IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: CAPRICCIO


Renée Fleming la Comtessa a Capriccio (MET 2011 segons la producció de John Cox)

La darrera òpera de Richard Strauss, malgrat el seus darrers 35 minuts de veritable creació musical, se’m indigesta de mala manera perquè tot el que Strauss ens vol explicar, ja ens ho havia explicat abans i molt millor.

Reunir a la mansió de la Comtessa Madeleine una colla d’artistes que durant més de dues hores es dediquen a pentinar el gat, per finalment deixar-nos el últim gran lider, precedit del gran monòleg de La Roche i un nocturn embolcallant a la llum de la lluna, em semble una reiteració més aviat avorrida i poc inspirada, del que ja ens havia dit, sobretot en el pròleg de l’Ariadne auf Naxos de manera més genial i no tan pedant.

Accepto aquesta òpera si els complicats ingredients que es necessiten per fer-la digerible, reuneixen la categoria suficient, però ahir al MET va fallar l’ingredient principal, ja que la direcció d’orquestra de Sir Andrew Davis va estar mancada de la seducció, la sofisticació i l’extrema elegància, factors imprescindibles per fer-me interessar per les divagacions entre si és primer la música o la poesia.

Ni l’orquestra del MET va tenir una de les funcions més lluïdes, a part de l’estrepitosa pífia del trompa solista al clar de lluna, ni la direcció va crear la sonoritat climàtica d’altíssim nivell que aquesta obra necessita, sempre entre la sofisticació i la depurada elegància de la música cambrística.

Potser la presa de so del cinema, molt més pobre i deficient que les habituals i esplendoroses retransmissions radiofòniques, no ajudava gaire, però em sembla que el mestre Davis no és la batuta més idònia per crear aquest embolcall decadent i de refinada i sofisticada divagació intel·lectual.

L’equip solista, encapçalat per una Renée Fleming amb signes de decadència vocal (atenció a les vocals!), era d’una solvència quasi perfecte, però estic segur que en altres mans artístiques, la representació hagués pogut millorar molt.

La Comtessa Madeleine no canta gaire i la partitura no amaga paranys de difícil i complicada execució. És un rol agraït que una soprano amb molta categoria i classe pot resoldre de manera satisfactòria, ja que Strauss li reserva el grandiós moment final, on el compositor torna a escriure amb el cor i no exclusivament amb el cervell.

Si hi ha alguna soprano que pot fer aquest rol, sense discussió possible, és Renée Fleming, ja que la seva vocalitat i el seu cant, s’adapten als rols straussians i sobretot a Marschallin, Arabella i la Comtessa Madeleine, com un guant.

Ella ho sap de sobre i crec, o al menys a mi m’ho sembla, que acaba per imposar-se per sobre de la pròpia personalitat del rol, fent per sobre de tot, de Renée Fleming. No m’explico, sinó, com és capaç de transformar a la Comtessa Madeleine en una milionària de la Cinquena Avinguda en una escena final de sobreactuada gestualitat, més propera a una diva del cinema mut, que no d’una aristòcrata europea capriciosa i dubitativament enamorada, entre el poeta Olivier i el músic Flamand.

Jo suposava que la Comtesa Madeleine era una aristòcrata madura, que mai arribaria a semblar una teeneger, amb un joc francament ridícul amb el poncell d’una rosa (molt adient a la Diada de sant Jordi), estirada en un canapè del gran saló i vestida per un dissenyador de vedettes de revista. Fleming en aquesta producció, no camina amb distinció, no fa que tot allò que l’envolta quedi en un segon terme, la Comtessa Madeleine de la soprano nord-americana no em sedueix, no em fa romandre  bocabadat davant de la presumpte distinció que li suposem a aquesta parenta de la “Mariscala” i estic segur que si hagués tancat els ulls i m’hagués evitat tanta ximpleria, potser m’hagués agradat més.

Substituir les cares i perruques enfarinades per la laca i els dissenys encotillats, no li atorga més modernitat a una producció tan vella, com mancada de poesia.

Tots aquests retrets escènics no sé si són de collita pròpia, penso que si, o imposats pel Sr. John Cox, responsable de la ultra conservadora producció, el cas és que havent escoltat aquesta escena final per la mateixa Flemning, molt millor dirigida tant en la part escènica i com en la musical (fantàstica a l’ONP amb Carsen i Schirmer, disponible en DVD), m’ha decebut molt que el més esperat de la representació, no aconseguís emocionar-me en cap moment.

De la resta de cantants m’han agradat molt Peter Rose (La Roche) i Joseph Kaiser (Flamand). Fantastic Barry Banks com a cantant italià i vocalment impecable la Clarion de Sarah Connolly, aixó si, molt mal vestida, com quasi tots els dissenys.  També m’ha agradat l’Olivier de Russell Braun i una mica menys el Comte de Morten Frank Larsen i la cantant italiana d’Olga Makarina.

La producció trasllada l’acció del segle XVIII a principis del XX, suposo que per evitar el distanciaments que suposen les perruques enfarinades, alhora que atorga a l’escena d’un aire sofisticat, d’alta comèdia. En qualsevol cas no m’ha fet oblidar la producció que vam veure al Liceu, en el que va suposar l’estrena a Espanya d’aquesta òpera (1991), de Johannes Schaaf, procedent del Festival de Salzburg, ni la que la mateixa Fleming va fer a Paris, amb el geni visual de Carsen fent de les seves, en aquesta òpera quasi prescindible.

Metropolitan Opera House
23 d'abril de 2011

CAPRICCIO
música: Richard Strauss
llibret: Richard Strauss/Clemens Krauss

Countess…………….Renée Fleming
Clairon……………..Sarah Connolly
Flamand……………..Joseph Kaiser
Monsieur Taupe……….Bernard Fitch
Count……………….Morten Frank Larsen
Olivier……………..Russell Braun
La Roche…………….Peter Rose
Major Domo…………..Michael Devlin
Italian Singer……….Olga Makarina
Italian Singer……….Barry Banks
Servants: Ronald Naldi, Paul Corona, Steven Goldstein, Christopher Schaldenbrand, Grant Youngblood, Scott Scully, Brian Frutiger, Kyle Pfortmiller
Musicians: David Chan, Rafael Figueroa, Dennis Giauque
Dancers: Laura Feig, Eric Otto

Conductor……………Andrew Davis

Production…………..John Cox
Set Designer…………Mauro Pagano
Costume Designer……..Robert Perdziola
Interior Decor……….Robert Perdziola
Lighting designer…….Duane Schuler
Choreographer………..Val Caniparoli
Stage Director……….Peter McClintock
TV Director………….Gary Halvorson

Sé que aquesta valoració de l’òpera, ja no de la versió, sorprendrà a molts, per aquest caire sacríleg amb el que ventilo la darrera de les òperes de Strauss, però francament després de Die Frau ohne Schatten, el geni operístic per a mi es va fondre, per ressorgir tímidament i no en totes les òperes, de manera escadussera, en un estalvi d’inspiració creativa tan escàs com inexplicable, en un compositor que ens havia deixat Salomé, Elektra, Rosenkavalier, Ariadne i Frau ohne Schatten.

Us deixo amb la Sra Fleming i un petit extractes de l’escena final

25 comments

  1. Doncs, portes molt be les indigestions, perquè desprès et vas cruspir una pizza de 1 metre de diàmetre… no vas ser l’únic, però vull deixar pública constància del saque que teniu alguns, i de que a mí como a novell i acceptant totes les coses negatives que li trobes, la òpera em va enlluernar i em va divertir moltíssim. Amb el que no estic d’acord en absolut es en el qualificatiu de pedant. El text em va semblar un divertiment molt intel•ligent i simpàtic, una reflexió autocrítica molt lliure i sense pretensions que produeix perles genials. I com la música, segur que ple de referències, si jo vaig trobar unes quantes. Al començament una mica reiteratiu, val, però m’agradaria llegir-me el llibreto per veure si no hi han matisos que es perden al no conèixer l’idioma. També la música de la primera meitat mes fluixa, però, amb perdó, tampoc el Wagner dels primers actes es el que més m’entusiasma, i ja m’agradaria tenir a totes les operes tres quarts d’hora de traca.

    Espero que kalamar passi per donar-te un clatellot, que ella també va agafar forces amb una pizza de idèntica superfície i alçada. Jo també me la vaig empassar, si, però amb esforç i per no fer el ridícul. I que colbran parli, no de la Fleming, que ja l’has deixat prou servida, pero sí de aquest Strauss, que li posa millor nota que tu.

    I com que no has fet crònica social, diré que vaig coneixer a Maribel i Victor, tan simpatics i amables com ho semblen aquí, que l’unic que no te res a

    M'agrada

    • Bé José Luis, és obvi que tenim conceptes de la diversió decididament oposats.
      Capriccio divertida!!!, mai se’m hagués passat pel cap, però ves, no seré pas jo qui et digui em que has de divertir-te.
      Si vols t’anomeno el primer acte de Dier Walkúre, que molt aviat tindràs a disposició a can infernem, per debatre i tirar per terra la teva teoria dels primers actes wagnerians, que no són precisament l’alegria de la huerta, però sense ànim de polemitzar més, me’n alegro molt que gaudíssiu del Capriccio d’ahir, jo m’ho vaig passar molt millor amb la pizza, que no era capriciosa precisament i amb la companyia.
      Ai la comtessa de la Tomowa….quins records!

      M'agrada

  2. Maribel i Victor

    Era la primera vez que veiamos esta ópera y nos gustó. Nos hemos divertido mucho, pero está claro que no todo el mundo, ya que el señor que estaba sentado a mi lado roncaba bastante fuerte. Siento debilidad por la Fleming y aunque sus momentos de máxima gloria ya han pasado, creo que todavía está esplendida, pero quizás es que los ronquidos no me dejaban apreciar todos los matices perdidos de su voz.
    De acuerdo completamente con tu critica del resto de los cantantes.
    Y en cuanto al resto, ni por un momento imaginé que estaban en Paris, todo el ambiente de la casa era muy americano.
    Parece mentira que el Met no cuide más el vestuario, aunque quizás el director de escena quiera dar la imagen de nuevos ricos, sin clase y no de la aristocracia francesa.
    Un placer encontraros y conocer a José Luís y Kalamar.

    M'agrada

    • El plaer sempre és compartit, benvolguts Maribel i Victor.
      El director d’escena té un concepte una mica esbiaixat del Capriccio, però penso que al MET tant els hi fa, era luxós i malgrat que la Fleming en la nit de la inauguració de la temporada 2008-2009 on va cantar (millor) la darrera escena, lluïa un vestit dissenyat per John Galliano que li esqueia millor, ahir s’ho van passar d’allò més bé, jo no tant.

      Us deixo el final d’aquella vetllada inaugural amb l’escena final (dirigia el discutible Patrick Summers)

      M'agrada

      • colbran

        Francamente Renée Fleming en esta versión de hace 2/3 años está muy bien. En la versión de ayer su voz no sonaba tan controlada y bien emitida. Además es estos clips no gesticula tanto y el juego con la rosa es mucho más contenido. Y este abrigo con el que entra en escena es elegante, como lo es el vestido, aunque no puede evitar que sea siempre tan ceñido, inapropiado para los años 20s del siglo pasado, fecha en que sitúa la acción de esta versión, a juzgar por el resto del vestuario de los otros personajes.

        M'agrada

      • Maribel i Victor

        Moltes gràcies Joaquim,
        Millor en aquesta versió que ahir. Canta molt millor i com diu en Colbran, no tan amanerada i el vestuari molt més elegant.
        Aquesta és la Fleming que tant m’agrada.

        M'agrada

  3. colbran

    Richard Strauss es uno de mis compositores predilectos, tanto sinfónica como operísticamente hablando y no comprendo como actualmente se le cuestiona tanto. Como orquestador yo creo que llegó a lo máximo y como creador de melodías tiene en su haber algunas de las más bellas compuestas en el siglo XX, por ejemplo “La presentación de la rosa” de “Der Rosenkavalier”.

    “Capriccio” (1942) no se encuentra entre sus mejores óperas. En mi opinión es inferior en calidad a “Daphne” e incluso a su última ópera estrenada “Der Liebe der Danae” (1944 -sólo ensayo general- en Salzburg, 1952 estreno oficial en la misma ciudad) y puede equipararse en sofisticación e intelectualismo a “Intermezzo”, una de sus obras más aburridas.

    Su temática sobre qué es más importante en una composición lírica si la letra o la música ya dió pié a una ópera hoy olvidada de Salieri “Prima la musica, poi le parole” (1786). Su reiteración sobre el tema a lo largo de toda la obra llega a fatigar y por momentos uno se pregunta sobre el por qué de tanta repetición, incluso la propia condesa protagonista llega a la conclusión de no saber por qué o quién decidirse… y para eso Strauss emplea 150 minutos aproximadamente…, con una hora hubiera tenido suficiente.

    La partitura tiene momentos acertados, pero, efectivamente, tal como señala Joaquim, cobra verdadero interés a partir del monólogo (aria?) de La Roche (fantástico Peter Rose, el mejor intérprete de toda la función), tan próxima a los monólogos de Hans Sachs de “Die Meistersinger von Nürnberg”, hasta culminar con los maravillosos últimos 20 minutos a cargo de la Condesa Madeleine y la orquesta.

    Renée Fleming ha sido una gran cantante de Strauss, la mejor de su generación, pero actualmente, a sus 52 años y 25 de carrera como cantante, ya no controla su voz como antes, sus “ies” rechinan y no es suficiente mantener siempre la compostura con una sonrisa cuando su voz ya no es lo que era. Su condesa Madeleine ya no tiene nada que ver con la de 2004 en la Opera de París. Escénicamente tampoco se mueve con la gracilidad que corresponde al personaje interpretado y el “numerito” de la rosa se lo hubiera podido ahorrar. Excesivamente enfajada, hasta no permitirle según qué movimientos y vestida como una muñeca “Barbie”, tampoco le ayuda a recrear un rol que era totalmente suyo. Lo mejor ya no volverá, ha pasado, es ley de vida.

    Sarah Connolly me ha parecido espléndida vocalmente, pero su personaje ha sido marcado por McClintock como si fuera Vera Charles, la gran amiga de Mame Dennis en “Auntie Mame”, y contínuamente me ha recordado a mi llorada Beatrice Arthur y no creo que sea ésta la personificación que le corresponde a la actríz Clarion. Parecía que estaba viendo representada de nuevo la fabulosa “Tía Mame” de Patrick Dennis, en lugar de “Capriccio” de Richard Strauss.

    Me ha gustado mucho Joseph Kaiser, espléndido en sus dos solos y mucho menos Russell Braun, es decir que “prima la musica e poi le parole”.

    Me ha decepcionado completamente Olga Makarina, no así Barry Banks. Estupendos los secundarios, especialmente el mayordomo y el apuntador.

    Morten Frank Larsen está mejor como actor que como cantante. No obstante creo que cumple con su parte.

    Y he dejado para el final, en cuanto a intérpretes se refiere, a Peter Rose porque lo he encontrado francamente extraordinario, lo mejor de toda la función, tanto vocal como escénicamente. Su monólogo/aria es uno de mis momentos preferidos de esta ópera. Bravo!

    Andrew Davis se ha equivocado totalmente, el concertante se le ha desconcertado y la magia del claro de luna ha brillado por su ausencia. Le han protestado merecidamente.

    En cuanto al público del Met tengo que decir que sus famosas “standing ovations” ya no sirven para nada pues las practican en TODAS las funciones, salgan como salgan, ya es como un vicio y no un signo de que se haya presenciado calidad.

    Cuánto he añorado a Anna Tomowa-Syntow, a Uwe Mund y a la maravillosa producción de Salzburg alquilada al Liceu para las seis inolvidables funciones de su estreno en enero/febrero de 1991! Afortunadamente tengo la grabación de Salzburg de dicha producción con la fabulosa Tomowa-Syntow para constatar que aquello no fue un sueño.

    M'agrada

  4. Jo sempre he dit que la Fleming és com una Barbie i cada vegada ho és més. Quant al públic del MET -tot i que no fa falta- constato el que diu Colbran: Ho aplaudeixen tot a peu dret i a rabiar.És a dir que són bona gent però no fiables si parlem de música. La paraula o la música? Tinc una amiga violinista que sempre em diu que tot és música, la paraula també.
    Salutacions a tots i Bon Profit als degustadors de pizza.

    M'agrada

  5. Ens varem quedar amb les ganes de anar amb vosaltres al MET, però varem prioritzar el poder “viure” per primer cop el dia de SANT JORDI en tota la seva plenitud i no com cada any a corra cuita desprès de la feina. Hem publicat un nou post amb moltes fotos de aquesta diada tan especial per nosaltres.

    Al llegir la teva crònica, almenys ens consola de que no va ser tan imprescindible com l’ultima vegada que varem assistir als Yelmo.

    L’únic que em sap greu es no haver menjat la pizza que us vareu encrospir entre pit i espatlla i sobretot en no poder conèixer a José Luis…. que per el que sembla no coincidim mai… tot arribarà.

    Un abraçada

    M'agrada

  6. estimats amics,
    Al meu top ten d’òpera tinc primer a Wagner, seguit per R Strauss. Amb el bateig capricciós d’ahir vaig confirmar que Strauss també és divertit, fa autoparòdia, i un caprici intelectual molt nutritiu: bona música plena de referències i uns ingredients imprescindibles: la paraula, el teatre (el que surt més ben parat per mi al text), els intèrprets i l’encantador talp-apuntador. Em va agradar la imatge de l’escriptor insatisfet i el músic babau.
    Ja veig que la cosa millora molt amb la Tomowa i el preciós decorat de Salzburg, però com jo venia casta i ben predisposada, tot em va semblar magnífic al MET, en particular, les interpretacions. I no tant els vestits i la escena, com sempre passa a la casa NY.

    Ahir, el més bonic Sant Jordi que he tingut, dia de sol, tarda de Strauss i vespre rodó! :)***

    M'agrada

  7. A mi es que em perd Strauss també 🙂

    En acabar la estrena en Munich a l´any 1942. Strauss va dir: ” no sé fer-ho millor”. Per a Strauss era una de les seues óperes predilectes, tan que volia reservarla per a un públic especial i no de grans sales. De fet, ell volia fer la estrena a Salzburg. Supose que el llibret també reflexa indirectament l´engany en que van tindre, Strauss i Clemens Krauss, a Gregor ja que aquest no li oferia un llibret en acord a les seues expectatives.

    Volia fer una crítica sobre el que li preocupava, els canvis culturals de l´època. Pot ser, és més actual del que podriem pensar,no?

    A la fi, el més important sempre és una bona interpretació, està clar que si no és la ideal, en un Strauss pot fer-se pesat.

    Ja veig que s´ho paseu molt bé, m´heu fet enveja amb lo de la pizza.

    Una braçada.

    M'agrada

  8. dandini

    Doncs jo trobo que Capriccio és com un divertiment sofisticat(no una opera cómica) on un grup de persones es reuneixen i disserten sobre l’art.Aquí les necessitats bàsiques estan cobertes i no hi han assessinats ni amors violents.Desde el punt de vista musical em sembla molt atractiu escoltar a Richard Strauss fent una opera de camera.La part vocal té a part d’un monòleg per soprano maravellós moments fantàstics com per exemple l’escena de La Roche.Desde el punt de vista visual crec que és gairebe imprescindible tenir un físic adient al rol(no m’imagino a Jane Eaglen o similar sobrepès fent la Madeleine encara que la vesteixi Galliano, Valentino o Agata Ruiz de la Prada ja ja ja).La Renee Fleming reuneix les qualitats vocals,estilístiques i estètiques per seguir essen un referent en aquest rol malgrat el seu incipient declivi vocal.Be jo crec que no existeix cap cantant intocable pero els” first class” tenen un munt de qualitats que exepte en casos d’animadversió crónica t’ho fan passar d’alló més be.

    M'agrada

  9. Reconec públicament que sóc jo que tinc un problema amb aquesta òpera, però també penso que Strauss, en contra del que ens tenen acostumats els grans compositors, en les seves darreres òperes no ens va deixar el millor del seu opus operístic.

    M'agrada

    • Tots tenen coses males…ell les te repartides durant la seua vida, com per exemple “Guntram”. Igual cap al final tenia masa coses de les que es preocupava que no mirar més per la seua obra.
      Menys mal que sobre gustos no hi ha res escrit, sinó el món seria molt avorrit.!!!

      M'agrada

  10. saisbcn

    gràcies per la teva crónica Joaquim, ja m’agradaría puguer assistir a mes espectacles però en aquests moments no puc per varies raons. no obstant almenys els disfruto a travès dels vostros relats i comentaris. gràcies a tots!
    R. Strauss es uns dels meus compositors preferits perque va ser amb el Rosenakavalier que vaig “estrenarme” amb la ópera en directe i va ser realment màgic. Moltíssimes gràcies pels fragments que heu deixat!

    M'agrada

  11. Josep Olivé

    No puc opinar de la funció del MET perque no vaig veure-la. Si tant sols dir que la versió de l’ONP amb en Carsen (com m’agrada aquest director d’escena!) és, en la meva opinió, esplèndida.
    És ben veritat que aquesta òpera no deixa de ser una divagació un tant superflua i massa llarga sobre l’ou o la gallina, es a dir, sobre preeminència de la música o del texte. I és que crec que les últimes obres de Strauss denoten cert esgotament (amb l’evident excepció dels últims liders, per descomptat!), ja que ni Cappriccio és Ariadne, ni Arabella es Der Rosenkavalier, ni va intentar tampoc tornar a fer coses semblants a Salomé i Elektra, ni comptava ja amb Hofmannsthal. Això si, l’intervenció final de la Madeleine es el millor Strauss, pur i dur Strauss! I preciós el seu acomiadament operístic amb els subtilissims acords finals.

    M'agrada

  12. Carlos R.

    Joaquim, me encantó.
    Efectivamente Fleming ha perdido proyección y su voz ya tiene sonoridades tirantes, pero ella canta Strauss como nadie y ejerce con su magnetismo muy al estilo New York, toda su fascinación. El resultado es maravilloso y es una autentica gozada verla en el escenario, donde todo se mueve a su alrededor.
    La compañia es espléndida y el espectáculo funciona a las mil maravillas.
    Excelente la orquesta y la puesta en escena me pareció ideal.
    Había muchos españoles en la sala, de hecho Nueva York parecía invadida por españoles que al menos daba la impresión que se habían olvidado de la crisis.
    No pude asistir ni al Rigoletto ni a Il Trovatore, aunque me ofrecían unas entradas para este último título, a un precio que me pareció excesivo.
    La oferta operística de estos días era realmente de ensueño.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: