Llarguíssim espectacle, massa llarg?, potser si, però si sempre exigim la integritat i el respecte a les obres originals, hem de ser conseqüents i si no volem que retallin ni un compàs, tampoc hem d’admetre que es retalli ni un verset.
Sembla ser que en aquest cas no s’ha tallat res i casi juraria que fins i tot s’han afegit diàlegs. Total, amb entreactes inclosos, s’entra a les 8 del vespre i se surt passada la mitjanit. Aprofito per recordar que malgrat sigui tard i l’endemà haguem d’anar a treballar, s’ha d’aplaudir als artistes (si ho han fet bé, és clar), ja que ells són més importants que un quart d’hora de dormir.
Avui, sortint del teatre he pensat que Die Entführung aus dem Serail, és, de les òperes grans de Mozart, la més discriminada, la menys representada, al menys al Liceu i no ho entenc i no ho trobo just, ja que penso que és una pura delícia, des de l’obertura fins l’últim acord, amb moments del Mozart més excels. Quantes produccions hem vist d’ençà dels anys 80 de la trilogia Dapontiana o de la Zauberflöte? El Rapte ha estat injustament oblidada i avui s’ha reparat una mica el dany amb una bona producció. Una producció escènicament discutible i vocalment millorable, però una producció amb cara i ulls, seriosa (massa?), molt rodada i amb una direcció musical de Ivor Bolton excel·lent.
L’orquestra ja sabem, a mida que vagin passant les funcions millorarà, però el treball de Bolton és molt brillant i seriós, es nota que ho ha treballat molt. Si no hi ha grans moments és per què els solistes no son millors i les òperes de Mozart estan farcides de moments concertants, on els solistes han de lluir tot el que se’ls exigeix. L’Orquestra del Liceu no ha fet grans pifies, vull dir pífies d’aquelles que altres dies m’han fet enrajolar. Ahir va tenir moments magnífics, sobretot la corda i la fusta, però no així el metall, que va sonar massa estrident, sense el corresponent equilibri sonor necessari i tampoc la secció de percussió va tenir una nit especialment memorable, ja que en concret les timbales i platerets, sonaven excessivament secs, al menys des de el lateral esquerra. Però insisteixo que no ha estat una mala nit, ni molt menys. Considerant que les primeres nits sempre són les pitjors, quan parlem de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, la d’ahir va ser de les millors i van obtenir un reconeixement d’aprovació generalitzada i el mestre Bolton va ser especialment bravejat.
Contava el dies que faltaven pel debut liceista, com pràcticament tothom, de Diana Damrau i no puc dir que m’hagi decebut, doncs quan escoltes cantar tan bé, és difícil que això passi, però si que m’he quedat amb la sensació que la Damrau no ha donat tot el que pot donar amb la Konstanze, o al menys tot el que donava. Potser és que el rol li suposa, amb el canvi de repertori que està prenent la soprano alemanya, un límit. La Mei ens comentava en el seu blog, que segurament aquestes seran les darreres funcions que canti del Rapte i això explicaria aquesta excessiva prudència alhora d’atacar les notes més compromeses, si comparem inevitablement amb ella mateixa a Frankfurt (YouTubes que trobareu al blog).
La Damrau té una veu preciosa, això no és pas cap descobriment, no tan voluminosa com algú m’havia dit, però més que suficient, sobretot amb un registre central important que desorienta una mica, doncs ens pot fer creure, potser fins i tot a ella mateixa, que és quelcom més que una soprano líric lleugera i ara per ara, jo crec que és el que continua sent, tot i que la tipologia de la veu fa preveure fàcilment que evolucionarà cap a territoris més dramàtics, però encara no. La zona greu (d’acord que Mozart li demana a la Konstanze unes notes greus inclements) és bastant sorda i en canvi la zona sobreaguda, fins no fa gaire extremadament fàcil, li comença a costar una mica, tot i que ha fet tots els aguts que d’ella esperàvem i controlant l’emissió, i això que alguns dels sobreaguts han estat atacats en pianíssim.
El més notable de la Damrau és l’expressió i la intenció dramàtica del seu cant, que ha lluit especialment en el exigent segon acte, on ha dictat càtedra en les dues àries consecutives, la melancòlica “Traurigkeit ward mir zum Loose” i la dramàtica “Martern aller Arten” on m’ha donat la sensació esmentada de certa reserva, sobretot en els picats. Dramàticament res a dir, talment semblava el segon acte de la Tosca, tal i com ho ha pensat (anava a dir parit) Christof Loy.
Ha tingut un gran èxit, però no grandiós, serà que a més d’un li ha passat lo mateix que en a mi?. Tot i així la Damrau és de les cantants que aturen el temps i això, com no em cansaré mai de dir, és un privilegi de les més grans.
Olga Peretyatko, abastament coneguda per haver coincidit a Pesaro en una descafeïnada i vocalment inapropiada Desdemona del Otello rossinià i l’any passat una millorable Giulia de La scala di seta, m’ha agradat força. Segurament en properes funcions millorarà en seguretat, ahir semblava una mica nerviosa (debutava al Liceu i això estic segur que impressiona), però ho té tot al seu favor per fer una excel·lent Blonde.
Dels homes, el que m’ha agradat més i amb diferència, ha estat Franz Josef Selig. Al seu Osmin li falta gràcia, però és que Loy no en té o no l’aboca al escenari i ha decidit per l’artícle de la modernor imperant, que el Rapte ha de deixar de banda la part còmica, per esdevenir un tractat de la síndrome de Estocolm i és clar els histrionismes escènics, habituals en les versions diguem-ne que “normals” d’aquest personatge, brillen per la seva absència.
Vocalment ha estat molt contundent, malgrat que els greus meus greus, aquells que han de fer basarda, li han quedat una mica pàl·lids, sempre dins de la contundència d’una veu de veritable baix, d’un baix sense discussió.
Christoph Strehl ha millorat la penosa impressió del seu debut liceista en el darrer Don Ottavio (última edició de la producció del Bieito al 2008). La veu és lletja o potser seria millor dir que l’emissió vocal és lletja, amb sons fins i tot desagradables. Els tenors mozartians han de lluir una elegància vocal i una línia de cant immaculada que jo no sé trobar-li. Tampoc les coloratures i agilitats que Mozart li demana han estat atacades des de l’ortodòxia, si bé se’n surt, no sense dificultat, que ja sabem que hi és, però la gràcia i l’art, precisament és que sembli el contrari. De tots els intèrprets ha estat el menys bravejat, amb diferència (avui ni ha hagut per tothom).
El tenor austríac Norbert Ernst, tenim la sort que ha esdevingut quasi de plantilla de la inexistent companyia estable del Gran Teatre del Liceu. És un luxe comptar amb ell, ja que sempre que l’he vist (Bayreuth i Liceu), he lloat les seves excel·lències, però potser el Pedrillo li ve justet. El Pedrillo de Ernst té més cos vocal que el Belmonte de Strehl, però al primer acte ha passat per un moment perillós, que ha resolt de manera més que professional, però en la preciosa serenata del tercer acte “In Mohrenland”li ha mancat una emissió més etèria, nocturna o misteriosa, al menys he trobat a faltar-li naturalitat. Donava la sensació que volia treure-se-la de sobre.
El Selim paixà, rol parlat o potser seria millor dit xiuxiuejat, ha estat interpretat per l’actor alemany Christoph Quest, que en molt moments no he pogut evitar que em recordés a aquell actor anglès, que durant tants anys i pels volts de Nadal, ens anunciava per la TV que havíem de comprar un dècim de la Loteria Nacional, mentre escoltàvem el vals del Doctor Zhivago de Maurice Jarre.
No puc parlar d’ell sense fer-ho de Christof Loy, “l’Enfant Terrible” responsable de la direcció escènica, que com sabeu acostumo a deixar pel final, per portar la contra a tot al món.
M’esperava quelcom més horrorós, quelcom més CONCEPT, com diuen a Alemanya i la veritat és que jo crec que no ni havia per l’esbroncada sonora i contundent que ha rebut ell i l’equip que l’acompanyaven, quan han sortit a saludar al final de la representació.
Loy, que col·lecciona esbroncades a tots els teatres on presenta les seves genialitats, ha cregut convenient netejar el primer singspiel de Mozart i Stephanie, de tota la vessant còmica. Res a objectar sinó fos per què la seva proposta intel·ligent i conceptualment tan discutible com interessant, s’estavella en la majoria de números musicals, amb la música brillant i enjogassada, d’un Mozart eufòric. És cert que el quartet del final del segon acte, dona per fer mil i una elucubracions metafísiques, però forçar tota la dramatúrgia al voltant de la síndrome de Estocolm de Konstanze i en menor mesura de Blonde, fins a despullar l’obra de qualsevol referència còmica, alegre, divertida, enjogassada 0 d’entremaliadura, tot i que una de les cunyes publicitàries que utilitza el Liceu per intentar apropar al públic a veure aquestes representacions, sigui la de catalogar el Rapte, com una de les òperes més divertodes de Mozart, doncs no, en aquesta versió, decididament no.
Hi ha un contrast massa descarat entre el números musicals i els immediatament parlats, un xoc entre música i text, que haurien d’anar associats en perfecte harmonia.
Els actors cantants parlen amb un volum quasi inaudible, cosa que per una part s’agraeix, al evitar aquell to tan molest i emfàtic dels cantants quan parlen sobre un escenari, però si tenim en compte que no s’ha retallat ni un diàleg, pot fer que el discurs dramàtic acabi sent tediós. Imperdonable error.
Potser la sala del Liceu sigui massa gran per aquesta proposta, si és així, aleshores haurem de dir-li al Sr. Matabosch que busqui produccions adients o si més no, direccions que s’adaptin a les dimensions de la sala del Liceu. El xiuxiueig quasi constant, tret dels atacs d’ira, gelosia i impotència del Selim davant la resolutivament dubtosa Konstanze, fan que els llargs diàlegs, d’un llibret no especialment brillant, acabin sent un llast massa gran, per un espectacle que hauria de ser molt més àgil, per tal de que fos l’èxit que és mereix i que com acostuma a passar massa sovint, la genialitat escènica provoca l’esbroncada de rigor, que acaba refredant a un public que quasi a un quart d’una de la matinada, s’estima més anar corre-cuita al pàrquing que seguir aplaudint.
Llàstima, doncs la proposta de Loy és en molt moments aprofitable i la senzilla i a vegades fins i tot bonica posada en escena, està farcida de idees, que no sempre són encertades, però fan pensar. Especialment confós el tercer acte.
Per què els regisseurs alemanys han perdut la joia de viure de Mozart i s’han quedat tots al divan de psicoanalista?
La pregunta no sé si té resposta, però la que si n’hauria de tenir és: per què si el programa de ma ha baixat considerablement la qualitat del paper, no ha baixat en justa correspondència, el preu?
Encara haig de tornar a dos Entführung (un, amb l’altre repartiment) i no em sabrà greu, l’òpera és tan preciosa que si han de trigar 27 anys a tornar-la a fer, ja cal que ho aprofiti, més ben dit, aprofitem. No us la perdeu!
IN FERNEM LAND 
Vaig comprar entades d’última hora sobretot per la Damrau, i crec va merèixer la pena.Em van agradar totes les veus menys en Belmonte.Una funció molt estranya i desigual per mi. Les parts parlades eren excessivament dramàtiques i lentes, trencaven el preciós climax musical. A sobre, un altre cop, cada ària, aplaudida. El director,una mica caricaturesc, va treure bastant partit de l’orquestra, sobre tot de la meitat en endavant.L’escena sosa, que ni arrisca, ni és estèticament interessant, ni té cap concepte (excepte repetir el topicàs “tots som iguals” del 3r acte). Jo si vaig marxar a correcuita per agafar el metro! encara que m’hauria quedat per donar el meu suport als cantants.
M'agradaM'agrada
Apreciado Joaquim, he estado unos días fuera y de vuelta al país lejano veo que (nuevamente) nos has dejado un tesoro de perlas musicales. ¡¡Muchísimas gracias!!
En su día ‘El rapto’ escandalizó a muchos de los nobles que incluso intentaron boicotear el estreno. No al emperador, pero si a otros aristócratas, primero por estár escrita en alemán, idioma del ‘vulgo’ y segundo por no celebrar debidamente a los ‘poderosos’ y presentar a los turcos, el gran enemigo de la época bajo un aspecto humano.
Esta vez tengo entradas para ver la representación en el Liceo! El domingo iré con mi hijo de 5 años ¡El Rapto es una de sus óperas preferidas! Espero que le guste la escenificación tan moderna y que podamos escuchar bien los diálogos. Lástima que como cuentas le hayan quitado las puntas cómicas. En fin, estoy muy expectante! ¡Gracias por tu crónica!
M'agradaM'agrada
Encara que coneixía prou l’Ópera, mai l’havia vist representada i em feia molta il.lusió escoltar a la Damrau en directe, ella no em va decebre, te una bonica i subtil veu a la que s’afexeix la seva innata qualitat interpretativa, per a mí va ser tot un plaer gaudir de la seva veu i presencia, també em va agradar força el baix interpretant el rol d’Osmin i una mica per sota la soprano, Blonde, i es que aquest coloratura de veus tot i reconeixent que ho fassin molt bé, em taladran una mica l’oïda, la resta de personatges no em van trasmetre res…
L’escenografia especialment del primer acte , no em va agradar, ho sento, deu de ser perque sòc gran però mostrar l’encís de Turquia amb una taula , dos cadires i un ventilador, tot aixó ben cutre em sembla fora de llòc, no demano una posta d’escena “barroca”, però, si un detall, un terme mig doncs si el que es pretén es cridar l’atenció dels joves cap el camí de l’Opera jo no hi crèc en aquet sistema ( es diu snob? ) jo vaig assistir amb la meva filla petita, ( jove) bona aficionada i amant de l’Opera i a la sortida em va comentar, que no entenía aquets camvis de la idea original de l’autor, es com si agafas una pintura d’en Renoir i intentas de possar-lo al dia fent alguns canvis ….com foten-li un marc del IKEA…… sient la mateixa pintura ,no ens faría mal als ulls ? es un simple exemple , però en l’ópera es encara molt més molest quan el texte no coincideix amb el que estem veient..(ho he viscut) bé, no vull anar més contra corrent, tampoc en treure res, i es veritat que a l’Ópera anem per la Música i els seus intérprets, però tot ajuda per completar aquest gran espectacle…..
M'agradaM'agrada
Yo salí bastante contenta del Liceu, teniendo en cuenta que era día de estreno y la cosa suele estar más floja que al final de las representaciones.
Si hubiésemos tenido un tenor digno como Belmonte, la velada habría sido magnífica. No esperaba gran cosa de Strehl después de haberle “sufrido” en Don Giovanni y mis sospechas se confirmaron. Si Don Octavio le queda una talla grande, Belmonte le queda siete u ocho.
Damrau es estupenda. También me dio la sensación de que le costaba más el papel que el los famosos vídeos de youtube. Si va a dejar de cantarlo, será por algo. Aún así, me fascinó como Konstanze. Es perfectamente capaz de cantar el papel con gusto, respetando la partitura y además INTERPRETANDO, dándole sentimiento a lo que canta, cosa que muuuuuuuchas otras sopranos no hacen (limitándose a cantar esta partirura tan endiablada y listo). Respecto a lo del volumen, no coincido contigo. Me pareció que tiene una voz bastante grande, lo que pasa es que tampoco es un papel para lucirla demasiado (sólo a ratos).
Olga Peteytatko me gustó también mucho. Canta con elegancia y tiene una voz preciosa. En la primera aria gritó un poco en los agudos, pero por lo demás, nada que objetar. Repetiría encantada de la vida.
Selig magnífico, como actor y cantante. Poco ágil, pero realmente no podemos pedir que un bajo de este tipo, tenga la voz ágil. El cabrito de Fischer (el que estrenó el papel de Osmín) debió ser un fuera de serie que hizo la puñeta a todos los bajos que vinieron detrás. A pesar de todo, me gustó muchísimo. La producción le venía como anillo al dedo para darle a Osmin ese toque trágico y serio que realmente bordó.
Ernst, correcto, pero me gusta más en Wagner. De todas formas, al lado de Belmonte, sobresalía y mucho.
La producción estupenda. Me pareció interesantísima y no se me hizo para nada larga. Le daba profundidad a una historia más bien simple y me gustó la mezcla de teatro y ópera. Un poco más de agilidad en los diálogos la habría hecho más amena, pero le habría restado profundidad a los gestos y las miradas. De acuerdo que la ópera de Mozart es otra cosa, que es cómica y aquí se ha convertido en algo más bien serio, pero como propuesta, me ha parecido buena. Novedosa y coherente.
De la percusión y los metales, mejor correr un tupido velo… La palabra “pachanga” se queda corta.
M'agradaM'agrada
Respecte l’actuació de l’orquestra, jo donaria part de culpa al director. Sí es nota un bon treball previ però el seu gest no és gens clar. Aquells moviments tan recargolats em van distreure en més d’una ocasió i observant-lo vaig veure que avançava el pols. Crec que en una música tan delicada com la de Mozart avançar el pols és molt arriscat i en part crec que és per això que els músics no van ser gaire precissos.
La posada en escena m’ha decepcionat, intentar extreure la trascendència d’una obra cómica està abocat al fracàs, per això crec que és una intepretació contradictòria.
Sí em van agradar els cantants, excepte Strehl, que potser li convindria pobrar en altres estils.
No ha sigut una representació que em mantingués l’atenció, malgrat el magnífic repartiment. Per tant la valoro més aviat negativament.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar a l’assaig del divendres. Només vull parlar de l’escenografia (de la part musical no em considero prou preparada). Aquesta escenografia, que no ser quants diners deu haver costat, és de teatre parroquial de la postguerra, amb tots els meus respectes per aquests teatres que treballaven amb molt pocs dinerets i si amb molt d’entusiame. La meva Florette ho faria millor.
M'agradaM'agrada
Disculpeu-me la intromissió: d’orquestració el cert és que no en sé gaire, però quasi sempre darrerament quan veig una òpera m’ha donat la sensació que els vents, especialment els metalls, van com per lliure en el “totum revolutum” del fossar. No sé, tinc la percepció romàntica que una orquestra simfònica és com un puzzle; a la que li treus una peça tot se’n va en orris. Tu escoltes l’harmonia general, tanques els ulls, et relaxes i, de sobte, TU-RU-RÚ, un metall com boig, massa alt, massa agut, massa fora de lloc, em destorba, em distreu, em fa nosa. Ignoro si la culpa és del director o del professor, però començo a pensar molt seriosament si la nostra orquestra (en general, és un equip) és adient a un lloc tant emblemàtic com el Liceu.
Una de dos, o ens pensem que som millors del que realment, a dia d’avui, som i per tant tenim el que tenim, o bé un servidor callat estaria millor.
Respecte aquesta darrera, albiro que no sóc l’únic en aquest blog, amb els posts que acabo de llegir.
Joaquim: moltes felicitats a tu i als bloggers per la descripció que heu fet de l’obra. Vaig dilluns a la “sessió dels pobres” i, per primera vegada des de que us conec, aniré preparat per vosaltres. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Pues yo esperaba algo más de Diana Damrau, para situarla en el “ranking” de las más grandes del momento. Vale más que abandone esta obra y se dedique a otros empeños. El aria mejor cantada por la soprano alemana, en mi opinión, fue “Traurigkeit”. En el aria del primer acto no me dijo nada y en el aria de bravura “Marten aller Arten”, hubo toda la intención del mundo, pero el resultado no estuvo a la altura de otras que he escuchado y, por consiguiente, no me sorprendió nada.
Sobre la escena, un Pachá tiene los platos y los cubiertos con los que ha de comer en el suelo? No tiene una pequeña mesita donde tenerlos colocados? Ya que estaban en el suelo, lo indicado sería que comieran sentados en el suelo como se hacía en varios países asiáticos. Pues no, Blondchen ha de recogerlos del suelo para ponerlos en una mesa. Y qué me decís del extraordinario hallazgo de la escena a oscuras con luces de linternas y zapateado quasi flamenco? Todo para evitar una escalera que es lo que pide la acción y se nombra en el interminable texto de 90 minutos de duración. Tanto es así que una obra estupenda y gloriosa musicalmente se convierte en un interminable show de 4 horas y 15 minutos de espectáculo. Vamos, más larga que “Don Giovanni”, la obra maestra de Mozart.
Olga Peretyatko, he pasado de odiarla como Desdémona (del “Otello”, de Rossini), cantando con voz de soprano ligera un rol Colbran de mezzo aguda, a aceptarla, sin más, en “
M'agradaM'agrada
Continúo:
“La scala di seta” y, por último, agradarme en este “Entführung”, aunque estuvo mejor en el ensayo.
Selig, bien, con buena y sonora voz de bajo, pero los “criminales” graves poco contundentes. Me viene a la memoria Ludwig Weber.
El resto, para mi gusto flojito. La orquesta fue dirigida con buen ritmo, con las pifias habituales y la escena no me dijo nada, no por moderna, sino porque no encajaba con la música.
La dirección escénica no digo que no sea válida, pero no era necesario incluir tanto diálogo que nunca he visto representado, ni escuchado grabado o visionado en VHS o DVD. Las pausas entre diálogos facilitan el sueño y aunque tengas sobretitulado, si has de seguir la traducción pierdes escena. El subtitulado de las películas no te obliga tanto, pues a veces se resume el diálogo y no pierdes la acción del film.
Enfín una función aceptable, con sus más y sus menos, de la que se sale a las 0:15 de la madrugada, si la función es de noche y a las 10:15 de la noche, si es de tarde.
M'agradaM'agrada
Perdón, quise decir a las 9:15 de la noche, si es función de tarde.
M'agradaM'agrada
Asistí ayer a la primera función del 2º cast que vocalmente, resultó algo irregular.
Para mi gusto, lo más destacable vocalmente la muy notable prestación del Belmonte cantado por el eslovaco Pavel Breslik: muy mozartiano, bello timbre de voz, con clase y una línea de canto más que noble, sin ningún problema en el registro agudo.
Voz interesante la de la guapa soprano sueca Eichenholz , lastrada por su estridente y hasta a veces abierto registro agudo, con ciertos problemas de afinación.
De la Orquesta y reggia, muy de acuerdo con lo manifestado por Joaquim.
M'agradaM'agrada
Ostres, doncs quina llàstima que el Belmonte segui fluixet… té algunes de les àries mes tendres i boniques de l’òpera per el meu gust.
Espero que la Blondchen estigui be, és un personatge que m’encanta també!!! es molt divertida!
En tot val la pena comprar-se una entrada a últim moment per anar a veure l’espectacle??!!
Bruno
M'agradaM'agrada
Yo me compraría una entrada de 9 euros con televisor.
Las voces las oyes igual y, por lo menos, ves alguna reacción de los rostros porque el movimiento escénico…no da para mucho. Te gastas poco y si te gusta repites y si no, pues no has perdido tanto dinero.
Si alguien opina distinto, sería de agradecer que lo manifestara.
M'agradaM'agrada
Si Bruno, el Belmonte més que fluixet és dolentet. En canvi el del segon repartiment sembla ser que és francament millor.
En qualsevol cas no t’has de perdre l’oportunitat de veure l’òpera i la Damrau, és l’ultima vegada que la fa i és una cantant excepcional.
Això té molt més interès que una dramatúrgia tant treta de la màniga com interessant. Sense uns bons cantants segurament seria insuportable.
No t’ho perdis.
M'agradaM'agrada
Bajo mi modesta opinión….. castañazo!!
Salvo algun momento de gloria de la Damrau, esplendida, lo demás duro, duro, duro.
Tanto dialogo con interminables silencios que parecia que estaba en el Teatre Lliure, bueno ojala fuera el LLiure….. Para qué tanto dialogo, nosotros como siempre mas papistas que el Ratziger (no me sale lo de papa….)
En un momento de sopor…. me desperté sobresaltado buscando el mando a distancia, creyendo que estaba en casa y asi pasar rapido los
dialogos….. pero no……
El decorado,..dios mío el decorado…..Yo no vi un serrallo por ninguna parte.
Conozco y conocemos a algún buen amigo, que el salón de su casa tiene más pinta de serrallo,( por lujo y exotico )……que el pretendido por el Liceu, y seguro que no le habrá costado tanto como este ridiculo montaje.
Que llegue pronto Der Rosenkavalier………….
Buen fin de semana a todos/as.
M'agradaM'agrada
Sembla com si consideressim que la comèdia no te profunditat de pensament ( o que en te menys que la tragèdia). Per això, per donar-li fondària, el director converteis el Rapte en el Rei Lear. Amb escàs èxit, cal dir-ho.
Potser el millor hagués estat que fessin primer les parts cantades i deixar les recitades per al final: jo hagués marxat abans!
M'agradaM'agrada
Buenos días:
Asistí ayer domingo en el Liceo a la función del Rapto en el Serrallo y salí gratamente satisfecho.
Me gusto especialmente la dirección escénica tan inteligente y teatral. Excelente el trabajo de los cantantes, con miradas y gestos poco habituales en las grandilocuentes maneras que les caracterizan.
Puestos a escoger la obra en toda su integridad, cosa ciertamente discutible, lo mejor que puede hacerse es una propuesta seria e inteligente como esta. Seguramente los matices no llegaban por igual a todo el público. Yo estaba situado muy cerca de la boca del escenario y era una auténtica lección de teatro, estupendamente dramatizado.
Musicalmente el nivel era de notable alto, si no hubiera sido por los dos tenores, no me
hubiera importado otorgarle un excelente.
Me encanto la Damrau, a pesar de los problemas que tuvo que sortear y de los que salió casi siempre airosa. Algún que otro gritito, alguna nota calada y un evidente esfuerzo en la emisión de las ascensiones más peligrosas al sobreagudo, no pueden empañar una interpretación tan intensa y de una musicalidad apabullante. No sé si hará bien en olvidar este rol, el repertorio mozartiano le va como anillo al dedo y la Constanza es un rol para una lírica, con facilidad en el agudo, que es exactamente lo que parece ser ella. Quizás acuse una excesiva actividad artística, un mal que desgraciadamente afecta a la inmensa mayoría de los cantantes actuales. Parece que tengan prisa en quemar etapas y asumir nuevos repertorios, como si Mozart tuviera que ser la antesala de algo, cuando tendría que ser la meta de muchos.
La Peretyatko está destinada a ser una estrella de la ópera, lo tiene todo muy bien puesto. Una delicia, se mire por donde se mire.
Fantástico el Osmin de Selig, digno sucesor de la gran tradición de bajos alemanes.
Un poco amanerado el Selim, con unos grititos un tanto histéricos en la escena del perdón del tercer acto, pero en el segundo acto me gusto mucho su confrontación con la Damrau.
Sorprendente la orquesta, con un bello y cuidado sonido, en casi toda la función y unos tiempos ligeros que contrastaban positivamente con la morosidad de las escenas habladas.
Simplemente un pero: el recital de toses durante las partes habladas, en algún momento rozó el escándalo. ¡Qué mala educación!. ¿Tan difícil resulta ponerse un pañuelo delante la boca para aminorar los efectos acústicos? A mi lado, una señora parecía regocijarse con sus estentóreas toses y aún así no atendía a razones cuando alguien le advirtió de su actitud molesta.
Una recomendación: No se pierdan, si pueden, la Salome del Teatro Real. El mejor espectáculo teatral y musical en muchas temporadas.
M'agradaM'agrada
No he volgut deixar el meu comentari fins haver vist l’òpera, va ser diumenge passat. Ahir vaig repetir, però la vaig veure des del Teatre Fortuny, de Reus, en les emissions que es fan en directe.
Aquest fet em va donar dues prespectives diferents.
Estic totalment d’acord amb amb els teus comentaris, Joaquim. Ahir la Damrau em va agradar molt, sobretot en la 1a. ària del 2n acte, se’m va posar la pell de gallina.
Em va sorprendre l’orquestra, em va agradar molt com van tocar.
Per a mi aquesta òpera ha estat tota una descoberta, no la coneixia i ara, si pogués la tornaria a veure i a veure, malgrat alguns aspectes de la posada en escena que no em van agradar, sobretot al 3r. acte
M'agradaM'agrada
Hola Marta, avui m’ha escrit un e-mail en Joan, un fidel infernemlandaire, una mica gandul alhora de comentar i m’ha dit que ha escrit una carta a CINESA queixant-se del so infecte de la projecció d’ahir al cinema Cinesa Diagonal de Barcelona. Potser ens penjarà la carta.
Me’n alegro que t’agradés. L’òpera és una delícia i la versió molt bona, per bé que millorable. Amb un altre belmonte….Jo ahir vaig escoltar-ho per Catalunya Música i la Damrau és el dia que em va agradar menys. vaig notar-li coses que al natural no vaig apreciar, a part que s’evidencià molt el que li costa fer segons quines notes.
Esperem que siguin petites dificultats momentànies.
Si algú es va trobar amb problemes de so en les projeccions cinematogràfiques estaria bé que ens ho digués.
M'agradaM'agrada
jo sóc el que en Joaquim cita com una mica gandul 🙂 vaig a treure’m la són de les orelles:
en el seu moment vas comentar al bloc l’iniciativa d’òpera al cinema, iniciativa que ens pot servir per poder veure i sentir òpera de tot el món
el dimecres vaig anar al Cinesa a veure ‘el rapte’ i el vaig veure, però no el vaig sentir, així que t’adjunto còpia del mail que avui els hi he enviat.
com que no puc comentar el cant, deixam afegir a la teva crònica que, vista en primera pla, que no es com es veu al Liceu, l’obra té molt més sentit, ja que es converteix en una obra de teatre amb uns bons intèrprets (fins i tot el Selig/Osmin té gràcia)
I, què vols que et et digui, la producció del Loy m’ha semblat molt bona, fa una nova lectura, sap fer moure 3-4-5 persones per l’escenari sense música en molts moments …
felicitats per la feina infernemlandaire
Joan Jofra
Señores
Ayer por la noche, 21 de abril, asistí a la retransmisión en directo des de el Liceu de Barcelona de la òpera ‘El rapte del serall’ en la sala Cinesa Diagonal
El audio de la retransmisión fue un desastre desde el principio hasta la mitad del segundo acto, a partir de ahí solo fue mala, una ‘calidad’ indigna de su empresa y todavía no entiendo cómo no pidieron excusas en la misma sala.
Para resumir el desastre, citar que los altavoces traseros distorsionaban de forma escandalosa y, supongo, la cosa mejoró a partir de la mitad del segundo acto cuando fueron desconectados.
El zumbido de fondo que acompañó toda la retransmisión era insoportable, especialmente en los diálogos, quedando un poco disimulado cuando subía el volumen de la orquesta.
El volumen de la retransmisión iba subiendo y bajando, algunas veces de forma visualmente ostensible porque aparecía el nivel del volumen en la misma pantalla de la sala, sobreponiéndose a las imágenes.
En resumen, lamentable
Joan Jofra
M'agradaM'agrada
Jo com que també soc una mica galdul a l’hora de fer comentaris, vaig acompanyar al Joan al Cinesa Diagonal i també he ecrit una carta al Sr Cinesa que us penjo aquí:
“Vull expressar la meva indignació per l’infame qualitat de so que ahir, la Sala 1 del Cinesa Diagonal, ens va brindar en la transmissió en directe des de el Liceu del Rapte en el Serrall.
No entenc com ,podem tenir imatges en alta definició i un so digne del pitjor amplificador comprat en una tenda de “xinesos”. Soroll de fons durant tota la representació, distorsions ens els altaveus de darrera de la sala durant el primer acte, pujades i baixades del volum que es veien per pantalla tapant les imatges de la representació, en fi, un desastre agreujat sobre tot per que es una opera amb moltes parts parlades i per tant silencis.
Desitjo que el tema millori en les properes representacions.
Daniel (Barcelona)”
Fins aviat i gracies Joaquim per aquest meravellós bloc (per mi, de capçalera)
M'agradaM'agrada
como deciamos ayer… unos años despues! no puedo con esto, la estaba viendo anoche en una grabación del canal classica, y no hay manera, lo único que me hizo gracia fue ver como Pedrillo silbaba Els Segadors, evidentment molt bé entonat. Desde el sofa es peor, con la tableta en la mano una se pone a leer el periodico, se levanta a la cocina, y cuando por fin cantan pues a disfrutar (excepto cuando canta you know who), me dormí evidentemente, y puesto que tambien tengo grabada la versión Karl Bohm donde he visto gracias a otra entrada de este blog que la gente se rie, pues es la que voy a ver. Yo creo que esa versión intentaba crear el sindrome de Estocolmo en los espectadores del Liceu, puesto que debía ser dificil escaparse del teatro. Por cierto que sí he visto y dos veces la versión del hangar, que me gustó. Aunque Selim era el actor de la serie Rex y eso tambien creaba una cierta dispersión, pero es mas resultón.
M'agradaM'agrada
El video me parece espléndido, no así en el teatro donde se perdia el detalle, esencial en esta producción
M'agradaM'agrada