IN FERNEM LAND

DE TOTS, EL QUE M’AGRADAVA MÉS


Josep Carreras, Roméo al Liceu. Gener de 1983

Josep Carreras, Roméo al Liceu. Gener de 1983

Aquest estiu, en la fantàstica estada a Pesaro, tot xerrant d’òpera, estrany oi?, va sortir a la conversa en Carreras. Ara no vull tornar-hi, ho he explicat sempre que m’ha vingut de gust i no vull ser reiteratiu, però un dels contertulians en l’animada conversa, es va estranyar, mig escandalitzat, de que em pogués agradar en Josep Carreras.

És clar, la meva sempre predisposada sensibilitat va saltar immediatament. Era jo qui no podia entendre com es podia posar en discussió el meu tenor, si més no en Carreras que va des de els principis dels anys 70 fins la meitat dels 80, aquells més o menys 10 anys que ell mateix va pronosticar, quan encara la veu es mostrava esplèndida, que fora el que duraria la seva carrera de seguir cantant com cantava. La resta ja es tota una altre història que no tinc ganes de rememorar.

Doncs bé, passat el disgust d’aquella conversa intrascendent, m’he topat amb una gravació d’en Carreras, del any 1983 al Liceu.

Resulta que la Luvi, potser la carrerista més convençuda del món i si no ho creieu, tan sols teniu que visitar el seu blog, em comentava la setmana passada, arran de la possible tria per la fonofernemlandteca, que no s’havia quin era el fragment que havia de propossar-nos i per passar-me la pressió a mi, em va fer aquest comentari:

Es dificil, demasiado dificil. Una sola pieza cantada por Josep… casi imposibleeee!! Vorrei vedere te!!!

Jo, comprenent la dificultat de la questió, vaig dir-li no sé, el Nemorino, l’Alvaro de la Forza, el Riccardo del Ballo, el Don José, el Roméo…. i vet aquí que la Luvi no sabia que ell, el seu tenor,  hagués cantat el Roméo del Roméo et Juliette, l’òpera de Charles Gounod.

Certament, si no vaig errat,  ho va fer una sola vegada i al Liceu (teporada 1982-1983) La cosa va ser memorable (Joaquim dixit) i jo crec que d’haver-lo començat a cantar abans segur que l’hagués fet a molts teatres.

Vaig dir-li a la Luvi que li passaria els arxius d’aquella retransmissió de Ràdio Nacional, la del dia 26 de gener de 1983, per tal de que comproves ella mateixa com era el Roméo d’en Josep.

Escoltant la gravació, mentre prepaprava els arxius per penjar-los, he escoltat aixo:

Va! repose en paix! sommeille! que és com acaba el primer duo entre Roméo i Juliette, el del balcó.

No en vaig tenir prou, és clar i ara us proposo això, “Jour d’horreur et d’alarmes”, la frase que tanca el dramàtic concertant del tercer acte.

Josep Carreras, Roméo al Liceu. Gener de 1983

Josep Carreras, Roméo al Liceu. Gener de 1983

Romeos més perfectes n’estic segur que tots en trobaríem uns quants, més estilistes i acurats, també, més dotats vocalment, encara més, però millors ho dubto. Carreras a l’any 1983 era jove i jovenivol (hi ha cantants joves que semblen molt més grans), prim, maco, tenia un fraseig que enamorava i una capacitat per comunicar el Roméo de Gounod, lluny de la perfecció d’altres, però sempre disposat a seduir a totes les Juliettes i a fe de Déu que ho feia.

Per acabar de rematar aquest exercici de sana nostàlgia, el duo que inicia l’acte quart amb la deliciosa Juliette de la soprano nord americana Patricia Wise.

Ben mirat no em calia explicar-me el perquè Carreras va ser durant molts anys el meu tenor, de fet encara ho és, malgrat que les coses no han anat ni com ell (n’estic segur), ni com jo, haguéssim volgut, però varen ser deu anys de glòria, inoblidables. Hem venia de gust dir-vos-ho i fer-ho escoltar a tots els que no ho vareu viure.

Us deixaré l’enllaç de tota l’òpera, però us haig d’avisar que el dia de la retransmissió radiofònica, abans de començar varen anunciar per megafonia que Carreras no es trobava bé. Després del desencís inicial i del preceptiu ooh! per part del públic, aviat els temors es varen convertir en clams d’entusiasme. Si bé és veritat que no va estar a l’alçada dels altres dies, va ser una excel·lent funció.

Roméo et Juliette (Charles Gounod)

Director d’orquestra: Jacques Delacôte

Roméo: Josep Carreras
Stephano: Carme Hernández
Mercutio:b Clifford Williams
Benvolio: Alfredo Heilbron
Juliette: Patricia Wise
Comte Capulet: Enric Serra
Gertrude: Montserrat Aparici
Tybalt: Conrad Gaspà
Comte Paris: Jesús Castillón
Gregorio: Vicenç Esteve
Frere Laurent: Kurt Rydl
Duc: Graziano Monachesi

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 26 de gener de 1983

Per baixar-vos aquest Roméo et Juliette sencer, premeu aquí. El format és en mp3, comprimit amb un arxiu de tipus rar.

22 comments

    • Home allau, el que m’agrada és que hi hagi vida.
      La tècnica és molt necessària per transmetre correctament allò que la passió et diu, d eno ser així, les carreres es malmeten de manera més ràpida.
      Diríem que cal tenir la dosi justa de tot, però això és pràcticament impossible, qui no té un all té una ceba.
      És evident que hi ha cantants seductors. El color de la veu i la manera d’emetre-la és molt important. La “meva” experiència em diu que els cantants més limitats, han hagut de desenvolupar molt més l’expressió i la seducció que altres que han nascut amb el privilegi d’una veu, aparentment sense límits. Aquests acostumen a ser molt més inexpressius, no els cal res més que obrir la boca, co·locar la nota a lloc i fer embogir el personal.
      El món de l’òpera és molt propens al pinyol fàcil. Quantes vegades he escoltat allò de “aquest cantant no fa patir”, sense adonar-se’n que aquest no patir comporta una inexpressivitat desesperant.
      Ara no parlaré d’altres cantants, no vull fer comparatives, sempre és poc elegant i no cal, tots tenim prou exemples.
      Carreras m’agrada com a Romeu perquè sedueix, perquè és elegant cantant i en escena, perquè físicament dona el paper i perquè com he volgut demostrar amb el “Va! repose en paix! sommeille!” sabia dir cada paraula amb la intenció deguda.
      Si hagués tingut una tècnica més acurada en el pas de la veu, en l’emissió de les notes agudes, més cobertes i no tant obertes, com en ell era costum, m’hagués agradat més encara. Aleshores sense cap mena de dubte ens haguéssim trobat amb el millor tenor del món, però això ja he dit que no existeix.
      Jo ho necessito tot, però d’entrada m’agrada que em sedueixin amb l’expressivitat, la veu i l’emoció.

      M'agrada

  1. maria teresa

    Gràcies per la “novetat”. Al “Va, repose en paix” es on hi ha el Josep que mes m’agrada a mi, amb aquells pianissims i mitges veus…que jo crec que dominava com ningú.

    M'agrada

  2. Jordi Magriñá

    Sembla estrany que amb lo bo que es el seu Romeo, amb gran expressivitat i sentiment, només el cantes una vegada. Potser perqué després ja va patir la greu malaltía que tots coneixem ?.

    M'agrada

  3. Vicent

    Parlant del Rei de Roma, estic escoltant el Requiem de Verdi de John Elliot Gardiner on la part de tenor corre a càrrec de Lucca Canonicci i no puc menys que pensar, doncs precisament en el Rei de Roma, per color de veu i manera de cantar. Què n+opines?

    Salutacions.

    M'agrada

  4. Hola Joaquim, el post d’avui m’ha agradat molt, pel que té de vivència i subjectivitat (que coi hem de fer, sino ser subjectius i quedarnos ben a gust!).
    I m’ha agradat encara més el que has escrit al teu comentari, que ve a ser com el que t’havies deixat de dir (per prudència, potser?) al post. Especialment quan dius …”Quantes vegades he escoltat allò de “aquest cantant no fa patir”, sense adonar-se’n que aquest no patir comporta una inexpressivitat desesperant”.
    Sent villazonista radical, ja sabeu per on vaig, no?
    A mi no m’agrada el “sinofosisme”. Si no fos per això…Si no fos per allò altre…El que no ha estat, no ha estat. Pero els moments intensísims, màgics, embriagadors, valen per moltes “vides laborals” ben llargues d’altres. Si es tenen les dos coses, millor. Sino, a disfrutar del que hi ha, del que hi ha hagut. Intensitat, per sobre de seguretat.

    M'agrada

  5. Un dia, fa menus d’un any, el vaig trobar i vaig tenir ocasió de dir-li: ” Vosté em va aficionar a l’òpera.” Va mostrar un somriure d’agraïment. Jo vaig afegir que hi havia òperes que ningú les cantava com ell i molt graciós, altra cop somrient, va contestar: “Això segur!”. Ell també ha estat i és el meu tenor. El seu fraseig, la seva dicció, la pùresa de la veu personal i bellissima, les seves condicions físiques per fer seus els personatges més romàntics han conservat, amb els anys, intacta la meva fidelitat. No he sentit laments més estremidors que els del seu Mario a Tosca. Per mi ningú ha patit, odiat i estimat com en Carreras.
    Gràcies per l’arxiu, Joaquim!

    M'agrada

  6. Maria Teresa, aquesta seducció única en el cant de Carreras el va portar al cim, malgrat les carències que tots els seus admiradors ens hagués agradat que no hagués tingut. No m’ha costat mai reconèixer les mancances, sempre m’ha semblat que tancar ulls, orelle i boca, per rendir postures d’adhesió incondicional, no ajuda mai als cants, ans el contrari.
    Si Jordi, segurament va ser la malaltia, tot i que un rol tan ajustat a les millors característiques d’en Carreras, se’m fa molt estrany que no li oferissin abans.
    Vicent, el Canonici, un dels blufs més grans de la història recent de l’òpera, va substituir a Carreras en la part visual d’una trista Bohème (1987) que havia de interpretar al costat d’una inadequada Mimí de la Hendricks (algú creu que la Hendricks podia ser Mimi?) i una resta de companys força discrets. Va poder gravar (bastat discretament un nou Rodolfo) però immediatament va venir la davallada. En qualsevol cas, Canonici creus que el va voler imitar? potser si, però hores d’ara, si t’haig de ser sincer i sense voler ser cruel, ja no el recordava.
    Teresa, tots, absolutament TOTS els posts d’aquest blog són subjectius i penso que m’esforço a demostra-ho.
    El patiment és, potser lamentablement, inherent al cant de Carreras. És un cant al límit, potser massa, però sempre va ser així, i com les llenties…”o las tomas o las dejas” i jo me’n vaig fer un tip.
    Olympia, compartim fins i tot tenor, no em diguis que lo nostre no és predestinat?
    Tosqueta, tu m’entens sempre, doncs no tinc altre forma de parlar, però algunes vegades s’ajusta perfectament al pensament vostre i aleshores surt un post d’aquests tan visitats i celebrats.
    GRÀCIES A TOTS i sobretot a en Josep Carreras

    M'agrada

  7. dandini

    Recordo perfectament aquelles representacions.En Josep Carreras va fer un Romeo potser més verista del que demanava l’esperit de la partitura com va dir molt bé el crític de la Vanguardia que en aquells anys era en Joan Arnau.El seu cant expansiu i atormentat era més proper a “Je te tiens fille damnée” de Carmen o a “Si fui soldato” de l’Andrea Chenier que a l’adolescent Roméo.La temporada següent és va tornar a fer l’obra amb Alfredo Kraus que malgrat no tenir una imatge precisament juvenil el superava vocal i estilisticament.Respecte al moviment escènic ambdos es movien amb austera discreció,res a veure amb el joc escènic que transmet en Rolando Villazón.

    M'agrada

    • Amic Dandini.
      He anat molt en compte en no anomenar altres cantants i ho hagués pogut fer.
      Tu mateix, quan et convé utilitzes aquesta tàctica, però ara ves a saber el motiu, treus el santcristugros del Kraus, que no s’agafava a la Juliette ni mort, no fos cas que el do se li bellugués una micra o el Rolando Villazón, que es mou molt, aixó si que ho té.
      Jo no he tornat a veure un Roméo com aquell, ja he dit que més perfectes i més idiomàtics segurament ni ha molts, però com aquell, de moment cap i quan en vegi en directe un de millor, doncs el millor Roméo curiosament tu no l’has anomenat i per mi és l’Alagna al ROH, no em sabrà greu dir-ho.

      M'agrada

  8. Joaquim, m’ha agradat molt que confirmis que tots els comentaris d’aquest bloc són subjectius (i com, si no?). Des de la meva ignorància em sento molt més tranquil. De vegades els experts d’òpera em feu molt de respecte, però trobo que una mirada exterior no us faria cap mal. Procuraré aportar-la.

    M'agrada

  9. colbran

    Si tuviera que escoger entre los tenores a quienes he escuchado en persona, o a través de medios audiovisuales cantando el rol de Romeo, mi opción estaría entre Josep Carreras y Roberto Alagna, nunca Alfredo Kraus, siendo éste un tenor a quien he admirado toda la vida y he seguido desde 1956, gracias a su grabación de “Doña Francisquita”, con Dolores Pérez y Ana María Olaria, grabación que se llevó a cabo durante las funciones del debut del gran tenor canario en el Teatro de la Zarzuela.

    Alfredo Kraus era extraordinario pero este rol no le iba “en vivo”, demasiado maduro y con unos finales de agudo crispantes. En la grabación comercial con Malfitano estaba mucho más atento al rol encomendado.

    La apabullante juventud de Carreras y su agraciado físico, aparte de su voz solar, le convertían en un Romeo ideal. Posteriormente Roberto Alagna incluso le superó en el Covent Garden, junto a Valentina Vaduva, cuya grabación en DVD es antológica. Pero desde entonces, nadie ha conseguido tan alto nivel de correspondencia en el rol, sin chiquilladas ni excesos histriónicos y ateniéndose a la vocalidad suave y contenida, aunque nunca ausente de la expresión y el ardor juvenil de un personaje que ronda los 16 años.

    M'agrada

  10. Joanpau

    Va coincidir la meva estada a Barcelona, mentre feia la carrera, amb els grans anys de Carreras al Liceu.
    No va costar-me gaire fer-me carrerista.
    D’aquest Romeo en tinc un grat record, un record d’aquells que perduren i perduren. No així del Romeo del Kraus, tan distant i allunyat d’un jove apassionat i enamorat. Ell al 1984 no era ni jove ni passional.
    Kraus potser cantava a la perfecció, més ben dit, sense el potser, però sempre es mantenia massa allunyat dels personatges i del públic, que l’havia d’anar a buscar, ell no traspassava mai el fossar de l’orquestra, no sé si m’explico prou bé.
    Si que estic d’acord en que Villazón interpreta un Romeo passional que m’agrada tant com en Carreras, però no és pot dir pas que en Carreras ho canta verista, per lloar al Villazón, que encara ho fa més verista i sense l’elegància d’en Carreras.
    Amb el que estic totalment d’acord és amb que el millor Romeo és el de Roberto Alagna al Covent Garden. Insuperable per joventut, dicció i fascinació vocal. És absolutament veraç, és el Romeo.

    M'agrada

  11. Ludovica

    Joaquim, es verdad que tus entradas siempre tienen una cierta sujetividad, ya que tú mismo las escribes, pero resulta evidente, al menos a mí, que cuando hablas de Carreras, de aquel Carreras que tanto te encanta, pues además de una cierta sujetividad, tus entradas tienen un plus que sólo la inmensa admiración por alguien puede justificar.

    Me alegro de que mi “ignorancia” sobre la existencia de una grabación de esta opera cantada por Josep haya producido esta entrada.

    He escuchado con mucha atención los dos fragmentos que has propuesto (te promito que muy pronto voy a escuchar la ópera completa) y he disfrutado de su elegancia, del Carreras más romántico que tanto me encanta, de su voz, de la más poderosa hasta su mezza voce que tanto me hace temblar por la emoción.

    Gracias Joaquim, por darme otra oportudinad para emocionarme con EL NOSTRE TENOR!

    M'agrada

    • Gràcies Ludovica, però una certa subjectivitat no, una subjectivitat total!
      Isolda, ho veus com a vegades estem completament d’acord?
      Joanpau, un cop més lloant el nostre tenor, no ens costa gaire, oi?

      M'agrada

  12. Isolda

    He vist tots els Romeo i Julieta i més, al Liceu, per a mi el millor Romeo en directa ha estat en Josep Carreras. El de Roberto Alagna amb Leontina Vaduva, el tinc en video, i la cosidero una representació excel.lent amb una parella antòlogica.
    Amen..!!

    M'agrada

  13. Agustí Sancho

    L’agut final es opcional.
    Independentment de tot això, com a carrerista fins a l’extrem, i després de haver-lo escoltat practicament amb tot,m’atreviria a dir que el romeo es el paper on ha estat millor de tota la seva vida liceística. Jo fa 10 anys que el duc al cotxe, i es la meva gravació més estimada de totes les que tinc.No hi ha una frase sense desperdici. Agusti

    M'agrada

    • Hola Agustí:
      Tornar a l’apunt del meu tenor sempre és agradable, molt agradable.
      Per a mi hi ha uns quants rols imprescindibles, i sí, un d’ells va ser el Romeo, aquest Romeo.

      M'agrada

  14. Rai

    Fent la prèvia personal del Romeo i Juliette he tornat a revisar aquest post (10 anys donen per tant…!). En Josep està magnífic… em feu molta enveja tots aquells que vau gaudir-lo en directe, ja que sempre serà el tenor que més m’emociona de tots i el cantant que em va fer estimar l’òpera.
    La grabació es troba íntegre a l’Spotify

    Una abraçada!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: