El streaming del Siegfried del 19 de novembre a París, en realitat correspon a la representació del primer dia, la del 10 de novembre, ja que una de les habituals vagues dels treballadors, ara la dels tècnics d’escenari de la casa, va obligar a fer la representació en forma concertant. Sort que van enregistrar també la del primer dia…
La segona jornada és l’scherzo de la Tetralogia, després de la passional gravetat de la Valquíria i abans del desenllaç tràgic del Capvespre, és com l’episodi “optimista”, fins i tot divertit i la jornada més dinàmica. Pablo Heras-Casado desenvolupa to el relat dramàtic amb l’adequada fluïdesa, extraient per a mi, el millor resultat, fins ara, de la seva direcció, amb potser també, la millor resposta de la magnífica orquestra, amb un so nítid, opulent i càlid, i menys errades solistes que en les òperes precedents del cicle.
Vocalment, l’equip manté l’extrema coherència dels personatges ja coneguts i és clar, en aquesta segona jornada se’ns presenta l’heroi Siegfried i anecdòticament l’ocellet del bosc.
Siegfried és el tenor austríac Andreas Schager que sembla que tots els teatres el triïn per la solidesa d’una veu que arriba al final d’aquest extenuant rol amb forces suficients després d’haver desplegat i llençat, canonades a dojo, no totes bones, no totes encertades, no totes ajustades a l’afinació més escolàstica, però totes valentes i quasi diria que adequades al caràcter de l’heroi impertinent, no vol dir que sigui el Siegfried ideal. Malgrat que fa bons intents en el segon acte d’emetre un cant menys estentori i més controlat, així com en el duet final de mostrar un cert romanticisme sui generis, no està de més recordar, que sense ser veritables heldentenors, hi ha ja cantants que assumeixen aquest rol amb una musicalitat més acurada, amb un cant més ajustat i no tan feridor, i sobretot sense aquesta sensació d’esgotament per a l’espectador o oient que acaben provocant la immensa majoria de vegades les representacions on canta Andreas Schager de protagonista. Arribar “bé” al final no és suficient, caldria recordar que en l’òpera s’ha de cantar bé, que l’emissió i les notes no han de ferir com a norma, ho poden fer en un moment concret de la representació, però no de manera constant i amb aquest tenor, em passa això. És millor que l’escolanet aspirant a heldentenor? Si, és clar, com també ho és respecte a altres tenors del passat recent que ens han martiritzat sense pietat amb veus molt més feridores i resultats execrables, però no hauríem d’acceptar que arriba al final topetejant a tort i a dret, i amb una hiperactivitat escènica estimulada, no haurien de ser garantia d’èxit, com a mínim musical i de cant.
El Mime del tenor Gerhard Siegel és magnífic. És un rol que fa molt temps que canta arreu i domina extraordinàriament, amb una veu potent i incisiva que va molt més enllà dels tenors que interpreten aquest rol. En molts moments i això també és “mèrit” de Bieito pren una presència dramàtica molt més notòria que el mateix Siegfried, Wanderer o Alberich.
Christopher Maltman confirma la seva extraordinària solidesa vocal i dramàtica en la seva darrera intervenció en el Ring. El seu Vianant és magnífic, vocalment molt sòlid i dramàticament molt treballat, tant en la gran escena amb Mime, com en el tercer amb Erda i després Siegfried, amb una variació i evolució expressiva que domina amb una contundent autoritat. És un grandiós Wotan
Brian Mulligan com a Alberich, malgrat no posseir aquella foscor que li reclamava ja en el Rheingold, interpreta un molt convincent personatge cantant magníficament, que és el que reclamo sempre, malgrat que aquesta mena de personatges carismàtics i malignes són un refugi per a cantants que amaguen amb histrionisme les carències d’un bon cant. Al baríton nord-americà només li manca una mica més de registre greu i tenint una veu natural, sense emmascarar, oferir unes tonalitats més terrorífiques, perquè la resta és magnífica.
El Fafner de Mika Kares millora respecte al pròleg, ara ja amb una veu rotunda, no sé si amplificada a la sala, però en el streaming degudament profunda i paorosa.
Marie-Nicole Lemieux, sembla cantant Erda que hagi deixat de ser contralt. Quina contradicció, oi?. La col·locació de la veu en la tessitura mitjana i alta, fa que aquell color natural més dens i tel·lúric hagi desaparegut. Mostra colors diferents i això perjudica l’adequació al personatge. Una llàstima.
L’ocellet del bosc, més pardalet que mai, està ben cantat per la soprano nord-americana Ilanah Lobel-Torres, amb un timbre excessivament lleuger pel meu gust, però sense màcula pel que fa al seu espurnejant cant.
I una altra vegada i ja com succeïa a Die Walküre, la immensa Tamara Wilson es rebel·la com una imponent Brünnhilde, per l’energia que desprèn, per la insultant solvència d’un instrument poderós d’aguts acerats però sempre encertats, mai fixats ni calats, amb un cant expressiu i acurat, que al costat de Schager evidència més la brutor del fraseig del tenor. D’acord que ella s’acaba de llevar d’una migdiada reparadora, i ell porta molta guerra a les espatlles, però precisament des de la fredor i no parlo de l’escena que la presenta congelada, sinó de l’instrument que evidencien moltes sopranos en aquest radiant inici del duo, ella desplega unes sonoritats càlides d’enlluernadora precisió i bell, expressiu i modulat fraseig. És juntament amb Maltman i sempre sota el meu criteri, un dels grans joiells d’aquest Ring.
I com continua Bieito la història dels cíborgs, la IA i les guerres tecnològiques? Doncs fent-ne de les seves, perquè negar-ho. Proposa coses molt interessants, però em costa trobar continuïtat entre les òperes precedents i aquesta. Sí que hi ha idees comunes, és clar, però que costa concretar i que a vegades són anècdotes dins d’un tot confós, que evidencia greus traïcions al llibret de Wagner i en altres casos aportacions curioses del tot innecessàries com presenciar el naixement de Hagen que òbviament no tindrà temps de créixer per esdevenir el temible personatge protagonista de la darrera jornada, d’aquí a poc. No cal embolicar la troca d’aquesta manera per explicar una cosa que el mateix text ens explicarà en les reiterades i ocasions que Wagner brinda per fer-se entenedor. Més enllà de l’ocurrència que ens mostra el part de la criatura d’una mare robòtica, cibernètica o producte de malformacions d’una guerra química o nuclear, caure en aquest parany i després precipitar-se en ocurrències com obviar la forja de Nothung, provoquen una contrarietat difícil de resoldre. Bieito crea uns personatges “nous”, fruit de la seva fantasia que obliga als cantants amb un evident treball físic, a interpretar amb credibilitat, i en això és molt bo, però tant esforç per a què?
Hi ha una confrontació molt interessant de Wotan amb Erda, en un soparet entranyable enmig del bosc, que evidencia els conflictes conjugals que aquest té amb les seves parelles i ves per on, com succeïa amb Fricka, ara amb la deessa de la Terra, suposadament mare de Brünnhilde, també en surt amb la cua entre cames. Wotan maltracta a les dones que el dominen. Aquesta confrontació i dominació no exempta de violència, es repeteix entre Siegfried i Brünnhilde, coses de genètica?
No he arribat a entendre per què el Mime de Rheingold i el de Siegfried són tan diferents, ni tampoc per què Mime domina a Aberich del qui pren una semblança física, si més no es vesteixen a la planta segona d’El Corte Inglés. Mime és drogoaddicte i en lloc de preparar la forja, es prepara la droga mentre Siegfried amb una galleda al cap es dona cops per donar sentit al què haurien de ser els cops de mall que sentim a l’orquestra. L’espasa surt com un Àlien del ventre de Siegfried, continuo? No sé, calia tot aquest desori? De bones idees n’hi ha, però el conjunt és confós i irritant.
Brünnhilde ha hivernat, i mai més ben dit perquè Siegfried, ensangonat de dalt a baix des de que mata a Fafner i semblant el Crist de Mel Gibson (The Passion of the Christ), descongela a la filla de Wotan que sembla un producte de la Sirena i l’escalfa amb una camisa esparracada, perquè ella continua anant vestida coherentment, amb la samarreta imperi, talment com va ser adormida amb aquell gas llençat per Loge a les ordres de Wotan al final de Die Walküre. No cal dir que no hi ha petó, com tampoc n’hi havia entre pare i filla a la jornada precedent. Ella es desperta perquè Siegfried trenca l’embolcall on rau congelada i en cap cas té sentit que ell trigui a reconèixer-la com a dona perquè mostra la seva opulència amb una pitrera felliniana que no ha amagat cap cuirassa. Són anècdotes prescindibles tot això? Jo crec que són ganes de fugir d’estudi.
Escenogràficament, aquest Siegfried està molt bé, per ara és la millor de les tres vistes. Sempre hi ha un bosc misteriós i frondós, amb els avets cap per avall, això sí, magníficament recreat també gràcies a un extraordinari disseny de llums. Els vídeos s’integren molt bé en l’acció creant efectes fascinants. El vestuari continua sent lleig o terrible, però no és el que més molesta d’aquest “brainstorming”, ho dic en anglès per la modernor que vol mostrar, per què penso que li cal una repensada i un punt o dos de cocció per acabar sent coherent en tot allò que s’intuïa a Rheingold.
Aquí sota i després de la fitxa artística, trobareu els enllaços dels apunts precedents.
Richard Wagner
Der Ring des Nibelungen
SIEGFRIED
Siegfried: Andreas Schager
Mime: Gerhard Siegel
Der Wanderer: Christopher Maltman
Alberich: Brian Mulligan
Fafner: Mika Kares
Erda: Marie-Nicole Lemieux
Brünnhilde: Tamara Wilson
Stimme des Waldvogels: Ilanah Lobel-Torres
Orchestre de l’Opéra national de Paris
Direcció musical: Pablo Heras-Casado
Direcció d’escena: Calixto Bieito
Escenografia: Rebecca Ringst
Disseny de vestuari: Ingo Krügler
Artista visual (vestuari de Fafner / Masks of Heterotopia): Maurice Mbikayi
Dissenyador (vestuari de l’Ocell del bosc): Zikun Zhu
Disseny de llums: Michael Bauer
Vídeo: Sarah Derendinger
Dramatúrgia: Bettina Auer
ONP La Bastille, París 10 de novembre de 2026
ONP 2026-2027: DER RING DES NIBELUNGEN HERAS-CASADO, BIEITO (DAS RHEINGOLD)
ONP 2026-2027: DER RING DES NIBELUNGEN HERAS-CASADO, BIEITO (DIE WALKÜRE)
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
