IN FERNEM LAND

LA FONOFERNEMLANDTECA D’EN WIMSEY


Dorothy Sayers (Wimsey)

Dorothy L. Sayers, mare de Lord Wimsey

Amb el retorn de la quasi normalitat, també retorna la fonofernemlandteca, la “infernemlandada” que pretén, mitjançant les vostres preferències musicals (qualsevol estil és acceptat), reunir la més selecta i apreciada banda sonora d’aquest blog.

Fins avui, ja hem gaudit de les propostes de l’Assur, en Colbran i l’Olympia. Us recordo a TOTS i TOTES (queda fatal, ja ho sé, però és per “forçar” la participació de tothom, sense que ningú trobi la més mínima excusa per no fer-ho), que tan sols cal enviar a l’adreça del correu electrònic del blog ( ximowb@gmail.com ), un arxiu en format mp3 (si algú té problemes tècnics, sou pregats a dir-m’ho per e-mail i jo intentaré trobar-hi una solució), acompanyat d’un escrit on expliqueu el perquè d’aquesta elecció. Jo us asseguro un post dedicat a la proposta triada.

Ara us anuncio una primícia. A finals d’any “editaré” un CD o àlbum (tot dependrà de la participació) per a tots els infernemlandaires participants, una edició de luxe, de la fonofernemlandteca. La idea és fer recopilatoris anuals, que aniré editant i que mentre el blog sigui bloc, estaran a disposició dels infernemlandaires. Les aportacions anuals es posaran al abast de tothom en una pàgina del blog que estrenarem a final d’any on hi hauran tots els enllaços dels àlbums editats i pels participants, faré un àlbum, personalitzat, amb les músiques penjades durant l’any, els texts i material addicional. Us aniré informant de la iniciativa, que m’esperona molt.

Bé, a finals de juliol vaig dir-vos que la tanda abans de vacances acabaria amb la proposta d’en Wimsey, però després vaig pensar (i ell em va donar permís) que millor seria deixar el mes d’agost sense publicar i així, amb el retorn a la “normalitat”, en aquesta primera setmana de setembre, tothom podria tornar a gaudir-ne.

Peter Death Brendon Wimseym Lord Peter Wimsey (born 1890)

Peter Death Brendon Wimseym Lord Peter Wimsey (born 1890)

En Wimsey (Lord Wimsey) em va escriure això:

Joaquim,

suposo que esperaves que t’enviés algun fragment de Wagner o d’algun contemporani de Korngold. Però en canvi he mirat cap a Rússia.

A l’història de l’òpera hi ha moments sublims, altres d’emotius, espirituals, escruixidors, hilarants o exaltants. Però crec que cap es pot considerar tan hipnòtic com el que et porto.

És la conegudíssima cançó del comerciant indi de Sadko, l’únic fragment cèlebre d’aquesta gran òpera de Rimski-Korsakov, un autor a reivindicar sempre. Naturalment la canta Ivan Kozlovski, un dels millors tenors del segle XX. I és que Kozlovski tenia una tècnica depuradíssima, una línia de cant de manual i un timbre squillante que deixen en rídicul suposades celebritats italianes (ja saps que és escoltar els noms de Di Stefano o Del Monaco i arrencar a córrer).

I què diu l’ària? El comerciant explica a Sadko les fabuloses riqueses del seu país, i la història d’una joia meravellosa guardada per l’au fènix. Tothom la vol aconseguir, però qui escolta l’au perd la memòria per sempre. Escoltar les evolucions de Kozlovski amb la melodia potser no fa venir amnèsia, però en les condicions adequades et pot transportar cap a un altre món ple d’éssers meravellosos.

I com a foto pots posar-ne una de la meva mare, la gran Dorothy Sayers.

Atentament,

Lord Peter Wimsey

Preciós, evocador, elegant, suggeridor.

La propera setmana gaudirem amb la proposta de la Tosca

10 comments

  1. Joanpau

    Wimsey quina proposta més maca has fet.
    L’ària és una delicia i la interpretació és molt dolça i això que la veu de Kozlovski d’entrada, no m’agrada gaire, però el cant si. Aquest renor és un tòtem indiscutible.
    Jo encara m’estic rumiant que enviar-te.

    M'agrada

  2. colbran

    La “Canción india” de “Sadko” es un prodigio de dulzura y evocación e Ivan Kozlovsky la canta con una sencillez y musicalidad magistrales, pero su timbre siempre me es un poco ingrato. Cuando oigo a Kozlovsky no puedo por menos que recordarle en su interpretación del “inocente” (o del simple, según otras traducciones) de “Boris Godounov”, rol que cantó frecuentemente y que parece escrito expresamente para su voz.

    Esta hermosísima canción la tengo interpretada por varios tenores, entre ellos Charles Kullman (que la cantaba en el film “Song of Scheherezade”) y Alfredo Kraus (que la interpretaba en la película “El vagabundo y la estrella”), este último en castellano y conservando el contexto original. Por cierto Kraus finaliza la inspirada melodía de Rimsky-Korsakov con un pianísimo delicioso que no sé si está escrito pero que queda de maravilla, cosa que Kozlovsky no hace.

    Es legendaria la rivalidad que hubo entre Kozlovsky y su compatriota Sergei Lemeshev; puestos a escoger entre los dos (tarea desagradable) me quedaría con Lemeshev. Dispongo de unos documentales sobre voces rusas donde se compara a ambos y Kozlovsky, con su peculiar timbre, queda, en mi opinión, en inferioridad de condiciones. Pero esto, como todo, es sumamente subjetivo. Lo que no encuentro correcto es que para ensalzar a Kozlovsky se desvalorice a Giuseppe d Stefano y a Mario del Monaco, no había ninguna necesidad.

    De todas formas aplaudo sin reservas la elección de la pieza (una de mis preferidas) y la interpretación que de ella hace el longevo Kozlovsky que murió a los 93 años y en un homenaje que le hicieron, creo, a los 90 años, aún se atrevió a cantar.

    M'agrada

  3. Jo també preferisc a Lemeshev en general, i per esta peçá en concret em quede amb Jussi Björling, que la cantava en suec però amb una delicadesa i una suavitat úniques. Però encara així hi ha que dir que Kozlovsky era un grandíssim cantant i en tenim molts testimonis sonors per donar fe, entre ells l’idiota del Boris Godunov que ha estat el seu gran paper. Com també Di Stefano i Del Monaco eren dos grandíssims cantants, cadascú amb les seves limitacions i els seus punts forts.

    M'agrada

  4. Branca

    D’una altra manera –però semblant- sentir aquesta ària cantada per Ivan Kozlovski em fa venir unes esgarrifances de pura sensibilitat i un enyorament de terres eslaves com quan escolto a Borodin i les seves Dances polovetsianes del Príncep Igor. ¡Ufff! Una maravella, gràcies Lord Peter Wimsey.
    Salutacions

    M'agrada

  5. La Cançó India és una melodia inoblidable d’exòtica bellesa però el tenor no m’ha complagut. Els italians Del Monaco o Di Steffano potser no assolien la perfecció però tampoco feien arrencar a correr com diu Mr. Wimsey.
    M’ha agradat escoltar-la per enssíma vegada al llarg de la meva vida i ha estat inevitable no pensar en les mil i una nits.
    Bona tria.
    Joaquim, els teus projectes d’editar la mçusica que anem escollint els infernemlandaires em sembla tot un encert. Que els deus et servin la imaginació i aquest costuum, amb els temps, esdevingui un clàssic com ho és ja el teu blog.

    M'agrada

  6. Buf, porto gairebé un mes sense internet a casa i no havia pogut veure que has publicat la meva proposta!

    Me n’alegro molt que us hagi agrat, i si bé és cert que Kozlovski tenia un timbre realment especial, tècnicament era un prodigi. Escolteu el seu “Vocalise” de Rachmaninov que hi ha al Youtube i comproveu el seu magisteri. I no, no m’agraden els dos tenors italians que he mencionat…

    M'agrada

  7. Volia afegir que hi ha altres versions de la peça, com les que heu mencionat, molt més abundants en pianos, filats, etcètera. Ara bé, es tracta de versions de concert, mentre que el registre de Kozlovski correspon a l’òpera sencera. Crec que els seus sons fixos i els seus potents atacs s’adiuen molt més dins del context de l’obra. Recordem que a continuació el cor crida a Sadko: “no, no vagis amb ell, no perdis el cap per l’au fènix!”.

    Els altres dos comerciants d’aquesta mítica versió de Sadko són Mark Reizen com a víking i Pavel Lisitsian com a venecià. Això sí que era un “all star cast”!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: