Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10-07-1913 - Barcelona, 22-02-1985)
Avui no tenia previst parlar de Salvador Espriu i si us he de ser franc, tampoc recordava que precisament tal dia com avui, fa ja 25 anys que moria a Barcelona.
Per commemorar aquest efemèride, ha sorgit una iniciativa a la blogosfera catalana, promoguda pel blog Antaviana, per tal de que avui el major nombre de bitàcoles possibles, parlin del poeta.
Abans d’ahir m’ho va dir l’Assur i és clar, no mi vaig poder negar, tot i la por que em produeix parlar i sobretot escriure, d’un dels prohoms més insignes de la literatura catalana, en un blog centrat bàsicament en la música, encara que tot sovint i per desengreixar, emergeixin temes diversos.
Crec que és important parlar i reivindicar l’Espriu en un moment com l’actual, on el català tendeix a ser novament exclòs, marginat i oblidat, per part de l’eterna amenaça de les cultures devoradores i també per què no dir-ho, per la petitesa i empobriment intel·lectual de les plataformes internes, em refereixo a la televisió, la ràdio, el cinema, el teatre, la premsa i fins i tot part de la literatura que es fa a Catalunya i en català, entestats tots ells en oferir-nos la versió més descafeïnada, vulgar i pobre de la nostra llengua, per tal d’aproximar-la, segons diuen ells, a la realitat del que escoltem pel carrer, tancant d’aquesta manera un cercle viciós que ens encotilla i situa en la marginalitat, qualsevol intent d’enriquir-la i elevar-la a nivells d’excel·lència cultural i literària.
Llegint l’obra poètica i teatral de Salvador Espriu m’adono amb tristesa de la vulgaritat que ens envolta, tement que d’aquí a no gaires anys, ningú serà capaç d’entendre res de La pell de brau o de La Ronda de Mort a Sinera, si és que algú se’n recorda de programar-la.
I ara em preguntareu, que té a veure l’Espriu amb Giuseppe Verdi que encapçala aquest entrada?
Sembla ser que el matí del divendres 22 de febrer de 1985, Salvador Espriu ja en un estat pre agònic i prostrat al llit, va escriure la paraula VERDI. En aquells anys la televisió emetia tots els divendres un capítol de l’excel·lent sèrie biogràfica que la televisió italiana va fer de la figura insigne del més gran operista italià, Giuseppe Verdi i Espriu fidel seguidor, no volia que l’entorn familiar ho oblidés, qui sap si amb l’intent que li enregistressin el capítol en vídeo.
Verdi, un home compromès, discutit i sorrut com el mateix Espriu, serà doncs, l’encarregat de posar la banda sonora a aquest senzill homenatge que des de In Fernem Land vull fer, sumant-me a l’excel·lent iniciativa de la Roser d’Antaviana.
He triat un fragment previsible, el cor d’hebreus de l’òpera Nabucco, el famós “Va pensiero sull’ali dorate”, aquest cor que continua sent un himne, el cant de l’anhelada llibertat de tots els pobles oprimits.
La versió és el bis que va oferir el cor i l’orquestra del Teatro alla Scala, sota la direcció de Riccardo Muti, l’any 1986 després de l’allau d’aplaudiments, bravos i mostres d’entusiasme.
Vídeo gentilesa d’orso1149
El segon fragment que us vull deixar és el colpidor “Libera me” de la Messa da Requiem, tal i com el va cantar Montserrat Caballé al Festival de Pasqua de Salzburg, dirigida per Herbert von Karajan, en l’única vegada que varen coincidir aquestes dues grans personalitats de la història de la música del segle XX., fent música plegats. Aquest fragment ja va ser motiu d’una entrada al blog, però m’ha semblat que l’ocasió és tan esplèndida que necessita d’una interpretació única i irrepetible, com aquesta que varen fer a Salzburg el 13 d’abril de 1976.
Finalment no em puc resistir de deixar-vos l’últim cant, el LIV, que tanca La pell de brau, i diu:
Nosaltres volem
només,
amb esperança
humil,
la plenitud eterna
de la rosa,
una suprema eternitat
de flor.
Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s’endinsa
cap a les deus
de l’alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre
amb lent amor.
Així hem resseguit
els rius i les muntanyes,
la seca altiplanura i les ciutats,
i dormim cada somni
dels seus homes.
Hem estat amb el vent
en els camps, en els boscos,
en la remor de les fulles i les fonts,
i anem escrivint
en aquesta pell estesa,
en un cor amagat i immortal,
a poc a poc el nom
de Sepharad.
Salvador Espriu
ACTUALITZACIÓ:
Si premeu AQUÍ, podreu accedir a l’entrevista que Josep Maria Espinàs va fer a Salvador Espriu, el dia 2 de gener de 1985, en el recordat i enyorat IDENTITATS del Canal 33
IN FERNEM LAND 
Mol interesant l’Espriu i Verdi. Impressionant Caballe i Karajan.
M'agradaM'agrada
Preciós homenatge al nostre excels poeta. M’hi sumo.
M'agradaM'agrada
Això sí que és fer un bon maridatge! Espriu i Verdi en un mateix paquet. Fantàstic!
Gràcies per afegir-vos a l’homenatge!
M'agradaM'agrada
Ya no recordaba esa anécdota y eso que me impresióno en su momento porque yo era también una incondicional seguidora de esa serie.
Cabellé ha conseguido pornerme la piel de gallina!
Gracias por este cálido y merecido homenaje al que me sumo.
M'agradaM'agrada
Un homenaje a Espriú relacionandolo con la música, un canto a la libertad de los pueblos oprimidos, un lamento por la vulgaridad y la zafiedad que inunda a Europa entera… no ha faltado nada en tu entrada.
Magnífico homenaje.
Mi blog, desde la blogosfera de Andalucía, también se ha sumado a esa iniciativa.
Saludos.
M'agradaM'agrada
No et coneixia i un amic m’ha recomenat que em fes amic teu al facebook. He entrat al teu perfil i d’allà al teu blog. M’ha agradat molt aquest primer article -homenatge a Espriu- que he llegit. Quina sort que hi hagi gent que comparteixi els seus coneixements i passions. Jo actualment no tinc temps per fer aportacions però agraeixo poder gaudir de les que generosament fan d’altres.
M'agradaM'agrada
Magnífic post envers la figura i l’obra d’Espriu i interessantíssima la connexió Espriu-Verdi. Jo també intentava no predre’m cap capítol d’aquella sèrie.
M'agradaM'agrada
M’adhereixo a aquest homenatge a Salvador Espriu.
Gràcies per el regal de la Montserrat Caballé. Emo-cionant !
Quina meravella el Requiem de Verdi !
M'agradaM'agrada
Gràcies per recordar Espriu.
M'agradaM'agrada
He quedat encantada amb aquest record a Espriu,mai deixariem de parlar d’ell,d’alguna manera ens ha ajudat a viure i a ser una mica més feliços.Jo penso que es una persona absolutament entranyable
Per altra banda veient i escoltant Va Pensiero crec que cantar el que sigui dirigit per Mutti es com una invitació a la vida.
Gràcies pels vostres comentaris,estic aprenent molt.
Perdoneu la meva ortografia que és nefasta
M'agradaM'agrada
Realment un homenatge meravellós a Espriu. M’agradat molt la teva entrada, la relació de Espriu amb Verdi, els fragments triats… tot!. I quina raó tens amb el català. Desgraciadament el meu és pobre, però intento millorar-lo cada dia més i els mitjans no ajuden gaire.
Enhorabona!
M'agradaM'agrada
Joaquim, quan pensava què escriuria sobre Espriu també vaig recordar aquesta anècdota. Prefereixo recordar-lo obsessionat per la gravació en vídeo de la sèrie televisiva, que salvant pàtries immaterials. El pensiero, mentrestant, se m’en va a fer punyetes.
M'agradaM'agrada
Gràcies a aquest post he de donar la benvinguda a Victor Pamies, Jordi Calsina i Manel. Quasi també ho hauria de fer amb Katia, que feia molt temps (quasi dos anys) que no comentava al blog.
A tots els altres gràcies per comentar, per descomptat.
Allau, després de 25 anys continua sent controvertit el personatge, però què em dius de l’escriptura, del ús miraculós, ric i imaginatiu del català? Em quedo amb això, tot i que el buit oficial a l’efemèride em fa valorar més, si cal, el poeta, l’escriptor i el dramaturg.
Con que no vull fer comparacions sempre desagradables i injustes, m’estalviaré mencionar noms, actualment enlairats als altars patris, que en prou feines són mereixedors d’aparèixer com ajudants de guionistes dels culebrots televisius.
Ai Senyor! Continuem sent molt miserables, trobo jo.
M'agradaM'agrada
Joaquim:
Hi ha una cosa en la que no hi estic d’acord amb el teu escrit; em vinc a referir en l’enfocament un xic elitista que em sembla fas de la literatura de l’Espriu, quan el poses com a exemple en vers la pobresa cultural d’avui. No per ell, que és un escriptor de “Champions”, si no per l’actualitat.
La societat real té el que té, i des de el meu humil punt de vista, soc dels que prefereixen veure un vagó de metro ple de “Codis da Vinci” que sense. I no cal dir que no podem pretendre que el nostre diari de capçalera sigui “The financial Times” en lloc de “l’ADN”.
S’ha dit abastament que un dels fracassos de la manca de lectura al jovent d’avui és per una mala planificació a l’escola dels llibres a llegir. Salvador Espriu té un nivell d’exigència tal que pot produir en un jove l’efecte contrari al pretès: no llegir mai més un llibre (en català especialment). Per arribar a ell cal experimentar abans amb un llenguatge més amable. I torno a discernir amb tu respecte el nivell escrit d’ara. Un Miquel de Palol, entre molts d’altres, dona la talla, per exemple. I Quim Monzó i similars ajuden més al fet de llegir a la gent que no li agrada gaire que haver de desxifrar el nostre Góngora del Maresme.
Com tinc el dret de discrepar (educadament) i reconeixent que no soc exemple de res, m’agradaria dir que he gaudit mil vegades més llegint –i rient- amb “Camí de sirga” del Jesús Moncada que amb la “Pell de brau” de Salvador Espriu.
I tots dos crec que tenen un vocabulari indiscutible.
M'agradaM'agrada
Diràs que escombro cap a casa, però cert com que avui és l’endemà d’ahir que hi ha, i en abundància, tant a la poesia com a la prosa d’Espriu una finíssima ironia i un sentit de l’humor que, sense poder-ho evitar, em recorda la música de Rossini
A la “Primera història d’Ester”, per exemple, hi ha aquests àgils versos, que fa rimar amb les cinc vocals, i que amaguen la denúncia contra la repressió que es patia quan els va escriure:
Amb tentines d’embriac
de mistela i de conyac,
la cataifa del rebrec
dirigeixo. Cap rebec,
tanmateix, al meu repic,
no replica mai ni un xic.
I si ho fa, fort o pioc,
d’un carxot el torno a lloc
(també tusto algun maluc
amb varetes de saüc).
Sentiràs d’arreu el xac.
Atzucac, catric-catrac.
T’ho imagines, oi, cantat, per exemple, per un basso buffo?
P.S.: Tant de bo tinguéssim també un Góngora -això sí: de l’alçada literària i humana com la de Salvador Espriu- al Penedès, i al Baix Binalopó, i a la Serra de Tramuntana, i a… (i així fins on fos possible).
M'agradaM'agrada
Jo també vaig veure les sèries televisives de Verdi i de Wagner. Posteriorment, vaig comprar els DVDs.
Ara bé, si hem de relacionar Espriu amb la música, per a mi, la relació més directa és Raimon. Raimon ha tingut, entre altres coses, el mèrit de fer “accesibles” poetes de difícil comprensió com ara Ausiàs March o Espriu. Sentir “Veles e vents” o “He mirat aquesta terra” és tot un plaer que et du a la posterior lectura dels nostres poetes.
Estic d’acord que per abordar les obres de poetes com els esmentats cal una certa maduresa i preparació, de manera que podria ser contraproduent per a xiquets o joves la lectura obligatòria d’aquests autors en escoles o instituts si no es fa en determinades condicions. Per a fomentar la lectura, s’ha de partir dels gustos, interessos i nivell dels lectors. Si la lectura no és un plaer, és produeix un rebuig. Un jove ha de partir de lectures més senzilles. Ara bé – i tornant a Raimon – puc assegurar-vos que un xiquet o un jove pot gaudir d’aquesta literatura mitjançant la música. Jo mateix he treballat els nostres clàssics del Segle d’Or i posteriors en les versions musicades per Raimon. I ha estat un èxit. El que no faria mai és obligar un xiquet a llegir un autor d’aquests “a palo seco”. Ja tindrà temps de fer-ho més endavant quan el seu grau de maduresa siga l’escaient.
Acabe parlant de Raimon. L’altre dia va cantar al teatre Olympia de València amb motiu del 50é aniversari d'”Al vent”. Les entrades van exhaurir-se ràpidament. Feia quasi una dècada que no cantava en aquesta ciutat. La dreta cavernícola que ens governa el té vetat a tots els mitjans públics, com ara el NO-DO oficial, és a dir, Canal 9 i els teatres de la Generalitat. és una vergonya, però és així. Afortunadament, aquesta gent no controla les universitats valencianes. Una d’elles, la UPV li va retre el merescut homenatge (acallat pels mitjans oficials). La cloenda era el recital en l’Olympia (que és privat). No hi cabia ni una agulla. Va cantar durant més de dues hores. No van faltar les cançons que va dedicar al seu amic Espriu, poeta que va afirmar que el xativí havia trobat la música que necessitaven els seus poemes.
Passen els anys i les coses segueixen igual. A la porta hi havia un grup de blaveros i feixistes que increpaven als assistents al concert qualificant-los de “traidores catalanistas, renegados y vendidos”.
En fi, vaja el meu homenatge tant a Raimon com a Espriu, dues persones amb qui m’he format com a ser humà. Jo no seria el mateix sense la seua influència.
Salutacions des de València.
Rex.
M'agradaM'agrada
Ací teniu Espriu segons Raimon:
Jo els trobe genials.
Salut.
Rex.
M'agradaM'agrada
Dilluns, passant-hi per una altra cosa, vaig veure a El corte inglés que havien editat la sèrie Verdi en DVD (potser ja ho havia estat abans), en una edició de 2010 en 7 DVD. Eren 29 euros, amb la possibilitat, si s’acompanya de dos DVD més d’un 35 % de descompte. Ho dic, més que res, perquè si algú no va arribar a veure-la, val la pena i ara surt bé de preu. Jo no vaig poder resistir-ho, així que vaig buscar dues coses més per arribar al descompte i vaig sortir-ne amb Verdi, Teresa de Jesús (aquella sèrie amb la Concha Velasco, aquí extraordinària) i The river, gran pel·lícula de Renoir. Quins records!!
M'agradaM'agrada