IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LA FANCIULLA DEL WEST


Deborah Voigt, Minnie al MET 2010, producció Giancarlo del Monaco

Seguint amb la temporada cinematogràfica del MET, ahir vam poder veure l’òpera “americana” de Puccini, La Fanciulla del West, estrenada al Metropolitan Opera House de Nova York el 10 de desembre de 1910 amb Emmy Destin, Enrico Caruso i Pasquale Amato en els tres rols proncipals, sota la direcció del mític Toscanini.

Amb el permís del mestre Puccini, que segons s’ha encarregat de recordar-nos Sondra Radvanovsky l’encarregada de fer de mestre de cerimònies de la retransmissió televisada, que qualificava aquesta òpera com la seva predilecta, jo he de confessar-vos que tot i tenir aquells moments puccinians de màxima inspiració melòdica, és una òpera que no m’emociona. Segurament l’impossible llibret de Guelfo Civinini i Carlo Zangarini, basat en l’obra de David Belasco, en tinguin la culpa, ja que els personatges i les situacions, lluny del intens treball psicològic dels i sobretot les protagonistes femenines de les òperes puccinianes, trobo que aquí tot és un gran guinyol que excedeix amb escreix  l’excés de sentimentalisme ensucrat que normalment ja s’associa al compositor de Lucca, però amb unes situacions dramàtiques molt poc veristes. Ni les escenes amb els miners del primer acte, més pròpies del primer dia d’un parvulari amb els nens que ploren per que s’enyoren, a la truculenta i poc creïble solució de la partida de cartes del segon o pel sermó de Minnie al tercer, que acaba per estovar el cor dels miners disposats a fer un linxament, estan a l’alçada del insuperable segon acte de la Tosca, les escenes de les golfes de La Bohème o l’acte de Le Havre de Manon Lescaut, per posar tres, com podrien ser altres, exemples de la simbiosi mestrívola entre el teatra i la música que el més gran Puccini ens va deixar com a testament.

En el cas de La Fanciulla del West, Puccini evoluciona en el tractament de l’orquestració i l’evolució musical de la trama, deixant molt més diluides les àries i els duos, en un discurs continuo, que no es trobava en les seves primeres òperes fins l’anterior a aquesta, Madama Butterfly.

Les àries no són tan reconegudes i tampoc gaudeixen de la popularitat de les altres òperes de Puccini. Malgrat estar integrades en tot el dens i riquíssim discurs orquestral, podem extraure les dues àries seguides del primer acte, la primera per Minnie, la compromesa “Laggiù nel Soledad”, que té la correspondència en l’ària del sheriff  “Minnie, dallla mia casa”. En el segon trobarem un altre ària per la protagonista “Oh, se sapeste” i la primera del tenor “Or son sei mesi”, que en el tercer acte torna a tenir el màxim protagonisme en la inspirada “Ch’ella mì creda libero”.

No és una òpera que es representi gaire i on gaudeix de més popularitat és lògicament als Estats Units. Malgrat això, el record que em van deixar les representacions memorables del Liceu al 1984, amb Domingo, Szcahu i Carrolli, amb l’esplendorosa producció de la ROH, dirigida per Faggioni, romandrà com absolutament referencial i la bona representació d’ahir al MET, no me la farà oblidar.

El Metropolitan té una producció de Ciancarlo de Monaco molt cinematogràfica, molt del gust del públic d’allà, que de ben segur també faria les delícies de molta gent d’aquí i que és molt similar a la de Faggioni, respectant tots els clixés estereotipats del cinema de cowboys.

La Fanciulla del West, acte 1er Producció de Giancarlo del Monaco MET

Començo per la part escènica, cosa poc habitual en les meves cròniques, ja que m’ha semblat essencial per empesar-me una funció, que tan sols escoltada per ràdio estic segur que hagués perdut moltíssim, ja que les veus dels tres protagonistes, però sobretot la de Deborah Voigt cada dia és més lletja, feridora i amb sonoritats de senyora molt més gran del que és en realitat, no aguanten fàcilment l’audició, però la magia dels primers plans, gran encert de les retransmissions cinematogràfiques, i la intensa caracterització de la soprano nord-americana, ha fet que fins i tot oblidés la figura poc adient per interpretar a una jove, que evidentment s’allunya de les característiques físiques de la Voigt, que tot i estar lluny de les exuberàncies passades, no llueix el mateix “tipet” quan surt amb la camisa de dormir del segon acte , que quan surt encotillada a fer de mestres de cerimònies a moltes de les altres funcions retransmeses.

Giancarlo del Monaco, tan “enfant terrible” quan dirigeix a Alemanya i també algunes coses que ha fet al Liceu, al MET quasi esdevé Zeffirelli i en aquesta Fanciulla respecte minuciosament tot l’entrellat, fent sortir els cavalls, menys en l’entrada de Minnie al tercer acte, com sembla que si que s’ha fet altres vegades al MET.

Jo diria que al segon acte comet un error garrafal, quan Jack Rance dispara a Dick Johnson davant la cas de Minnie i el veu entrar, ja que deixa de tenir sentit la recerca, fins que les gotes de sang caigudes del sostre denoten l’amagatall del Johnson. A part d’això, el tractament dels protagonistes i les situacions escèniques, amb les lluites hollywodianes de la cantina al primer acte, estan extraordinàriament resoltes, amb uns decorats on no hi falta cap detall i un vestuari absolutament fidel a l’estètica cinematogràfica, més que a l’estètica real del període.

Un espectacle molt i molt tradicional, que es veu magníficament al cinema i que potser amb una visió trencadora com la de l’Òpera d’Amsterdam (Nikolaus Lehnhoff) i que va tenir protagonisme a In Fernem Land, amb la Westbroek com a reclam principal i ara disponible amb un DVD a preu d’or, dona un gir diferent i segurament més interessant i enginyós que aquesta tan tradicional i al cap i a la fi, tan poc creïble proposta.

Musicalment, malgrat el so bastant deficient de la retransmissió, la direcció musical del jove Nicola Luisotti, m’ha semblat luxosa, extraient de l’orquestra del MET una qualitat i calidesa excel·lents, amb un tempo molt enèrgic, sempre atent als mil i un detalls que amaga la partitura i mai deixant caure l’interès.

La Minnie enamorada de Deborah Voigt (acte segon) MET desembre 2010

La Voigt, com ja he dit, mostra una veu quasi feridora, amb una emissió de les vocals més que problemàtica en les sempre difícils “e” i “i”, i amb uns canvis de color en les tres zones de la veu, molt evidents. Tot i així la seva Minnie no es reserva res i això és d’agrair, ja que el rol té moments molt compromesos, on ella no defuig mai el perill, fent-li front amb admirable decisió i on no li cal caure en el gran guinyol en que una acabada Tebaldi feia aixecar de la cadira als espectadors del vell MET, quan deixava anar el “Tre assi e un paio” i que algun dia us faré escoltar al blog. Ella ho canta i ho interpreta tot amb absoluta convicció, com si l’acció escènica fos veraç.

En la seva ària d’entrada ha calat un parell de notes agudes, però s’ha anat posant a to i en el segon ha acabat de manera esplèndida. Potser en el tercer, ja una mica esgotada, el rendiment no ha estat a la mateixa alçada que el segon, però el conjunt, malgrat les pegues que j0o53a us he dit, m’ha sorprès positivament, ja que totes les aproximacions de la Voigt al repertori italià, m’havien semblat sempre deficients.

Això si, la dicció, molt millorable.

En algunes funcions d’aquesta edició ha cantat Elisabete Matos i si voleu escoltar-la en l’escena de les cartes acompanyada per Gallo, premeu AQUÍ. Vocalment, jo penso que és superior a la nord-americana.

Si la Voigt és una Minnie físicament matrona, el Dick Johson de Marcello Giordani és directament de western crepuscular.

Marcello Giordani (Dick Johnson) MET desembre 2010

El tenor italià ja sabem que té una veu de líric magnífica, amb uns aguts espectaculars, potents i d’una projecció, avui per avui, inigualable, però aquest rol, estrenat per Caruso, necessita d’un centre i d’un registre greu, propi d’un spinto o dramàtic, i ell no ho és. En el primer acte pateix molt i tan sols quan ha de deixar anar el seu atronador registre agut ens fa exclamar “caram”. El seu fraseig no és especialment captivador ni variat, però diu prou bé, per mantenir-se en una més que meritòria i satisfactòria prestació, però en l’esperada ària del tercer acte, ja quedat amb la veu més àfona que mai, en el registres problemàtics, i no hi ha hagut cap tipus d’emoció discursiva, i això que el moment és especialment adient.

Un bon Dick Johson, que com era previsible no ha fet oblidar a Plácido Domingo i que segurament s’erigeix com un dels pocs tenors que pot cantar-lo amb quelcom més que dignitat, però massa lluny dels tenors que han deixat empremta en aquest rol.

Lucio Gallo (Jack Rance) Deborah Voigt (Minnie) MET desembre 2010

El tercer protagonista és el sheriff Jack Rance, aquesta especie d’aprenent de Scarpia, malgrat que el seu protagonista ahir, el cridaner Lucio Gallo, va dir-nos que són dos personatges molt diferents, ja que aquest sheriff no porta tanta maldat com el cap de la policia romana.

Gallo diu intencionadament el text, però vocalment té moltes deficiències que intenta resoldre-les mitjançant el crit. Dramàticament, tot i que el personatge no hi ha per on agafar-lo, es mostra prou convincent, ajudat per una planta cinematogràfica de malvat de còmic amb la cella permanentment aixecada.

No és un cantant que m’agradi especialment. Encara recordo un Escamillo a Peralada de difícil digestió. Diria que força millorable, tot i que tampoc hi han tants barítons que assumeixin aquest rol. En el MET inicialment l’havia de cantar el baix baríton finés Juha Uusitalo i aneu a saber per quin motiu ha aparegut finalment Gallo, que també és el sheriff en la versió d’Amsterdam i que deu ser dels pocs barítons que el porta en repertori.

L’extensa nòmina de rols secundaris s’inicia amb el Sonora del sòlid Dwayne Croft, un baríton de la casa que semblava que havia de fer una carrera més espectacular i que penso que s’ha quedat una mica a mig camí i acaba amb una interessant mezzosoparno nascuda a Palermo i formada als Estats Units, Ginger Costa-Jackson, que podria estar destinada a fer coses més importants, amb uns greus prometedors. Pel mig una llarga llista de noms, on la professionalitat i la correcció de la majoria, fa oblidar algunes veus perfectament descriptibles, com deia el Dr. Colomer Pujol.

Un bon espectacle, però no pas memorable.

LA FANCIULLA DEL WEST
Giacomo Puccini-Guelfo Civinini/Carlo Zangarini

Minnie Deborah Voigt
Dick Johnson Marcello Giordani
Jack Rance Lucio Gallo
Joe Michael Forest
Handsome Richard Bernstein
Harry Adam Laurence Herskowitz
Happy David Crawford
Sid Trevor Scheunemann
Sonora Dwayne Croft
Trin Hugo Vera
Jim Larkens Edward Parks
Nick Tony Stevenson
Jake Wallace Oren Gradus
Ashby Keith Miller
Post Rider Edward Mout
Castro Jeff Mattsey
Billy Jackrabbit Philip Cokorinos
Wowkle Ginger Costa-Jackson

Conductor Nicola Luisotti

Production Giancarlo Del Monaco
Designer Michael Scott
Lighting designer Gil Wechsler

La propera cita és l’interessant Nixon in China de John Adams, el proper 12 de febrer. Allà hi serem per explicar-ho

13 comments

  1. JaumeM

    Per el que dius no m’arrepenteixo de no haver la vista.es la que m’agrada menys de Puccini.
    Amb el teu detallat analisi es com si hages anat.

    M'agrada

    • Efectivament, em sembla que és la que m’agrada menys, tret de les dues primeres (Le villi i Edgard), però tampoc és que sigui inaudible, ni molt menys, però és massa de cartró pedra. Els personatges són molt pocs creïbles i això mai havia passat en les altres òperes de Puccini.
      Turandot, que és un altre gran guinyol, clonté una música molt superior a La fanciulla, sota el meu criteri, és clar.

      M'agrada

  2. Estèticament m´ha resultat molt atractiva, però trobo alguns detalls que han ajudat a fer –com a mínim al cinema- la història més impossible del que ja ho és: a l´hora de fer neu, realment el MET no troba per aquestes retransmissions HD cap alternativa al confetti?. I els petards/trets poden resultar efectius al teatre, però a la sala de cinema i amb els so d´avui dia queden força ridículs. Tampoc m´acaben d´ajudar les posades en escena massa sorolloses. Ja entenc que quan toca barallar-se s´han de barallar, però quan hi ha tant soroll escènic per sobre la música tinc sensació d´olla de cols i em desconcentro. Imagino que les crispestes dels veïns tampoc ajuden gaire… Per sort a partir del segon acte s´han acabat les crisp… vull dir… les escenes de baralla. Amb Giordani m´ha passat com tu dius: del “caram!” al “doncs vaja…”, però m´he empassat molt millor el Jack Rance perquè no tinc la teva oïda i he caigut en el parany de la seva “planta cinematogràfica de dolent” (no deia jo que amb vosaltres aprendria moltíssim?). Tot i això –com en les pelis de vaquers en que t´adorms, et despertes, als dos minuts ja tornes a ubicar-te amb el bó i el dolent, et tornes a adormir, et re-despertes i et tornes a…- ens ho hem passat força bé.

    M'agrada

  3. Non puc dir que sigui una òpera que em agradi molt, però, té alguns moments musicalment bonics, encara que la trama és feble.
    Ahir, em va mancar la veu de Elisabete Matos. Va escoltar la transmissió en directe de una de les sevas récitas i em sembla mès adequade que Voigt. Una llátima non tener cantat la Matos per la HD. Escenicament, Voigt va estar molt bé, però la veu ens dona moments massa penosos.

    M'agrada

  4. dandini

    Una llàstima que el so no haigi estat més pulcre fet que no ha permès que gaudissim de la part orquestral i de la magnífica direcció de Nicola Luisotti de forma similar al públic assitent al Met.Aquesta obra és molt diferent al Don Pasquale, la seva orquestració i la multitud de personatges rerquereixen de forma urgent una millora de la qüalitat del so.Crec que tant els cinemes com l’equip de so del Met haurien de posar-se a treballar en aquest o les sales acabaran buides en el futur.A part d’aixó hem pogut gaudir d’una producció amb tot luxe de detalls(un gran treball de caligrafía) pero que ens fa anyorar (al menys a mí) un major esperit crític.Dins del repertori verista no acostumen a haver-hi gran exigències de tessitura pero en canvi és imprescindible el domini de la parola scenica.Desde el punt de vista vocal Minnie és potser la més problemàtica amb alternànces constants del centre i greu cap a l’agut.Deborah Voigt no posseeix el timbre de Renata Tebaldi pero surt victoriosa perque domina el rol desde el punt de vista vocal e interpretatiu sense trampes de cap mena .L’únic factor millorable seria la dicció.Al seu costat Marcelo Giordani crec que és en aquest moment la millor opció pel Dick Johnson(a part de Jose Cura i potser en el futur Aleksandrs Antonenko) malgrat mostrar certa afonía en el registre greu.Decepcionant el Jack Rance de Lucio Gallo crits,portamentos i actitud escènica una mica de TBO.

    M'agrada

  5. alex

    De lo escuchado en directo ayer por las emisoras de internet ( solo los dos primeros actos), esta FANCIULLA discreta, solo ha mostrado los buenos destellos ( fraseo excelente, espléndidos agudos aunque sin graves como siempre y con esa emisión de “semi constipado”) del valiente Marcello Giordani y del pulso de Luisotti con la muy notable orquesta del Met.
    Voigt con la voz algo ajada y con cierta inconsistencia en la emisión, está reñida con la ópera italina y Lucio Gallo, ¿ barítono? me ha parecido vocalmente que raya casi lo horrendo ( emsión gutural y confunde el canto con la declamación)

    M'agrada

  6. Air, als entreactes, parlava amb els amics i vaig constatar algo obvi, pero que permeteu-me que expliciti: cadascú busca a l’òpera diferents aspectes que li plauen especialmente i els components veus/interpretació/ adequació física al personatge/ escenografia/música/argument/orquestra, que tots trobem importants, però els trobem importants en proporcions molt diverses.
    Jo, per exemple, vaig disfrutar més a la Lulú del Liceu que ahir, perquè l’argument em semblava interesant i l’escenografia explicava coses, i ahir era com una novela del Marcial Lafuente Estefania rodada als antics estudis del “Oeste” d’Esplugues. La Voigth interpretaba bé, pero era la nonna de la fanciulla. Jo no la vaig trobar tant malament de veu com el Joaquim. El Giordani…es que em feia riure moltes vegades amb les seves expresions, i havia de recordar que allò no era una ópera buffa. Es pot cantar bé, i ser absolutament inexpresiu en la transmissió d’emocions, i és el que vaig pensar. El Gallo semblava un actor de cinema mut…només que cantava.
    Crec que hi van haver errors inconcebibles al MET: no tenen altra cosa que confettis blancs per simular neu, quan saben que s’ha de retransmetre i veure d’aprop? I alguns flocs de neu que queien dintre de la cabanya…tindrien goteres? O bé, en la escena on el Ramérrez surt de la cabana i el sheriff li dispara….(davant mateix de la casa!) fan veure que el Lance no ha vist que ha tornat a entrar a la casa?
    No sé, espero, quan veig una ópera, creuremela, entrar-hi, i ahir no ho vaig aconseguir en cap moment. Em miraré els videos de la producció de Amsterdam que dius, Joaquim, em sembla molt més interessant, gràcies per la referència.

    M'agrada

  7. Carlos R

    Muy ingrata la Voigt, cada vez más inaudible, pero estoy de acuerfdo que su actuación escénica a pedar de su físico poco adecuado la salvaron del desastre.
    A mi me gusto Giordani a pesar que se fue apagando. Como actor es muy plano, pero preferible a aquellos que son sólo actores con problemas vocales.
    Gallo vocalmente indigno del Metropolitan y exagerado como actor, aunque esta ópera es pura exageración en si misma.
    Luisotti bien, pero sin las voces adecuadas para sacar una ópera demasiado endeble. Es lógico que no haya tenido el éxito de las otras puccinianas.
    Una sesión tlotalmente prescindible.

    M'agrada

  8. colbran

    A mi “La fanciulla del West” me gusta mucho. La música la encuentro espléndida y aunque el libretto sea su punto flaco, tiene la importancia de adelantarse al cine de vaqueros, como se decía antes, es decir al Western y ya por ello merece una atención especial.

    La obra original de David Belasco (“The girl of the golden West”) se había estrenado cuando el incipiente cinematógrafo había producido escasos films con temática de cowboys y pistoleros, cuya duración no superaba los 12 minutos, entre ellos el primero “The great train robbery” (1903-11 minutos) y “The red man’s view” (de Griffith-1909-12 minutos). Precisamente en este ultimo film citado se retrata con cariño a una familia india, motivo por el cual todo el colectivo de dicha raza alabó las buenas intenciones del director. Este cariño hacia los indios supieron aprovecharlo los libretistas y el propio Puccini para retratar con mucha simpatía a la pareja de indios que interviene en el segundo acto de esta ópera-western.

    Pero además de adelantarse a la temática de uno de los géneros más importantes del Séptimo Arte, la partitura de “La fanciulla del West” contiene arias hermosísimas desde “Che faranno i vecchi miei” hasta “Ch’ella mi creda libero e lontano”, mi aria preferida de tenor de cuantas compusiera Puccini, con permiso de “Nessun dorma”, muchísimo más popular, evidentemente.

    La temática de esta obra de David Belasco, con los amores de Minnie y el español Ramírez , fue llevada al cine en 1938 con el título original de “The girl of the golden West” (entre nosotros “La ciudad del oro”) con la pareja romántica cinematográfica Jeannette MacDonald y Nelson Eddy, pareja real “a escondidas” de sus respectivos cónyuges y con una preciosa partitura del gran Sigmund Romberg (“The student prince”, “The desert song”, “Maytime”…) con interpolaciones de Stephen Foster, Gounod, Liszt y otros.

    Esta versión que vimos ayer no iguala en nada a la que pudimos ver en el Liceu en 1984 con un exultante Plácido Domingo, una increíble Marilyn Zschau y un convincente Silvano Carroli, amén de una maravillsa puesta en escena procedente del ROH.

    Indudablemte Deborah Voigt está extraordinaria como actríz y chirriante como cantante, pero su interpretación escénica es tan convincente que vas aceptando su voz envejecida y deteriorada, con algunos momentos de fulgor. De todas maneras es lo mejor que le he visto a esta soprano que nunca me ha convencido; aquí por lo menos se cree el personaje y sabe lo que está cantando, no como sucedió en su “Andrea Chênier” del Liceu, por ejemplo.

    Marcello Giordani tiene buenos agudos y poco más. Y Lucio Gallo da el tipo, pero su voz es bastante inaceptable, por vociferante y de escasa calidad.

    A pesar de todo ello salí satisfecho del teatro porque vi una función bien representada, hiperrealista quizás, pero que no me molestó a la vista, con incongruencias como las señaladas por Joaquim y corroboradas por varios comentaristas, pero ahí está esa partitura que nunca me cansa y ese “Ch’ella mi creda…” que siempre me emociona aunque Giordani casi la destrozó ayer.

    Cómo me hubiera gustado ver a Elisabete Matos, en lugar de esta voluntariosa pero corriente diva inamovible del Met!

    M'agrada

  9. Isolda

    Jo la vaig escoltar per radio, hi desconeixent la part interpretativa i escènica he de confessar que la vocal ha estat francament decepcionant, segons la meva modesta opiniò, les veus no estaven a l’alçada no sols del Met, tampoc pel Liceu.
    Lucio Gallo, per radio la veu sonava brusca, cantant a cops de coll i desafinada, Marcello Giordano tot i sent l’únic que em va agradar una mica, és una veu interessant bonica, però el seu cant no és elegant, ja sé que no s’ha de ser el Beau Brummel del cant, però es pot tenir una mica més de subtilesa. La Deborah Voigt francament cantava com un gat quan li trepigen la cua. Si més no l’orquestra va sonar bé.
    Perdoneu, però aquesta és la conclusió que he tret de La Fanciulla escoltada per radio.

    M'agrada

  10. Kenderina

    La Fanciulla es una de mis operas favoritas, razón por la cual…ayer me negué a escucharla por la radio. No con esos cantantes…..y parece por lo que leo que efectivamente..no me habria gustado.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: