IN FERNEM LAND

LA FONOFERNEMLANDTECA DE L’OLYMPIA


Paul Cezanne - Una Olympia moderna

Paul Cezanne - Una Olympia moderna

Ja em veia còmodament instal·lat en una fonofernemlandteca rossiniana, després del duet de L’Italiana regalat per l’Assur i “La voce poco fa” colbranesca, quan vaig rebre l’arxiu de l’Olympia.

L’Olympia, una infernemlandaire de soca-rel, fidel des de els inicis al blog, amb la seva elecció ens mantindrà reclinatoriats, després dels dos fabulosos arxius que varen inaugurar aquesta cava exquisida.

Ella ha triat l’ària del 4at acte de I Vespri Siciliani (G.Verdi) que canta la Duchessa Elena a la presó, en mig del preciós duo amb Arrigo, “Arrigo!, Ah parli a un cuore“. Li agraeixo molt l’elecció del ària, una de les que m’agrada més de Verdi i d’una òpera que adoro. De la versió no cal dir res més, ha triat la de Montserrat Caballé. Crec que ningú ho ha cantat millor.

Us deixo l’escrit que em va fer arribar la temperamental repartidora de kisses.

El motiu: Una melodia inesperada que els meus sensors auditius varen detectar quedant-ne colpits per sempre. Estic segura que la causa no era solament la preciosa aria sinó qui la cantava, ua Montserrat Caballé en estat de gràcia. En va fer una creació de tal bellesa que l’ha deixat quasi incantable per ningú des que la va enregistrar fins els nostres dies. Es poden fer bé les notes, es pot interpretar amb dignitat però la Montse feia una altra cosa. Els matisos de la seva escala cromàtica eren “croce e delizia”, “croce” per les sopranos i “delizia” pels qui la varem gaudir i encara ho fem. De vegades penso que més d’una soprano deu haver dit: Caballé, per què ho feies?

La setmana vinent serà l’última que editaré una joia de la fonofernemlandteca, per reprendre amb arxius que ja estan a la cua i que editaré a partir de la primera setmana de setembre.

No m’agradaria que aquestes perles passessin desapercebudes en mig de les vacances.

Així doncs la setmana vinent, després de la proposta del amic Wimsey, que ens sorprendrà amb una perla que no té res a veure amb el món wagnerià, però que ens allunya de l’òpera italiana, iniciarem el període vacacional per tornar la primera setmana de setembre amb el reclinatori a punt.

OFF TOPIC

Aprofito per dir-vos que he habilitat una valoració dels post, aprofitant l’eina que wordpress ens ha posat als bloggers al abast. Es tracta de posar estels al post, els trobareu sota l’encapçalament una vegada hagueu desplegat tot el contingut. Com més estels més content em posaré, però con que la valoració és anònima podeu massacrar-me.

També he habilitat l’adhesió als comentaris, mitjançant un polze enlairat o cap per avall. Em sembla una manera de valorar i enriquir les vostres aportacions.

7 comments

  1. Fantástica elección la de Olympia. Me parece una buena idea lo de esperar a que pasen las vacaciones, de hecho no me había enterado de la elección de Colbran precisamente por ese motivo. Buscaré el post, me pica la curiosidad.

    M'agrada

  2. La vaig posar ahir vespre i encara no m’he aixecat del reclinatori. Estic contenta de que tots hagiu gaudit d’aquest “Arrigo…” únic.
    A més a més celebro, Joaquim, que aquesta sigui una de les teves àries d’una de les teves òperes adorades.
    Els kissinets d’avui són especials.

    M'agrada

  3. dandini

    Aquest fragment és avui en dia en la interpretació de Montserrat Caballé un clasic.Tot ell está dit amb una cura ben especial i reple d’aquells pianíssims de so màgic .Es un moment operístic extasiant on sembla que el temps s’haigi aturat.

    M'agrada

  4. colbran

    Es curioso que Montserrat Caballé, a quien siempre se le ha tildado de tener un registro grave débil, sea la cantante que mejor realizó la escala cromática descendente a que obliga esta hermosa aria. Y esto es demostrable comparándola con todas las grabaciones existentes, comerciales o piratas, de todas las grandes sopranos que han dejado constancia de su interpretación.

    Una elección magnífica, Olympia, que nos recuerda una vez más cuan gran soprano ha sido la Caballé.

    “Arrigo, ah parli a un core” es muy superior en construcción y melodía a “Robert, toi que j´aime”, de “Robert le diable” , en que está inspirada, subrayando una vez más el respeto y admiración que Giuseppe Verdi sentía por Meyerbeer y que dió lugar a hermosas páginas verdianas, como el duo de soprano y tenor de “Un ballo in maschera”, o momentos corales del “auto da fe” de “Don Carlos”, basándose en algunas melodias meyerbeerianas extraídas de “Les huguenots” (duo de Valentine y Raoul) y “L´Africaine” y que Verdi con su ingenio supo superar.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: