vaig parlar-vos d’un Wether a L’Opéra Comique amb molts problemes que vaig voler creure que serien d’una mala nit lamentablement coincident amb el streaming, però ara hi tornem i ja seria massa casualitat. Ara Pati canta més entregat, més intensament, potser per intentar amagar el veritable problema. Quan no ha de forçar el cant continua sent preciós i encara que hi hagi algun indici de trencament, el seu “En fermant les yeux” del segon acte és una pura delícia. El problema s’evidencia greument en l’escena de Saint-Sulpice amb “Je suis seul!Ah! fuyez, douce image” on el preciós fraseig i l’elegància del cant queden malmesos per l’estat vocal perquè sovint la veu no respon al que el tenor li demana, trencant-se en els moments més deliciosos i en el posterior i intens duo “Toi! Vous!…Oui, c’est moi!” en diverses ocasions la veu es torna a trencar, fent patir molt i recordant els problemes que van evidenciar el trist desenllaç de la carrera de Villazón, quan va vantar el mateix rol al Liceu. A Pati, i em sap greu dir-ho, li passa el mateix. Jo no sé si és a temps de descansar i donar un gir a la seva carrera i evitar els rols que sobrepassen, ara per ara, les seves possibilitats, no ho sé, i tampoc ser si tot i fer el replantejament podríem tornar a tenir una certa esperança de recuperació. Després de Saint-Sulpice obra massa la veu i només en el duo final, torna a recollir a emetre sons delicats i eteris, però no sé si tot allò que captura el micròfon del streaming és igualment audible a la sala.

A la Manon la resta del cast és poc rellevant, han de ser bons cantants, òbviament, però tot l’interès recau en la parella protagonista.

El Lescaut del jove baríton brasiler Vito Bisop, és convincent, com també ho és el Comte Des Grieux del veterà James Crewell. Les tres “maries”, és a dir Poussette, Javotte i Rosette, a càrrec de Sophie Goatch, Laura Krumm i Taylor Raven, compleixen bé les expectatives, per a mi sempre irritants, d’unes escenes prescindibles. Stephen Gaertner compleix com a De Brétigny i el Guillot de Montfontaine de Steve Cole m’ha semblat tan irritant com a personatge, com vocalment.

La direcció musical va a càrrec de la coreana Eun Sun Kim a la que li he torbat a faltar una mica de passió i sensualitat, o potser una mica més d’intensitat dramàtica en el discurs que m’ha acabat semblant una mica monòton, tot i que l’orquestra sona esplèndida i el cor que a Manon no té gaire protagonisme, compleix més que dignament. La versió prescindeix del ballet de Cours-La-Reine, suposo que per exigències del director d’escena.

La producció es va estrenar el 2017 i és deguda a Vincent Boussard, que al Liceu ja el coneixem per I Capuleti e I Montecchi de la temporada 2015/2016, de no gaire grata memòria (recordeu la Julieta fent equilibris sobre una pica d’un lavabo?) i pel Ballo in Maschera de la temporada 2017-2018, tampoc gaire memorable escènicament amb una gran làmpada, que ves per on també treu com a recurs en aquesta Manon.

La idea és escenogràficament monòtona i minimalista, a l’inici vol recordar la producció de Manon de Laurent Pelly pel MET, però només és un miratge, Pelly és molt més imaginatiu i teatralment potent, molt més interessant, Boussard té coses estètiques que fan el seu impacte, amb un bon disseny de llums i un lamentable vestuari que també signe ell. Intenta explicar el relat sense donar gaire feina als cantants perquè els exigeix poc, en ser una producció bastant estàtica que intenta seduir per la vista, però que malgrat alguns bons efectes, no m’ha acabat de convèncer i això que penso que la curta distància del streaming la beneficia.

Em feia molta il·lusió d’entrada, tot i que ja m’hauria estimat més una altra Manon, el cas és que en acabar m’ha quedat la preocupació inquietant d’un estat vocal del tenor Pati, ferit.

• Tota la informació a la web de l’Opera de San Francisco

Aquí us deixo la fitxa artística del streaming en rigorós directe, com ha de ser. 

Jules Massenet
MANON

Manon: Amina Edris
Des Grieux: Pene Pati
Lescaut: Vitor Bispo
Comte Des Grieux: James Creswell
Guillot de Montfontaine: Steven Cole
De Brétigny: Stephen Gaertner
Poussette: Sophie Goatch
Javotte: Laura Krumm
Rosette: Taylor Raven
Hostaler: Olivier Zerouali

Cor i Orquestra de l’Òpera de de Sant Francisco
Director del cor: John Keene
Dircetor musical: Eun Sun Kim

Director d’escena: Vincent Boussard
Escenografia Vincent Lemaire
Disseny de vestuari: Vincent Boussard
Disseny de llums: Gary Marder
Director de lluita: Dave Maier
Directora d’intimitat: Maya Herbsman

War Memorial Opera House
San Francisco 21 d’octubre de 2026