No m’agraden gaire els concerts amb moltes obres, no acabes d’entrar en l’univers d’una que ja te’n proposen un altre.

L’OBC i el seu titular, Eiji Oue, han ofert el primer dels tres concerts d’aquest cap de setmana, amb un Auditori, amb tres quarts d’entrada i amb un públic més aviat fred i distant.

Avui no hi havia una gran obra de repertori, tot i que les 5 obres són grans obres, plenes de subtileses i policromies sonores. Tret de la brillant obertura del Benvenuto Cellini que l’iniciava i La Valse que tancava el programa, el corpus central invitava més a la serena reflexió, que no pas a les mostres expansives de joia, en que ens té acostumats el mestre Oue en els seus concerts.

Hector Berlioz: Benvenuto Cellini – Obertura
Richard Strauss: Mort i transfiguració
Xavier Montsalvarge: Tres postals il•luminades
Maurice Ravel: Shéhérazade, per a veu i orquestra
Maurice Ravel: La Valse

Passar del esclat sensual de la música de Berlioz, amb aquest fresc sonor que ens presenta alguns dels temes que escoltarem al llarg de l’òpera i que Oue ha servit de manera brillant i precisa, a la mort i transfiguració straussiana, no ho trobo gaire adient.

Oue ja sabem que no és gaire amant dels pianíssims i a l’arrencada del poema simfònic de Strauss li ha faltat el dolor d’aquesta visió del pas de la finalització de la vida física i el inici del món espiritual de l’ànima, amb una visió contemplativa de tota una vida passada.

No ha estat fins a la transfiguració que Oue ha agafat la veritable alenada que l’obra requereix, presentant-nos de mica en mica aquesta exposició temàtica molt més sentida. Jo diria que inicialment li ha faltat sentit tràgic o dramàtic, com us estimeu més, però ha sabut concloure-la de manera molt més satisfactòria.

En la segona part, les tres delicioses postals il•luminades de Xavier Montsalvatge, per a orquestra de corda, ha suposat un bàlsam sonor, una exquisidesa de melodies, ritmes i policromies sonores, tan afins al compositor.
Un vals, per la postal de Provença, un ritme d’havanera per la postal de l’Havana i uns contrastos rítmics emparentats amb el univers jazzístic per la postal novaiorquesa. He trobat a Oue especialment encertat en l’exposició una mica decadent que tan bé li escau a la música antillana de Montsalvatge.

El concert ha finalitzat amb dues obres de Maurice Ravel, i un cop més Oue ha demostrat el bon treball que està portant a terme amb l’orquestra. L’OBC sona molt bé, més enllà de les interpretacions personals dels directors que tingui al capdavant.
Crec que la Shéhérazade no és una obra apropiada pel nostre Auditori, sobretot perquè com ja he dit moltes vegades, la veu humana no arriba bé al oient. Potser el dia que es decideixin a tapar el forat del orgue, amb orgue o sense, la reverberació del so, no barrejarà l’emissió de la veu i en una obra com aquesta, tan subtil i d’atmosferes on és molt important que el text arribi amb la major netedat possible, no ha estat així.
Haig e suposar que la veu interessant de la prestigiosa Norah Amsellem, en un altre marc, hagués lluït més, jo m’he perdut la meitat del que ha cantat, i el que he escoltat tampoc m’ha deixat gran empremta.
Que en la Shéhérazade no haguem somiat en l’orient de Tristan Klingsor no és culpa de Oue, més aviat de Rafael Moneo, i el director japonès haig de dir que ha fet veritables esforços, coneixent com li agrada fer sonar l’orquestra, per crear el clima necessari, però sense que la soprano ens arribi com cal, és impossible.

El concert ha acabat amb La Valse. En la interpretació d’aquest curt ballet creat per a Serguei Diaghilev, on jo creia que Oue ballaria més del que realment ha ballat, m’ha sorprès molt i bé. He escoltat una Valse diferent i també evocadora, no ha marcat tant el trencament del ritme vienès, com molts directors fan i en canvi ha creat un món més inquietant, sonora i ritmicament parlant, del que s’acostuma. M’ha agradat molt i diumenge us penso deixar el fragment sonor de la retransmissió radiofònica per tal de que ho pugueu comprovar.

Hom podria esperar un esclat d’aplaudiments i bravos al finalitzar el concert. Jo crec que ha agradat força, però no s’ha sentit ni un bravo, o la gent volia ballar més el vals, o com em passa a mi, els concerts amb 5 obres no ens acaben d’agradar, o senzillament, masses subtileses sonores per un públic que quan el treus del repertori més de traca i mocador, començan a estossegar (avui ha estat bastant escandalós) i no és per una passa de grip o de refredats sobtada, és més aviat perquè s’avorreixen, i a leshores és comporten de manera molt grollera. Sense oblidar un mòbil impertinent en l’últim acord del delicat L’indefférent de la Shéhérazade.

No tenim remei.

Ha estat un goig addicional, conèixer personalment a l’Assai i el seu “husband“, però d’això en parlaré amb més calma properament.