IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: NIXON IN CHINA


Nixon in China és la primera òpera del compositor John Adams (15 de febrer de 1947), i segurament la més minimalista de les 6 que ha escrit:

Juntament amb Philip Glass, Terry Riley i Steve Reich, Adams forma part del nucli fundacional del minimalisme musical, que com tothom sap es basa en la tonalitat funcional de cel·lules musicals que es repeteixen de manera obsessiva, amb petites i significatives variacions graduals.

Adams porta el minimalisme a formacions molt més a gran escala de les tradicionals i austeres formacions dels compositors més fundacionals.

L’òpera pren com anècdota dramatúrgica, la històrica visita del President dels Estats Units, Richard Nixon, a la Xina de Mao Tse-tung a l’any 1972. És a dir, la confrontació de dos mons, de dues grans potències, en un moment històric convuls i ens porta sobre l’escenari una trama política de gran repercussió, si bé aquesta és va transformant al llarg dels tres actes, per acabar en un tractament molt més reflexiu, centrat en els personatges històrics i en llur vides i teòrics pensaments, que no pas en els fets narrats, que ben mirat tenen un interès operístic relatiu.

Els personatges fonamentals de la trama són els dos matrimonis, Nixon (baríton), la seva esposa Pat (soprano lírica) i Mao (tenor) i la seva esposa Chiang Ch’ing (soprano coloratura) i els primers ministres d’ambdos govers, per Estats Units, el Secretari d’Estat Henry Kissinger (baix) i per la Xina, Chou En-lai (baríton). Les tres secretàries de Mao estan assignades a mezzosopranos.

El llibret degut a Alice Goodman, m’ha semblat que té molta més qualitat literària, que no pas eficàcia teatral. El primer acte, sota el meu punt de vista el més interessant (no pas el més distret), ens narra l’arribada de la delegació americana, la rebuda del primer ministre xinés (Mao estava en un estat molt precari) i l’encontre entre els dos dignataris, m’ha semblat excel·lent, per la confrontació política i filosòfica dels personatges i les idees que representes. La segona escena, és el gran banquet amb els brindis i parlaments protocol·laris.

Durant el segon acte, el protagonisme rau en les dues dones dels mandataris. Mentre ells juguen amb l’esdevenidor del món, elles exerceixen de primeres dames. En totes les curtes escenes de les visites a fàbriques, hospitals i escoles, la fina ironia flueix en molts moments. La segona part del segon acte, transcorre al teatre de l’Òpera, on es representa un ballet revolucionari, que posarà en ridícul als protagonismes, jugant amb un surrealisme que s’allunya definitivament del caire més aviat de crònica política del primer acte.

En el tercer acte, ens situem en la darrera nit de la visita, i on cadascun dels protagonismes reflexiona, des de l’esgotament de les jornades viscudes, amb els seus ideals i els seus somnis i ambicions. El pla teatral es situa en un terreny molt més esotèric i també molt més avorrit.

Musicalment l’obra té una durada excessiva, tenint en compte que el discurs musical, com és preceptiu en el minimalisme, tot i ser més lleuger que el de Philip Glass, és d’una repetició que arriba a esgotar les orelles, ja que quasi la totalitat de la partitura té uns ritmes sincopats a tall d’acompanyament, que irremissiblement acaben passant factura. No saps ben bé el que és, però quan he sortit al carrer, me’n he adonat el que era, al no sentir el lleuger però constant martelleig de la instrumentació.

Adams denota un magisteri especial en el tractament coral, amb un cor revolucionari inicial, de gran impacte (Soldiers of heaven). També és molt notable el tractament orquestral, amb una especial cura per les sonoritats riques i variades, és clar que quan m’ha interessat més el tractament musical i melòdic, ha estat quan Adams s’apropa al plagi, emprant temes de Wagner (Das Rheingold i Götterdämmerung) o Strauss (Salome).

Pel que fa al tractament vocal, sense renunciar a la tonalitat i a les formules clàssiques del cant operístic, el tractament és bastant monòton, i tan sols en el segon acte i en els personatges de les primeres dames, Adams, deixa anar una mica la línia tradicional, amb dues àries, una melancòlica per a Pat (This is prophetic!) que sempre sembla que estigui una mica a la lluna, i la colèrica i espectacular “I am the wife o Mao Tse-tung” per a Chiang Ch’ing, on s’exigeix un virtuosisme i precisió vocal que s’apropa a la Zerbinetta straussiana.

El passatge concertant del tercer acte, iniciat pel primer ministre xinés amb una “ària” reflexiva i melancòlica “I am old and I cannot slepp”, us haig de confessar que m’ha agafat esgotat i que potser en una segona escoltada sabré trobar-li més punts d’interès.

He trobar a faltar més varietat melòdica, tot i que el tractament psicològic i dramatúrgic dels personatges m’ha semblat molt aconseguit i en el cas de les tres secretàries de Mao, que actuen com a la veu oficial i ideològica, de gran efecte tímbric.

Pel que respecte als cantants que han representat l’obra al MET, tots s’han mogut en la correcció més professional, tret que el protagonista, James Maddalena (un  assidu als muntatges de Sellars i que vam veure fa anys al Liceu en aquelles Nozze di Figaro vocalment tan suades i teatralment, tan discutides), m’ha fet patir de valent, amb problemes de tessitura, amb flegmes, i continus atacs de tos poc dissimulats, que l’han fet canviar d’octava algunes vegades i que han estat a punt de tenir algun desgavell molt més seriós dels que hem pogut apreciar.

El tenor Rober Brubaker ha fet una bona caracterització de Mao i ha superat amb valentia els difícils paranys de tessitura que Adams li regala, en la seva cabdal escena del primer acte.

Les dues senyores han estat estupendes, ja sigui com a cantants, com en el terreny dramatúrgic, amb una composició teatral magnífica. La coreana Kathleen Kim ha captivat per la precisió de les notes agudes i la convicció escènica, i la soprano escocesa Janis Kelly ha fet una composició lírica molt notable de la inconsistent Pat, amb moments vocals i dramàtics molt convincents.

M’ha agradat molt Richard Paul Fink, en el rol de Kissinger, aquí molt més buffo que en la cruel realitat, mostrant una veu de baix-baríton amb possibilitats. M’he quedat de pedra quan he llegit que Russell Braun és un baríton líric, ja que jo hagués jurat i perjurat que és tracta d’un tenor, però el panorama vocal està així i així ho haurem d’acceptar. Canta bé i amb sentiment.

Molt correctes les tres secretàries, sempre com si es tractés d’un cor grec que va fent incidència en el missatge oficialista, que han lluit veus d’autèntiques mezzosopranos.

El cos de dansa que ha portat a terme les coreografies classicones de Mark Morris, durant el segon acte, ho han fet molt bé.

El mateix compositor s’ha fet càrrec de la magnífica orquestra del MET i haurem de suposar que millor que ell i amb aquesta orquestra, no ho pot fer ningú. No seré, en tot cas, qui posi peròs a un treball esgotador, contundent i precís.

La direcció escènica del estrafolari Peter Sellars, és impecable. Un gran treball teatral, d’aprofundiment del caràcter dels personatges i les situacions, treballat fins el més mínim detall, la més subtil mirada o el gest més revelador, de les complexes personalitats d’uns personatges que ben bé podien ser com els veiem a dalt del escenari.

L’embolcall visual, bastant simple però molt eficaç et situava perfectament a l’època, ja sigui pel vestuari, com pels espais escènics tan aconseguits.

Un, d’alguns retrets a fer. Tan difícil era fer entrar l’avió lateralment?, que baixi vertical com un helicòpter és horrorós i tan difícil era posar alguna cosa darrera la porta de l’avió, per no veure els arbres del decorat de fons?. Petites foteses que desdiuen d’un treball escènicament tan acurat.

No ha estat una tortura, però també us diré que m’esperava més d’aquesta òpera, que de manera exagerada, sota el meu punt de vista, Thomas Hampson, l’encarregat de presentar-nos la retransmissió ha qualificat com l’òpera més important estrenada en els darrers 25 anys.

Pel que fa a la retransmissió televisada, obra del mateix Sellars, ens ha deixat masses vegades sense veure quantitat de coses que passaven a l’escenari, per fer especial atenció en algunes que no em semblaven tan rellevants, però també us he de dir, que es notava que al darrere hi havia l’ànima d’aquest celebrat muntatge.

NIXON IN CHINA
John Adams-Alice Goodman

Richard Nixon : James Maddalena
Pat Nixon: Janis Kelly
Henry Kissinger: Richard Paul Fink
Chou En-lai: Russell Braun
Mao Tse-tung: Robert Brubaker
Chiang Ch’ing: Kathleen Kim
Nancy T’ang: Ginger Costa Jackson
Second Secretary to Mao: Teresa S. Herold
Third Secretary to Mao: Tamara Mumford
Dancer: Haruno Yamazaki
Dancer: Kanji Segawa

Director muscal: John Adams
Production: Peter Sellars
Set Designer: Adrianne Lobel
Costume Designer: Dunya Ramicova
Lighting Designer: James F. Ingalls
Choreographer: Mark Morris
Sound Designer: Mark Grey
TV Director: Peter Sellars

Us deixo l’escena inicial, de l’estrena a Houston i si us interessa, a YouTube podreu anart seguint la representació.

En 15 dies tornarem al MET per la Iphigenie a Tauride amb la Graham i Plácido Domingo. Tot un altre univers musical.

22 comments

  1. colbran

    Menos aburrida que el insoportable “Einstein on the beach” , la “obra maestra” (?) de Philip Glass, uno de los mayores tormentos que he sufrido en un teatro de ópera, pero tan innecesaria como muchos títulos que se van estrenando, aunque a los norteamericanos debe gustarles mucho porque al terminar le dan una “standing ovation” -eso sí muy corta- quizás porque se sienten aliviados de que haya concluído…

    El primer acto me ha parecido interesante, el segundo muy entretenido, con un inefable ballet y el tercero una auténtica “plasta Sor Virginia”.

    No obstante está muy bien presentada y los intérpretes muy convincentes. A Robert Brubaker lo prefiero de Herodes (el mejor de cuantos he visto y escuchado) pero hace cuanto puede. Janis Kelly es de todos los cantantes quien más me ha gustado (sin embargo cuando la vimos en un revival del West End de “Show Boat” en 1990 no me hizo ni fu ni fa). El bajo-barítono Richard-Paul Fink ha sido una agradibilísima sorpresa y la coreana Kathleen Kim ha estado mucho más precisa que en su Olympia de hace un par de años. Maddalena, acabadito acabadito, se sabe el rol de carretilla y lo interpreta espléndidamente pero lo canta muy deficientemente, al menos ayer.

    Opera para mí vista y totalmente archivada.

    Mientras tanto sigo expectante por poder ver “A streetcar named desire” de Andrè Previn, ópera estrenada hace unos 10 años y que conozco gracias al DVD -con una espléndida Renèe Fleming en su mejor momento- y que considero un auténtico logro vocal-musical.

    M'agrada

    • Vist que la cosa va d’emoticons per estalviar energies, tan sols em queda dir :evil:, de bon rotllet, és clar. Però és que si comencem així, acabarem escrivint els comentaris en llenguatge de mòbil i aleshores si que “apaga y vámonos”. Ja que em produirà el mateix efecte de pànic, que el experimentat ahir al Icària, quan vaig veure entrar una parella, amb la paperina “kin size” de crispetes. D’acord que el tema Nixon in China, es adient per totes les nordamericanades més tòpiques, però…
      Allò que de veritat va estar millor, va ser la mitja horeta, mal contada final, el off, per entendre’ns i comprovar que el José Luis, existeix, sense aquella cara d’enze que s’ha proposat com a nick.

      M'agrada

      • Ai la til·la!, m’havia oblidat la til·la. Sabia que em deixava quelcom important de la crònica i és que acabar el Nixon in China, amb tres senyors i una til·la, és el millor resum de la vetllada.
        Està vostè perdonada, com no podia ser d’altre manera.

        M'agrada

      • colbran

        Yo creo que la tila para Kalamar fue definitivo para sacar conclusiones de “Nixon in China”. Qué nervios debía pasar viendo chinitas “mao-s-ianas” bailando de puntitas y atacando aquél capitalista tan sádico!

        M'agrada

      • Mi 😯 es el estado de 😯 (shock) en el que me he quedado tras leer la crónica, y en casos así, es una 💡 práctica recurrir al Monigote de 😯

        Ya repuesto: ¿Tomas notas? ¿Tienes dos o tres negros? ¿Le echaste alguna pastillita al café?

        Lo mejor para mi, la tila, y yo no estaría tan seguro de que la necesitasen por culpa de Nixon. De hecho, durante la ópera kalamar bebió agua.

        ¿Enze? ¿Eso no es un señuelo? Crees que quiero despistar a alguien para atacar por el otro flanco? ¿Tan poco me parezco? ¿En que sentido?

        Por hablar de la ópera 🙂 Yo tambien me fije en el tontísimo fallo de la puerta del avión, pero el aterrizaje OVNI no estuvo mal. (Comentario muy profundo e ilustrativo de la densidad de la obra). Por lo demás me sumo a los monigotes de kalamar, salvo el ballet, que no sé yo que mania le cogió, y la compañia, que no fue agradable sino agradabilísima. También a la opinión de Colbran en los dos primeros actos: Interesante el primero y no solo me entretuvo sino que me gustó mucho y hasta repetiría el segundo. El tercero era el más ambicioso por como lo plantea el guión, pero yo no sé si no entendí mucho, o si lo que entendí era lo único que había que entender, que tampoco era demasiado. Mucho mejor Agost. :mrgreen:

        M'agrada

      • Francament, aquest és MOOOOOOOOOOOLT millor.
        I ara amagat a l’ample casa no val treure Agost. Ahir per la nit a l’hora de la til·la kalamarsiana, estaves ben calladet i quasi em va semblar que suplicaves que no toquéssim el tema, ah! i et vam fer cas.
        Pel que fa a l’ase o a l’enze, si, no us assembleu gens.
        A la foto estàs millor, JA, JA, JA, JA, JA
        Gràcies per l’estoma regalada, tot un plaer.

        M'agrada

      • colbran

        Indudablemente lo mejor de “Nixon in China” fue nuestra charla durante y terminada la retransmisión vía cine. Y es verdad que durante la tila… se habló poco de lo que acabábanos de ver.Un estupendo encuentro.

        M'agrada

      • news news history history the booook the booook encara com martelladetes al terrat. He de reconèixer que si aquesta és la primera òpera d’Adams, potser l’arxivem i m’interessaré més per les següents. A mi m’ha despertat curiositat.
        També vaig sentir algun plagi de Stravinsky?
        Vaig notar a faltar molt no veure l’orquestra dirigida per Adams i als pobres vents de l’orquestra, bufant com bojos les intermitències.
        Del tercer acte vaig entendre ben poca cosa i vaig acabar badallant força.
        UA als tres!

        M'agrada

  2. Joaquim,
    Com sempre m’ha agradat llegir-te i ha estat alliberador veure que no m’he perdut res important atès que els meus gustos musicals no pels camins adamsians.
    Veig que, a la sortida, vareu passar una bona estona i me n’alegro molt.
    Kissies!

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    La musica minimalista sempre m’ha semblat mancada de genialitat. Resulta que si, que es tenen frases musicals inspirades, de bona factura, però que al no tenir el suficient mestratge de la forma musical ni de la instrumentació es queden en no res, conformant-se el compositor en la seva repetició obsesiva i constant. “Nixon in China” m’ho ha tornat a confirmar.
    De totes maneres considero que ha valgut la pena presenciar aquesta funció, perque si bé musicalment la trobo francament prescindible, crec que el segon acte te moments brillants, escènicament es força interessant, com interessant es el contexte on es mou l’acció, i perque sempre m’agrada veure per primera vegada obres que no conec.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: