IN FERNEM LAND

ROBERTO ALAGNA MANRICO AL ROH


Roberto Alagna, Manrico al ROH 2009

Roberto Alagna, Manrico al ROH 2009

Aquesta mateixa setmana, l’amic Amfortas ens deixava una nova crònica, per bé que una mica endarrerida (del mes de febrer), del seu estimat MET i ens parlava de Il Trovatore, aquesta vigorosa òpera del Verdi més popular, que per fi veurem la propera temporada del Liceu, després de molts anys, masses, d’absència.

La ROH londinenca i el MET novaiorquès compartien, a part del títol, dos dels cinc intèrprets principals. La Leonora i el Conte di Luna.

Sondra Radvanovsky i Dmitri Hvorostovsky, absents en les temporades liceistes, llueixen des de fa temps i en els millors teatres del món, aquests dos exigents rols. A Londres el Manrico és Roberto Alagna, l’excel•lent tenor francès, que darrerament ens fa patir més de que voldríem, amb les cancel•lacions i els atacs i capricis de divo casi decimonònic.

No he amagat mai la meva admiració en vers el Roberto Alagna tenor. El cantant mediàtic, el personatge famós, polèmic i controvertit que ell s’ha inventat, m’interessa molt menys, però quan canta i ho fa com ho sap fer, m’interessa molt.

Roberto Alagna pel fet de cantar rols més propis del repertori d’un tenor líric spinto, no ha deixat de ser un tenor líric. El Radamés i el Manrico, dos dels rols més compromesos per a tenor, formen part del seu repertori. Tot i que no els sovinteja gaire i ben fet que fa, ell te una certa tendència a enfosquir el color, per tal de impressionar més o fer veure el que no és. Quan la veu sona sense cap trucatge i emmascarament, és la veu preciosa de sempre i el cant, quasi sempre elegant, s’adequa força al estil més noble de l’escola verdiana, sense caure en els efectes veristes que tan mal han fet en l’òpera romàntica i en el repertori verdià en particular.

He notat en el cant de Roberto Alagna unes lleugeres desviacions en la justa afinació, quasi sempre, i com és habitual en ell, anant per sobre de les notes escrites, al contrari del que coneixem per calar.

Jo avui us deixaré els enllaços que el meu (ja m’atreveixo a dir el nostre) angelet m’ha proporcionat, de la funció del dia 13 d’abril.
El repartiment sencer és el següent:

IL TROVATORE
Drama en quatre parts de Salvatore Cammarano
Música de Giuseppe Verdi

Il Conte di Luna: Dmitri Hvorostovsky
Leonora: Sondra Radvanovsky
Azucena: Malgorzata Walewska
Manrico: Roberto Alagna
Ferrando: Mikhail Petrenko
Ines: Monika-Evelin Liiv
Ruiz: Haoyin Xue

Director musical: Carlo Rizzi

Tots sabem que el Manrico és temut per la cabaletta de l’ària del tercer acte i el seu All’armi acabat en un do, si és que el tenor ho canta a to, però com quasi tothom ja sap, no escrit per Verdi. Aquest fet condiciona de manera exagerada tota la part del tenor i quasi diria que la dels altres cantants. Un Manrico que faci una pira espectacular pot salvar una representació mediocre i al contrari, una bona representació amb una pífia a la “maledetta” Pira, pot ser letal per a tots.

El mestre Muti, amb la seva dictatorial manera d’entendre l’espectacle operístic, fins i tot a Il Trovatore, no permet que els cantants posin aguts allà on la partitura no els col•loca. Això allibera al tenor de la tensió, però no pas al públic, que quan es troba amb un cas així, no acostuma a mostrar-se gaire entusiasmat amb la mesura.

Per sort, en aquest Trovatore, com en el del MET que ens comenta l’Amfortas i que no fa gaire ens varen passar per la ràdio, el Manrico canta la pira amb l’agut final, si bé en el cas que ens ocupa, Roberto Alagna s’abaixa un semitò la cabaletta, per tal d’anar més segur i complaure al auditori, que fascinat pel poder catàrtic d’aquest moment i per la vibrat interpretació del tenor, es deixa endur per la passió i arracona la tradicional flema britànica per l’hora del te i les pastes de Fortnun & Mason.

Alagna, juntament amb Marcelo Alvárez, conserven una línea de cant lírica, elegant i musical tot i cantar el Manrico, un rol masses vegades sotmès a les exigències agudes d’un fragment que no mereix ser tractat com un barruer tenor verista.

Us deixo d’aquest interessant Trovatore el trio que clou la primera escena, amb el Conte, Manrico i Leonora i tot seguit el duo de Manrico i Azucena.

Ara podreu escoltar l’escena de Manrico, “Amor… sublime amore Ah! si, ben mio – Di quella pira!, amb totes les virtuts i defectes del tenor. Un cert nerviosisme i precipitació, no acabem d’arrodonir una bona interpretació del Manrico.

De la mezzo Malgorzata Walewska, potser la cantant que us sonarà menys i de la que us puc dir que fa forces anys, quan la vaig veure en una divertidíssima i innovadora versió del Falstaff verdià a la Volksoper de Viena, em va cridar molt l’atenció. Ara de mica en mica veig que el seu nom es va imposant en els teatres del gran circuit. Té una veu força dramàtica, amb uns greus de color acontraltat, que s’escauen d’allò més en el rol de la gitana Azucena. Potser la veu no manté un registre homogeni i la zona aguda fereix, en alguns moments, els oïdes més refinats, però m’ha agradat més del que em temia al principi, doncs l’angelet no me’n va parlar gaire bé.

Tenint en compte que l’Azucena és el personatge central de l’òpera i que ha de ser una cantant amb gran carisma escènic i vocal, a la Walewska li manca, a jutjar per la part auditiva, el magnatisma necessari per fer de la seva prestació, quelcom memorable.

A la Leonora de Sondra Radvanovsky li manca tan sols una mica de sentiment, doncs amb el domini tècnic de la veu, no ni ha prou per emocionar, això si, fa coses precioses i el públic l’aplaudeix amb ganes.

Dmitri Hvorostovski és un baríton, això no ho dubte ningú. El Conte di Luna és un típic baríton dramàtic i a ell li escauen més les parts de baríton més líric, com el Posa o el Germont, però malgrat algun moment d’afinació inestable i un cant amb tendència a les batzegades vocals, la presència i noblesa vocal guanyen la batalla.

Petrenko no és prou baix tot i que ell s’escarrassa per semblar-ho, però el Ferrando s’ha d’imposar per la contundència del registre greu i ell, res de res.

Bé, espero com sempre, que us agradi la proposta d’avui.

  1. Il Trovatore ROH abril del 2009 part 1 i 2
  2. Il Trovatore ROH d’abril del 2009 part 3 i 4

Angelet, moltes gràcies!!!

11 comments

  1. Mira, te agradezco mucho los enlaces porque me apetece un trovatore para poner un poco de salsa en este día horrible que hace por aquí (como siga así, nieva)
    Con el agudo de “la pira” me debato entre dos aguas: por un lado, me parece una horterada tremenda ese final estentóreo, y muy injusto que se juzgue a un tenor que sepa hacer un buen Manrico sólo por ese alarido, pero por otra, el aficionado paleto que llevo dentro se muere de gusto si el alarido está bien dado (y sostenido). Todo depende de si me pilla en una época snob o populista…
    Por cierto, una duda: ¿de quién es la culpa del añadido, de Carlo Baucarde, que estrenó el papel, o de Enrico Tamberlick? Porque en unos sitios hablan de uno, y en otros, del otro.

    M'agrada

  2. colbran

    Salarino, Enrico Tamberlick propuso a Verdi más o menos en 1867, 15 años después del estreno de “Il trovatore”, acabar la cabaletta “Di quella pira” en do agudo y el maestro lo consintió, pero no hay constancia de que esa costumbre se impusiera hasta que Giacomo Lauri-Volpi volviera a introducirlo de nuevo alrededor de 1921 y desde entonces es nota obligada, para pánico y nerviosismo de tenores.

    Todas las grabaciones históricas que conozco, anteriores a Lauri.Volpi (y son muchas), acaban la “pira” bajando, por lo que deduzco que hasta que este tenor no lo volviera a imponer, todos los Manricos la terminaban sin agudo.

    M'agrada

  3. Lo he estado escuchando esta tarde y me ha parecido fantástico. Estupendos Alagna, Hvorostovsky y Radvanovsky. En cuanto al do de la pira, quería comentar un par de cosas. Una, a mi me gusta cuando lo cantan. Dos, me parece absolutamente legítimo que si no está escrito en la partitura, el director decida que no se ha de cantar si así lo cree conveniente. Que el director tome decisiones y que éstas se ajusten estrictamente a lo escrito en la partitura, me parece que es normal y no “dictatorial”. Que un cantante tome decisiones en contra de la voluntad del director, cuando éstas suponen cantar algo que no está en la partitura, no me parece aceptable.

    M'agrada

  4. Carlos ¿Y si el director decidiera que si y el cantante no quisiera?
    Yo creo que una nota no escrita no puede ser el motivo del éxito o fracaso de una ópera, pero comprendo también que si eres un tenor con la nota, la quieras hacer, sabiendo qe el público se derritirá a sus piés.
    Tan megalómano es el tenor como el director que impone que no se haga. Otra cosa es si el tenor en cuestión ofrece dudas de lo que pueda hacer.

    Aún así, yo creo que la cosa debe ser consensuada ya que si el compositor lo permitió en su momento, el director de turno no debería ser intransigente y si él o la soprano se llevan el gato al agua y el director musical o escénico no, ¡Qué le vamos a hacer! eso es parte del “negocio” operístico.

    Les gràcies les heu de donar al angelet que em fa aquests regals. És un plaer compartir-les amb tots vosaltres.

    M'agrada

  5. Bueno Ximo creo que estamos de acuerdo en que lo mejor es que haya una sintonía entre el director y el tenor y yo también prefiero que cante el do. Si esto no ocurre, porque uno opina que sí y el otro que no, lo que digo es que, en mi opinión, la palabra final la tiene el director, no el tenor, aunque puede dar lugar a situaciones lamentables cuando se llega a este punto. Gracias al angelito y al mensajero.

    M'agrada

  6. Gracias guapo 😉

    Tengo verdadera debilidad por Alagna, así que me lo bajaré corriendo. Su voz es de las más hermosas que he escuchado en mi vida, y si bien es cierto que como dices casi duele escuchar cómo la maltrata cantando papeles pesados, los momentos de belleza que ofrece lo compensan absolutamente todo.

    En el sublime amore sobre todo y en general un poco gritoncillo, pero el Ah si, ben mio es para ponerle un piso (y eso que se lo he escuchado cantar mejor, es verdad que parece que está un poco tenso). Ella es fantástica, tengo muchas ganas de escucharla en vivo, y Dimitri es de los mejores barítonos que se pueden escuchar en un Verdi hoy en día.

    Besos mil

    M'agrada

  7. Amfortas

    La primera vegada que vaig sentir la pira era amb el do i m’agrada així. Fa un temps vaig sentir des de La Scala, dirigida per Mutti i crec que el tenor era S. Licitra i la esbroncada va ser monumental…pel tenor.
    El dia que vaig veure al Alvarez al Met, em vaig recordar del Alagna.

    M'agrada

  8. anna

    Estic totalment d’acord amb el comentari de Papagena. Jo també penso que la seva veu és de les més maques que hi ha actualment. Gràcies Joaquim per tot el que ens ha facilitat d’aquest Trovatore.

    Jo tinc previst anar a Sevilla el mes de juny (si no hi ha cap entrebanc) amb el desig de poder escoltar-lo cantant Els Pescadors de Perles (en versió concert). Ja us diré si m’ha agradat.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: