“Quan siguin confosos els maleïts”, així comença el solo del baix a la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi.
Doncs si, quan siguin confosos els maleïts decibels, o els maleïts temps emprats per Enrique Mazzola, per expressar l’apocalíptica visió que té de la missa verdiana, potser aleshores podrem gaudir-la com altres vegades, des de el teatral misticisme, però gaudir-la.
El Liceu és definitivament millor que el Palau, per aguantar la descarrega brutal de so, amb la que Mazzola vol espantar-nos. amb aquesta lectura tremenda i paorosa del Rèquiem.
Estic en absolut desacord amb el director. No m’agrada la seva direcció, ni pel volum, ni pels contrasts dinàmics, sota el meu parer arbitraris, ni com entén aquesta missa, que acaba pesant com la llosa que ha de sepultar-nos a tots.
La sensació d’avui no ha estat d’un assaig. Avui ha repetit, fil per randa totes i cadascuna de les arbitràries eleccions. L’única avantatja és que el so, malgrat en alguns moments ser excessiu, mai ens ha caigut a sobre, com diumenge passat al Palau. Avui ha tapat moltes vegades als solistes, però és que aquests, penso que s’han rendit a la evidència. Era absolutament impossible sobrepassar aquest immens mur.
El cor ha cantat a gran nivell, llàstima que amb aquest material, no hagi trobar unes mans més sensibles que hagi extret tot l’or que es podia treure.
L’orquestra m’ha agradat més que diumenge. Li manquen vitamines, doncs els senyals d’anèmia s’han evidenciat en els mateixos moments que l’altre dia, però al menys no hi han hagut les pífies de diumenge. Com és possible que això no s’hagi corregit o treballat en profunditat als assajos?.
Els solistes en general s’han mantingut en la grisor del diumenge, amb una davallada notable de la prestació de René Pape, que definitivament o no està passant un bon moment de forma, o ha decidit que aquests dos concerts son un bolo. Imperdonable el desinterès mostrat avui i preocupants les barroeres ascensions a la zona aguda. La greu ha estat inexistent i els germanitzants portamentos han persisitit.
Bros ha començat fatal. M’ha fet témer el pitjor, però s’ha recuperat aviat. Continuo pensant que aquesta veu d’escolanet escanyat no és la més propicia per la part de tenor de la Messa da Requiem. En el Hostias, avui ha donat el millor de si mateix, amb esfumatures, pianos i falsets bastant ben emesos. El Ingemisco, decididament insuficient.
Hasmik Papian no ha millorat gens la prestació del Palau i en el Liceu s’ha evidenciat de manera alarmant, l’escassetat del seu registre greu, amb sons parlats i sons molt lletjos, amnb la veu mal recolzada.
La D’Intino ha tornat a ser la millor. És clar que amb aquests tempos ara lentíssims, ara ràpids, la veu no sempre s’ha quadrat amb la direcció.
Aquesta senyora hauria de venir a fer alguna òpera. És molt intel•ligent i canta molt be, sense les emissions ordinàries d’una compatriota seva que sovinteja molt el Liceu.
A la sala hi havia alguns buits inexplicables. Una nit coincident de futbol no ho justifica. Al final una ovació unànime, bastant llarga, però molt poques mostres vocals d’entusiasme. És natural, hem gaudit Rèquiems molt importants i memorables i aquest evidentment no ho ha estat. El públic del Liceu és savi.
Una nota molt positiva. Malgrat els impertinents i constants estossecs del públic. al final s’ha produït un silenci respectuós, fins que el director ha baixat els braços i han iniciat els aplaudiments. Si sempre fos així seria ideal, és clar que si hagués estat memorable, difícilment s’hagués pogut contenir l’entusiasme del públic.
Si algú es pregunta com és que he anat a dos concerts seguits amb el mateix repartiment, els hi puc dir que quan vaig treure les entrades, fa bastants mesos, es varen anunciar dues mezzos, una d’elles era la D’Intino, l’altre la Podles. Després un cop comprades ens varen anunciar que cantava la D’Intino i prou. Un Rèquiem de Verdi, si funciona, resisteix dues escoltades amb dos dies de descans i si la primera no ha anat gaire bé, et penses que a la segona millorarà. Sembla mentida que amb els anys que fa que m’arrossego per aquest món musical, encara em deixi enredar com un “oriental”.
Entrada relacionada:
Inauguració de la temporada Palau 100: Messa da Requiem (G.Verdi)
- Dijous 23 Radio Clásica de RNE retransmet en diferit el concert d’avui
IN FERNEM LAND 
Estoy de acuerdo contigo, Ximo, que este REQUIEM pese a que la Orquesta del Liceu es la que es y con otro diretor, hubiera podido ser notable.
Ensordecedora dirección, sin apenas emoción, volumen y más volumen, molestando no solo a los solistas en los números de conjunto, sino a parte del público ( yo estaba en el rinconcillo del tercer piso y a ratos, me hacían daño los tímpanos).
De los solistas, la D’Intino, la mejor, además de ser verdiana de verdad ; a ver si regresa pronto al Liceu, pero para cantar una Eboli o una Azucena!
Papa , gran voz, lo he visto totalmente pasota y como si viniera a Barcelona esta vez, de “bolo” o entrenamiento.
A mi Bros, sin serle apropiado, me gustado su fraseo y su lirismo en el Ingemisco y sobre todo en el Hostias; no he apreciado al menos esta noche que estuviera cantando forzado.
La Papiam, me ha parecido reservada y plana en casi todo instante, teniendo su mejor detalle de calidad en una sostenida media voz del..Libera me…En sus intervenciones con la mezzo D’Intino, tapada siempre por ésta.
Los Coros , diría que lo mejor del REQUIEM
M'agradaM'agrada
Suscribo lo dicho, Joaquim.
A mi Bros no me llegó a gustar en ningún momento (como tampoco me gustó el año pasado en Lucrezia Borgia), creo que no está seguro con su voz y lo transmite con irregularidades que a veces dan la impresión de ser titubeos.
La Papian, aparte del vibrato pelín excesivo, cuando cantaba las partes graves cambiaba totalmente el timbre, tanto que parecía otra persona (cuando se la oía, claro)
Pape a su aire (para qué molestarse!!!) y la pobre D’Intino no pudo hacer más… una persona sóla no salva una obra.
El coro bien y la orquesta, quitando algunos momentos, tampoco estuvo mal. Eso sí, el volumen era tal que parecía que los muertos iban a salir de sus tumbas para el juicio final… tan excesivo que desentonaba con los momentos más líricos.
En fin, otra vez será.
Encantada de haberte conocido al fin!!!
M'agradaM'agrada
Ximo, aquesta vegada discrepo del teu diagnòstic. A mí, el director Mazzola m’ha agradat (dec ser l’únic?). Reconec que és heterodox i que els tempi que empra són més que discutibles però, reitero, m’ha agradat. Aquest home és un místic i fa cantar els silencis. Estic segur que amb una orquestra centroeuropea de primera fila, la mateixa versió, ara tan criticada, hagués estat tota una altra cosa.
M'agradaM'agrada
Un Requiem sorprendente y excesivo en su dirección en el que los solistas quedaron tapados (o no eran los más adecuados ? ) pero con lucimiento para el coro. No me disgustó el planteamiento del director, su visión tremendista y apocalíptica en la que yo si encontré matices y emoción. Si encontrara la manera de mantener esa visión sin incomodar a los solistas ( por lo menos los de ayer me dieron todos esa sensación) ganaría enteros, estoy segura.
M'agradaM'agrada
Amics jo només he vist la primera i segueixo opinant que el volum orquestral és excessiu pero hem de reconeixer que l’obra s’hi presta.Escolteu la versió de Giulini i ja veureu…Evidentment no estic parlant de la qualitat del so.D’altre banda s’ha de dir que en el programa diu que la Luciana d’Intino torna al Liceu a cantar l’Azucena.Bona noticia oi?
M'agradaM'agrada
Si como dice Dandini y el programa, Luciana D’Intino regresa como una de las Azucenas en el próximo TROVATORE, creo que el cast, parcialmente, está servido ( será en Noviembre 2009):
Manrico : Marco Berti
Leonora: Fiorenza Cedolins
Azucena: Luciana D’Intino
No conozco quien será el Conde de Luna
M'agradaM'agrada
Havia oblidat comentar que conèixer finalment a la Perl-Marga va ser el més maco de tota la vetllada.
Amic Josep tu i jo tenim conceptes diferents del misticisme. En el Rèquiem verdià jo mai l’he trobat, ni en la versió més gran que he escoltat mai en directe, dirigida pel gran Muti, els misticisme apareixia per en lloc.
Estic d’acord en tu que fer “cantar”els silencis és una cosa molt valuosa i potser si que Mazzola ho fa, però si després et fot un cop de martell a la orella, no em valen per a res.
M'agradaM'agrada
Quan parlo de misticisme em refereixo al director no al Requiem de Verdi que no té res a veure com d’altres que si ho són, per exemple el de Fauré. En quan als cops de martell, que per a mi no van ser tan “tremendos” ho hauries de parlar amb en Verdi (si poguessis)que és qui els va escriure.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Josep, en tots els Requiem de Verdi que he escoltat el Dies Irae m’ha deixat més o menys clavat a la butaca. Verdi va ser molt descriptiu en aquest moment, però saps perfectament que els directors interpreten a la seva manera allò que els compositors han deixat escrit a la partitura.
De martells i la manera de utilitzar-los, ni a munt. El mestre Mazzola ha escollit la marca que menys m’agrada.
Si tan sols has vist el concert del Liceu no et pots fer càrrec del que parlo. Les vidrieres del Palau SI.
M'agradaM'agrada
Jo només vaig anar al Liceu i no puc parlar del què va passar al Palau. Si que voldria afegir una cosa que pot ser important. Amb un Requiem com el de Verdi, en el que l’orquestra va ben servida, els cantants no haurien d’estar mai fora de la caixa acústica. El fet d’estar a primera fila fa que les veus poguin fàcilment ser aclaparades pel so orquestral. Recorda quan va venir Riccardo Muti a dirigir el Macbeth de Verdi on va posar els cantants: al darrera de l’orquestra i davant del cor. La veu els corre molt millor.
M'agradaM'agrada
Joaquim, ho sento però jo també discrepo del teu diagnòstic i estic d’acord amb en Josep.
Per la meva ubicació aquella nit al Liceu, diré que els cantants solistes s’escoltaven a la perfecció, que el volum no va ser estrident, que en Pape no estava de passota sino integrat, pendent, escoltant i disfrutant del Requiem com jo (quines mirades que ens vàrem intercanviar!)i que veure les cares d’entrega i els moviments del director Mazzola no van fer altra cosa que desclavar-me de la butaca les vegades que em vaig quedar en “gallina de piel” per tot allò que se m’estava oefrint i jo estava entomant.
És la meva humil opinió, però volia expressar-la. A mi em va fascinar!
M'agradaM'agrada
Estoy totalmente de acuerdo que los solistas debieran estar delante del coro y no de la orquesta; se les oiría mejor, como pudimos comprobar en la “Missa Solemnis” (debut de Jonas Kauffmann en el Liceu), por ejemplo. Y en el Auditori también, como en la “Sinfonía de los Mil”, de Mahler, hace unos años.
Continuo opinando que si la visión que tiene Mazzola de la “Messa de Requiem” es la que nos ha ofrecido en el Palau y en el Liceu, no me gusta. Es excesivamente ruidosa y no ampulosa y matizada como la de Muti. Y en cuanto a los silencios, alguno lo encontré excesivo. Cuestión de gustos, una vez más, pero mis oídos no asimilan tántos decibelios, quizás es debido a que nunca he frecuentado las discotecas…
M'agradaM'agrada
Xavier està bé que discrepem, ara, potser les mirades del Pape et van distreure d’apreciar que el seu cant va ser més que discret.
Què lluny estàvem de la gran actuació del Hunding de Die Walküre el maig passat!.
De la resta, tants caps tants barrets, però que el Pape va estar bé, no, això si que no.
M'agradaM'agrada
Joaquim a tants caps tant barrets i afegeixo la meva barretina: je!, distret jo per les mirades d’en Pape? Vas ben errat.
M'agradaM'agrada
En Bros té una veu bonica i clara però mai m’ha convençut. El seu Edgardo amb la Cantarero era molt fluix, et feia anyorar un gran tenor i a la Thaïs ja ni us ho explico. Joaquim, dius “escolanet escanyat”? Ho trobo exacte.
M'agradaM'agrada