Serà un cop d’aire o una cosa similar, però el fet és que la darrera setmana han plegat dos dels blogs que més m’agradaven i el diumenge un tercer va quedar desactivat, espero que momentàniament.
Els dos blocs que han abaixat el teló son Cantan Ellas i La Llança de Klingsor i el que està desactivat és el Blog de músics de l’OBC.
Tant el Cantan Ellas del maac, com La Llança de Klingsor del Wimsey, eren de visita obligada, cada cop que sortia un nou post, que esperava amb fruïció.
Respecto, ara més que mai, una decisió d’aquest tipus. Entenc que els blogaires que ens han fet passar estones immillorables, decideixen per mil i una raons deixar de fer-ho, doncs no entenc un blog fet amb desgana. Sé que un dia em passarà a mi i és per això que dic que ara més que mai entenc i respecto aquesta decisió.
Per tant no cauré en la temptació de demanar, de manera egoista, que no ho deixin, com ja faig fer una vegada. Si això és el que volen ho hem de respectar,. encara que als fidels seguidors ens dolgui en l’ànima.
En el cas de La Llança ja me’n havia fet a la idea, ja que des de que va canviar de casa i es va instal·lar a wordpress, l’activitat va anar minvant, i ja es veia a venir que un dia anunciaria l’acabament definitiu de l’activitat, però no per esperat ha estat menys dolorós.
En el cas del Cantan Ellas ha estat sobtat, com un infart, vaja. Plena activitat, amb una tanda exhaustiva de “Lucias” fins el dia abans i l’endemà l’anunci del acabament. Dol, però coneixent al maac, tots aquells que l’estimem, no podem fer altre cosa que respectar-ho.
Finalment, el diumenge per la nit vaig entrar al Blog de músics de l’OBC, per tal de descarregar-me el concert que va retransmetre Catalunya Música el diumenge pel matí, ja que no el vaig poder gravar i em trobo amb la desagradable sorpresa de que el blog estava desactivat o que necessitava estar autoritzar per entrar-hi.
De moment no he pogut esbrinar la causa d’aquest canvi sobtat, però intentaré assabentar-me’n doncs darrerament el blog, després d’un període molt llarg d’inactivitat, havia fet un gir molt interessant, amb un caire clarament informatiu i amb molt i bon material actual i antic, d’enregistraments i algun vídeo.
Espero que es tracti d’un canvi de imatge o alguna cosa d’aquest tipus, doncs aquest blog estava fent un servei excel·lent, a tots aquells que ens sentim molt propers, des de fa molts anys a l’OBC i que per fi, trobéssim un lloc amb informació i material, molt més ric que l’asèptica web de l’Auditori, era molt d’agrair.
Un blog mai pot substituir un altre, a no sé que el blogaire que hi ha al darrere sigui el mateix, per tant, entenc que Cantan Ellas i La Llança, a no ser que reneixin dintre d’un temps, no podran ser reemplaçats per altres magnífics que trobaré en un futur, sabent que la blogosfera està plena de sorpreses molt agradables. Jo mantindré els enllaços dels dos blogs, mentre es puguin visitar, doncs penso que hi ha material extraordinari, que sempre ens pot servir de consulta.
Pel que fa al Blog de músics de l’OBC, si desapareix, penso que no podrà ser substituït per cap altre, a no ser que L’Auditori es posi les piles i faci una pàgina web com cal, plena de continguts sobre els concerts, els músics de l’orquestra, els directors convidats i el titul·lar, etc. Podrien aprofitar per fer un Canal de YouTube com té el Liceu i també una fonoteca on trobar per descarregar o al menys escoltar els concerts transmesos, a ser possible amb un arxiu històric i alhora també podrien aprofitar les xarxes socials, per tal de que els aficionats, els més joves o no, interactuessin amb l’orquestra, en definitiva, situar-se en la modernitat i allò que pot fer que el seu públic s’apropi a l’orquestra, en una dinàmica bastant inèdita o poc habitual en les orquestres simfòniques. Que l’OBC o els seus músics fossin capdavanters, era tota una agradable novetat.
Quan tingui més noticies al respecte, us ho diré. Potser és una falsa alarma, però si és així, els hi hauríem d’estira les orelles. Això s’avisa i és deixa un post dient que el blog s’atura per uns dies, especificant o no els motius i ja està, oi?.
Per posar-hi música us deixo uns quants “Je suis seul!… Ah! fuyez, douce image” de la Manon de Jules Massenet, que lliga amb calçador amb el tema, però el “Je suis seule”, si. I no en parlem més.
Començament per Leopold Simoneau, gentilesa de forallyouknow
Ara Jussi Björling, gentilesa de jussibjorling
Un altre clàssic, Nicolai Gedda, aquest gentilesa de Herur22
i que em dieu d’Alfredo Kraus?, gentilesa de l’emiliobcn50 (aquest el coneixem els infernemlandaires). Gràcies Emilio
Apropant-nos en el temps, ara li toca el torn a Francisco Araiza, massa oblidat darrerament. El vídeo és gentilesa de Wunderderoper
Un clàssic modern, Roberto Alagna, gentilesa de PlanyTV.
De plena actualitat, Rolando Villazón a Berlín 2007, gentilesa de Oneguin65
L’últim solitari a incorporar-se a la llista, Jonas Kaufmann, gentilesa de MsParchman
Ben mirat i en homenatge al maac hagués pogut titular el post amb un “Canten Ells”. Us trobaré a faltar amics, espero que al menys deixeu comentaris, amb la vostra habitual i generosa sapiència a In Fernem Land.
IN FERNEM LAND 
De las primeras actividades que hago a la mañana- estoy jubilada- es leer la prensa online y luego abrir mis blogs favoritos, entre los que ocupa un lugar muy especial “In fernem Land”, y hoy al hacerlo estaba pensando en ese tema precisamente, el vacío que deja un blog cuando finaliza y era consecuencia del final de la “La llança de Klingsor”, blog muy interesante para mi, pero también sentía un gran agradecimiento por todo el tiempo, energía y afecto que hay en esos trabajos totalmente o casi totalmente desinteresados , pues supongo que el que los realiza obtiene placer al hacerlo. Pienso que hay algo muy curioso, no mueren del todo porque la información queda, yo encuentro cosas en blogs que ya no están activos pero mientras uno este conectado o en contacto, me gusta más esta palabra, continúan activos , o sea vivos.Cuándo os canséis, que lo comprendo muy bien, continuareis ahí, continuará toda la información, todo lo que habéis pensado, creado, compartido . A veces cuando pienso en esta función de las redes, me asusto un poco. Gracias y saludos. J
M'agradaM'agrada
Amics,
Sembla que el blog OBCmusics ha desaparegut. Ho sento!
En moments de confusió va ser una bona font de notícies. El efeccionats seguiem les seves informacions amb interès. Gràcies al blog es va crear un estat d’opinió favorable als dessitjos i il.lusions dels músics (o de la majoria). No crec que aquests es puguin queixar del suport del públic.
Ara es tanca el bog i es despedeixen una mica… com es diu “a la francesa” (amb perdó dels francesos).
Gràcies pel que heu fet fins ara, sobre tot als qui ho han fet.
Però ho sento.
I em dol.
Luis
M'agradaM'agrada
Deixes entreveure, o m’ho sembla a mi que això succeirà aviat a In Fernem Land?
Passo del tema i em centro amb els tenors solitaris, dels que destacaria a Björling, Kraus i Gedda per aquest ordre.
Dels moderns, Alagna tot i que sembla que l’empaitin i Araiza. Villazón està passat de rosca com actor i desafortunat vocalment. Kaufmann que m’agrada tant, en comparació amb la resta, queda molt enfosquit i no vocalment, precisament.
M'agradaM'agrada
Tot té el seu cicle, i es totalment comprensible que un dia una persona que ha estat dedicant molt de temps diari a un blog, posi en una balança també altres coses, i decideixi deixar de fer-lo.
Com diu Joanela, el que fa un blog no el fa només desinteresadament. Hi ha un percentatge de plaer propi, i un cert punt de narcisisme en “als altres el interessa el que jo pugui dir”. O no, perque de vegades tampoc es té tant clar. S’estableix una curiosa relación entre l’autor i els lectors, i, de vegades, aquesta relació pot arribar a pesar. Hi ha, en realitat, mil motius pels que un por decidir deixar de fer un blog, igual que n’hi han mil quan es comença a fer-lo. Pero els bons moments que ens han donat els bons blogs, com aquests que ja han fet el seu camí, no ens els treurà ningú. Gràcies, Maac, gràcies Wimsey. I, como no, gràcies Joaquim, encara esperem molt recorregut de In Fernem Land.
M'agradaM'agrada
Gracias Maac, gracias Wmsey y gracias a todos . los que están, los que han estado y los que estarán, a todos aquellos que tienen, quieren y saben comunicarnos sensaciones, emociones, conocimientos y opiniones. GRACIAS!
Y centrándome en “ellos”…..como me gusta Araiza !!! Es cierto, está demasiado olvidado este magnífico tenor!
M'agradaM'agrada
M’agrada molt el teu blog però recorda que “lis” és només una flor. My best whishes and good bless you.
M'agradaM'agrada
Glups! Lady, molt agraït, gràcies i benvinguda.
M'agradaM'agrada
Està clar que un no voldria mai veure el final d’allò que
s’estima , però penso que aquí els visitants d’aquest i altres blogs magnífics l’únic que hem de fer és agrair l’enorme generositat d’aquells que han volgut compartir tantes coses amb nosaltres i, naturalment, respectar-ne les decisions, encara que ens puguin resultar doloroses.
Una abraçada a tots ells, els que se’n van… i els que sortosament encara es queden (oi, Joaquim?).
M'agradaM'agrada
De moment no tinc cap intenció de penjar el “Això és tot amics”, però tots sabem que hi ha un moment per tot.
Ara gaudeixo molt del blog però entenc que el dia que m’avorreixi o succeeixi alguna cosa que en faci prioritzar-la per sobre d’altres coses, el blog deixarà de ser.
És per això que agraeixo tant la feina feta per aquests amics, que m’han fet passar tan bones estones amb aquests blogs que ara s’han aturat.
Lo dels musics és diferent, doncs avui per avui, encara és una incògnita, però tant en Wimsey com en Maac, han cregut que s’havien d’aturar, sense saber exactament que passarà en el futur, tot i que m’ha semblat llegir en ambdós casos que hi hauran nous projectes. N’estic segur.
Em semblava just reconèixer de manera pública aquest agraïment, alhora que no queia en l’error de demanar que continuessin fent una cosa que o bé no poden o bé s’han cansat de fer.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies Joaquim per les teves paraules. Aturar el projecte de La llança ha estat una decisió dolorosa, però la vida m’està portant cap a altres indrets. També és cert que a vegades he trobat a faltar el necessari feedback, però això no és cap retret ni el motiu principal. Sempre he sabut que el meu estil més “objectiu”, en contraposició al més càlid de In fernem Land, era una certa barrera.
Que consti que he fet servir la paraula “aturar” perquè sé que un dia La llança reneixerà, però com a bloc més especialitzat. Sobretot em sap greu deixar penjades les sèries que vaig engegar sobre òpera del segle XX i sobre Rèquiems, i crec que la cosa anirà per aquí. Veurem què passa.
Repeteixo, moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
He visto el título del post varias veces a lo largo del día y, por una cosa o por otra, no he podido entrar a leerlo, como supondrás me he llevado una sorpresa, habíamos quedado en que esta vez no, y en realidad no lo ha sido del todo, el estilo es bien distinto, lo cual te lo agradezco enormemente. No sé si algún día volveré, si lo hago será de otra manera, quizás en wordpress y sin publicidad, pero con contenidos bien parecidos. La verdad es que me da pudor, también me alaga, ocupar parte de una entrada en In fernem Land. Gracias.
No sé quién dijo, quizás fue Torrente Ballester, que para escribir hacían falta tres cosas: tener cosas que decir, querer decirlas y saber cómo decirlas, pues bien, una o varias de ellas me fallaron, bueno, la tercera me ha fallado casi siempre.
M'agradaM'agrada
La desaparició d’un blog sempre és una llàstima pels seus lectors, però els que en tenim un sabem que és costós portar-lo al dia i que no sempre la vida ens permet disposar del temps i les ganes. I com bé has dit, Joaquim, tots acabarem tancant la paradeta algun dia. Dels tres blogs que menciones només era seguidor habitual del “Cantan ellas” de Maac, en els altres dos només havia fet “lurking” alguna vegada, però lamente els tres tancaments i done les gràcies als seus autors per tot els que ens han anat oferint durant aquestos anys.
M'agradaM'agrada
Quan se’n va un blogaire
alguna cosa queda a l’aire.
Agraïda als que, voluntariament, han plegat i als que quedeu i m’adorneu la vida. És cert que portar un blog té dosis de volgut esclavatge i dolça disciplina. Crec que el millor que se’n treu és compartir. Escoltem aquella cançó que ens posa X, llegim aquell poema que transcriu Z i fem atenció a les idees molt personals d’Y. Mai, mai haviem fet tants imputs culturals en tan poc temps.
Gràcies.
Joaquim: Et prego que quan vulguis plegar facilitis teràpies.
A re-entrar demà!
M'agradaM'agrada
Brevemente.
Como dice Titus, los que mantenemos en marcha un blog sabemos el tiempo que requiere y somos conscientes de que todo tiene sus ciclos.
Lamento, egoistamente, el cierre de cualquiera de estos espacios en los que solemos parar diariamente y, en el caso de maac, especialmente, pues, como le dije a él, cuando yo aún no sabía qué narices era esto de un blog y mucho menos imaginaba que yo iba a animarme algún día a esa aventura, su Cantan Ellas ya figuraba entre los “favoritos” de mi Pc y era una cita diaria placentera e ineludible.
Les deseo todo lo mejor y espero que ello pase algún día por recuperarles.
En cualquier caso quiero darles las gracias por el tiempo que han dedicado a hacer que otros aprendiéramos más o, simplemente, disfrutáramos con su sensibilidad.
M'agradaM'agrada