IN FERNEM LAND

MARIA AGRESTA, UNA SOPRANO A TENIR EN COMPTE


El 18 de març de 2011 es celebrava a tot Itàlia la commemoració del 150 anys de la unificació i es varen fer per tot el País, actes al més alt nivell.

A Itàlia un acte alt més alt nivell, ara per ara significa envoltar-lo de música operística, fins i tot el mestre Muti, va portar al Parlament italià a l’Orquestra i el Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, per interpretar, amb solistes diferents als de les funcions escenificades, una sel·lecció de l’òpera Nabucco, davant dels parlamentaris.

La setmana passada ja us vaig portar aquell “Va pensiero” de la versió escenificada, un cop més reivindicatiu,  que va servir per tal de que el mestre fes un toc d’atenció als governants italians davant la situació cultural.

Allò succeïa al Teatro dell’Opera de Roma, mentre que a Torino, la preciosa i estimada capital del Piamont, seu del primer parlament Italià, tenia lloc una representació de la imprescindible i massa oblidada òpera de Giuseppe Verdi, I Vespri Siciliani.

El primer repartiment comptava amb l’Elena “oficial” del moment, la extraordinària soprano nord-americana Sondra Radvanovsky, al costat del valent i potser poc adient Arrigo de Gregory Kunde, el sensacional Procida de Ildar Abdrazakov i la mediocritat feta barítono, amb el Monforte de Franco Vasallo.

La vibrant i extraordinària direcció de Gianandrea Noseda, titul·lar del teatre, va atorgar a la vetllada d’un imponent segell verdià, amb una direcció vigorosa, plena de intensitat i força, però també deixant que els cantants es pugessin esplaiar, aquells que eren capaços de fer-ho, és clar.

El destí va voler que a la funció oficial que hi assistia el President de la República i que es transmetia per televisió, Radvanovsky hagués de ser substituïda a ultima hora i per una indisposició, per la soprano italiana Maria Agresta, que estava assignada al segon repartiment i que va ser cridada dues hores abans de començar l’espectacle.

Tots sabem que en casos similars de substitucions sobtades, han sorgit a la llum noms que han fet carreres glorioses i aquesta ocasió, amb les càmeres de televisió retransmeten per tot el País i amb repercussió internacional, era un moment propici per tal de que Maria Agresta ho poses tot i més per agradar i convèncer.

Maria Agresta va iniciar el seus estudis com a mezzosoprano al Conservatori Giuseppe Martucci de Salerno.

L’any 2006 va guanyar el Premi per a Joves cantants del Teatro Lírico Sperimentale de Spoleto, premi que li va permetre debutar com a Rosina de Il barbiere di Siviglia al Festival de Spoleto i més tard a una gira pel Japó al costat del comte d’Almaviva d’Antonino Siragusa.

Va deixar Salerno per anar a Modena on va continuà els estudis al Conservatori, amb Raina Kabaivanska, qui la va aconsellar perquè canviés de registre i es passés a la corda de soprano, veient les possibilitats d’aquella veu.

Al 2007 va guanyar el primer premi  del Concurs Tommaso Traetta a Bitonto (Itàlia) i va debutar coma soprano a Spoleto cantant la Mimi de La Bohème i la Leonora de Il Trovatore. Un any més trad va quedar semifinalista a l’Operàlia que es va celebrar a Canada (Quebec).

El 2009 va continuar la seva participació a concursos i va triar el de Spiros Argiris que es celebra a ciutat de Sarzana, on va guanyar el Primer Premi i Premi del Públic. Va incorporar el rol de Desdemona al seu repertori i l’any passat el va cantar en el seu debut a l’Opéra de Nancy.

També el 2010 va incorporar el difícil i exigent rol d’Odabella de l’Attila de Verdi, cantant-lo a Macerata i al Teatro Verdi de Busetto.

Ara amb aquesta oportunitat de cantar en una funció d’àmplia repercussió mediàtica, televisada i acompanyada del primer repartiment, tindreu l’oportunitat de comprovar com va cantar dos dels fragments més esperats i reconeguts d’aquesta òpera que tant m’agrada.

Amb aquests dis fragments que he pujat al Canal de YouTube, extrets de la retransmissió de la RAI, us podreu adonar de les possibilitats d’una veu encara jove i amb molt camí de perfeccionament per recórrer, però que sense cap mena de dubte té suficients virtuts i valors, per esdevenir una cantant important, sobretot per les característiques rarament verdianes en el panorama actual, amb una veu d’ample registre, capaç d’apianar i fer gala d’un important legato, que haurà de treballar per poder fer correctament les escales cromàtiques del Arrigo, “Ah! parla a un cuore” com les més grans, però que el que ja ens mostra no és gens menyspreable.

Altre cosa és si ho tindrà fàcil o no, amb els directors d’escena i si acabarà per rendir-se a la tirania de l’estètica que li facin perdre els grans valors d’una veu important, seria una llàstima que li succeís el mateix que a Cedolins, una cantant i una veu imponent, deteriorada i em temo que sense possibilitat de recuperació, per diversos motius, però un d’ells, de ben segur, és un problema de dieta abusiva.

Aquí us deixo dos dels fragments més esperats de la gran I Vespri Siciliani. El primer la gran ària de l’acte IV, “Arrigo, Ah! parli a un cuore”, o n si bé es denoten aspectes clarament a millorar, també ens en mostra d’altres absolutament bellíssims, amb un control considerable de la mitja veu, el piano i el pianíssim, en una veu aparentment voluminosa, és clar que fins que no s’escolta en directa, no s’acaba de saber del cert, però si lluminosa, radiant, absolutament italiana.

El segon fragment és el temible Bolero del cinquè acte “Mercé dilette amiche”.  Sembla mentida com Verdi, després de quatre actes intensos, li exigís a la soprano que ha de cantar Elena i a l’inici del 5è, aquesta ària de coloratura, a una veu dramàtica i quan l’òpera s’està a punt d’acabar. Aquí Maria Agresta em va deixar bocabadat.

Amb aquest segon Youtube us podreu fer una idea, però tan sols una idea, de la producció escènica de Davide Livermore, plena de troballes més o menys provocadores, però que en una trama canviada que l’apropa a la situació de la Sicília dels nostres dies, ofereix la possibilitat de treure i retreure tots els drapets bruts de la política italiana. Oportunista? segurament, però jo no sé si seria capaç de veure aquesta òpera amb les indumentàries del segle XIII.

Ja m’ho sabreu dir.

Us desitjo un radiant diumenge d’esclatant primavera.

14 comments

  1. Una sorpresa francamente agradable.
    Desde luego tiene mucho que pulir, pero es muy joven. Ya quisiéramos que fuese falta de pulido lo único que se echase en falta en los escenarios de hoy en día.
    Una obra como esta, además, es una piedra de toque exigentísima y la resuelve de forma sobresaliente.
    Esperemos que siga por el buen camino, que no abuse de los donuts y que se le den oportunidades.
    Feliz domingo de sporting.

    M'agrada

  2. El compte

    Gràcies per aquests videos, Joaquim.
    Quin gust sentir-la!!
    Amb aquesta veu es mereixia aquesta “oportunitat” de substituir la Radvanovsky en una celebració tan especial a Itàlia.
    Que tingueu tots un bon diumenge “a vuit”!!!

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Bona veu, si senyor, verdiana de Verdi, i no es una redundància, encara que ho sembli molt.
    Aprecio aquesta òpera però mai ha estat encapçalant el meu ranking particular verdià. Falstaff, Otello, Don Carlo, Simon, Traviata, Macbeth, Ballo, Rigoletto, Trovatore… Em passa quelcom de semblant amb Aida. Trobo que Verdi va fer masses concessions en totes dues obres. Però com que no és la primera vegada que llegeixo la teva valoració envers “I vespri…” i les opinions teves, de Colbran i de tots els que escriuen en aquest blog sempre les tinc en compte, aleshores penso escoltar-la tranquilament a casa un dia d’aquests i aviam si la faig pujar al top ten.

    M'agrada

  4. He escoltat a Maria Agresta amb gran plaer i això és molt tenint en compte que la primera és una de les meves àries predilectes i, que ambdues les tinc referenciades en les respectives i canòniques versions de Montserrat Caballé, que em serveixen per saber si una altra soprano se’n surt amb dignitat. En aquest cas el resultat és excel·lent. La veu és preciosa i la interpretació, tot i que millorable, molt reeixida.
    Recordaré aquest nom, Joaquim: Maria Agresta. Recordaré que tu me la vares descobrir.
    Grazie mille!

    M'agrada

  5. dandini

    Vaig descobrir aquesta soprano passeijant per you tube(un mal vici que tinc) cantant el “Santo di patria” de l’Attila verdià.El fraseig és verdià autèntic,la dicció incisiva i la interpretació valenta com ha de ser.Sense volguer menyspreuar a ningú en aquest fragment m’agrada més que les ja consolidades Violeta Urmana o Maria Guleghina.No os ho perdèu. http://www.youtube.com/watch?v=-Su2Ylw0DJw

    M'agrada

  6. KÀTIA

    Veu bonica,expressiva,clara i sembla que canta amb seguretat.M’agrada molt.El que dius de l’aprimamenta tens raó,Cedolins s’ha quedat com la pipa d’un indi però malauradament la veu ha anat a norris.I que això ho digui jo que no hi entenc ni pum ja es tenir bona vista.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: