IN FERNEM LAND

LICEU: DER ROSENKAVALIER


disseny del segon acte del Rosenkavalier segons Uwe Eric Laufenberg

Per segona vegada aquesta temporada surto absolutament satisfet del teatre, amb una gran diferència respecte de La Fille du régiment, ja que Der Rosenkavalier és una òpera molt complexa i difícil i per tant, el mèrit és més gran.

La darrera vegada que aquesta òpera va pujar al escenari del Liceu, va ser el 15 de desembre de 1984, darrere de les tres representacions previstes en la temporada 1984-1985. Més de 25 anys sense Rosenkavalier són molts anys i potser per això, com estic segur que tants d’altres, jo en tenia moltes ganes.

Segurament han canviat moltes coses entre el públic del Liceu, però ahir, en una funció de torn G, hi havia molt pocs dels habituals de tota la vida, d’aquells que anys enrere anaven a totes les primeres i no cal dir res tractant-se d’una òpera com Der Rosenkavalier.

El Liceu no es va omplir, malgrat que a la pàgina web del teatre, el planell d’ocupació de la sala per el primer dia, quasi mostrava la plena ocupació.

M’he fixat altres vegades i ahir es va repetir. El públic dels torns nous, aquells incorporats d’ençà la reconstrucció, tenen pautes de comportament diferents dels torns diguem-ne de tota la vida. Ja ho sé que el públic s’ha mobilitzat molt, però la base dels torns A, B,C i T, aquella que podríem qualificar de vells liceistes, amb les seves virtuts i defectes,  no acostumen a aplaudir abans que acabi l’acte, tot just s’intueix la baixada del teló. Ahir, aquest tret diferencial va ser bastant molest, sobretot i malgrat que es va repetir en tots els actes, al final del primer, on encara amb el cor en un puny per la intensitat de la música i el moment de nostàlgica serenor que envaeix l’escena, els impacients van trencar-lo sense pietat, pudor i diria que vergonya, malbaratant la màgia tan difícil d’assolir en un  teatre. També al final del segon, després del celebèrrim “dir zu lang!” els aprenents de novaiorquesos van esgarrar la festa, privant-nos d’escoltar amb el silenci adient, el xin pum final, que ens regala Strauss per concloure l’enlluernador tercer acte. Em molesta, em costa acostumar-me a aquestes modes imposades per neòfits que sembla que tinguin pressa per tot i no s’han adonat que el Rosenkavalier necessita esser degustat poc a poc, deixant que els glops del saborós contingut ens impregnin tots els sentits, abans que el seu deliciós contingut ens arribi a l’estomac. Fins i tot diria, que uns segons de silenci després del melancòlic comiat de la Mariscala davant del mirall, no haguessin anat gens malament.

Michael Boder no em defrauda mai, algunes vegades m’ha agradat més que altres, però defraudar-me, mai. Potser no serà genial i no porta al darrere, ni una falsa aureola guanyada als despatxos, ni una colla d’aduladors i bravejadors que li assegurin el triomf. És un treballador, es nota i l’orquestra del Liceu a les seves mans sona més homogènia, sense anèmies i defallences, amb un so treballat i molt atenta. Si algun solista falla, és un accident no atribuïble a la concertació, són accidents que passen a totes les orquestres del món, més enllà de la categoria professional o el nivell, són persones com nosaltres.

Ahir l’orquestra, en una actuació global molt meritòria, tot i que millorable, va tenir moments magnífics, sobretot al final del primer acte, en la presentació de la rosa, tota l’escena conclusiva del segon i en el tercer, a partir de l’escena de la renuncia, el tercet i el duet final. Moments brillants i intensos, que estic segur que a mida que vagin passant les funcions, com succeeix sovint, acabaran per testificar la que jo crec que és la millor actuació de l’orquestra, del que portem de temporada.

També cal dir que hi va haver algun desequilibri dels plans sonors i alguns desajustos, bastant notoris, en la complicada escena de rebombori del tercer acte, amb un concertant ple de paranys, que no sempre han estat resolts de manera satisfactòria, però parlo més de control directorial que no pas de rendiment orquestral, que repeteixo que anirà a més, però el que vam escoltar ahir, era d’un bon nivell, que en cap cas em va fer sentir la vergonya que en òperes molt més fàcils, he sentit massa sovint.

Que ningú esperi genialitats, Boder no és ni els Kleiber, ni Karajan, ni Thielemann, no és un geni de la direcció, però és un bon kapelmaister que en definitiva és el que necessita avui per avui, la nostra orquestra. Res de invents, treball en profunditat i genialitats les justes. Algun que altre ritardando en els ritmes de vals i un cert toc de decadència vienesa tan apropiada en molts moments de la partitura i amb alguns detalls per part dels solistes de l’orquestra, de esperançadora qualitat. Resultats més que notables i una menció especial pel primer violí, Kai Gleusteen, ahir particularment inspirat.

Sincerament, vaig trobar a faltar una mica més de gratitud i reconeixement a la sortida del tercer acte, quan altres vegades i amb altres directors, el teatre s’ha desfet en mostres d’entusiasme, per direccions amb resultats molt més discutibles. Al final, el mestre Boder si que ha rebut una bona tanda de bravos. Se’ls mereixia.

L’equip vocal del Rosenkavalier és molt extens, però si s’encerta de ple amb 4, òbviament els principals, és molt més que probable que no ens recordem del tenor italià.

Sophie Koch, l’exquisida mezzosoprano francesa, que al gener ja ens va captivar amb la Charlotte del Werther a la Bastille i que va debutar al Liceu amb un Cherubino que ens va semblar molt poc rol per la seva vàlua, m’ha seduït del tot, amb un Octavian intens, romàntic, juvenil, brillant, enamoradís i que quan fa de Mariandel, també sap dotar amb les pallassades pertinents. El seu físic és ideal per aquest rol i dona una credibilitat escènica molt notable, cosa que s’agraeix molt, doncs no hem de fer cap tipus d’abstracció per creure’ns quelcom que algunes vegades és impossible digerir-ho. La veu és ideal, amb un color molt homogeni i un centre generós. Els aguts són radiants i sempre atacats en sec, sense portamentos que enlletgeixen l’espontaneïtat del cant. No té cap problema en traspassar la complicada orquestració en els moments més rics i una tècnica molt segura li permet dedicar-se a interpretar amb aparent facilitat aquest rol tan llarg, però també agraït. Un gran i merescut triomf.

Peter Rose em va agradar molt a A Midsummer Night’s Dream i ahir va revalidar la impressió amb un Baró Ochs magnífic. No és un baix profund i això li reporta algun problema quan ha de fer front a les notes més greus i Strauss el posa a prova vàries vegades. En algunes no el vaig sentir, en altres el vaig intuir i al final del segon acte si que el vam  sentir, però forçant tant l’emissió per tal de fer-se audible, que va calar ostensiblement. Això és poca cosa, doncs la prestació global és de primera, tant en la vessant escènica, com la vocal. Magnífic actor i cantant que no va caure mai en la caricatura vulgar, en que molt cantants converteixen aquest rol. Un altre triomf.

Martina Serafin ja fa temps que va esclatar com una soprano de primeríssim nivell. Al Liceu ens va venir a fer la Lisa de la darrera Pikovaia Dama, en les funcions del segon repartiment, deixant a la titul·lar a la sola de la sabata. Té una presencia escènica imponent i tan sols calia saber, si seria capaç de dotar a la Mariscala del toc necessari per triomfar. Sent vienesa de naixement molt difícil no ho tenia i caram! quina Mariscala.

Ja vaig dedicar-li un post quan vaig saber que venia al Liceu a fer-la, aprofitant la Mariscala que va fer a Amsterdam, però ahir encara em va agradar més. La  Serafin fa una Mariscala jove, molt sensual, que mai recita, sempre canta, i com canta!, amb quina intenció deixa anar les frases, ja sigui les amoroses destinades al seu “Quin Quin” o les sentencies que deixa anar al final del primer acte, amb una malenconia gens malaltissa, molt terrenal. M’ha agradat molt quan talla en sec a Ochs, tota possibilitat de casar-se amb Sophie, amb unes frases dramàticament molt contundents, però sense perdre mai la classe de la gran senyora que és. Fantàstica i magnètica presència escènica que es fa mirar i admirar. La veu és una altre glòria beneïda del panorama actual de sopranos spinto. Gran volum, però sempre controlat, bellesa de color i d’emissió, intensitat en el fraseig  i magnetisme escènic i vocal a dolls. Si en el primer acte em va desbordar, tot i alguna defalliment cap al final, en el darrer em va fer emocionar en l’entrada del “Hab mirs gelobt”, un moment per retenir i no oblidar. Quina intensitat!. Un altre triomf grandiós, ja en sortir sola en acabar el primer acte (tradició feliçment recuperada per aquestes representacions, la de sortir a saludar davant del teló al finalitzar els actes), com al final de la representació.

Ofèlia Sala,  s’ha fet un tip de cantar per grans teatres i aquest rol de Sophie és un dels seus cavalls de batalla també en teatres de l’àrea germànica, o sigui que el té ben aprés. Doncs bé, sembla ser que aquesta magnífica soprano valenciana s’hagi de guanyar al públic cada vegada que ve a cantar. La majoria de la gent que conec, tan sols escoltar el seu nom arronsen el nas, amb un menyspreu que em treu de polleguera. Sempre he estat un defensor de l’extraordinària musicalitat i la seriositat de la carrera de la Sala i per això estic especialment content, doncs tots aquells que ahir haguessin volgut veure com era incapaç d’estar al nivell de la resta, van haver de marxar amb la cua entre cames. Ofelia Sala no és una bellesa, ni té una veu de gran volum ni de timbre seductor, però ella supleix tot això amb una extraordinària sapiència musical, controlant tots i cadascun del racons d’aquest personatge enamoradís, però primari, situat a anys llum de l’aristocràtica sofisticació i la categoria d’una Marschallin. La vesteixen de manera vulgar, ja que el director entén, com ho entenc jo, que els Faninal estan carregats de diners, però encara han d’aprendre com invertir-los, no és culpa d’ella. Si algú coneix la mateixa producció editada en DVD se’n adonarà que la Sophie japonesa fa la mateixa pinta.

L’Ofèlia Sala va projectar meravellosament bé la veu en la zona aguda, on Strauss li reserva, ja sigui en la presentació de la rosa, com en el tercet, moments de compromís. La veu perd projecció en el centre i queda poc audible en els moments on la densa orquestració exigeix, sobretot amb teatres tan grans com el Liceu, una veu amb més volum, però és l’única pega que puc fer-li, ja que en els duets amb la Koch i en el tercet, ha lluit molt i molt bé, amb uns bons pianíssims i una dolça i amorosa ductilitat.

El veterà Franz Crundheber, va retornar al Liceu en un estat vocal sorprenent, tenint en compte els anys que fa que canta. Va fer un Faninal modèlic.

És una llàstima el que li està passant a Josep Bros. Aquella línia extraordinària de cant que va assolir no fa gaires anys, ha anat a norris, l’ha malversat forçant el instrument amb un repertori potser massa exigent o inapropiat a la seva veu de líric lleuger i com tants d’altres que han cregut que la veu s’aniria adaptant a les noves exigències, quan hauria de ser al revés, ha perdut el control. Di rigori armato, és una ària difícil, ja ho sabem i Bros en altres temp, segur que l’hagués cantat sense les tibantors que va mostrar ahir. Em va fer patir molt. En algun moment vaig creure que arribaria el desastre. Quan la veu s’enfila en la famosa zona del passatge, és a dir allà on s’ha de col·locar en la tessitura aguda pròpia del tenor, comencen les tensions, els sons excessivament oberts i les oscil·lacions, signe evident que la veu no rep l’aire de la manera idònia. El resultat no és bo i ahir va demostrar un cop més, que no hi ha millora, que allò que vam començar a escoltar en  els darrers Edgardo de la Lucia, s’ha anat accentuant de manera alarmant. Com m’agradaria que recuperéssim aquell Bros belcantista que no necessita fer Res, Mis o Fas, per conquerir les platees.

La llista de rols secundaris a Rosenkavalier és molt llarga. De tots ells cal mencionar a la parella de intrigants de Julia Juon (comença a mostrar signes de fatiga vocal) i Francisco Vas (sempre eficaç). El comissari d’Alessandro Guerzoni (veu contundent no sempre ben emesa) i Amanda Mace, que per fi l’han col·locada on es mereix, ja que la Marianne si que és per a ella i no la vergonyosa i vergonyant Eva que vam patir tots aquells que van assistir a l’estrena dels Meistersingher de la Katharina a Bayreuth. Ahir va estar estupenda vocalment i molt moguda “divertida” en escena, amb un vestuari bastant horrorós, per cert.

Roger Padullés potser hagués fet millor el cantant italià. Com a majordom i hostaler es va fer notar.

Molt bé el cor del teatre i no gaire el Cor infantil dels amics de la Unió de Granollers, que si bé  es van integrar molt bé en el garbuix escènic del tercer acte, vocalment van defallir ostensiblement en els darrers “papa papa” que li llencen al desconcertat Ochs.

La producció, provinent de la Semperoper de Dresden és molt clàssica, tot i  traspassar-la a una època no gaire definida de la primera meitat del segle XX.

Els magnífics decorats ens situen fàcilment en els llocs que ens descriu el llibret. La cambra de la Mariscala ens dona a entendre que han passat èpoques econòmicament millors, però l’ambient que recrea està treballat mi8nuciosament.

El gran saló dels Faninal, llueix un estil que recorda el Sezessionsstil, amb les seves decoracions florals daurades, que combinades amb el vitralls, miralls  i les catifes vermelles, revesteixen l’escena del luxe ostentosament burgés que Faninal vos mostrar a tothom.

El tercer acte, molt fosc, com ha de ser i amb una escala de cargol, que pren tot el sentit teatral, amb les pujades i baixades de la Mariscala, està ben resolt, però sense cap novetat al que hem vist sempre en els muntatges més tradicionals.

El gran mèrit del muntatge d’Uwe Eric Laufenberg és deixar-ho tot ben definit i explicat, amb un treball minuciós de tots i cadascun dels personatges, des de els principals fins aquells més secundaris o anecdòtics.

Mentre que el disseny de llums de Jan Seeger em va semblar especialment encertat, sobretot en els dos primer actes, el disseny de vestuari de Jessica Karge, em sembla definitivament millorable, ja sigui en el vestuari de Sophie, si amb el can can del segon acte és desconcertant, amb l’uniforme de les monges del tercer (sobretot per l’hora que passa l’acció) és definitivament ridícul. Tampoc el vestuari del comte Rofrano per l’entrega de la rosa, més propi d’un soldadet de plom, em va semblar encertat i sobretot la Marianne que semblava una baldufa i l’Annina que semblava la Federica Montseny (és una seductora i intrigant italiana, per Déu!!!!), confirmen que aquest és l’aspecte definitivament millorable d’una nit especialment feliç per a una òpera definitiva. Un monument, vaja!

No us ho podeu perdre!

31 comments

  1. Joaquim,

    ahir no hi vaig ser, divendres sí que vaig acostar-me a l’assaig i, tot i no ser una obra que m’apassioni, vaig gaudir d’allò més amb aquesta bella producció.

    Realment, és molt recomanable!

    M'agrada

  2. Sin dudas, lo mejor de la temporada. Por encima de La fille. Salí del teatro en una nube… Y aún me quedan entradas para otros dos días. Se me hizo cortísimo, a pesar de su duración. Y a excepción del pequeño lunar del cantante italiano, el reparto estuvo fenomenal. La orquesta, hay veces, que parece que nos la han cambiado por otra. Muy bien Boder, lástima que dirija tan pocas óperas por temporada.

    M'agrada

  3. Va ser un espectacle preciós i, per descomptat, la millor òpera de la temporada. Vaig quedar bocabadada amb la Martina Serafin. Quina veu i quin fraseig! Quant a Bros, Joaquim, ets prou bona persona per tant jo no diré el que en penso. El Baró Ochs va brodar el personatge, sabia cantar i actuar amb mestria vienesa. Ho dic perquè em recordava, en els moments de broma, un perfecte cantant d’opereta.
    Estic contenta de que coincidim pràcticament en tot ja que l’orquestra va estar molt digna.
    Gràcies per la teva estupenda crònica.

    M'agrada

  4. Concep

    Joaquim, ahir et vaig escriure un mail que segur que no vas llegir, suposant que ens podríem conèixer, ja que imaginava que aniries a l’estrena..
    Em van regalar una entrada per ahir i vaig gaudir-ho molt.
    Estic molt d’acord amb el que dius i com ho dius.
    Se’m va passar volant. Va ser una gran nit d’òpera.

    M'agrada

  5. De públic impacient, sorollós i no necessàriament neòfit també el trobem a l’auditori, ja sabem que la mala educació es fa veure cada vegada més. A mi em molesta, no tan sols no poder gaudir dels silencis, sinó l’obsessió per aplaudir-ho tot.
    Ara, d’impacient, jo, que em moro de ganes de veure aquest Rosenkavalier!

    Per cert, estan dient que la batuta l’agafa Josep Pons pel proper curs. : o

    Gràcies per la detallada crònica, Joaquim.

    M'agrada

    • No maac, el monumento lo visitan muchas parejas, la mayoría ….bueno mejor no me meto (de momento) en ese tema, lo que si anoté es el porcentaje de parejas, trios, solitarios y concertantes, que idolatraban al monumento y eso fue un clamor, lo que se dice un EXITAZO.
      Yo también tenía más o menos entendido que en el próximo festival del Mediterrani se programaba el monumento.

      M'agrada

  6. Magnífica i detalladíssima crònica. Quina enveja poder haver gaudit d’aquest (i ara cal llegir fent veu de José Luis López Vázquez divisant una sueca en top-less) mo-nu-meeeen-tooooo!!!!

    Maac, ¿no se comentaba que la tendríamos próximamente en Les Arts con Mehta?

    M'agrada

  7. José Luis

    Muchas gracias, Joaquim. Como siempre.

    Ya tenia ganas de ver esta ópera, y con lo que explicas, se me va a hacer eterna la espera, porque encima mis entradas son para el último dia. Cuando las saqué me pareció que había un solo reparto, pero luego he visto que en esa última función cambian dos o tres cantantes; Uno, Bros, Tres… chiste penoso, pero no doy para más. Volvamos: Falta Josep Bros, que por lo oido no me perderé gran cosa, pero también cambia Peter Rose, por un tal Kristinsson. Otra cosa que me preocupa es que sea la última funcion. Desde la última orquestalmente catastrófica Walkiria, opté por procurar ir cuando ya la orquesta llevase unos dias más practicando… pero ahora pienso que quizá el último día sea poco recomendable. ¿Tanto da? ¿Es una loteria? ¿Alguien puede orientar a un pobre neófito no abonado que pronto tendrá que elegir para la próxima temporada?

    Kalamar: Anoche estuve en el auditorio con la 10 de Mahler (por cierto, me pareció una pésima parodia pese a la gran orquesta), y hubo un recital de toses, no ya las obligadas en las pausas, sino en los momentos más inoportunos e innecesarios, como en el último segundo que precedia al evidente final de un movimiento que se apagaba en el silencio. No lo soporto.

    Maac y TItus. Basta de monumentos, no sea que empecemos también en este post con lo de sostenella y no enmendalla. Hagamos como si no nos hubiéramos dado cuenta de la penúltima frase de Joaquin, que aprovecha para dar otra cornadita, como si a base de insistir fuera a tener más razón. Dejémoslo, de verdad, que los del monumento son muy tozudos.

    M'agrada

  8. colbran

    “Der Rosenkavalier” figura por derecho propio entre una de mis operas favoritas. La he visto varias veces en el Liceu, la primera en diciembre de 1966 con Elizabeth Schwarzkopf, ya no en su mejor momento (por cierto la Marianne era la debutante Christina Deutekom, que días más tarde asumía el rol de Marzelline en “Fidelio”, al lado de Hans Hopf), pero luciendo aquella elegancia y fraseo tan particular aunque con un volumen poco generoso.

    1966 fue mi año de “Der Rosenkavalier”, pues, con anterioridad a la función en vivo, ví un pase cinematográfico en el Palau de la Musica Catalana, en la versión von Karajan, con la propia Schwarzkopf, Jurinac, Rothenberger y Eddelmann y, además meses antes la había visto en la Opera Real de Estocolmo con Elizabeth Söderstrom de Octavian y Silvio Varviso al podio.

    Pues bien de todas las versiones vistas en persona esta es la mejor, con la mejor Mariscala y el conjunto más homogéneo . Entre 1947 y 1985 (época del empresario Pamias) se programó 8 veces. Hemos tenido que esperar ahora 25 años para volverla a disfrutar, cuando títulos muy inferiores nos los han repetido machaconamente.

    Martina Serafin que ya me entusiasmaba en las operetas montadas por su padre, el barítono Harald Serafin, intendente de los festivales de verano de Mörbisch, en las que también interviene, a veces, su otro hijo barítono, en este rol de Marschallin está que se sale, en una interpretación tan carnal y, al propio tiempo, tan mesurada que da gloria verla y escucharla. Con la trasposición a los años 60 del siglo pasado no podía presentarse este personaje de otra manera. Los modales tan aristocráticos y el “quasi parlando” de la gran Schwarzkopf eran pintiparados para la escenificación que todos conocemos y en cuyo film y grabación discográfica está inmensa: es la Marschallin clásica por antonomasia, sin menospreciar a la gran Lotte Lehmann, Maria Reining y otras grandes.

    Pero Martina Serafin da un toque tan personal al rol que seduce con su hermosa voz cantando en todo momento, sin recitar, brillando muy especialmente en los dos grandes monólogos y en el terzetto, donde da muestras de un legato y un fiato envidiables, aparte de un volumen considerable y una belleza vocal de gran calibre. Enfín, para mí es la Mariscala del momento y la mejor cantante de la temporada actual del Liceu, pues no creo que los cantantes que quedan por ver y escuchar la superen.

    Sophie Koch es un Octavian ideal, tanto como actríz como cantante y Ofelia Sala, en su mejor prestación hasta el presente (aunque brilló en su aria de “Los Pirineus” y en “A midsummer night´s dream”), componen junto al Ochs de Peter Rose un cuarteto de primera, aunque este último es a mi entender más barítono-bajo que bajo auténtico, con los problemas que ello acarrea en el registro grave.

    A mí no me ha acabado de convencer Julia Juon, sin un sólo grave audible, cuando la Annina es rol para contralto o, en su defecto, mezzo-soprano con graves sonoros.

    Pobre Josep Bros es “lo que fue de la Dolores”. Le deseo un pronto restablecimiento porque de seguir así tendrá que tomar alguna decisión.

    El resto del reparto, para mí, adecuado. La dirección musical de Michael Boder, mejorable, pero muy trabajada. Ganará en matices en sucesivas representaciones. Lejos queda ya la pesadilla de Sebastian Weigle y sus versiones de “cámara”, con tempi a su aire.

    La dirección escénica no se aparta un ápice de la versión tradicional, sólo ha cambiado la cronología: de finales del siglo XVIII a los años 60 del pasado siglo, con un anacronismo de vestuario en el rol de Sophie, ataviada y peinada “clavada” a Caterina Valente en “Bonjour, Kathrin!”, película de 1956…

    Hay múlriples razones para ver esta ópera ahora en el Liceu: la obra en sí, la escena que no chirría y es muy agradable a la vista, la dirección musical y el reparto y de este, por encima de todos, esa hermosa y extraordinaria soprano que es Martina Serafin con quien el Liceu DEBIERA contar para próximas temporadas, por ejemplo para “La forza del destino”, en lugar de una Fiorenza Cedolins en horas verdaderamente bajas.

    A propósito, me ha comentado una amiga que el sábado o el domingo se pasó una entrevista, por radio o TV (no está segura) con ella, en la que manifestó que estaba embarazada; esto justificaría la silueta actual, algo lejana de su esbeltez habitual y lo cual pone en peligro su próximo reto en Verona con “Turandot”, de imprevisibles consecuencias para su hermosa voz. También podría ser que mi amiga la confundiera con Diana Damrau, en estado de gravidez declarada, pero parece ilógico que pasen una entrevista de esta última soprano en el momento actual. Si alguien escuchó la entrevista, agradecería que me aclarase el tema.

    NO OS PERDAIS ESTA FUNCION POR NADA DE ESTE MUNDO. Es muy superior a “La fille du règiment”, otra cota alta de esta, hasta ahora, enclenque temporada.

    M'agrada

  9. El pitjor pianista del món

    Papa Noel ens va visitar ahir!
    A primera hora d’ahir (dilluns, horror!) una persona a la que tinc en gran estima i que a sobre és un bon client va i em diu: “aquesta nit tinc un impediment de caire personal i et regalo dues platees centrades al Rosenkavalier”. Em vaig quedar de pasta de moniato. Sóc abonat però dels senzills i aquesta no m’entrava, i a nivell laboral i familiar varem tenir que fer mans i mànigues. Com ahir tot em sortia bé, vaig trobar aparcament de la moto just davant faltant només cinc minuts!
    Aquesta òpera la sentien força a casa quan jo era petit, per tant me la conec, però mai (apart dels you tubes d’en Joaquim) l’havia visualitzat; cal a dir que veient-la s’entenen prou bé les dissonàncies que trufen la partitura.
    Com que som uns dels “parvenues” a les estrenes que tan bé ha descrit en Joaquim (val a dir que, però, no aplaudim quan no toca) no puc fer cap mena de narració de l’espectacle d’ahir, seria molt petulant per part meva. Parlo d’espectacle ja que per a mi, més que una òpera ahir vaig presenciar un ESPECTACLE escrit així, amb lletra de pal. Un petit tastet d’un neòfit:
    La Martina Serafin brutal. Una autèntica Mariscala en tot els sentits.
    El Peter Rose genial, especialment a nivell actoral; te’l creies de totes totes. No estic prou versat per a saber si patia als baixos; vaig veure que hi havia trampes mozartianes en les notes baixes i humilment em va semblar que ho feia prou bé.
    Sophie Koch. Sento discrepar. La seva veu és maca però em penso que o bé el prosceni o la Martina se la van berenar amb patates fregides. Això sí: és maquíssima i donava bé el personatge, especialment quan feia de dona que és un home que és una dona.
    La Ofèlia Sala; l’he vist varies vegades i, ho sento, no vull fer llenya però… no. Ni té potència, ni té presència pel paper que havia de fer, i a sobre disfressada de Sor Maria von Trapp és que no hi havia per on agafar-ho. Un problema de casting. Amb això no vull dir que no tingui una veu bonica (sento repetir l’adjectiu però és que sóc nou i no en sé com vosaltres) però la fila que ahir feia era inadequada.
    Els altres tots prou correctes llevat de, en efecte, el Bros; sobreactuat.
    L’escenografia: ai las! Doncs… fixa’t, bé! El cert és que com molt bé descrius, cada acte té un perfum musical diferent i per això té una dinàmica estètica distinta: el primer un (vols dir Sezession?, no hi vec un Klimt penjat del palauot) luxe decadent de canvi de segle, decadent com la dama, el segon la mansió de’n Jesús Gil (acs) i el tercer l’aspecte del carrer Hospital quan tornes cap a casa al sortir del Liceu per agafar Comte d’Urgell. Personalment, encara que el quadre millor assolit va ser el primer, em va robar el cor aquest tercer acte; Fellini pur.
    Per cert, mai diguis d’aquesta aigua no en beuràs; anava jo rumiant al primer acte la… “normalitat” de l’escenografia, sense marcianos, sense làsers, sense besties vàries, quan em vaig dir a mi mateix: “saps?, trobo a faltar alguna cosa; de segur quel Bieito et fotaria un travelo aquí mateix”. Patapam! Bingo! Però en aquest sí era justificat.
    Volia escriure tres ratlles i m’he passat, però deixar aquí constància que varem sortir molt contents de la vetllada.
    PS: Per la discussió entre el Cobran, José Luis i en Joaquim vull dir que ni icona, ni monument ni nassos; era “Room in Rome” a tope!

    M'agrada

  10. Coi! si ho arribo a saber, haguéssim pogut organitzar un òpera-fòrum amb el tema central de monuments iconogràfics de la decadència operística, amb tants amics coneguts i saludats.
    Concep, he llegit el e-mail aquest matí. Ja hi haurà un altre ocasió de ben segur.
    Pianista, a les alçades més remotes (el 5è), l’Ofèlia Sala estic segur que arribava millor que a les platees, a part que estic segur que ella sabia que jo estava allà dalt i s’esforçava una mica més. M’agradaria tornar a dir que la pinta horrorosa de Maria von Trapp no és aliena, Carsen, en una miraculosa producció del A Midsummer Night’s Dream ( per a mi la millor prestació de la Sala al Liceu) va saber treure-li partit, és clar que allà era la reina i al Rosenkavalier la reina ha de ser la Mariscala.

    M'agrada

  11. Uno tiene la esperanza de que, como en el Maggio de este año, al final sea Die Frau Ohne Schatten y no Der Rosenkavalier, que es un monumento que me gusta más, si cabe. Pero es verdad, El Caballero es lo que se anunció para el año que viene. Claro que si pueden ser las dos, mejor.

    M'agrada

  12. Estic d’acord amb el que diu en Colbran respecte de la Serafin i celebro que ell que és un expert i hagi vist tantes versions en viu i en directe hagi triat la Serafin com una Mariscala inoblidable. Per mi “la Mariscala”.
    Salutacions a tothom!

    M'agrada

  13. dandini

    Celebro les bones noticies respecte a Der Rosenkavalier.Aquesta obra és un autèntic monument llargament esperat pels liceistes que hem vist ben poques vegades i no gaire ben interpretada.Ens hem perdut les millors Mariscales de les darreres decades,es a dir :Anna Tomowa-Sintov,Kiri te Kanawa,Felicity Lott i Renee Fleming.La darrera va ser una Montserrat Caballé(que ens havia maravellat en Norma,Aida,Lucrezia,etc) en franca decadència vocal i al cim del desinterès interpretatiu.

    M'agrada

  14. maria teresa

    Ahir vaig tenir la meva cita amb el Rosenkavalier i la vaig gaudir moltissim!!! El quartet protagonista em va convèncer absolutament, alguns moments eren per aguantar la respiració, per emotius, lírics i ben cantats. La representació millor de la temporada per mi. Una ópera que com mes la sento mes m’agrada. He d’agrair-te la teva crónica que em va ajudar a copsar momentos que a mi de ben segur m’haguessin passat per alt.
    Alguna part del públic, absolutament impresentable, aplaudint abans d’acabar l’orquestra o parlant durant els preludis, com dos ximpletes que tenia al darrera meu que deuen haver mort per les mirades assassines que els hi vaig fer!!!

    M'agrada

  15. Marta B

    Al igual que la Maria Teresa jo també hi vaig anar diumenge. Després de tot el que heu dit ja no queda massa més cosa per afegir, vaig disfrutar moltíssim i va haver algun moment que em semblava tocar el cel amb els dits.
    Per a mí és la última òpera que veig al Liceu aquesta temporada, després de tants anys de no haver-ne vist, ara ja tinc clar que la temporada que ve hi torno.

    M'agrada

  16. raimon

    Vaja … jo vaig anar a la representació del dissabte 22 i no he tingut la sensacio de la major part dels que heu escrit aqui, Reconeixo que no és la òpera que més m’agrada (compte, hi ha diversos moments preciosos, magnifics), però … no vaig sortir gaire feliç la veritat; anem per parts.
    L’orquestra … si, prou ben dirigida, però, noi … cada nyap … Per acabar-ho d’arreglar, quan portaven un parell de minuts es va interrompre la representació perquè la senyora Kock va tenir un petit accident. I varen tornar des del principi … repetició de nyaps … de trompes desafinant, d’instruments de vent suicides. En alguns moments sonava bé? ostres, solament faltaria, però s’haurien de pensar una mica seriosament què s’ha de fer amb aquesta orquestra. La senyora Sophie Kock molt bé, teatralment també molt bé, veu bonica, paper molt dificil. La senyora Martina Serafin, doncs freda, gelida, poc sentiment, veu preciosa, maquísima; el senyor Peter Rose, bé amb matissos. La senyora Ofelia Sala, doncs em sap greu però no em va agradar gens; que ha cantat millor que altres cops? no ho sé, però francament, uns aguts lleixos, tremolosos que enfosquien les altres veus fins i tot. L’escenografia? … bé, hem vist tantes coses dolentes … però encara no havíem vist netejavidres com els que ens presenta aquest muntatge. No, no vaig tenir la sensació d’una representació rodona; o no vaig tenir la sort d’encertar en el dia. Felicitacions als que vareu poder i saber disfrutar-la.

    M'agrada

    • Hola Raimon. Jo també vaig tornar-hi ahir.
      Certament no va ser el millor dia i segurament el petit incident de Sophie Koch va minvar la prestació d’aquesta fabulosa cantant. Tot i estar molt bé, va cantar amb menys intenció que els altres dos dies que l’he vist.
      No estic gens d’acord pel que fa a la Mariscala que Martina Serafin. No sé pas com es mesura la fredor, però pel que a mi respecte, el millor moment de la representació d’ahir va ser la mitja hora final del primer acte, des de el inici del primer monòleg que sap dir amb una carnalitat inaudita en la majoria de mariscales que conec.
      La Serafin és una cantant que té la gran virtut o defecte, ves a saber, de robar totes les escenes als altres cantants que participen amb ella, és impossible concentrar-se amb altres cantants quan ella llueix personalitat, veu i cant a dalt del escenari. FABULOSA, el millor de lluny, de la representació d’ahir.
      Malgrat tot, estic d’acord amb el que dius de l’orquestra, però també amb matisos. En aquestes representacions es nota un veritable treball per part del mestre Boder. El que no podrà fer mai aquest director, són miracles. Si no tenim bons solistes ell ni cap altre director, els podrà transformar. la partitura és molt exigent i tenim el que tenim. Et recordo que amb obres molt més senzilles, l’orquestra ha sonat molt pitjor.
      El més preocupant és que amb la retallada pressupostària, no veig una solució a curt termini. El que ja s’anuncia (of the record) com a nou director de l’orquestra, el català Josep Pons, no crec que ho pugui resoldre a força d’hores d’assaig, el que és necessita és renovació de personal, el que vol dir, pagar indemnitzacions per fer fora els que no mereixen ocupar un lloc a l’orquestra del Liceu.

      M'agrada

  17. raimon

    És cert, el millor de la representació va ser el final del primer acte, amb diferència. Va ser on es va sentir aquella veu preciosa, maquisima de la senyora Serafin. En el tercer acte vaig tenir la sensació que no estava còmoda, i per això dic que em va semblar freda, distant … potser poc motivada o jo no vaig ser capaç d’aillar els sons que m’arribaven, alguns gens macos.
    També és cert que el tema de l’orquestra és de pressupost; però fa tants anys que tenim aquest problema … i no el resolen … Gràcies un cop més, Joaquím, per aquest magnífic blog, la extraordinària feina que hi fas i la teva amabilitat.

    M'agrada

  18. colbran

    Gracias a la amabiliad de un “infernemlandaire” de Avilés que, por motivos serios, no ha podido desplazarse a Barcelona, he podido disfrutar de una quinta función de “Der Rosenkavalier” en una localidad de privilegio. Muchas gracias, amigo, y deseo que todo tenga un felíz desenlace.

    Ayer había dos alicientes añadidos en este bloque de funciones dedicadas a esta obra maestra de Richard Strauss: el nuevo Ochs y el nuevo tenor italiano.

    El bajo danés Bjarmi Thor Kristinsson que encarnaba al Barón Ochs es un auténtico bajo con una voz descomunal, con una cierta tendencia a los sonidos fijos que tan poco me gustan, pero se sabe el papel al dedillo e incluso se permite añadir “morcillas” de su cosecha, tanto de texto como de acción. Vocalmente ha emitido un “claxon” en forma de agudo, antes del terzetto previo a la recepción de las visitas de la Marschallin que ha sido increíble, pero, por otra parte, me ha encandilado con un pianissimo en el tercer acto, antes de que le pasen al cobro las facturas de la posada-meublè. Vaya lo uno por lo otro.
    Ha tenido un bravo de un señor que estaba a mi lado, al final del segundo acto y otro bravo del mismo señor cuando ha salido sólo a recibir los aplausos finales. El público le ha aplaudido, pero no demasiado entusiasmado. Yo creo que su Ochs está más próximo a Otto Eddelmann que a Kurt Moll, para entendernos. Su voz me parece muy adecuada para el repertorio eslavo e incluso para ciertos roles wagnerianos (Faffner,…). Su Ochs no es en absoluto despreciable, pues lo interpreta muy bien, pero su canto, a mi juicio, es mejorable.

    En cuanto al tenor romano Alessandro Liberatore ha entrado a escena como si fuera el divo de la ópera; se ha acercado hasta la Marschallin, cosa que Bros no hacía y ha comenzado retardado respecto a la orquesta. Michael Boder se ha visto negro para que le siguiera. De todas formas ha cantado bien la entrada hasta llegar al primer ascenso al agudo, con un ligero fallo casi imperceptible, pero en la segunda ascensión ha calado. Ha estado mejor en la repetición de “Di rigori armato” que interrumpe Ochs, pero ya no se ha podido arreglar lo que no ha estado bien interpretado. La voz es agradable, pero este aria es condenatoria, o la haces perfecta o la “pifias”.

    Por lo demás, la grandísima triunfadora ha sido Martina Serafin.No sé quién ha dicho que es una cantante fría. He seguido todo el texto (lo hago siempre, pero en esta ocasión he estado muy pendiente del mismo) y las inflexiones de voz, los gestos con las manos, las miradas, todo tiene que ver con lo que está cantando , lo expresa con énfasis y es el colmo de la sensualidad, de la femineidad y de la elegancia, tanto natural como escénica (le sobran, eso sí, unos kilos, pero ella sabe disimular este exceso con un porte mayestático y una altura de vértigo). Su voz es preciosa, carnosa y la emite con un volumen notable. La frase “se ha marchado y no le he dado un beso”, me ha puesto la piel de gallina.Qué señora cantante y actríz.. Las notas que le fueron algo problemáticas en funciones anteriores hoy las ha sabido emitir sin problemas destacables. De momento, para mí, es la gran cantante de esta temporada que, en mi opinión comenzó con “La fille du règiment” y desde entonces se ha mantenido en un nivel alto y muy alto, según los títulos, incluída esta pequeña maravilla que es “Les mameilles de Tirèsias”.

    Sophie Koch ha estado como en sus mejores funciones. Gran cantante y gran actríz. Después de Martina Serafin, la intérprete más braveada por el público. Su personificación de Octavian es de quitarse el sombrero y su canto es extraordinario. Ha tenido, no obstante un despiste junto a Ofelia Sala antes del terzetto, pero enseguida han encuadrado la voz y este momento sublime de la ópera ha sido extraordinario

    Incluso los niños han afinado en esta función.

    La orquesta ha sonado muy bien en los actos I (a pesar de alguna trompa) y II e increíblemente extraordinaria en el acto III, cuyo preludio ha sido de oirlo para creerlo. Michael Boder ha dirigido de maravilla y debe haber sufrido lo suyo cuando se ha retadrado en entrar el tenor Liberatore y cuando se han descuadrado Sala y Koch en el tercer acto. De todas formas, pocas veces he sentido sonar mejor a la mediocre orquesta del Liceu, parecía que me encontraba en otra ciudad y con otra formación orquestal.

    Enfín, una gozada. La gran ópera de lo que va de temporada.

    Los bravos , enormes, salidos del cuarto y quinto piso, especialmente, han sido coronados por una lluvia algo indiscriminada de flores que las intérpretes femeninas, muy decididas, se han dignado recoger.

    Muchos de los intérpretes, incluído Franz Grundheber han felicitado a Jaume Tribó, nuestro ilustre maestro apuntador, señal de que ha realizado una perfecta labor que ha ayudado a hacer de este “Rosenkavalier”
    una versión memorable y para la historia del Gran Teatre del Liceu. Yo nunca he visto una representación mejor en vivo y he visto bastantes, no sólo en el Liceu, sino tambíen en Hamburgo (Saunders, Steiner, Popp) y Estocolmo (Söderstrom) …

    M'agrada

  19. José Luis

    Me viene de miedo que Colbran haya estado en la misma función de esta noche. A mi no me ha gustado tanto (quizá esperaba demasiado), pero salvo en lo de la orquesta, ha dicho todo lo que yo diría y bastantes cosas más, y con la diferencia de que yo no tengo más referencia que un par de grabaciones estupendas (Minton con Solti, y la de Schwarzkopfy Karajan): La Mariscala, lo mejor, y como también ha dicho Joaquin se queda con todos los focos y se ha llevado los mayores bravos. Octavian, muy bien, y el bajo bajísimo que sustituia para mi temor a Peter Rose ha estado muy bien, aunque los aplaudidores precoces, a los que se ha intentado silenciar sin éxito, nos hayan robado miserablemente su final en el segundo acto. El aria italiana, una pena, y Ofelia Sala… ahí también disiento humildemente, porque, sobre todo al principio, me ha parecido que subia y bajaba de volumen de una forma extrañísima. Luego mejor. Del resto, aunque su papel sea menor, la que mas me ha gustado ha sido Aninna, la italiana liante. Pero todos muy bien, incluidos no sólo los niños: Hasta un perrito ha ladrado, y sin desentonar (de veras).

    La gran discrepancia es en la orquesta y en su dirección. Ya comprendo que no se pueden pedir peras al olmo, pero en el primer acto, la orquesta me ha sonado pequeña y desnortada. Luego, cuando la música es más fácil, ha mejorado muchísimo, y en el tercer acto, muy bien. Y me va pareciéndo que, los que no somos tan expertos, acusamos más las carencias en este tipo de óperas, en las que la orquesta es tan importante como el canto: Quiero decir que para un aria de Donizzetti, aunque la orquesta sea regular, pues no es muy grave. Pero Strauss es mucho Strauss, y el primer acto, para mí, no ha sido bien dirigido, con lo que se me ha hecho eterno y me ha dejado casi agotado para el resto. No es que sonase mal del todo, sino que había una falta de pulso en la dirección o algo que hacía perder cohesión y vigor a la música. Pero bueno. Los momentos gloriosos han sido gloriosos, y seguro que no me puedo quejar.

    Por cierto, y sin ánimo de reabrir viejas heridas 🙂 Ni icono ni monumento. Se pueden hacer y se habrán hecho, sin duda, pero esta versión es casi puritana en este sentido. Ni la menor ambiguedad, ni la menor provocación para que el inter-intercambio de papeles sugiera más de lo que hay, y el que lo haya querido ver habrá tenido dificultades. Octavian está muy creible como chico, y me cuadra lo que se dijo de que para expresar el amor, a Strauss le gustasen más un par de voces femeninas. Y Maria Therese, de fresca desahogada que se lo monta con jovencitos, nada: Una santa. 🙂

    M'agrada

    • Benvolgut José Luis, si no tens ànims d’obrir res, no acabo d’entendre aquesta malaltissa obsessió, per una cosa que per molt que la repeteixis i repeteixis, no em farà canviar d’opinió, cosa per altre part que jo mai he volgut imposar. La teva ceguesa monumental t’impedeix veure les coses sota els meus ulls, però creu-me, el valor del Rosenkavalier perdurarà. No has entès que no es tracta d’una determinada proposta escènica o altre?. Si et quedes amb l’embolcall, cosa gens habitual en tu, és difícil anar més enllà. 😉
      Em sap greu que el teu gaudi no fos complert, cosa per altre part previsible, si esperaves escoltar quelcom similar a la Staatskapelle de Dresden.
      En qualsevol cas, no et sembla que un bon Rosenkavalier en directe és preferible al referencial enllaunat?. 😉

      M'agrada

  20. Queridos, yo estaba ayer en platea y también gritamos nuestros bravos! estoy muy de acuerdo con Colbran respecto las voces, pero las trompas y flauta…en fin. Y Ofelia cantando, lo más alejado de una dulce muchachita. De los decorados ni fu ni fa, y los movimientos de escena y gestos muy bien. Y el feo vestuario: un lío de estilos 40’s,50’s,60’s sin elegancia ninguna, sólo me ha gustado el salto de cama que tanto favorece a la Mariscala.
    Lo peor, el público, maleducado, impaciente y charlatán, en mi vida he oido tanto cuchicheo en la sala durante una función. Suerte que olvidas estos detalles gracias a los verdaderos alicientes del Rosenkavalier, la música de Strauss y el texto son una delicia.

    M'agrada

  21. colbran

    Yo estaba en anfiteatro y en la fila de delante tres señoras no pararon de hablar durante los tres arranques de acto. Varias veces les emití unos ligeros siseos de advertencia para indicar que molestaban y… continuaban hablando. Mi compañero de asiento, a mi izquierda, les dijo en voz alta: “mal educadas” y ellas…pues continuaron hablando, hasta que lo creyeron oportuno. Pero no eran las únicas, en los palcos se hablaba constantemente. Enfín, no hay solución., ni a esto ni a que el publico espere a que haya finalizado el último acorde para aplaudir, si lo estima oportuno.

    Alguno de los fallos de los instrumentistas de la orquesta también los he señalado yo (las trompas), pero acostumbrados a las versiones “camerísticas” de los últimos tiempos, en este “Rosenkavalier” se ha escuchado una orquesta grande, aunque no una gran orquesta. No obstante, el tercer acto fue una auténtica gozada en todos los sentidos, brillando la orquesta a cotas que yo no recuerdo en este Liceu.

    M'agrada

  22. José Luis

    Vinga, que sembla que m’estesis esperant 🙂 i no crec que sigui ni obsessió ni malaltia, ni vull fer-te canviar d’opinió, i el que mes greu em sabria, de veritat, es tornar a marejar al personal. No es el mateix. No entrava ja a si pot ser monument o icona (i juro que no tornaré a dir aquestes paraules si ho poc evitar), que era el debat pel que fa a la opera, sinó que ahir, si no s’hagués parlat del tema, jo no li hauria donat mes importància que al Cherubino femení del Mozart, perquè la proposta escènica no m’ho va suggerir ni una mica. I creu-me, que durant la representació ni me’n vaig en recordar de la ja vella polèmica. Jo ara parlava d’aquesta funció, que òbviament desconeixia, i no torno a discutir que “el” Cavaller sigui blanc i no negre com abans, sinó que dic que “aquest” a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altre, i em pensava que també tu estaries d’acord pel que fa a aquesta versió, que, com a mínim acceptaràs (si us plau…) que no subratllava cap heterodòxia sexual sinó l’amor amb majúscules. Molt impressionat, com el Colbran, per el que pateix la mariscala per haver oblidat de donar-li el petó a l’Octavian. I per la renuncia. I per la tendresa de l’amor dels joves. I cap morbo perquè fossin dos senyores. Això si: llibertat i amor versus convencionalisme i brutalitat. Del sexe a, del b o del ab, que ahir, no em va semblar fos el tema. No sé si em quedo amb l’embolcall, i no vull imposar res, però si fos per el Rosenkavalier que jo vaig veure ahir, estic en el meu dret de dubtar de que s’hagués convertit en res especial per els gai, com, per descomptat, ja sé prou be que ho es i que perdurarà.

    Incís menys (gens) transcendent: La transformació del soterrani per la trampa a l’Ochs durant la introducció orquestral em va fe venir al cap la que fan per enredar al Palance a “El golpe”.

    Respecta a llaunes i naturals… no sempre tinc tan clara la tria. I ahir vaig sortir menys content que el dia del Tristan, per exemple, tot i que aquells cantants no em van agradar gens, i els d’ahir molt. Però aquella nit em vaig emocionar, i molt, i molt mes que amb cap de les impressionants gravacions que he sentit, i ahir… no tant. Altre cosa es quina es la raó, que d’això no n’estic tan segur.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: