IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2011: TRISTAN UND ISOLDE


Tristan (Robert Dean Smith) und Isolde (Iréne Theorin) Acte 2on Bayreuth foto: dpa

Com no podia ser d’altra manera, la darrera de les produccions del Festival 2011 no ha reportat cap sorpresa. La ja vetusta, freda, psicòtica, asèptica i lletja producció de Christoph Marthaler (DVD disponible per constatar-ho) amb direcció musical del sempre eficient i poc inspirat Peter Schneider, estic segur que no passarà a la història del Festival, però malgrat això, des de l’any 2005, amb un parèntesi al 2007 i un altre l’any passat, s’ha programat cada any, amb la sensació que era la producció comodí.

Després d’0nze edicions referencials, sobretot a partir de la producció de Heiner Müller (1993) on Daniel Barenboim va signar una fita musical excelsa, amb Waltraud Meier com a Isolda i Siegfrierd Jerusalem, que aleshores ens semblava massa líric (no en teníem ni idea de l’escolania que ens esperava), com a passional i irregular Tristan, Peter Scheneider va substituir al mestre Oue que va tenir un sonat fracàs en la inauguració d’aquesta producció i ell fidel i lluny de tot protagonisme mediàtic, va salvar els mobles i potser perquè cap altre director de renom ha volgut posar-se al davant d’una producció tan depriment, ell continua a dia d’avui oferint la seva versió, poc engrescadora i inspirada, però professional, correcta i pulcre, malgrat l’inici caòtic del metall al segon acte. Curiós que també l’hagin triat per venir al Liceu, i jo més aviat penso que és una qüestió econòmica. Paguem com si veiessim a les grans patums, i ens haurem de conformar amb Schneider i Weigle, kapellmeisters en lloc de Thielemann, Gatti o fins i tot Nelsons, que és el director del Lohengrin, com bé sabeu, a Bayreuth, però no pas a Barcelona (Weigle).

Tampoc els cantants. que continuen fidels a la producció, passaran a la historia del Festival. Iréne Theorin canta la producció des del 2008.  És una soprano que sempre m’ha interessat molt pel seu cant intens i la intenció dramàtica que imprimeix, però té una tendència a les sonoritats crispades, que s’han anat accentuat amb abundants sons metàl·lics i asprors d’emissió a força de assumir rols com l’Elektra de Strauss o Turandot. En la narració del primer acte h atingut un parell de moments horribles. Abduïda per la manca de passió que desprèn aquest muntatge, la seva Isolda es manté en la línia estàndard d’aquesta edició del 2011, on les senyores han fet una sonada i recordada demostració de crits.

Robert Dean Smith, el tenor nord-americà de lírics mitjans i prestacions heroiques, és un cantant molt professional, que fa front a aquest rols tan compromesos amb els seus mitjans eminentment lírics, sense intentar forçar la veu, seguint els predicaments que imposa el seny i per tant sense voler demostrar que és allò que no és. Aguanta bastant bé el tercer acte, mentre que al segon passa per seriosos problemes, sempre primant el cant per sobre de qualsevol altre objectiu. No captiva i us enganyaria si us digués que no fa patir, però se’n surt i acabes amb la sensació que el món wagnerià està en mans de l’Escolania i ell, més vetarà que Vogt, però sense la inspiració musical d’aquest, a vegades semble ja un seminarista.

M’agrada Michelle Breedt cantant la Brangäne, tot i que tot sovint la seva veu es confon amb Theorin i em preocupa molt que el baix baríton finès Jukka Rasilainen assoleixi el rol de Kurwenal a Bayreuth.

El Rei Marke de Robert Holl, sona massa gastat i lluny dels grans baixos que ho poden assolir avui en dia, penso en René Pape o Kwangchul Youn, però també en l’esperançador Georg Zeppenfeld o Franz Josef Selig. Holl que sempre m’ha avorrit, malgrat tenir una veu impressionant és un Rei Marke allunyat del patetisme i la saviesa que ens ha de commoure.

La resta correctes.

Quina desolació i quina solitud hauríem de dir en el darrer dia de les transmissions radiofòniques que any rere any ens apropen al turó verd, però amics i amigues, casi us diria que quin descans!

No sé si encara es aviat per preocupar-nos seriosament, però la veritat és que l’arribada de les dues besnétes Wagner, no han aportat gaires canvis, al menys aparentment, al que feia el seu pare Wolfgang i potser encara endutes per la inèrcia i els contractes signats anteriorment, el que ens ha ofert el festival del 2011 ens sumeix en un estat de perplexitat.

Mentre que altres festivals i teatres s’espavilen per presentar les obres de Wagner amb els millors cantants possibles, Bayreuth els dóna l’esquena i sense la participació dels millors és difícil assolir un nivell més enllà de la correcció. Wagner volia per les seves òperes el millor i més enllà de la valoració que puguem fer a propostes escèniques sovint titllades de polèmiques, pedants i trencadores, la comparació del Festival amb la resta de propostes, quan parlem de veus, és sagnant i ambdues germanes haurien de reaccionar i entendre que fins no fa gaire, per cantar les òperes del seu besavi es necessitaven grans cantants amb una gran veu.

Us deixo en companyia de Iréne Theorin, Robert Dean Smith i Michelle Breedt al jardí del castell del Rei Marke a Cornouailles, “O sink hernieder, Nacht der Liebe”

Michelle Breedt (Brangäne) i Iréne Theorin (Isolda) segons Christoph Marthaler a Bayreuth

TRISTAN UND ISOLDE
Richard Wagner

Musikalische Leitung Peter Schneider
Regie Christoph Marthaler
Szenische Leitung der Wiederaufnahme Anna-Sophie Mahler
Bühnenbild Anna Viebrock
Kostüme Anna Viebrock
Chorleitung Eberhard Friedrich
Dramaturgie Malte Ubenauf
Tristan Robert Dean Smith
Marke Robert Holl
Isolde Iréne Theorin
Kurwenal Jukka Rasilainen
Melot Ralf Lukas
Brangäne Michelle Breedt
Junger Seemann Clemens Bieber
Ein Hirt Arnold Bezuyen
Ein Steuermann Martin Snell

ELS ENLLAÇOS:

Acabats els apunt bayreuthians i a un dia per acabar el mes de juliol, demà us proposaré el concurs que ens hauria de mantenir distrets durant el mes d’agost.

Gràcies per seguir amb fidelitat aquests apunts del Festival, que sense l’aportació de Colbran gravant les retransmissions de Catalunya Música a través del canal TDT, encara m’hagués estat més laboriosa.

10 comments

  1. He llegit totes les croniques que has fet del Festival i em sap greu la decepcio que has tingut aquest any… Perquè conec l’il.lusio amb que esperes any rere any aquest aconteixement. Que els DEUS siguin propicis almenys en les vacances que gaudirem ben aviat molts de nosaltres. Una abraçada

    M'agrada

  2. korngold

    Pues comparto contigo tanto la decepción como la pesadumbre de la cosecha del 2011… Más o menos he podido seguir todas las retransmisiones, y excepto Parsifal y algún otro momento aislado, no hay nada memorable. Bayreuth ha devenido el Parque Temático Wagner.

    M'agrada

  3. Leonora

    Si realmente esto ofrece el Bayreuth de las Wagner, me lo pensaría antes de ir; la maravilla de la Colina se puede visitar, la orquesta y el coro ya se conocen. Y tampoco me lo pensaría mucho a la hora de comprar entradas para los Wagner que visitarán en concierto el Liceu.Afortunadamente, no hay escenografía pero…¿y las voces? ¿Serán las que hayan cantado en Bayreuth ese año? ¿Las indica el propio teatro? Si me fuera a abonar no lo haría con tanta antelación(preocupación para que se venda)y sin conocer el reparto; ciertamente, he escuchado mejores Tristanes que el de ayer y con todo respeto lo digo. Las Wagner quieren hacer caja, ¿se les facilitará? Por mi parte(bien que lo siento, nada tengo en contra de Wagner), no la harán. ¡Ánimo! Igual todo esto cambia, nunca se sabe…¡Saludos (dentro de poco, desde Pesaro/Salzburgo)!

    M'agrada

  4. Xavier

    [ Ara provocarem una mica. Que no em passi res! ]

    “Estas controversias no me parecen para nada mal. El arte está muerto si lo único que hacemos es consumirlo. El arte solo está vivo si se discute y creo que eso es lo que va a pasar” (Katharina Wagner).

    M'agrada

  5. colbran

    Se han acabado las retransmisiones y hemos escuchado a todos los cantantes que han participado en las cinco óperas de esta temporada.
    Consecuencia: no vale la pena desplazarse a Bayreuth para escuchar cantantes wagnerianos, se encuentran mejores en cualquier teatro de ópera con cierto prestigio. Pero sí vale la pena desplazarse a la colina
    para escuchar un inmejorable coro y una formidable orquesta, aunque no siempre esté bajo la conducción de auténticos fuera de serie (que no es el caso de Schneider y Weigle), aparte de la sorprendente acústica del Festspielhaus y de la magia del entorno.

    No he mencionado hasta ahora las escenificaciones porque si últimamente fueron un desastre (con excepciones), a partir de ahora lo serán más, si tenemos en cuenta la opinión de la biznietísima Katharina que nos ha facilitado Xavier.

    M'agrada

  6. Mercedes Parera

    Volverán las oscuras golondrinas, en tu balcón sus nidos a colgar, peró,aquellas!!!!! esas no volverán! asi és,no van a volver los grandes cantantes,de antaño, esos escasean cada vez más.hoy los cantantes ,cantan , como no,pero el resto no les acompaña,estas puestas en escena………..esto no puede ayudarles en nada, a veces me entristezco por no poder asistir alas representaciones peró por otra parte me alegro por no tener que soportar esos disparatos de puestas en escena.Tuve la suerte de vivir en una época en la época dorada de Wagner tuve tiempo de gozar de su música yde los épicos
    Helderntenoren,que los había, ya lo creo que los había,y entusiasmaban a un público super super wagneriano fieles seguidores.Os deseo a todos que algun dia muy cercano volvais a disfrutar de ellos.abrazos a todos.Mercedes

    M

    M'agrada

  7. Golaud

    Este año no he seguido el Festival como en ediciones anteriores, simplemente por falta de interés en los repartos o porque ya conocía ciertas interpretaciones y direcciones que no me vuelven loco. Sólo he hecho los deberes con Parsifal. A las demás retranmisiones sólo me he enganchado a ratos. Siguiendo tus crónicas de cada día, he ido confirmado que no ha habido sorpresas.
    Desilusión un año más por el nivel de cantantes, esto ya casi lo asumimos, y depositamos nuestras esperanzas en orquesta, coro y director. Es una pena. Como dices en el post, Wagner ideó el Festspielhaus en Bayreuth para preservar sus obras del mundo, y ahora sucede justo lo contrario. Este Festival necesita un buen desinfectante para acabar con todas las ratas que anidan en el teatro, también las de Lohengrin (desde que vi al coro vestido de ratas en esa producción pensé que el Festival nunca volvería a ser lo mismo).
    Katherina Wagner dice bien que el arte sigue vivo cuando se discute, crea controversia y provoca. Pero está claro que saliendo de su boca estas palabras sirven para justificar los abucheos que suscitan sus Maestros Pintores y, además, son de doble filo puesto que pueden esgrimirse para permitir que cualquier bazofia (como su producción) suba al escenario. Ese argumento ya no cuela para este tipo de genios.
    Espero que el Anillo del bicentenario nos traiga buenas nuevas, porque el año que viene parece que va a haber más de lo mismo.
    En fin, siento que el mensaje sea tan poco constructivo. Eso sí, te felicito por tu esfuerzo para hacernos vivir el Festival un año más desde esta estupenda butaca.

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Vaug poder escoltar l’acte segon i tercer complets i la parella de protagonistes no em va entusiasmar però tampoc em va decebre. No vaig sentir l’especie de racconto del primer acte d’Isolde i potser em vaig estalviar algun ensurt pel que he llegit. Si que és veritat que el cant de Iréne Theorin sonava pel cridaner, més en el tercer acte (i això que és l’acte que menys estona està cantant i en escena) que en el segon. Pel que a ell, en Robert Dean Smith, ha aguantat bé en el seu paper fins el final, a pesar de l’inclement tercer acte que en Wagner li fa gastar, i fins i tot l’he trobat millor que en el segon, on li ha mancat més “finezza” en el duo. Pel que fa a Robert Holl i el seu rei Marke doncs no ha pogut superar el greu problema de “ubicació” que té la seva extensa intervenció del segon acte desprès d’enxampar als amants: la càrrega emocional precedent és tan gran que s’ha de ser un gran Rei Marke perque la seva intervenció no resulti anodina. Però és pot aconseguir que no ho sigui, i tant: és va demostrar en el Liceu amb en Kwangehul Youn no fa pas massa.

    Coincideixo amb el nivell de mediocritat, amb poques excepcions, de les veus d’enguany, que és torna en decepció tenint en compte el temple des d’on se les escolta. Aviam que tindrem en el 2012 al Liceu. Encara que l’oracle no ens sigui favorable, siguem optimistes i feliços per dues bones raons: perque fins que els fets no siguin consumats no val la pena preocupar-se i sobretot, sobretot perque ja hem adelantat la pasta! 🙂

    M'agrada

  9. Gràcies Miquel, si ha estat un cop més decebedor i estic segur que si no em passa un daltabaix, l’any vinent, el 25 de juliol i malgrat tot estaré pendent del Festival de Bayreuth i l’endemà, si In Fernem Land continua, en tindreu l’apunt.
    Korngold, desgraciadamente así es, pero estoy seguro que esto cambiará. Espero que lo podamos ver y me encantaría poderlo pregonar desde el blog y si los dioses se portan bien y puedo volver algun día, que me toque ya con la mediocridad en el olvido.
    Leonora, tengo un temor respecto a este Bayreuth liceísta, un temor que me callo para que luego no digan que no soy positivo y todo eso que me echan en cara tantas veces. Esperemos que el señor Bravo Bravo, nos anime el cotarro ya que privados de echar las iras a los responsables escénicos, no me imagino lo que puede suceder si en septiembre del 2012 nos obsequian con un recital de gritos como los escuchados en la cosecha del 2011.
    Xavier, estic d’acord amb la frase, el que no és admissible son els cantants, precisament perquè la majoria no fan art, ans al contrari, per tant, les senyores Wagner hauran de començar a pensar-hi. Tant pensar en la provocació artística se’ls ha oblidat la importància del cant i els cantants.
    Colbran, si els cantants fossin magnífics, oblidaríem ràpidament els desastres escènics, però la suma de tot, la veritat és que fastigueja molt, després de tanta espera, tants projectes i tants diners invertits. Per a molts que hi poden anar cada any i que la seva butxaca no pateix, tant els hi és, però per a nosaltres i tants d’altres que esperen amb ansia la carta d’admissió, no. La veritat, si l’any vinent ens diguessin que si, ens ferien una bona jugada. Jo ho tinc clar, si me les ofereixen, le sposaré a disposició dels Infernems.
    Benvolguda Mercedes, no sé si serà possible tornar a reunir el talent, la força, l’art i les veus dels anys 50, jo de moment em conformaria amb que hi cantessin els millors cantants wagnerians de l’actualitat.
    Golaud, miedo me da el próximo Ring. Supongo que Thielemann seguirá en la dirección musical, eso es una garantía. Quizás yo me dedique a organizar unas novenas infernemlanderas para pedir a Wotan o mejor a Fricka, que es la conservadora y derechona de la saga, que se cargue a las díscolas hermanas y haga que el Festival se nutra de los cantantes que puedan situarlo en el lugar que nunca hubiera tenido que abandonar.
    Amic Josep, posats a ser positius, potser la pasta avançada hagi servit per pagar les nòmines d’agost, ja que al setembre tothom estarà a caseta i l’octubre, els sortirà ben baratet. Quina por fa tot plegat.

    M'agrada

  10. Kucharón

    Asistí en 2005 al estreno de este Tristan y de nuevo he tenido la oportunidad de verla este año. Echaba en falta la Isolde de Nina Stemme aunque la verdad es que Theorin pasa la prueba satisfactoriamente. Me gusta Robert Dean Smith, aunque sea por ser un extraordinario Baccus allá donde lo cante y me gustó también en Liceu cantando Walter, aquí la verdad es que estuvo muy correcto..Me encantó Michelle Breeedt con sus avisos fantásticos (fuera de escena, por cierto). Y en cuanto a la puesta en escena de Marthaler la primera vez me dijo bien poco pero ahora me fijé mucho más en detalles que me pasaron desapercibidos en su momento y no es tan sosa y estática como parece, tienes su qué, confieso. Lo que sí es una verdadera tortura es el teatro en cuanto a la acomodación, realmente poque nos gusta mucho la música porque sino…también nos estariamos 6 horas ahí sentados en esas “””butacas””” y con ese calor…que horror! Cada vez lo llevo peor, la verdad…
    Saludos

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: