El 30 de setembre de 2026, el baritenor Michael Spyres va oferir un concert barroc al Concert Hall de la Filharmònica Eslovaca (Slovak Philharmonic), en el marc del Festival de Bratislava. La formació musical que el va acompanyar va ser la prestigiosa formació Il Pomo d’Oro.

És absolutament poc habitual i insòlit diria jo, que després d’un estiu interpretant rols wagnerians i straussians el baritenor nord-americà sigui capaç de tornar a les endimoniades exigències barroques, de tessitura i agilitat. Certament, algunes de les notes agudes, sobretot a l’inici del concert, ja no tenen la mateixa brillantor de fa un temps, abans d’eixamplar el repertori d’aquesta manera tan insòlita, però continua sorprenent amb el dominant l’estil i exhibint alhora que facultats, molta gosadia interpretativa, una extraordinària tècnica que li permet fer unes escales ascendents i descendents d’autèntic mestre i uns salts d’octava de vertigen, com ho demostra en la darrera obra del programa oficial. El registre central i greu és cada vegada més poderós i aquells artificis de canvi de color vocal que els seus detractors critiquen, cada vegada són menys evidents, tot i que en algun moment si només sents el concert sense mirar el vídeo, creus que hi ha un altre cantant que ha sortit a repartir-se el programa, ja que el contrast entre el tenor més líric i les sonoritats d’autèntic baríton  són del tot desconcertants.

No és el repertori que més m’agrada, ja ho sabeu, però sobretot si com en aquest espectacular concert, es tracta “només” d’una exhibició vocal d’absolut lluïment tècnic, tenint en compte les característiques vocals de Spyres i com succeïa en els millors anys de Cecilia Bartoli, no pots més que agafar el reclinatori i rendir-te davant el mestrívol ús de la veu i l’enlluernadora tècnica.

A Spyres també li hauria demanat alguna ària d’aquelles que també té el barroc, on les agilitats enlluernadores deixen pas al sentiment i fan que el temps i l’espai desapareguin, però només en algun moment, com en l’ària de Naïs de Rameau deixa entreveure aquella sensibilitat emotiva que el barroc òbviament també té en el seu extensíssim repertori, però avui tocaven sobretot, focs d’artifici.

El final oficial amb l’ària de l’òpera Antigono del compositor Antonio Maria Mazzoni és estratosfèric i va motivar dues propines, és clar, en un públic embogit, oferint una propina pensant amb mi i un bis vertiginós.

En el vídeo penjat a YouTube per Lady Izolde (gràcies infinites) s’han tallat, lamentablement, les parts només orquestrals que donaven respir al cantant i també als assistents, i que van ser:

Concert per a cordes en sol menor, RV 156 d’Antonio Vivaldi
Concert a quatre en re major de Baldasarre Galuppi
El Concerto grosso núm. 1 en la major, op. 2 de Giuseppe Sammartini

Estic segur que ho gaudireu molt. Aquí us deixo el programa sencer.

Georg Friedrich Händel

Ària “Empio, per farti guerra” de l’òpera Tamerlano

Ària “Dread the fruits of Christian Folly” de l’oratori Theodora

Antonio Vivaldi:

Ària “Cada pur sol capo audace” de l’òpera Artabano, re de’ Parti

Baldassare Galuppi:

Ària “Vil trofeo d’un alma imbelle” de l’òpera Alessandro nell’Indie

Gaetano Latilla:

Ària “Se il mio paterno amore” de l’òpera Siroe, re di Persia

Jean-Philippe Rameau:

Ària “Cessez de ravager la terre” de l’òpera Naïs

Nicola Antonio Porpora:

Ària “Nocchier, che mai non vide l’orror della tempesta” de l’òpera Germanico in Germania

Domenico Sarro:

Ària “Fra l’ombre un lampo solo” de l’òpera Achille in Sciro

Johann Adolph Hasse:

Ària “Solcar pensa un mar sicuro” de l’òpera Arminio

Antonio Maria Mazzoni:

Ària “Tu m’involasti un regno” de l’òpera Antigono

Propines:

Christoph Willibald Gluck:

Ària “J’ai perdu mon Eurydice” de l’òpera Orphée et Eurydice

Gaetano Latilla:

(Bis) Ària “Se il mio paterno amore” de l’òpera Siroe, re di Persia