IN FERNEM LAND

EL RING DE BAYREUTH 2009: DIE WALKÜRE


Die Walküre - acte 3er - Bayreuth - producció Tankred Dorst

Die Walküre - acte 3er - Bayreuth - producció Tankred Dorst

Així com la Brünnhilde és la valquíria més estimada per Wotan, Die Walküre és l’opera de la Tetralogia que agrada més, la més popular, jo m’estimo més Götterdämmerung, però entenc que la bellesa de la primera jornada és aclaparadora i entre la gloriosa partitura hi trobem grans i emocionants moments, començant per un primer acte amb una rauxa passional i romàntica com ja no tornarem a trobar en la resta de les jornades. Potser trobarem més èpica amorosa, però la Brünnhilde no tindrà la sort de la seva germana, de trobar un home com Siegmund i s’haurà de “conformar” amb un heroi amb més testosterona que veritables i sincers sentiments, per això crec, que la unió incestuosa entre Siegmund i Sieglinde, va inspirar a Wagner la música més passional i sexual de tota la Tetralogia.

Comencem doncs

DIE WALKÜRE (Richard Wagner)

Director musical: Christian Thielemann
Director escènic: Tankred Dorst
Escenografia: Frank Philipp Schlößmann
Vestuari: Bernd Ernst Skodzig
Dramatúrgia: Norbert Abels

Siegmund: Endrik Wottrich
Hunding: Kwangchul Youn
Wotan: Albert Dohmen
Sieglinde: Eva-Maria Westbroek
Brünnhilde: Linda Watson
Fricka: Michelle Breedt
Gerhilde: Sonja Mühleck
Ortlinde: Anna Gabler
Waltraute: Martina Dike
Schwertleite: Simone Schröder
Helmwige: Edith Haller
Siegrune: Wilke te Brummelstroete
Grimgerde: Annette Küttenbaum
Rossweisse: Alexandra Petersamer

Die Walküre Bayreuth Acte 1er Producció Tankred Dorst

Die Walküre Bayreuth Acte 1er Producció Tankred Dorst

Què bé que dirigeix Thielemann, quin goig! i això que la secció de vent de l’orquestra, porta dos dies una mica problemàtics, però renoi, quin so més carnós, quina corda, quina fusta, quina tensió i quina autoritat.

Tot i les protestes i la critica en contra, Endrich Wottrich s’ha mantingut com el Siegmund d’aquesta producció. De mica en mica el noiet (l’oficial) de la besnetíssima, ha anat agafant-li la mida al Siegmund i aquest any podríem dir que ha vorejat la dignitat. La veu a vegades sona esplèndida, fosca i assimilant-se a un tenor que vol promocionar a heldentenor, però la tècnica el traeix, la columna sonora s’escanya algunes vegades i tot sovint canvia de color. A vegades si no pares atenció, sembla que a l’escena hi hagi més homes dels que toca. En comparació amb el primer any que va assolir aquest rol a Bayreuth, Wottrich ha millorat, seria absurd i injust no reconèixer que el xicot s’esmerça per fer-ho bé.

La Sieglinde, per segon any consecutiu és la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek, que tot just fa un més va deixar en estat de xoc a tots els amics valencians que varen alçar un altar amb capelleta privada a l’entrada de Les Arts, després de gaudir-la en el mateix rol en la seva Tetralogia. No m’estranya, aquesta senyora ha esdevingut la Sieglinde. Això no vol dir que pas que en l’actualitat no hi hagin sopranos que la puguin cantar, però  com ho fa la Westbroek, amb aquesta intensitat i amb aquesta veu tan rica i poderosa, segurament no. La Westbroek, amb una veu tan ample és lògic que no tingui els aguts tan rodons com el seu centre i el greu, però és intel·ligent i sap, ella si, controlar amb la tècnica, l’ample columna sonora.

Al Hunding de Kwangchul Youn potser li falta maldat vocal, però no li podem posar cap altre retret a una prestació perfecte en el cant i en la interpretació, autoritària i contundent.

El primer acte d’aquesta Die Walküre és molt bo, però amb un altre Siegfried i ni han, estaria a l’alçada de les històriques.

Die Walküre - Bayreuth act 2on: Endrik Wottrich (Siegmund) i Linda Watson (Brünnhilde)

Die Walküre - Bayreuth act 2on: Endrik Wottrich (Siegmund) i Linda Watson (Brünnhilde)

Amb el segon acte s’evidència un any més que a Bayreuth no compten amb una bona Brünnhilde. Linda Watson, seguint els passos, però sempre un esglaó per sota de la seva compatriota Deborah Polaski, fa una Brünnhilde aplicada i esforçada, però malauradament cridada. La sortida, difícil i temible, no tan sols la crida, la desafina i cala. La Polaski va aprendre a dissimular la seva notable carència en el registre agut, però la Watson no. La veu és molt important, amb un centre ple i un color atractiu, però quan ha de pujar una mica, tot aquest bon material es malmet, entre crits i defallences de tots tipus. És una Brünnhilde amb el carnet de la jubilació a la cartera. Hi ha un seguit de senyores esperant a la cua. Senyores molt importants que de ben segur estan destinades a ser les Brunnhildes dels propers festivals, a veure si les Wagner espavilen.

Albert Dohmen també té una sortida conflictiva, força aguda per la seva veu o millor dit, per l’estat actual de la seva veu, on sembla que es trobi més còmode en la zona central i greu. Continuo pensant que el seu Wotan és molt important, sobretot perquè escoltant-lo, sense veure’l, ja em transmet tot el que m’ha de transmetre. El poder, la força, la desesperació o la tendresa. El seu final, amb signes de fatiga, però intensament  cantat fins l’últim compàs, és colpidor.

La Fricka de Michelle Breedt, amb la seva llarga i importantíssima escena, per l’esdevenidor de la història, és digne, però denota limitacions vocals prou importants per no impressionar amb la seva autoritat moral sobre Wotan. Potser a la Breedt li manca personalitat dramàtica per suplir-ho.

El moment més impressionant del segon acte, l’enfrontament entre Brünnhilde i Siegmund m’ha agradat molt, sobretot gràcies al magisteri de Thielemann que ha portat amb tensió creixent, un segon acte sempre escènicament feixuc.

Die Walküren - Bayreuth - Producció de Tankred Dorst

Die Walküren - Bayreuth - Producció de Tankred Dorst

El tercer acte s’inicia amb la famosa i maltractada cavalcada i l’any passat Thielemann ja es va treure de la màniga un ritardando espectacular i preciós, molt criticat pel sancta sanctorum, penso que per marcar territori. Aquest any hi ha tornat i haig de comprovar-ho, però m’ha semblat que encara més marcat. Aquestes coses, de impacte dramàtic evident, se les pot permetre un director de la categoria de Thielemann, a un altre potser li retrauria, si no anés acompanyat de la classe i categoria que el director dona a tota l’obra i en aquest moment es deixa anar, sense dubte de cara a la gal·leria, però li queda fantàstic. O escoltem?

Les vuit valquíries que inicien l’acte, com ja haureu escoltat no han estat a la mateixa alçada de Herr Thielemann. Cada vegada estic més convençut que tan sols en disc s’escolten de manera conjuntada i homogènia, gràcies als enginyers de so. Un cop passat el terrabastall de la cavalcada, el tercer acte ens reserva moltes emocions, amb el famós comiat de Siegliende a la seva estimada germana”O hehrstes Wunder! Herrlichste Maid!” i la gran escena entre pare i filla, un dels moments més emotius i impressionants de tota la història de l’òpera. En una hora, Wagner ens presenta un Wotan extremadament aïrat en la seva entrada, fins a un pare totalment commogut i vençut envers l’amor a la filla que haurà de protegir amb el foc fins que sigui despertada per l’heroi que l’haurà de violentar.

Sense una bona Brünnhilde, aquesta tasca es fa pràcticament impossible. Tota la responsabilitat queda en mans de la direcció i d’un Dohmen que clou de manera intensa, però que necessita la replica en les grans frases que Wagner reserva a Brünnhilde, per tal de convèncer al pare que no la pot deixar sola en la dissort, que la vesteixi de la dignitat que ella es mereix. Això per les grans, és absolutament definitiu, en veu de la Watson, malauradament vols que passi ràpid.

Al final el públic ha premiat amb gran aplaudiments una funció clarament millorable, amb punts febles imperdonables, però sobretot gràcies a un director que es capaç d’amagar algunes carències massa greus, amb l’embolcall sonor, que ell sap crear.

Us deixo els enllaços de la representació de Die Walküre del 28.07.2009

Demà passat ens tocarà patir amb el Siegfried. Tenim un dia de descans que aprofitaré per deixar-vos la proposta de l’Olympia per la nostre Fonofernemlandteca. La illa verdiana ens anirà bé, us ho asseguro.

7 comments

  1. Gracias Joaquim por otra magnífica crónica.
    Es cierto que Westbroek nos conmocionó el mes pasado en Valencia. Escuchar a esta mujer en directo ha sido una de las experiencias más emocionantes que he vivido en un teatro de ópera.
    Ayer, escuchándola a través de la radio, volvió a impactarme. ¡¡Qué poderío y expresividad!!. Ella ES Sieglinde.
    Por el contrario, Wottrich, reconociendo que el hombre hace lo que puede, a mí no me gusta, y hace padecer todo el tiempo al oyente porque no sabes si llegará donde debe o se defecará encima.
    Kwangchul Youn estuvo magnífico, si bien no creo que sea éste su papel más adecuado. En lugar de imponer su maldad, a veces parecía que le estuviese pidiendo por favor a Siegmund que se marchase de casa al día siguiente… si no le importaba.
    Todo en esta vida tiene sus ciclos y Linda Watson ha agotado el suyo. Su Brünnhilde me pareció expresivamente patética y vocalmente añosa. Su salida de la Valquiria fue lamentable, y en la reprimenda de Wotan entraban ganas de que la dejase expuesta cuanto antes al deseo de los rijosos y las alimañas del bosque.
    Y, mientras, Jennifer Wilson en casa viendo la tele aburrida…
    Dohmen estuvo grande. Mostró cansancio en algún pasaje, pero impuso su carácter en todo momento. Su monólogo fue muy importante y su despedida de Brünnhilde genial.
    Respecto a Thielemann, con ritardando incluido, simplemente hay que sacar el reclinatorio y rendirle veneración… dejando un huequito para Eva-María.

    M'agrada

  2. Joanpau

    Molt agraït Joaquim.
    Ahir vaig plegar a mig segon acte.
    Tu ho has dit més d’una vegada. Bayreuth no és el referent actual, tot i ser el bressol de les produccions wagnerianes i tenir una història al darrere que tomba d’esquena. Si Les Arts o el Liceu, ofereixen repartiments millors i no cal dir els teatres de primera divisió, què els queda a Bayreuth? Doncs el pedigrí i la venda assegurada per uns quants anys. El problema no sembla pas de públic, però poden tenir més bon repartiments, no té gaire sentit que ells precisament, no els ofereixin.
    Tots esperem les noves polítiques, de gestió i artístiques, que portaran les dues germanes.
    No em queden gaires dubtes que a Bayreuth tornaran les millors figures. Un altre tema és si aquestes estan a l’alçada del Bayreuth dels anys 50. Jo crec que allò ja no tornarà mai més.
    Si el proper Lohengrin que ens anuncià en Winsey és amb el Jonas Kaufmann i l’acompanya com a Munich, la Elsa de Anja Harteros i sobretot, la Watson no fa la Ortrud (m’agradaria la Urmana), voldrà dir que les coses comencen a canviar.
    Cal agrair-te la pencada diària per mantenir-nos informats i els arxius que ens regales. Jo és molt segur que passi del Siegfried, les perspectives no són gens bones.

    M'agrada

  3. Bueno parece que en comparacion con lo que se oye y se ve estos dias en el Ring de Mariinsky en ROH esto esta muchisisisismo mejor…. leyendo las criticas que hay por aqui he llegado a pensar que he hecho bien en esperar un poco mas mi primera version en vivo… Asi que pondre la radio 🙂

    M'agrada

  4. colbran

    Hasta este momento no había hecho ningún comentario sobre estas retransmisiones de Bayreuth porque no había escuchado nada de nada. El Bayreuth que yo he visto, oído y sufrido en persona, no es el sueño wagneriano para mi. “Parsifal” se salvaba por la prodigiosa dirección musical de Pierre Boulez, su última dirección operática, según creo; los cantantes estuvieron de correctos a discretos y la puesta en escena era lo más horroroso que he visto en mi vida; “Der fliegende Holländer” fue todo un acierto, tanto por escena, como por cantantes y dirección orquestal de Marc Albrecht, aunque alguien protestó a Tomlison (a años luz de este Christian Frantz…. , no protestado). Creo que me remonto a hace 5 años.

    Hace dos años sufrí un deficiente “Die Meistersinger von Nürnberg”, donde no se salvaba ni la escena, ni la dirección de Weigle, ni los cantantes (con Vogt a la cabeza, de vocecita armoniosa pero asexuada), con la excepción del Beckmeser de Michael Volle, todo un barítono. Además pudimos ver un aceptable “Tannhaüser”, muy bien dirigido orquestalmente por Christoph Ulrich Meier, ingenuamente escenificado, pero con un solo
    cantante sobresaliente de verdad: el barítono Roman Trekel dando vida a Wolfram con bella voz y autoridad escénica. Siempre bajo mi punto de vista, claro.

    Ante tal panorama, hay que ser muy “die hard” de Wagner y un auténtico masoca para tener que peregrinar hast el “sancta santorum” y presenciar un espectáculo inferior vocal y escénicamente a lo que se puede conseguir en otros teatros, incluso más próximos, aunque no dispongan de la maravillosa orquesta y coro que Bayreuth innegablemente tiene y eso… después de 10 años de espera. Uno confía en que Bayreuth proporciona lo mejor de lo mejor y no medianías o, mucho peor, resultados que no merecen un aprobado.

    Por lo cual y en vista de que para mí Bayreuth ya no es “lovely”, no dediqué ni un segundo a estas retransmisiones, pero “Siegfried” tiene un duo final que es una de mis páginas predilectas de Wagner, desde que escuché, allá por los años 1975/1980, una grabación Foyer de Bayreuth de 1951, dirigida por von Karajan, con Astrid Varrnay de Brünhilde.

    Y héte aquí que me dispuse a escuchar la escena entera, desde antes de que Siegfried diga aquella parida de “no es un hombre” y que ha sido el pitorreo de cientos de cronistas, según se indica en el libro “El clan Wagner” (de Jonathan Carr, gentíl obsequio de Olympia y que estoy leyendo con todo interés), ya desde su estreno original…Pues bien no daba crédito a mis oídos: es quizás lo peor que oído por un tenor en mis 55 años de vida operista…La pobre Linda Watson que no estaba tan mal, hacia la mitad del duo se contagió de la miseria vocal de su compañero y acabó con un grito tan calado y estentóreo que seguro que el gran Richard se removió en la tumba…Un poco, yo creo, ayudó el tempo obligado por Thielemann que, seguramente a la vista del desaguisado y temiendo lo peor, procuró que todo acabara lo antes posible…

    Como resultado: bravos, aplausos llenos de fervor y pataleo aprobatorio de un público que se supone entendido. ESTO YA NO ES LO QUE ERA. El mundo está al revés, al menos en Bayreuth.

    M'agrada

    • Colbran, tu ho saps millor que ningú, doncs estaves al meu costat els dos cops que hem estat a Bayreuth. Tu també saps, perquè em vas veure, que l’emoció de estar-hi, per a mi, té un valor afegit que va molt més enllà del resultat purament vocal.
      Hi ha una mística emotiva, com també hi és a la Scala de Milà i a part del Liceu, en cap altre teatre dels que jo he vist òpera, que fa quan entres a la sala i et disposes a mal seure en aquells seients torturants, tot prengui un altre caire, molt diferent a quan seus a la butaca de qualsevol altre teatre, per prestigiós que sigui. Diguem el que vulguis, però jo ho sento així. Aquella sala està feta per escoltar aquella música i això, aquest complement, no ho té cap altre teatre.

      Precisament per aquesta “veneració” que sentim molts per aquell teatre i pel festival i també per la dificultat que representa aconseguir entrades, quan les coses no van bé, el desengany és molt més gran i perdurable.
      Tu també vas viure les dues grans enrabiades que he viscut allà. El Parsifal que esmentés i els Meistersinger de la Katharina. En tots dos espectacles vaig deixar part del meu enuig entre aquells venerables parets en forma de protesta sonora desmesurada, entre molts d’altres que també varen protestar. Recorda que en els Meistersinger no es varen lliurar tampoc els cantants i l’Amanda Mace, aquella vergonyosa Eva, va rebre una esbroncada gegantina (per cert que l’any vinent ve com a secundària al Rosenkavalier del Liceu)
      Dit això, jo tampoc entenc que aquest any, en aquest impresentable Siegfried, no s’hagi protestat res. Potser el fet que els dos cantants (Franz i Schmidt) siguin alemanys i tu saps positivament que la majoria del públic assistent és alemany, fa que potser no protestin als cantants de la seva “raça”. No ho sé. Recorda que la Amace és americana i Tomlinson (anglés). No sé que dir-te, jo també crec que és inexplicable.
      Crec sincerament que el prestigi vocal tornarà a Bayreuth. Una tetralogia de nivell, encara que la Varnay, Windgassen i Hotter no tornaran, és pot fer i si Aix-en-Provence o València ho poden fer, Bayreuth molt més.
      Aquella orquestra i cor i aquella acústica són veritablement màgics. Jo aposto per tornar-hi i recorda que viatjant pel món, hem vist raves importants en teatres de primera categoria i no hi han hagut protestes.
      El “Esto ya no es lo que era” val també pel Don Carlo de la inauguració de la Scala de l’any passat i per tants espectacles sobre els quals hi dipositem moltes esperances i després esdevenen mediocritats.
      Bayreuth no s’ho hauria de permetre, però els darrers anys del regnat del Wolfgang és caracteritzaran per aquesta mediocritat infumable, certament immersa en una crisi notable de les grans veus del passat.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: