Diana Damrau com a Olympia, Antonia i Julieta a Munic
Hi havia lògica expectació abans d’ahir per la nit a la Bayerische Staatsoper, Rolando Villazón retornava a Hoffmann i Diana Damrau, una de les dives de la casa, assumia els 4 rols femenins per a soprano (Olympia, Antonia, Giulietta i Stella)
L’èxit en acabar va ser molt gran, com si el que jo acabava d’escoltar per Internet hagués estat una funció memorable i res més lluny de ser-ho. M’agradaria dir-vos un altre cosa, però malauradament ni Villazón està en condicions, ni Diana Damrau hauria de fer tots els rols, jo al menys si tingués alguna influència sobre ella li diria que de moment no ho fes.
A Rolando Villazón li vaig veure al 2007 un Hoffmann a Paris per recordar mentre visqui. El tenor mexicà no era un prodigi cantant el repertori francès, però en canvi tenia encara intactes els grans actius que el van portar a dalt de tot, sent tot sol capaç de fer un èxit global d’una representació on era l’únic veritablement remarcable. La seva capacitat de galvanitzar i arrossegar amb la seva força magnètica tot el que es poses per davant va durar mentre la veu va resistir aquella força descontrolada i auto destructora. Tots (o quasi) vèiem i dèiem que de continuar d’aquella manera no podia durar gaire i malauradament vam tenir raó i no va durar el que haguéssim volgut. En un sospir el Villazón que va aixecar passions i aficionats com feia anys que no es veia en el món de l’òpera, se’ns va acabar i ara ja fa massa temps que veiem com el seu retorn no aixeca el vol.
Un retorn trist, sempre envoltat de cautela i resultats minsos alhora que èxits desproporcionats, que semblen més fruit de la resistència dels seus seguidors a acceptar l’estat actual i també d’agents àvids de continuar explotant a un cantant que els va donar tot i una mica més, a un cost elevadíssim. Tot plegat tan sols ha fet evidenciar que la recuperació no és la que diuen, o en tot cas va per llarg si és que encara hi és a temps, i que la seva tècnica era molt més precària del que semblava.
El que escoltareu és la constatació de com l’afany i l’engany es donen la ma, per abocar a Rolando Villazón a un carreró de difícil sortida. Vaig patir molt i ell també. Hi van haver detalls, espurnes en alguna frase o en alguna mitja veu, d’aquell Hofmann que va ser, però la problemàtica actuació va està farcida de pèrdues vocals, de frases senceres abaixades de to, d’escanyades i pèrdues d’alè constants. Sense fiato i amb un volum molt escàs, malgrat tenir els micròfons al davant, quedava constantment tapat per Damrau, i sobretot una sensació de por, de poca confiança
Rolando Villazón no pot cantar d’aquesta manera, abans quan la veu responia també li dèiem, però àvids com estàvem de fruir d’aquelles al·lucinades interpretacions, pensàvem de manera egoista que mentre durés el gaudiríem i ara que la veu no respon com abans, el resultat és dolent i el cant esdevé vulgar, amb una emissió oberta i grollera, allunyada de l’elegància que hauria de ser intrínseca del cant francès, tot i ser Hoffmann un personatge torturat i boig, allunyat d’altres herois més aristocràtics.
La partitura no cal recordar que està farcida de melodies bellíssimes i àries que en mans expertes esdevenen veritables joiells de lluïment i gaudi per qui ho escolta, però a Munic o la ràdio ens falsejava l’audició o a la prestigiosa Bayerische Staatsoper aplaudien allò que haguessin volgut sentir i no pas el que veritablement s’oferia.
Recomanar coses a Rolando Villazón sembla una tasca inútil, ell s’ha entossudit de tal manera en ser fidel als seus errors, que qualsevol intent de fer-li veure el contrari, si és que hi ha algú al seu voltant que li fa veure, resulta una tasca estèril.
Escoltem en primer lloc la llegenda de Kleinzach que canta Hoffmann al pròleg i on ja apreciareu els primers símptomes de defallença i manca de seguretat vocal del tenor, superats a base de passió desbocada
En el primer acte, el de la nina Olympia, Hoffmann canta la preciosa ària “Ah! vivre deux, n’avoir qu’une même espérance”. Villazón tan sols canta, i amb extrema precaució, la primera estrofa, evitant els paranys del final escrit i dissimulant amb un llarg calderó al final de la primera.
En el tercer acte, molt compromès pel tenor, Hoffmann inicia amb els couplets bachiques
Més tard i abans de cantar l’exigent duo amb Giulietta, Hoffmann té un dels moments més bells de tota la partitura “Ô Dieu, de quelle ivresse” , que deixeu-me dir que Villazón va massacrar sense pietat i és que no podia amb la seva ànima.
Fa bé Villazón en cercar altres repertoris on pugui adaptar les seves condicions actuals a tessitures no tan exigents. Hauria de deixar Hoffmann.
Diana Damrau és una cantant de facultats portentoses i que posseeix una veu en constant evolució. Ja es veu d’un hora lluny que no acabarà la carrera com la soprano lleugera que la va iniciar. És una veu ample que està evolucionant de manera natural, per tant el més probable és que el repte d’assumir els quatre rols femenins per a soprano de Les Contes d’Hoffmann sigui una fita a curt o mig termini, però em penso que encara no. Quasi cap problema per l’Olympia, encara que el fet de fer repertoris més pesats ha fet que alguns atacs vocals i l’exhibició d’anys enrere no esdevingui el cristall pur que ens marevellava. En canvi quan canta Antonia, la veu no és capaç d’aguantar el registre central amb comoditat. La Giulieta de Damrau, emprant les coloratures originals del personatge en l’ària que quan ho canta una mezzo es talla, evidencia un constant forçar el registre i l’emissió, recursos que la soprano alemanya ha d’utilitzar per donar un caire més dramàtic al personatge, però això la perjudica seriosament.
Damrau encara no és l’Antonia que hauria de ser i la seva Giulietta és una perillosa anècdota, per tant, si ha de ser tan sols l’Olympia, i ja no estratosfèrica, la que s’emporta l’ovació de la nit, per què acceptar aquest risc, aquest repte?
L’Olympia i els seus “Les oisseaux dans la charmille”
L’Antonia i la seva “Elle a fui la tourterelle”
Ara escoltem l’ària de Giulietta “L’amour lui dit:la belle” que tan sols es canta quan aquest rol ho fa una soprano i ara sabreu el per què. Tot i així, si us fixeu bé, a Damrau li surten unes notes poc nítides i si us baixeu tota l’òpera, us adonareu com en molts moments i en el duos d’Antonia i Giulietta, que us he evitat per no prendre mal, Damrau força amb excés.
M’ha agradat el Niklause d’Angela Brower i poc els malèfics Lindorf, Coppelius, Dapertutto i Mirakle del baix John Relyea.
Us deixo amb la preciosa ària de Niklause de l’acte d’Antònia “Vois sous l’archet frémissant”
I finalmen, per acabar-vos de fer una idea d’aquests Contes muniquesos, us deixo l’ària de Dapertutto, afegida posteriorment de l’estrena, “Scintille diamant” per John Relyea, el baix nord-americà que quan el vaig escoltar les primeres vegades, em pensava que m’agradaria, i que com més va, més em decep.
Les Contes d’Hoffmann
Jacques Offenbach
Musikalische Leitung Constantinos Carydis
Inszenierung Richard Jones
Bühne Giles Cadle
Kostüme Buki Shiff
Choreographie Lucy Burge
Licht Mimi Jordan Sherin
Produktionsdramaturgie Rainer Karlitschek
Chöre Sören Eckhoff
Olympia / Giulietta / Antonia / Stella Diana Damrau
Cochenille / Pitichinaccio / Franz Kevin Conners
Lindorf / Coppelius / Dapertutto / Mirakel John Relyea
Nikolaus Angela Brower
Stimme der Mutter Okka von der Damerau
Hoffmann Rolando Villazón
Spalanzani Ulrich Reß
Nathanael Dean Power
Hermann Tim Kuypers
Schlemihl Christian Rieger
Wilhelm Andrew Owens
Crespel / Luther Christoph Stephinger
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Us deixo els enllaços que us permetran baixar-vos la representació sencera. Recordeu que va tenir lloc a Munic el dia 31 d’octubre de 2011.
ENLLAÇOS
- Les Contes d’Hoffmann pròleg i Acte 1er (Olympia) mp3
- Les Contes d’Hoffmann Acte 2on (Antonia) mp3
- Les Contes d’Hoffmann Acte 3er i epíleg mp3
Molt probablement aquest apunt ens portarà més disgustos que debat, tot i així penso que era obligat portar aquests Contes a In Fernem Land, i més obligat encara, que us digués el que realment penso malgrat que em sap molt i molt greu.
IN FERNEM LAND 
Como siempre,¡gracias, Joaquim! No la pude escuchar. Damrau,a priori,pienso que sólo debiera cantar la muñeca,los otros roles son más pesados y su voz demasiado buena para arriesgarla. Tema Villazón,lo último que le escuché fue Don Ottavio y ahora veo Hoffman… A cuadros me quedé. Pobre mío,con lo bien que me cae… Pero el repertorio hay que elegirlo bien ¡Un saludo,infernems!
M'agradaM'agrada
Querida Leonora.
Cuando Villazón emprendió nuevas vías de ampliación de repertorio, con la incursión al barroco y posteriormente a Mozart, creí que no lo alternaría con el repertorio anterior a su parón forzoso. Luego al comprobar que no era así me temí lo peor.
No puede con el repertorio que sería natural a su voz y estilo, y en las incursiones barrocas y clásicas, pese a reconocer su esfuerzo de adecuación, no me convence en absoluto.
Sigo esperando que recapacite y sobretodo deseando que se mejore, pero oyendo este Hoffmann tengo más dudas que antes, muchas más.
Me entristece ya que creía sinceramente que sentaría cabeza y se dosificaría al ver la fragilidad de la voz y las consecuencias del uso y abuso indiscriminado que hizo de ella, pero no es así, él prefiere seguir forzando al máximo la máquina y ante eso, poco podemos hacer.
Triste.
M'agradaM'agrada
Muy lamentable. Una de las mayores torturas auditivas que se han escuchado últimamente. Y ya no es un tema de adecuación estilística o de puristas afrancesados exigentes, se trata directamente de no estar en condiciones de cantar sin provocar lástima (en el caso de RV), de meterse en papeles que no se ajustan a tus condiciones (en el caso de DD) y de ser malo con ganas (en el caso de JR).
Suscribo íntegramente cuanto dices, especialmente el cuarto párrafo de este post.
Gracias por la aportación, pero como comprenderás no voy a hacer uso de la descarga, ni siquiera como documento antropológico. Ya tuve bastante con lo que aguanté del directo. Prefiero a Asuracenturix.
Un saludo.
M'agradaM'agrada
Estoy convencido que has escuchado cosas peores, pero cuando te pones, TE PONES.
Espero que en el próximo post pueda restablecer el nivel que deseas.
M'agradaM'agrada
Yo tampoco acabé de entender el entusiasmo del público, aunque lo achaqué a la calidad de la retransmisión y a que los altavoces del portátil no son precisamente un equipo de alta fidelidad. Me desconcertó la inclusión del número espurio Scintille, diamant, ya que se supone que estaban basándose en la edición “definitiva” de Kaye; pero el día en que encuentre una sola representación de Les Contes que no me desconcierte con la mezcla de las distintas ediciones supongo que haré una fiesta.
M'agradaM'agrada
Me refiero naturalmente a la enorme diferencia entre lo que escuchaba, que no era para tanto, y el entusiasmo general.
M'agradaM'agrada
Hola Nina.
Offenbach no facilitó mucho las cosas, cualquiera se atreve a decir la suya.
En cualquier caso si el Dapertutto es bueno, es difícil prescindir de “Scintille diamant” y me encanta cuando cantan el sexteto de dudosa autoría pero de impacto musical y dramático, en el acto de Giulietta.
M'agradaM'agrada
Be suposo que hi haurà per tots els gustos.Evidenment Rolando Villazon estava millor de veu l’any 2007 que en aquesta funció.Pero molts del defectes que esmenes ja hi eran.Els afeccionats que aleshores el trovaben horrorós seguiran en la mateixa linia.Els que gaudiem del seu art li seguirem trovan qüalitats.M’agradaria veure quants dels seus detractors-defensors distingirian els dos enregistrements….Be ja sabem que a l’Opera quan hi ha un cantant que treu grans èxits de públic i a sobre és mediàtic provoca una corrent de desaprovació incendiària amb comentaris negatius i insults a dojo.Entenc la diversitat d’opinions pero no l’odi.Per cert m’ha agradat molt Diana Damrau.L’ evolució de la seva veu i la seva carrera está adquirint un curiós parelalisme amb el cas d’Edita Gruberova.Estupenda Angela Brower(Niklausse) i no tant John Relyea.Espectacular el so de l’orquestra sota la direccio del prometedor Constantinos Carydis.Esperant veure el video per valorar la posada en escena d’un dels grans.Richard Jones.Potser ell i el director van contribuir en certa manera a que la vetllada fós un gran èxit.No os ho sembla…
M'agradaM'agrada
De verdad has escuchado la retransmisión?
M'agradaM'agrada
Tots no Dandini, jo el gaudia i ara no puc. Quan la veu es mostrava sana i ell no tenia les pors i les mancances que té ara, el seu cant podia ser discutible per estil, però ara a més a més de ser igualment discutible, els resultats musicals són francament deficients, amb “oblits” de notes, de frases i amb problemes greus d’emissió i de tècnica vocal, que en qualsevol altre cantant serien motiu de les teves crítiques estrictes.
Tu saps perfectament com m’agradava i els 1500 km que vam fer en dos dies per anar a veure el seu primer Werther, però precisament per això, ara trobo inadmissible que es presenti davant del públic amb aquestes mancances i exagerant encara més els defectes que ja tenia, sense cap millora respecte a les deficiències que tenia, cap evolució, cap millora i amb una veu molt més deteriorada i amb resultats, al menys per a mi, tristament decebedors.
M'agradaM'agrada
Villazón no tiene edad para estar tan bajo de forma.
Ahora tendría que ser su momento de plenitud y no de decadencia.
Si las cosas hubieran ido como deberían haber ido, su Hoffmann actual hubiera tenido que ser mejor que el del 2007.
En Damrau pongo todas mis esperanzas, ya que me gusta muchísimo, pero esto no es lo mejor que le he escuchado.
M'agradaM'agrada
Carlos, el próximo 22 de febrero Rolando Villazón cumplirá 40 años. Efectivamente ahora tendría que estar en el zenit de su carrera. Lamentablemente no es así y me parece que el zenit pasó, antes que realmente hubiera llegado.
M'agradaM'agrada
i listened online, what i heard from villazon, was very good,
M'agradaM'agrada
Really?
M'agradaM'agrada
Welcome The Phatom. I do not agree with his enthusiastic opinion, but I’m glad you liked Mr. Villazon.
Sincerely
M'agradaM'agrada
Llàstima doncs, perque aquesta òpera ben cantada és extraordinaria i colpidora. Que la Diana Damrau afronti els quatre papers femenins no m’extranya, donat que és tot un desafiament per a qualsevol gran soprano que estigui en la seva plenitud, que sigui capaç de cantar l’Olympia amb certa facilitat i que es vegi amb cor amb els registres de Giulietta i Antonia. El que no sé si era voluntat d’Offenbach el que fós aixi, ni si a l’estrena va ser tambè una sola cantant. Si bé dramatúrgicament li veig molt de sentit que sigui una sola intèrpretet, vocalment estariem davant d’una cantant de caraterístiques espectaculars en cas de executar-los sense problemes. Pregunta: hi ha hagut alguna cantant capaç de fer-ho?
Pel que fa a Rolando Villazón doncs que l’èxit desmesurat obtingut no l’ajudarà, ni a ell ni als seus assesors, a veure que hauria d’evitar cantar papers tant extenuants en el estat en que està. Catxis, no hi havia entre el públic algún nen que diguès que el rei anava despullat?
M'agradaM'agrada
Josep, mirat aquest apunt que vaig fer fa uns “quants dies”
https://ximo.wordpress.com/2009/06/13/lolympia-lantonia-i-la-giulietta-danja-silja/
Efectivament hi han moltes sopranos que ho han fet, però cal dir que a l’estrena de 1881 (Offenbach ja havia mort) l’acte de Giulietta no es va representar i per tant, Olympia, Antonia i Stella anaven a càrrec de la mateixa soprano, com molt bé ha dit Leonora, Adèle Isaac. Els rols són per a una soprano lírica, no hi ha grans diferències de tessitura.
Giulietta va ser escrit per a una soprano més dramàtica, per això també ho han fet mezzosopranos, i després la tradició va voler que tres tipologies vocals diferents es fessin càrrec de cada personatge. Òbviament la partitura original no li fa fer a Olympia les notes sobreagudes, amb variacions espectaculars, que hem escoltat posteriorment i que queden tan brillants, però que impossibiliten bastant que una mateixa soprano pugui fer-ho tot. temps enrere es parlava que Anna Netrebko ho faria, però se’n ha desdit
M'agradaM'agrada
Sabia de l’enorme confusió provocada per les moltes revisions però desconeixia el fet fonamental que ho explica tot i em treu de dubtes: el registre original per a l’Olympia! Moltes gràcies! Per descomptat tambè he “devorat” l’enllaç amb fruïció!
M'agradaM'agrada
Escolteu a la ràdio aquesta òpera i em va semblar bastant bona. Certament va haver-hi parts que poden ser millorades, però NO coincideixo amb la crítica general on es llegeix que gairebé tot ha estat terrible. Diana podria ser mesurada en acceptar tants rols, però la seva veu és bellíssima, sona nítida i poderosa. Rolando Villazón, que ocupa gairebé tota la mala critica d’aquesta ressenya, m’ha semblat impactant, la seva veu em commou, m’emociona, i malgrat que va tenir una o dues petites fractures, no considero que s’hagi de dir que està en decadència. El públic amb justa raó es va sentir satisfet i feliç pel que va poder veure i sentir. I sens dubte va quedar satisfet per aquest magnífic espectacle que en definitiva va ser un dels millors Hoffmann que s’han vist. Meravellosos Rolando i Diana, els meus favorits!
M'agradaM'agrada
Benvinguda bettylu18, si tu ho vols veure i sentir així, jo no puc dir-hi res, ara bé, no he volgut posar els fragments on Rolando Villazón està pitjor, com són els de l’acte de Giulietta, m’ha semblat que amb les àries no havia prou. Insisteixo, no es tracta de si et commou o no, es tracta del seu estat vocal i de com canta una partitura, totes les altres consideracions del tot particulars i intransferibles, són de impossible discussió, el que sents tu o milers de persones davant d’un artista, és absolutament intransferible.
Jo ja havia escoltant en els bons anys el Hoffmann de Vilalzón i creu-me, res, però res a veure. La passió que commou i emociona necessita d’uns mínims de qualitat, de musicalitat i de fer les notes que estan escrites i Rolando Villazón a Munic no va poder.
Gràcies per compartir la teva opinió amb tots nosaltres, comprenc que no és gaire fàcil si la teva visió difereix de la majoritàriament exposada, de moment, aquí.
Torna quan vulguis, seràs ben rebuda.
M'agradaM'agrada
Los estrenó una sola soprano, Adèle Isaac,en la Salle Favart,la Comique.
M'agradaM'agrada
Gràcies Leonora!
M'agradaM'agrada
A piacer vostro, signor! 😉
M'agradaM'agrada
Sí, sí, Offenbach quería a una sola cantante. De las que han cantado los tres (cuatro dependiendo de cuánto papel se le de a Stella): Sutherland, Sills, Gruberova, Rita Streich, Virginia Zeani, Anja Silja, Edda Moser, Catherine Malfitano, Nelly Miriciou, Luciana Serra, entre otras.
M'agradaM'agrada
…i tambè gràcies Nina!
M'agradaM'agrada
No entenc com en Villazón no té bons amics que li facin veure el què pot i no pot cantar. Aquest Kleinkach és desastrós i sento dir-ho perquè, com a tanta gent, el tenor mexicà exerceix molt encant sobre mi. La Damrau té uns aguts fantàstics per fer l’Olympia però qualsevol soprano ha de ser molt valenta per fer tots els rols. no sé com era la Comique on cantava Adele Isaac però, probablement, era més petita que la sala muniquesa.
Gràcies pels arxius, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Crec que sóc més benevolent amb el judici vocal de Rolando Villazón que en el d’altres cantants,evidenment.La clau está en el poder de convicció que hi posa tant vocal com escènic(quan tinguem el video ho podrem valorar) que no trovo en cap altre artista.Aquest efecte es produeix en el public de forma clara i si vols tú insòlita.Es va produir en el seu recital al Liceu ,al Werther al Covent Garden,a la Scala i ara a Munic.Als seus eterns detractors(que mai li han vist qüalitats) el aconsello que ho celebrin amb una bona ampolla de cava (si pot ser català,millor…) i tots contents.
M'agradaM'agrada
Escènic potser si Dandini, però vocal, ara no en té cap de poder. Fa patir, està ple de mancances i ple de defallences, El vídeo ens podrà més o menys a enganyar, però l’àudio és evident, o millor encara, clarivident i si necessitem del suport visual per empassar-nos la mediocritat d’una actuació musical, ja està tot dit. Millor que Villazón es passi al teatre o al cinema, ell que és un tasta olletes i li agrada provar tantes coses. Té una gran capacitat mediàtica, però al cap i a la fi, a l’òpera fins ara un estaquirot pot ensorrar d’èxit un teatre i un gran actor ho té, sortosament, més complicat.
A mi els seus eterns detractors no em preocupen gens ni mica, em preocupa ell i sobretot, jo no perdo ni cinc dècimes de segon en aconsellar-los res, a Villazón en canvi si, però és predicar en el desert, i amb els il•luminats que li perdoneu tot, encara més. No estem parlant d’un cantant d’òpera sembla talment que estiguem parlant d’un líder espiritual i d’una secta, i tampoc és això.
M'agradaM'agrada
No he pogut sentir aquest enllaços i per tant no puc opinar. El que si recordo és el darrer concert que va oferir al Liceu i la veritat és que em va fer patir molt. Avui he entrat al blog de les Villazonistes. El deixen tan bé i vosaltres tan malament que no deixa de ser curiòs.
M'agradaM'agrada
Hola Anna, ho tens més o menys fàcil. Un cop t’hagis descarregat els arxius que et deixo, ho escoltes i jutges per a tu mateixa, sense tenir en compte el que hagis llegit aquí o allà.
Ja ens diràs, si et ve de gust, el resultat de la teva escoltada.
Gràcies per ser-hi
M'agradaM'agrada
Jo tambe era un Villazonista incondicional, tambe vaig fer 1500 km per sentir lo, però (¿era ja un avís?) el dia abans va fer la primera aturada vocal i no el vaig veure.
Per desgracia des de llavors no s’ha recuperat.
El seu carisma i simpatia fa que encara m’agradi i li disculpo les mancances,aniré a veure’l però si canta a 10 o 15 km.
Crec que Arte donarà els Contes dintre unes setmanes, ¿a veure?
Per cert ara mateix per RNEClasica donen en directe un concert de P Domingo, Otello, penós …… (son 70 anys!!!)
Voldria que tot fos la retransmissió radiofònica. PBeczala me va agradar molt mes en directe que per CatMusica.
M'agradaM'agrada