Turandot al Liceu - Producció Núria Espert

Amb la funció d’ahir, 31 de juliol de 2009 s’ha acabat la temporada 2008-2009, una temporada que la propera setmana valoraré (no gaire bé, aviso).

L’última Turandot potser era la més esperada. Des de fa molts mesos s’havien exhaurit pràcticament les entrades i la sala del Liceu presentava ahir un aspecte esplèndid. Ni una butaca buida. Molta gent coneguda i expectació màxima, ambient de nit important.

El motiu de tot això, doncs l’únic dia que Daniela Dessí cantava la Liu, acompanyada del seu company (desconec si hores d’ara ja s’han casat, com varen anunciar que ho farien precisament en aquestes dates i a Barcelona, fent la celebració al Liceu), el tenor Fabio Armiliato i en el rol titular, la soprano Anna Shafajinskaia, que en el 2005 em va deixar bocabadat amb una funció de Turandot, encara hores d’ara insuperada.

Doncs bé amics. Les cares de tots els habituals, en el primer entreacte ho deien tot. Quin rave més monumental!

La funció ha començat uns 20 minuts més tard perquè la senyora Dessí ha patit alguna cosa, que malgrat el que hagi estat, no ha impedit que cantés, i no m’ha semblat gaire afectada, a no ser pels evidents problemes de la seva salut vocal actual. Ja ens havia fet algun altre numeret d’aquest (en una Aida va fer veure que havia pres mal, per tal de dissimular les dificultats per fer un do). Coses de diva rància que es perdonen quan l’actuació surt rodona, però que en cap cas corresponen al que hom espera actualment dels cantants d’òpera.

El primer acte ha estat per oblidar. L’Armiliato amb la veu enfosquida, insegura, projectada al clatell i amb un evident nerviosisme. La Dessí amb evidents problemes d’emissió quan ataca el pas de la zona central a l’aguda i amb una oscil·lació en el registre agut, molt molesta. Afegim un so metàl·lic i obert, que ja fa anys que va arrossegant. Ja ho sé, em direu que a la Manon Lescaut, o a la Maddalena de l’Adrea Chénier i fins i tot a l’Aida o la Tosca,  també ho tenia, però avui, més. Ja fos per aquest suposat imprevist, ja sigui perquè ha arribat a Barcelona corre-cuita, ja sigui perquè aquest és el seu estat actual o aneu a saber el què. El fet és que no ha estat gens bé en l’ària “Signore ascolta” i els esperats pianíssims li han sortit amb una veu esquerdada i gens bonics.

Dessí és una gran cantant, sap dir molt bé i té tots els recursos que l’experiència dels anys li han donat. De fet aquesta és la virtut que més m’agrada. Per contra, les seves actituds són de diva “castafioresca”, també actuant en escena. Diríem que és de la vella escola i quan dic vella, vull dir dels temps de la Duse, amb una gestualitat exagerada i que sembla que vagi a buscar més l’aplaudiment per una suposada actuació molt viscuda i dramàtica (moviment exagerat dels braços, sobretot), que no pas amb una veu, que avui, al menys avui, no responia.

El millor, pel meu gust, en aquest primer acte per oblidar, el Timur de Giorgio Giuseppini, projectant de manera homogènia i amb força musicalitat i sentiment.

En el segon acte, després de l’escena d’uns Ping, Pang i Pong, més que discretets (sobretot Eduardo Santamaria, amb problemes evidents tots els dies per arribar a les notes més altes), ha sortit l’Anna Shafajinskaia i la veritat, durant una estoneta he pensat que aniríem a pitjor. Dues calades monumentals i una emissió molt metàl·lica i insegura. A part que no s’entén un esborrall el que diu ( a la Guleghina tampoc), no semblava la mateixa cantant que feia quatre anys m’havia deixat tan bon record. Ha fet molt curtet el final del “In questa reggia” i en prou feines imperial, amenaçador i temible. Armiliato ha evidenciat una millora notable respecte al molt decebedor primer acte. Acostuma a passar-li això a aquest tenor. Inicis decebedors per anar agafant confiança i acabant de manera més que notable les funcions. La veu no és maca, però és valent i no s’acovardeix mai. S’ha llençat en els enigmes i malgrat no pujar en el optatiu “Ti voglio tutta ardente d’amor!”, com si feia el seu col·lega Berti, ha evidenciat que ell tenia ganes de remuntar el desastrós inici.

El tercer acte iniciat amb el “guardiolesc” “Nessum dorma”, ha acabat d’aixecar la funció que ha finalitzat amb un clamorós èxit, molt més del que realment mereixia aquesta funció. Armiliato ha fet, justament, allò que jo reclamava a Berti, agafar el brau per les banyes i cantar l’ària més famosa de l’òpera i una de les més celebrades de tota la història, intentant fer allò que la gent espera. Cert, no ha allargat la nota com Pavarotti (sobretot en disc), però ha estat molt valent i sobretot l’ha dita molt bé. El més important d’Armiliato i també de la Dessí, és que traspuen la seva italianitat, amb un fraseig immaculat, donant tot el sentit a les paraules i les frases. És clar, tenint a la Shafajinskaia al costat, encara era més evident. Els aplaudiments i bravos, després de l’ària no han fet aturar a un mestra Carella que ha obtingut un so horrorós de l’orquestra. Definitivament aquest senyor  té la dubtosa virtut de fer sonar la justeta orquestra del Liceu, molt pitjor del que realment és.

La Daniela Dessí no ha millorat gaire en el tercer acte, tot i que la veu semblava més centrada i ha intentat fer allò que altres vegades li ha donat bons resultats, no se’n ha acabat de sortir. És difícil que sense un so bonic, i amb les notes tan obertes, pogués assolir allò que demana la partitura en un rol com aquest i en aquest precís moment. Si bé és cert que l’escena és molt dramàtica, ella ha optat per exagerar teatralment allò que vocalment era descontrolat i no li acabava de sortir. Qui m’havia de dir que m’agradaria molt més l’Arteta que ella.

Giuseppini ha acabat molt bé la part escrita per Puccini i després hem tingut un bon duo final. Shafajinskaia ha estat molt incisiva i dramàticament molt implicada. La veu m’ha semblat molt més ajustada i no m’ha semblat que hagi tingut els problemes d’afinació de la seva entrada. Armiliato, a vegades una mica ofegat per l’orquestra i per la seva particular manera d’emetre el so, no s’ha arronsat gens hi ha mantingut fins el final un compromís, sincer, valent i molt meritori, per donar al públic allò que aquest vol escoltar. D’acord que no és el tenor dels meus somnis,  però per mi, que vingui cada any.

Com ja he dit, gran aplaudiments, bravos i pluja de flors per a tots els cantants i Carella (inaudit!). Potser si que han celebrat el casament i els familiars, amics i convidats de la parella, han tornat a utilitzar les flors del casori. La veritat és que ho he trobat una mica exagerat, però el públic sobirà dicta sentència i m’ha semblat que avui s’ho havia passat d’allò més bé i Turandot crea afició i avui al Liceu, estava ple d’un públic més jove del que és habitual. Bona senyal!

Per acabar i encara que vagi en contra de quasi tot el món (una vegada més) aquest final tan criticat de la Núria Espert, cada vegada m’agrada més.