La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI

Que la retransmissions al cinema ha esdevingut el gran fenomen operístic dels darrers anys ja no ho dubte ningú, i que molts teatres ho veuen com una inversió imprescindible i una font de ingressos directa i indirecta per donar-se a conèixer  i alleugerir les tensions del compte de resultats, és una evidència.

Que el Liceu fos pioner i que directors posteriors no fossin capaços en el seu moment d’aprofitar la visió de futur i situar-se en el lloc avantatjós  que sempre suposa ser el primer, és quelcom digne d’estudi, i que ara recuperem el temps perdut, si bé amb una única i escadussera retransmissió per temporada, és com a mínim esperançador.

Hi ha teatres que han optat per la modalitat del streaming de pagament (la Staatsoper de Viena) i altres en obert (Munich), alguns també s’han adherit a canals e televisió (Arte, Medici o The Opera Platform) sempre amb el mateix i lloable intent, la difusió, els ingressos suplementaris a la recerca de nou públic.

El Metropolitan de Nova York i la ROH de Londres, són les dues cases operístiques més actives al cinema, i en menor mesura la ON de Paris. En un mes de gener especialment prolífic que s’iniciava amb  la inauguració de la Scala amb la “Giovanna d’Arco”, ha seguit Londres i immediatament Paris, a l’espera de “Les pêcheurs de perles” del mes de gener al MET. A Londres va ser el prop passat 14 de desembre el tàndem operístic més popular, Cavalleria rusticana i Pagliacci, mentre que el dia 17 des de La Bastille parisenca tindrem un dels esdeveniments de la temporada amb “La Damnation de Faust” de Berlioz a París amb un repartiment molt estelar. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014/2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI vídeo

La temporada 2014/2015 del MET al cinema es va tancar dissabte passat amb el programa doble més famós de la història de l’òpera, Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo, sent el tenor argentí MarceloÁLvarez qui va fer-se càrrec del rol de Turiddu i Canio, com feia poc havia fet Kaufmann a Salzburg, amb resultats per a mi molt més convincents, i com va fer després a Bilbao Gregory Kunde amb resultats molt més sorprenents, com fa quatre dies vareu poder comprovar amb els fragments que us vaig deixar a IFL. Continua llegint

EL TURIDDU I EL CANIO DE GREGORY KUNDE

Coincidint amb la transmissió des del MET del debut de Marcelo Álvarez com a Turiddu i Canio i poc dies després d’haver-ho fet Jonas Kaufmann a Salzburg, a Bilbao ha debutat en el doble rol el tenor nord-americà Gregory Kunde, disposat a entrar en el llibre de les llegendes operístiques com el cantat que en més rols ha debutat després d’haver celebrat la seixantena.

No pretenc entrar en una batalla perduda, ja que hores d’ara no hi ha ningú que s’atreveixi a discutir cadascuna de les proeses de Kunde en tots el estils i repertoris sense risc de morir sepultat per una allau d’exabruptes, i molt menys ho faré amb aquest doble debut que li escau molt millor que les aventures verdianes (Otello a banda) que ha anat incorporant, ja que tant el Turiddu però sobretot el Canio, s’escauen còmodament en aquest cant estentori i declamat que ostenta en l’actualitat Kunde, amb un registre to tan ampli com sembla, però que gràcies al més que generós volum i a un agut trompetejant fa les delícies de platees i galliners àvids d’emocions fortes i passió desbocada, al cap i a la fi estem parlant dels dos emblemes de l’òpera verista, que més que refinaments, mitges veus i pianíssims nòrdics sempre han demanat testosterona meridional, sang i fetge i insolència vocal. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

PERALADA 2012: L’ÒPERA PROTAGONISTA

Ahir es va presentar al Gran Teatre del Liceu el Festival del Castell de Peralada 2012, amb la grata sorpresa de veure que retorna als seus inicis, bàsicament operístics, amb els afegitons eclèctics a altres gèneres, que acaben oferint una àmplia i atractiva proposta per a tota la nodrida colònia d’estiuejants i passavolants de l’estiu gironí.

Aquesta edició s’inaugura el 20 de juliol, amb una única sessió i en forma de concert de Il Trovatore de Giuseppe Verdi, amb Misha Didyck, Angela Meade, Marianne Cornetti i Leo Nucci, acompanyats de l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, tots sota la direcció de Roberto Rizzi-Brignoli. Preu de les localitats 2140-115-90 i 40€

El 2 d’agost Ramón Vargas oferirà un recital a l’Església del Carme, acompanyat al piano per Mzia Bachtouridze. Preu 50 i 30€

El divendres 3 i el diumenge 5 d’agost, es presenta Continua llegint

EL VÍDEO DE WALDBÜHNE 2011 ( i prou de waldbühne)

Erwin Schrott, Anna Netrebko i Jonas Kaufmann a Waldbühne 2011

Les regles bàsiques del gènere policíac diuen que l’assassí sempre torna al lloc del crim, i vet-ho aquí que després de fer mil i un escarafalls amb la posada en escena d’aquest concert, tornem a Waldbühne per asseure’ns en un lloc privilegiat i assistir, si voleu, al concert que van protagonitzar Anna Netrebko, Erwin Schrott i Jonas Kaufmann el passat 16 d’agost.

Depenent del canal que ho retransmetia, el concert es va donar en la seva integritat o mancant alguns fragments. Malauradament nosaltres per problemes de connexió (ehem), amb altres vols, no podrem gaudir del concert sencer, però les parts que falten podreu trobar-les (quasi totes) a YouTube. Continua llegint

MÉS WALDBÜHNE 2011

Vull insistir amb el concert de Waldbühne 2011, deixant-vos uns quants fragments, els que m’han agradat més, però tan sols els àudio, ja que crec que no ens distrauran tant les absurdes ximpleries que s’acostumen a fer en aquest tipus de concerts i amb aquests protagonistes tan mediàtics i desinhibits.

Ells són prou bons com per que ens concentrem en com canten i no pas amb aspectes complementaris que amb l’apunt d’ahir va quedar demostrat que desllueixen allò que hauria de ser el principal.

Al final us deixaré l’àudio del concert segons la TV oficial, sense les últimes propines, ja que el que mana és la futura edició en DVD que suposo que sortirà de immediat. Ja em direu si us baixeu tot l’àudio que us deixo, si us passa el mateix que en a mi, quan escoltareu el duo de Saint Sulpice sense tot l’atrezzo que hi posen els protagonistes tal i com ho veiem en el YouTube i si us agrada més. Continua llegint

LICEU: INSISTINT AMB CAVALLERIA I PAGLIACCI, ara amb CURA

Cavalleria Rusticana al Liceu, segon Liliana Cavani

Bé amics, no voldria que el titular de l’apunt es prestés a confusió, sempre intento anar amb cura alhora de fer-vos arribar les meves impressions de les coses que veig o escolto, però avui aquesta cura és doble i una d’elles s’ha d’escriure en majúscula, ja que ahir vaig assistir al Liceu a la funció del torn T de Cavalleria i Pagliacci, amb el tenor argentí José Cura com a protagonista d’ambdues òperes, com Marcello Giordani ho havia estat del primer repartiment.

Res nou a dir de l’escena que no haguem dit entre tots. Cavalleria em continua semblant una representació antiquíssima i no per lo tradicional del plantejament dramatúrgic, sinó per la disposició escènica dels elements, amb moments de veritable teatre d’aficionats amb el cor immòbil mirant la sala i quasi distribuïts per cordes, per no parlar de detalls com el de la noia amb els panets acabats de fer al cap o dos sicilians que semblaven d’un moment a l’altre que tenien que començar a cantar “yo soy el rata primero y yo el segundo (el tercero no hi era)”. Pagliacci funciona molt millor, malgrat la pobresa escènica.

L’orquestra va millorar respecte al primer dia, però va continuar mancada de l’alè verista que ajudés als cantants a fer esclatar les passions, ja que semblava que el mestre Callegari cregués que això es pot assolir augmentar el volum i no és ben bé això.

El cor molt millor a Pagliacci, però haurien d’abaixar els decibels. Aquesta és una característica reincident sempre que el cor del Liceu canta amb la Polifònica de Puig-Reig, tendents sempre als grans esclats sonors, sobretot per part de les senyores. Continua llegint

LICEU: CAVALLERIA RUSTICANA-PAGLIACCI

Hi ha òperes, en aparença senzilles, que són molt i molt complicades. Potser tenim molts referents al cap o és que potser les veus, principalment les veus, no eren les més apropiades, però el cas és que la primera representació de la tanda de 15 programades, del tàndem Cavalleria Rusticana-Pagliacci que va tenir lloc ahir al Gran Teatre del Liceu, no la recordaré especialment i si la recordo serà per fets aliens a la pròpia representació.

Daniele Callegari no és precisament un director al que li tingui gran estima. No m’ha deixat mai del tot satisfet i és d’aquells directors que no treballa gaire el so de l’orquestra, va per feina i no és capaç, al menys en a mi, de transmetrem emocions. Les seves versions semblen lectures a corre-cuita, no sé si és el cas, però dona més aviat la sensació que tira pel dret, sense intentar extraure de la partitura quelcom diferent al que hem sentit tantes vegades. En aquest sentit podria qualificar-lo de rutinari, ja que no aporta, ni res nou, ni cap detall especialment remarcable de qualitat, ja sigui amb una perfecte control de balanç entre fossat i escenari, o més simple encara, quadratura. Ja no pretenc parlar de so bonic, equilibrat, càlid, intens, passional, no això ja no, però al menys un punt de distinció, ni que fons en els famosos interludis d’ambdues obres. No ha estat així. Continua llegint

CAVALLERIA RUSTICANA: Protagonisme del poble, arriba el VERISME (I)

Tothom s’ha posat d’acord a marcar el 12 de maig de 1890,com el dia que quedava oficialment inaugurat el verisme operístic. Aquell dia al Teatro Constanzi de Roma s’estrenava Cavalleria Rusticana, l’òpera del jove compositor livornès Pietro Mascagni, que havia guanyat amb aquesta obra, el concurs que l’editor Sanzogno va convocar per a una nova òpera en un acte.

La importància decisiva d’aquesta estrena i el que representà per l’evolució del teatre operístic és importantíssima.

Després de Verdi, l’Itàlia musical semblava perduda i a la recerca d’algú que pogués heretar el impossible reialme del gran compositor de Busseto. Ni l’inspirat immobilisme melòdic i estètic de Ponchielli, escorat a La Grand Opèra en versió italiana, ni la genialitat incompresa d’Arrigo Boito, semblaven el camí que havia d’agafar l’òpera després de Verdi, i és que ho va posar molt difícil, sobretot després del gir espectacular del seu Otello i el Falstaff, que alhora que obrien noves vies, encara desconcertava més a tots aquells que cercaven inútilment un model, ja fos de caràcter intern o més enllà dels Alps.

Molt possiblement el jove Mascagni no es va arriscar a posar sobre la partitura de Cavalleria Rusticana, destinada com estava a compatir en un concurs, a exposar totes les innovacions musicals i dramàtiques que li rondaven pel cap, però si que malgrat no trencar definitivament l’estructura del números musicals aïllats, són ben evidents durant els en prou feines setanta cinc minuts de durada, on s’aprecien nous conceptes i noves maneres de fer i sobretot, un nou llenguatge que removia els fins aleshores inamovibles estructures operístiques i del nou llenguatge musical, que si bé beu de l’herència del darrer Verdi, desenvoluparà  una nova estètica que crearà una escola tant fructífera com de curta durada,  ja que els canvis musicals que s’albiraven amb l’entrada d’un nou segle, serien molt més rupturistes i agosarats del que els propis compositors veristes creien. Continua llegint