IN FERNEM LAND

LES TROYENS (2): Ô blonde Cérès


Hector Berlioz 2

Hector Berlioz (1851). Litografia

Seguint la sèrie interrompuda per la fallida del antic ordinador, avui us proposo un dels moments més encisadors d’aquesta magna partitura.

Si el primer capítol el vaig dedicar a un dels personatges cabdals, el segon el dedico a un personatge anecdòtic en el esdevenir dramàtic dels fets que es narren, però absolutament essencial, pel que respecte a la música escrita per Berlioz.

Es trobem a la segona part de la història, quan Enée i els seus troians desembarquen a Cartago.

Durant l’acte 4at ens trobem als jardins de la Reina Didon, on ella, diguem que per preparar l’ambient ideal per cantar un dels duos més bells que mai s’hagin escrit, fa cantar al poeta Iopas, “Sur un mode simple et doux” un poema camperol.

Iopas obeint a la reina canta:

Ô blonde Cérès,
Quand à nos guérets
Tu rends leur parure
De fraîche verdure,
Que d’heureux tu fais!
Du vieux laboureur,
Du jeune pasteur,
La reconnaissance
Bénit l’abondance
Que tu leur promets.

Ô blonde Cérès,
Quand à nos guérets
Tu rends leur parure
De fraîche verdure,
Que d’heureux tu fais!
Le timide oiseau,
Le folâtre agneau,
Des vents de la plaine
La suave haleine,
Chantent tes bienfaits.

Féconde Cérès
Quand à nos guérets
Tu rends leur parure
De fraîche verdure,
Que d’heureux tu fais!

Sobre un acompanyament elegíac i camperol, iniciat per uns arpegis evocadors del arpa solista, Iopas, tenor líric, desplega la bellíssima melodia, amb un acompanyament deliciós. De mica en mica el cant es va ornamentant amb temibles ascensions a la zona aguda, que necessàriament haurà de ser abordada amb un combinat de veu de pit i notes en falset, com correspon a l’escola francesa.

L’ària o la cançó, no te cap rellevància dramàtica en el desenvolupament de l’acció, més aviat l’endarrereix, però el deliciós toc Berlioz, amb aquesta melodia i sobretot l’acompanyament orquestral, fan que aquest petit fragment, que en prou feines arriba als 5 minuts, en una òpera de més de quatre hores de durada i cantat per un personatge irrellevant i secundari, esdevingui, uns dels fragments més bonics i esperats d’aquesta òpera.

Jo us proposo que escolteu aquesta perla en quatre versions excel·lents.

En primer lloc escoltareu el debut al MET del tenor nord-americà Kenneth Riegel, en la famosa edició de Les Troyens de l’any 1973 , dirigida per Rafael Kubelik, que en properes edicions d’aquesta sèrie tindrem oportunitat de tornar-hi, doncs són uns Troyens per sucar-hi pa. La veu de Riegel no és especialment bonica, però el cant si, escolteu-lo i ja em direu.

Kenneth Riegel

Kenneth Riegel

La segona versió prové també del MET.

30 anys després de la versió de Kubelik, James Levine va dirigir la seva segona versió de Les Troyens. La primera, deu anys abans va ser la mítica versió, disponible amb DVD i totalment recomenable, amb Domingo, Norman i Troyanos, encapçalant el repartiment. En la versió del 2003, un altre versió grandiosa d’una òpera que el MET ha cuidat molt i molt bé, els protagonistes varen ser Heppner, Voigt i Lorraine Hunt. En aquesta versió, que va suposar un altre nit històrica del teatre novaiorquès, el Iopas va ser el tenor Matthew Polenzani. Us adonareu, que el tempo emprat per Levine és el més lent, tot i així, Polenzani és capaç, amb una demostració de fiato extraordinària, de superar amb extrema delicadesa tots els paranys de la partitura.

La gravació radiofònica del 22 de febrer del 2003 l’haig d’agrair a la Fedora.

Matthew Polenzani

La tercera versió és la més recent (22 de setembre de 2007), prové d’una irregular versió de Les Troyens al Grand Théâtre de Ginebra, on al costat de dues grans protagonistes com Antonacci (Cassandre) i Von Otter (Didon), hi han altres solistes molt menys interessants, això si, amb una direcció musical del  John Nelson magnífica.

El Iopas d’aquesta versió, és el tenor John Osborn, com els anteriors, nord-americà i que ja ha visitat el blog altres vegades. La seva versió és òptima.

john-osborn2

John Osborn

La darrera versió, no és una gravació de teatre, prové d’un magnífic enregistrament dedicat íntegrament a les àries per a tenor en les obres d’Hector Berlioz i que té per protagonistes al tenor francès  Roberto Alagna i al director Bertrand de Billy, amb les col·laboracions especials de Angela Gheorghiu, que canta la Marguerite de la Damnation i l’actor Gerard Depardieu en una escena de Lélio.

La versió d’un Roberto Alagna en plena forma, sorprèn amb una veu molt més carnosa que la dels altres tres, més lírics lleugers i per una dicció, com sempre claríssima. És un Iopas luxós i romàntic.

Roberto Alagna Berlioz

Bé, si us ha agradat l’ària i les versions que us he deixat, estaré prou satisfet, però si em deixeu un comentari dient la versió que us ha agradat més, encara estaré més content.

10 comments

  1. Qué delicia de post el de hoy. Nada mejor para comenzar el día que esta pequeña joyita berliozana escondida dentro de la grandiosidad Troyana.
    Lástima que, gracias a Padrissa y sus muchachetes, desde el sábado cada vez quee scucho esta preciosidad no puedo evitar verme a Cutler vestido de Demis Roussos y haciendo posturitas…
    Bueno, sin dudarlo me quedo con la sensibilidad y buen gusto de Matthew Polenzani.
    la portada de Robertino también es de nota. Un día de estos animémonos a hacer una entrada de portadas operísticas, que puede superar a las de casettes de gasolinera.
    La del Barbieri de Domingo juega fuera de concurso.

    M'agrada

  2. Yo también me quedo con la de Polenzani. Se me ocurre que si algún teatro quiere reponerla y contrata a Flórez para este corto papel sería todo un puntazo. Eso sí, un poco caro. También me gusta mucho Lehtipuu con Gardiner en el Châtelet.

    M'agrada

  3. Isolda

    Jo com en Joanpau, em quedo amb Roberto Alagna. M’encanta la seva veu, el seu francés perfecte, i la manera de dir-ho, incloent-hi els seus defectes. Es un tenos que sempre m’agradat.

    M'agrada

  4. Una tria molt difícil, Joaquim. Tots ho fan prou bé però noi…en Polenzani fa alguna cosa més que cantar. A mi m’ha fet tancar els ulls i m’ha transportat amb la seva delicadíssima versió. En Polenzani, doncs. El vaig a tornar a escoltar.
    Un petó.

    M'agrada

  5. assai

    Este post es una preciosidad, Joaquim, y después de un día como hoy encontrarme con él y escucharlo es como un bálsamo. Muchísimas gracias.

    Respecto a mi opinión; tengo el corazón partío entre la elegancia y sutileza de Polenzani, con ese tiempo lento, que para mi acierta a expresar, de la mejor forma, la idea bucólica y contemplativa que transmite el texto y la melodía de esta canción.
    Y por otra parte, un Alagna sensacional y con un voz sensual y como tú muy bien dices, carnosa y en plenas facultades, otra forma muy distinta de entenderla, quizás algo más alejada de mi sensibilidad, pero tambien magistralmente cantada.

    Qué dificil Joaquim. Enhorabuena!

    M'agrada

  6. colbran

    Las versiones que más me gustan son las de Polenzani y Alagna, pero Polenzami actuaba en persona y no podía rectificar, mientras que la versión de Alagna puede ser la quinta o la sexta toma, o una mezcla de todas ellas. Por consiguiente me decanto por Matthew Polenzani, a quien vengo siguiendo la pista desde hace años y no me defrauda nunca.

    Matthew Polenzani fue un David maravilloso en “Die Meistersinger…” del Met, junto a Ben Heppner y Karita Mattila (hay constancia en DVD) y un Nemorino fantástico en el San Carlo de Nápoles, al lado de Mariola Cantarero, hace unos tres o cuatro años (existe grabación en audio).

    Creo que debemos prestar más atención a este tenor norteamericano de ascendencia itaiana.

    La canción es bellísima y los dos cantantes restantes, de este grupo de cuatro están muy dignos, pero Polenzani los supera. Alagna, en esta ocasión es un caso aparte, aún consiguiendo un resultado óptimo.

    M'agrada

  7. dandini

    El que més m’ha agradat ha estat Matthew Polenzani(Illinois 1968).Malgrat tenir un accentuat vibrato i unes facultats inferiors a les de Roberto Alagna,en Polenzani té com grans virtuts la seva extremada musicalitat i la seva camaleónica adaptació als diferents repertoris:Wagner,Mozart,Verdi,Gounod,Berlioz,Donizetti etc.Té enregistrat un “Salut demeure chaste et pure “preciooos!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: