Le Grand Macabre de György Ligeti. Producció de La Fura dels Baus, direcció Alex Ollé
Ahir vaig assistir després de molts mesos sense fer-ho, a un assaig general del Liceu.
Com que el dia 19 no podré assistir a l’estrena i de tornar-hi, no ho faré fins el 25, m’agradaria parlar-vos d’aquesta producció operística que sense cap mena de dubte, suposa un moment important de la història del Liceu, resolt vorejant l’excel·lència, com acostuma a fer el Liceu en ocasions i òperes com aquesta.
El meu coneixement de Le Grand Macabre és molt limitat. A casa em vaig escoltar la gravació que us vaig deixar a l’apunt de preparació d’aquesta òpera i després vaig anar a la magnífica conferència que va organitzar Miriam Grau-Tanner i el director d’orquestra Daniel Montané, en la que em van ensenyar algunes claus per entendre la complexitat musical d’aquesta partitura tan important, com per a mi poc interessant. També he llegit uns quants articles i tot allò que m’ha caigut a les mans aquests dies.
No és que em tanqui a Ligeti, però avui per avui, escoltar la seva música no em produeix cap emoció, ni una, i jo em moc molt per emocions. Digueu-me primari. Segurament em falta molt per aprendre, tinc poca base musical i la meva ambició és limitada. No és la primera vegada que poso al descobert les meves limitacions, però tot i així segueixo amb el proposit d’esmerar-me i acabar trobant les claus definitives que m’obrin de bat a bat aquests mons que encara s’em resisteixen, però en el cas que això no arribi a succeir mai, tampoc penseu que això em provoqui un trauma, no, de cap manera, penso que en aquesta vida no ho podem abastar tot i tampoc podem deixar-nos endur per les consignes i per tant, tot i que baixés el mateix Ligeti a explicar-me les excel·lències de la seva òpera, si no m’entra, no m’entra i si no la sento a l’estomac, al cap, al cor o a l’entrecuix, malament.
Jo sóc el primer que demano que l’òpera tingui sempre el suport teatral quan es programi, tot i que en èpoques de crisi com aquesta, puc admetre que segons quins títols siguin programats en format concertant, que no vol dir escapçades com en el títol inaugural. Le Grand Macabre o es fa representada o no es fa i si es fa representada, s’ha de fer molt ben representada i en una producció tan ben assajada musicalment com teatralment.
Es nota que aquesta producció de Le Grand Macabre de György Ligeti, que suposa l’estrena a l’Estat Espanyol, compleix tots els requisits bàsics, és a dir, un treball musical molt i molt elaborat, d’una òpera que suposo imposible pel que m’han dit molts musics amb els que he pogut parlar d’aquest tema i pel que sóc capaç d’entendre, i un equip de cantants que malgrat tractar-se d’un assaig general, penso que poc poden diferir de l’actuació del dissabte vinent i de la resta de funcions, i per tant ja us anticipo que excel·lents.
La complexitat orquestral és enorme i sóc incapaç de dir-vos quelcom més d’això. L’orquestra no sé si sona bé o no. Segurament i com és costum a la casa, agafarà confiança durant les sis representacions previstes, però en aquest cas em costa entendre la complexitat sonora, tímbrica, fins i tot conceptual d’aquesta orquestració fonamentada en la constant i abassegadora plenitud sonora, que com ja us vaig comentar, alterna moments d’una intensitat vorejant la crispació, amb altres de caire molt més líric i més fàcilment associables al que acostumen a escoltar i per tant de més fàcil comprensió. Per tant no puc més que lloar el gran esforç de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i la magna feinada que Michael Boder ha hagut de fer per aixecar aquest imponent edifici sonor. No em va agradar gens que el cor s’amplifiqués o que se’l escoltés sempre a la llunyania. Jo que seia al central del quart pis el sentia a dalt del sostre, no ho sé com arribava a les localitats de platea, però des de l’escenari segur que no i a part em semblava tractat per mitjans “no naturals” o directament amplificat. Si algú m’hagués dit que estava gravat, m’ho hagués cregut. Talment donava la sensació que estava prèviament gravat. He dit que donava la sensació. Si alhora de rebre els aplaudiments no surten a saludar i tampoc el seu director, José Luis Basso, les sospites s’incrementen. Algú amb coneixement de causa i de primera mà ens ho aclarirà, n’estic segur.
Pel que fa al tractament vocal, segueix els mateixos paràmetres que els orquestrals, utilitzant una amplíssima gama de recursos a partir del Sprechgesang fins a arribar als moments de coloratura clarament virtuosístic en el personatge de Gepopo, el cap de policia que ha de ser interpretat per una soprano lleugera. Els timbres, els colors o les atmosferes sonores, tenen més importància que la pròpia línia tradicional de cant, tot i que Ligeti l’utilitza sobretot per la parella d’enamorats Amanda i Amando, magnífiques Ana Puche i Inés Moraleda, respectivament, o el mateix Príncep Go-Go que alterna el declamat i la línia de cant més tradicional, tot i que un personatge tan grotesc l’emfatitza molt i en aquest cas molt bé, un amanerat i escènicament ridícul, Brian Asawa.
Des de un sonor i caduc, per bé que en aquesta òpera no importa gaire, Chris Merritt (Piet the Pot), al Nekrotzar de Werner Van Mecheler, o els divertits i al·lucinants Ning Liang (la nimfòmana Mescalina) i el pixa freda (textual de l’obra) Astradamors de Frode Olsen, tots i cadascun dels cantants del equip reunit, convencen plenament en un rols que exigeixen molt musicalment i a qui Alex Ollé encara els hi exigeix més escènicament. En el cas de l’esmetat Gepopo, una soberbia Barbara Hannigan (també fa de Venus) l’actuació escènica és extremadament complexa. Francisco Vas i Martin Winkler els dos ministres del Príncep, adaptant-se a tots els repertoris i amb la solvència de sempre.
El gran encert d’aquesta estrena és òbviament la producció de La Fura dels Baus, aquest cop dirigida per Alex Ollé, i l’esmento a ell, doncs sempre que és ell el qui signa el treball surto molt més satisfet que quan els signa Padrisa. Ollé treballa molt més les accions teatrals i als cantants, aprofondint més en els aspectes dramatúrgics i deixant, encara que en aquest cas sembli un contrasentit, en un segon terme els aspectes més espectaculars. En aquest muntatge com ja deu saber tothom, l’escenografia de la Clàudia (replica gegantina de la cantant Clàudia Schneider) , tan omnipresent i monumental, com extraordinàriament ben realitzada, està adobada amb unes projeccions que ajuden a atorgar-li en certs moments, una veracitat sorprenent.
És molt enginyosa aquesta troballa de canviar el Principat de Breughelland per aquest cos que de tant gegant esdevé grotesc, d’una senyora que després de menjar, o millor dit, endrapar de mala manera una hamburguesa “fastfoodera” agafa un important mal de panxa que no s’acabarà de solucionar fins al cap de dues hores llargues, amb un últim acord que coincideix amb el hilarant i escatològic final.
Interpretacions del significat d’aquesta Clàudia gegant en trobarem tantes com espectadors la vegin. Per a mi és com si fos una Erda que farta d’abundància de tot tipus, acaba per degradar-se fins l’extinció, i tot allò que li passa en aquest procés de decadència final, no deixa de ser puntualment representat per aquest personatges grotescos que van sorgint de tots els forats del seu cos, mostrant les misèries de la humanitat, de la manera més grollera possible, sempre sota un punt de vista còmic. Potser un cop més, ja era un dels eixos del seu Anell a València, el desastre ecològic acaba surant en aquest muntatge tan espectacular i brillant.
Pel que fa a les emocions us haig de dir que no se’m van alterar durant tota la representació. Vaig ser un espectador molt atent i disciplinat, em vaig preparar prèviament i vaig fer molts deures, però vaig ser un espectador absolutament passiu i distant a allò que es desenvolupava a l’escena i en cap moment vaig notar ni cap invitació a la meva implicació, ni el que és més greu, cap alteració sensorial, ni a l’espinada, ni a l’entrecuix. Ni vaig sortir xop de satisfacció, ni indignat, no vaig trobar cap motiu per tal de que fos així.
Ja he complert amb el “deure ineludible”de veure Le Grand Macabre, ara em toca el de diumenge, un altre deure d’aquells ineludibles, i després continuaré sent un bon ciutadà i un millorable contribuent, amb ànsia i ganes de millorar i superar les meves limitacions, però si us plau, deixeu-me tranquil com a mínim quatre anys.
Ja m’explicareu la vostra opinió
IN FERNEM LAND 
Apa: gerro d´aigua freda per començar* el cap de setmana… No sé si agrair-te l´aclimatació, tenint en compte el que ens espera la nit de diumenge…
[*Avui faig festa a la feina. Visca]
M'agradaM'agrada
No Xavier, no t’ho pensis, no és un gerro d’aigua freda, és una representació memorable. Jo amb aquest Ligeti tinc les meves reserves, però l’espectacle és fantàstic. Ja m’ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
Joaquim, en primer lloc trobo fora de lloc el que et mostris d’una manera tan humil amb uns coneixements primaris quan és força demostrat que els teus coneixements musicals i lírics són prou fiables com per competir amb qualsevol altre comentarista i fins i tot amb alguns dels que es consideren critics professionals quan molts d’ells mostren una certa concepció personal altrament bufònica.
Ja saps que jo tècnicament no puc opinar respecte a tal o qual intercessió intel·lectual o lírica, però sí que puc opinar envers les fac ultats de les persones que s’enfronten davant d’un públic tan complex amb el qual molts cops es pot coincidir, o no, amb la seva manera d’entendre i interpretar els continguts dels temes exposats.
Amb això no pretenc “fer-te la pilota” si més no, fer justicia a una pesona que dedica una part important de la seva vida en benefici de l’art líric i dels beneficiaris que en gaudeixen de les seves opinions i comentaris.
“Le gran macabre”, pel que tu insinues, pot ser una obra important i polèmica en molts aspectes però del que n’estic completamemnt convençut és que els fans liceistes la trobaran com una obra excepcional i meritòria ( no vull dir que no ho sigui). Ja ho veurem en el pas del temps l’acceptació que tindrà en altres teatres de diferents països.
Referent a la diferència de vissió i facultat acústica de veure i escoltar una obra des d’un quart pis o a la platea del Liceu, tu saps millor que jo que és molt diferent. He estat als dos llocs hi he notat que s’escolta molt diferent d’un lloc a l’altre, no em diguis si millor o pitjor, depèn de les exigències del espectador.
Pel que fa a “Le gran macabre” et puc garantitzar que no aniré a veure-la encara que em regalessin les entrades doncs com tu em vas dir en un altre espai jo potser sacralitzo massa l impòrtància de l’òpera però aquesta se m’escapa de la meva concepció entenedora.
M'agradaM'agrada
Juli, no et deixis endur per les primeres impressions. Ja no sóc jove, però encara tinc camp per recórrer, és a dir molt per aprendre.
T’equivoques Juli, no coneixes als liceistes. Al Liceu hi ha de tot, per sort, hi haurà gent que sortirà entusiasmada, altres neguitosos, altres indiferents i altres indignats, de tot, com a tot arreu.
Ara Juli, si vols SENTIR la música, com a quart i cinquè pis, enlloc, ja et pots posar com vulguis. El Liceu no té l’acústica d’abans, ara é més dura i té poc retorn, és molt directa i per això tantes vegades som molt severs amb l’orquestra i en canvi quan interpreta a l’Auditori, la sensació és un altre, per això el millor és allunyar-se el màxim i d’aquesta manera percebre l’arribada del so amb el màxim de recorregut possible. Em costa explicar-ho però suposo que s’entén.
M'agradaM'agrada
Joaquim reconec que les meves primeres impresions de vegades són impulsives i si en això i sumem la meva manera d’entendre i veure les coses molts diferents de les altres persones fan que la meva visió sigui equivocada respecte als demés, però la meva sinceritat m’indueix a reaccionar d’aquesta manera.
D’acord amb el teu aclariment respecte al sentir la música des d’un quart o cnqué pis, però succeix el mateix amb les veus dels cantants? Perquè no em negaràs que molts cops el so de l’orquestra minva la potència de la veu dels cantants i pot mostrar un concepte desfavorable respecte a ells. Això no es nota des del quart o cinqué pis?
De l’Auditori no en puc opinar, tot i que he estat tres anys vivint al seu costat i mai no he entrat a veure cap concert ni espectacle malgrat que he rebut moltes invitacions per anar-hi.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, per les teves explicacions.
Seguim molt expectants!
avui a “El Pais”
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Crisis/europeas/gran/macabro/elpepicul/20111118elpepicul_4/Tes
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu saisbcn per aquest enllaç. Ja em diràs que us ha semblat. Aniràs amb el Yann? 😆
M'agradaM'agrada
jajaja! aquesta si que no! aquesta li deixo per descobrir a ell mateix quan li toqui!
Aquesta temporada la seva primera “sessiò” al Liceu serà el recital de Montserrat Caballe. Hi volia anar si o si…no se que s’imagina…potser que cantará entre d’altres les cançons que va cantar a duo am F. Mercury…que li agraden molt!
😉
M'agradaM'agrada
Muy conseguida la escena.
M'agradaM'agrada
Qué lacónico está Ud. hoy, Colbran ! (Permítame la broma)
M'agradaM'agrada
Doncs jo crec que ha parlat molt i força… hahahaha…i que se l’enten perfectament. 🙂
M'agradaM'agrada
Me agradaría que me tutearas. Te puedo llevar muchos años pero mi espíritu es sumamente joven y mi mi forma de pensar sumamente asequible.
M'agradaM'agrada
Això està fet, Colbran. És que a part de tot el que aprenc llegint les teves sàvies intervencions (sí, sí malgrat que algun inconscient et titlli d’ignorant), ho feia pel molt respecte que em mereix algú que he calculat que porta més de cinquanta anys assistint al Liceu (i no ho dic per l’edat, que consti). T’agraeixo molt que m’ho hagis demanat i perdona’m si algun dia encara se m’escapa el vostè. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Hace muy pocos días se han cumplido mis 57 años de vida liceística (tenía 15 años). “Debuté” con “Il barbiere di Siviglia” (Protti, Neri,…) y me marcó para siempre. De ahí nació mi devoción por Rossini. El amor por la ópera me lo produjo Mario Lanza y su film “El gran Caruso” dos años antes.
M'agradaM'agrada
Òndia Tristany, és veritat, ja el pots tutejar que aquí som tots de casa.
M'agradaM'agrada
Buen amigo Colbran, me gustaria que me aclararas a que te refieres con lo de “Muy conseguida la escena”. Gracias
M'agradaM'agrada
Pues, Juli, muy apropiada para el espectáculo que se representa y en esta ocasión aplaudo sin reservas la labor de “La Fura”, como también aplaudí su ingeniosa escenificación de “La damnation de Faust” (de Berlioz) en Salzburg de hace bastantes años o “El castell de Barba Balva” (de Bartok) en el Liceu de hace pocas temporadas.
M'agradaM'agrada
Gracias Colbran, esta aclaración servirá para esclarecer las posibles dudas de algunos “colegas” que como yo no sabian a que te referías.
Si te sirve de consuelo quiero confesarte que actualmente tengo 75 años y desde los 12 los llevo trabajando y luchando para poder subsistir y gozar de mis pequeños placeres, cosa que no ha permitido instruirme más intelectualmente.
Perdona mi perorata pero intento justificar mi ignorancia respecto a tus (vuestros) conocimientos musicales y operísticos.
Asar de todo nunca es tarde para aprender si hay voluntad en hacerlo.
M'agradaM'agrada
Com sempre, després d’anar a veure una òpera o algun concert, acudeixo al teu blog per llegir la teva opinió i la de moltes persones que s’hi afegeixen. I sempre en trec lliçons, aprenc coses i penso en el què he sentit, en el què he vist i en les vostres opinions sinceres i cultes. No sempre coincideixo, però és tal la sinceritat, la preparació i els coneixements que demostres, que demostreu, que mai sento la més mínima decepció, ans al contrari.
Ahir també vaig ser a l’assaig general de Le Grand Macabre, i hi tornaré dissabte. M’ho vaig passar molt bé i espero repetir-ho. L’escenografia i la màgia de la Fura dels Baus em va anar introduint dins una història en la que hi veia aspectes que vivim en aquests moments. A poc a poc anava entrant en els personatges, en el què deien, en la forma còmica i fins i tot grotesca d’explicar-ho… I la música? … També a poc a poc m’anava acompanyant i m’anava introduint a aquella història. Si a l’inici l’obertura de claxons i sorolls de carrer em col•locava just al mig del món en que vivim, no deixava de sorprendre … i mentre s’anava desenvolupant, sentia la música com l’acompanyant indispensable d’una història explicada amb molta conya en alguns moments, però amb molta cruesa en altres, i fins i tot líricament en uns altres; la música era el camí pel que transitava l’història, pel que es deixaven anar les veus esplèndides d’uns personatges, i per on s’hi anava desenvolupant tota la història.
En cap moment la música em va incomodar i potser en pocs moments em va emocionar, però en tot moment la sentia com un magnífic acompanyant per fer-me viure justament aquella història. I en aquest sentit em va semblar extraordinària i brutal la creació que en van fer la Fura dels Baus, immillorable (segons la meva opinió, clar).
Fa uns anys vaig veure a París l`’opera “El nas” de Xostakòvitx. Naturalment que la música de Ligeti no té res a veure amb la de Xostakòvitx, però sí que vaig trobar en les músiques la mateixa necessitat d’expressar la broma, l’humor més descarnat, la crítica més seriosa, utilitzant instruments, orquestracions i expressions atrevidíssimes, però, a la meva manera de veure, de gran eficàcia. La sensació en ambdós casos és que la música la posen al servei de l’història, remarcant en cada moment el que s’està explicant.
Ahir estava col•locat a una llotja molt lateral de la platea i dissabte seré a la meva localitat més amunt i més centrada … tindré una millor visió i segur que tornaré a gaudir d’un espectacle extraordinari. I seguiré celebrant que la fi del món encara no ha arribat … perquè després de la pel•lícula de Lars von Tier Melancolya, i ara amb l’opera de Ligeti sembla que s’hagi posat de moda el tema.
M'agradaM'agrada
Caram. Jo tambè volia escriure alguna cosa relacionada amb aquestes “limitacions” que ens explica en Joaquim. Doncs sàpigues que si poguès fer un “cortar y pegar” del teu primer pàragraf et juro que ho faria, i no podries impedir-ho… 🙂 🙂 🙂 … perque és talment i exactament el que jo escriuria. I tambè m’agradat molt la teva mini-crònica del que vas veure i escoltar a l’assaig general.
M'agradaM'agrada
Gràcies raimon, a mi tampoc em va incomodar, senzillament ja he dit que musicalment em va deixar fred. L’espectacle és magnífic i com que ja ets la segona persona que insisteix avui en la recomanació de Melancolya, hi aniré, però aquest cap de setmana ja el tinc del tot ocupat.
Jo també vaig veure El nas de Xostakòvitx, però a Lisboa, i la vaig trobar sensacional, però veus és el que deia. Xostàkovitx em satisfà el cervell, el ventre i l’entrecuix. No m’0atreveixo a dir el cor, però en alguna de les seves simfonia, sense cap mena de dubte, però el Ligeti del Macabre, no.
M'agradaM'agrada
Pel que he vist i he escoltat per internet, estic totalment d’acord amb el Colbran.
M'agradaM'agrada
jo sé d’una que estaria encantada de rebre unes entrades de regal i veure un altre apocal.lipsi (el de von Trier, molt recomanable)
M'agradaM'agrada
Kalamar, jo aquesta nit al Liceu també he pensat en “Melancholia” (el cometa que viatja per l’espinada de Claudia). Seran al·lucinacions col·lectives dels temps de crisi.
M'agradaM'agrada
Doncs jo no hi vaig fins a una de les últimes funcions, però vull dir-te que de limitadet no en tens res, no siguis modest. Estic convençut que la manera idònia d’aproximar-se a l’òpera és, efectivament, per la via de les emocions (per cert que això de l’entrecuix m’ha fet molta gràcia, no m’ha passat mai, tot i que t’he de confessar que encara espero poder dir algun dia “rinasce, rinasce”, com Violetta). El segle XX l’abordo en general des d’una altra perspectiva (intel·lectual?, no vull semblar pedant) i el vessant teatral adquireix potser més importància. Hi ha excepcions, és clar. Wozzeck n’és una. Sempre en surto fet xixina.
M'agradaM'agrada
No és falsa modèstia HO JURO PER WOTAN, és que encara no he arribat, però el camí del Vianant és llarg.
A mi m’ha “rinascut” algunes vegades a mitja funció, si, l’entrecuix també funciona 😆 😆 😆
El segle XX i el XXI, que sempre us el deixeu i ja fa dies que hem fet 11 anys, no hauríem de valorar-lo sota uns altres paràmetres, per què? No és intel·lectual Wagner?, i Mozart?, i Monteverdi?. JO penso que nosaltres mateixos posem tantes expectatives i tantes dificultats mentals a la música del segle XX, que encara la fem més difícil del que volen alguns compositors.
M'agradaM'agrada
Creo que el coro estaba en su sala de ensayo y se retransmitía a la sala…
Espectacular esta propuesta de la Fura….!! Vale la pena verla.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josefina.
Crec que el resultat sonor d’aquest experiment és molt millorable, les veus del cor no arriben prou nítides i hi ha una diferència molt notable entre les plans sonors i la qualitat de l’emissió
M'agradaM'agrada
No et feia a l´assaig general,Joaquim. 🙂
En resum, el que comentes és el que hi ha, sobre gustos no hi ha res escrit. De fet, l´exemple clar el vaig tindre amb els meus pares que també hi eren. Al meu pare li va agradar molt i la meua mare es va fer una migdiada perquè no entenia la música. Això és el que pasarà a molts i és complicat entrendre´l.
Al que expliques del que remou dins de cadascú la música i que el fet que el Ligeti no et motive molt, a mi en certs moments em posa els pels de punta, però això és el que té aquesta música, extrems, o si o no.
L´orquestra va sonar realment bé en acord d´aquesta música, tot i que sempre hi han cosetes. La complexitat tècnica és extrema. Aquestos compositors fan valdre més la teoria que la pràctica i el resultat dona moltíssimes vegades unes partitures impracticables. Per sort, el resultat sempre son efectes sonors…També un gran responsable de tot això és el mestre Boder, qui se sap la partitura perfectament i, com sempre, sap com fer que l´orquestra coneixi perfectament l´obra abans de la primera funció.
Al respecte del cor…hi han parts enregistrades i parts que s´interpretaven des de la sala de cor. La complexitat de la partitura “global” ha obligat a fer-ho així. També és el que té l´acústica d´aquest teatre que depen molt des de on s´escolten les coses.
No s´imagineu el treball que porta una producció d´aquest nivell. Hi ha un sense fi de coses, a part de les tècniques d´una escena com aquesta. La part musical és molt important que estiga molt sincronitzada amb l´escena i pense que ho hem aconseguit. Com bé diu el Joaquim, aquesta “òpera” sense una bona escena…no és absolutament res.
Encara que no serà del agrado de tots, recomane viure aquesta “extranya experiència” que ès “Le Grand Macabre” i que ho feu sense donar importància a la música, que ho tracteu com una banda sonora. No hi ha molt més ( a vore, hi ha molt molt més, però és una forma de parlar per a qui se li pogués fer costa amunt).
M'agradaM'agrada
Doncs jo entre el teu pare i la teva mare. No vaig dormir però tampoc vaig sortir eufòric.
Bernardo, discrepem. A mi que aquesta música torno a dir per enèsima vegada que no em produeix cap vibració especial, trobo que és essencial, vull dir que aquesta recomanació de no donar importància a la música de Ligeti em sembla equivocada.
Pensa que hi haurà gent que s’escandalitzarà per l’escena. Ja saps com són alguns liceistes, ràpidament veuen pornografia per tot arreu…o sigui que ves en compte en recomanar l’espectacle, no fos cas que prenguem mal.
És una producció imponent, potser el millor que he vist mai en directa de la Fura, però com la música, no és apta per a tots els públics.
La solució coral, em sembla horrorosa.
M'agradaM'agrada
Les opinons, de vegades, quan més diverses, donen més interés a les coses.
Ostras!, no volia dir que no se li donés importància. Volia dir que si algú li sembla dura la música que ho mire com una banda sonora de l´espectacle visual, pasa més ràpid i es traga més fàcilment. Suposes que et vas fixar molt i que la música i l´escena tenen que anar juntes, que tenen molta relació. Cada personatge té el seu propi tema, com el del matrimoni “sado”. Cada moviment, cada pas, el segueix amb efectes sonors. En resum, un sense altre no es pot visionar!…però clar, sempre esperem alguna frase musical que ens motive, que ens ompliga per dins…ací no es troba tan fàcilment però, hi han moments en els que si que es pot entrar en una mena d´extasi ( no molt comparatiu…deixem de banda un Wagner o semblant…) sonor, com és al discurs de Nekrotzar o la transfiguració del inici de l´última escena.
És veritat que és un espectacle visual i musical molt recomanable però sé el que vols dir i no més espere que la gent vinga amb la ment oberta. Tots sabem que hi han molts que no l´obrin mai però, l´espectacle és per a tots. Encara recorde els crits i xiulits de “Wozzeck” amb l´escena de “Bieto”, que a mi em va semblar genial, la pregunta és, si s´hagués amb una escena més “clàssica” hagués sigut menys dura la temàtica???…recorde que hi va haver gent que es va acostar a menysprear al fossat de l´orquestra…jajaja!…No sempre han de ser Wagner,Mozart, Rossini, Donizzeti,…hi ha molta més música. Tal vegada i, això pense que és un “cert” error del teatre, s´hauria “d´ensenyar” i preparar al públic el que ve a vore. Tú mateix ho has fet informan-te i apropan-te a una música de la que no ets molt seguidor, tot per a obrir un camí a l´entendiment.
De fet….. em sembla molt extrany la subtitulació per a d´aquestra producció…no heu notat res extrany???..des de el meu lloc al fossat m´es molt complicat llegir els ròtuls, llevat que posteriorment vaja al metge per mal de coll però, tot i així, he notat certes alteracions una mica extranyes! 😉
M'agradaM'agrada
Com què Bernardo?
Jo no conec el text, no sé a què et refereixes, censura?, canvi de paraules grolleres per altres més dulcificades?
Pots ser una mica més explicit, please. 😆
M'agradaM'agrada
La discusió dels dos governadors…no ha sigut traduïda literalment,per exemple. La meua opinió personal és que ha hagut molta dulcificació i, en alguns casos, omisió.
M'agradaM'agrada
CENSURA PER TANT!!!!, 😯 😯 😯
I això ve de la plaça Sant Jaume (per acabar-ho de lligar) o s’inicia als despatxos de can Liceu?.
És la part més política i de denuncia dels polítics i la seva mediocritat. És clar que sent avui jornada de reflexió…potser a les properes funcions ja ho deixaran dir, o no, depèn de qui guanyi i de la prima de risc…potser no. 😆
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquesta magnífica preparació que ens dones de la propera producció del Liceu. De la part musical tambè jo tinc les meves reserves i sincerament hi aniré amb una mica de por. Por mica incrementada per la lectura del teu apunt, perque tambè sóc dels que necessitem aquells moments màgics en que no podriem dir mai on hem estat. Un sol moment d’aquets ja em pot fer sortir feliç d’una funció. El tindré amb “Le Grand Macabre”? Mmmmm…ho dubto. Per lo poc escoltat i per lo bastant llegit ho dubto. D’altre banda em fas venir molta il-lusió per a la part escènica. Sembla ser que tindrem el millor rostre de la Fura. Esplèndit!
M'agradaM'agrada
Estic segur que t’agradarà molt, però seguríssim, mira el que et dic.
M'agradaM'agrada
M’agrada aquest blog, entre d’altres raons, perquè n’hi ha molta gent valenta .
M'agradaM'agrada
Hi ha de tot, benvolguda, pero sí, valents/entes, també.
M'agradaM'agrada
Acabem d’arribar del Liceu i veure i escoltar “Le Grand Macabre”.
Ens ha agradat molt. Sense reserves. Extraordinari el muntatge, extraordinaris els cantants/actors, molt bé la música que no és “cantable”, és cert, però que resulta molt coherent i adequada per l’espectacle.
Un detall: només dues vegades en tota la representació, de dues hores llargues, hi ha hagut estossecs.
L’escena en què l’Astrodamors i el Piet volen cap al cel envoltats de boires literalment emocionant, música inclosa. I els diàlegs amorosos d’Amando i Amanda.
La platea ha aplaudit amb ganes sense pressa per aixecar el cul de la cadira. Un que feia “Buuu buuu” des d’un palc s’ha quedat patèticament sol i ofegat per aplaudiments i bravos.
Quan finalment el teló ha baixat definitivament s’han sentit uns crits d’eufòria a dins de l’escenari tan emocionants com les celebracions dels jugadors del Barça.
Que bé! Tant satisfactori com inesperat.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb tu Emili. Jo també hi era ahir i tan la meva parella com jo ens ho varem passar la mar de bé. I jo diria que com la majoria del públic. Es va produior allò una mica màgic de la comunicació entre escenari i públic. I efectivament es van sentir uns crits d’eufòria a lescenari amb el teló abaixat al final que crec és la primera vegada que els sento. La música té moments sublims i molt lírics. Tota la producció em va tenir enganxada a la cadira tota l’estona. Gran actuació, gran muntatge i millor interpretació. Felicitats especialment a tot/es els músics que ahir hi van deixar la pell.
M'agradaM'agrada
Si el dia de l’assaig general ja em va agradar, ahir vaig gaudir com poques vegades d’una representació extraordinària. Tinc la sensació que tant els músics com els cantants, els components de la Fura dels Baus i el cor … tots ells han preparat aquesta òpera amb il•lusió, amb ganes, entrant dins de la seva música, entenent-la, buscant totes les genialitats que hi ha i des de tots els punts de vista. Ahir els cantants van oferir una interpretació difícil de millorar, hi van posar tot el que cal per crear aquella complicitat amb el públic i que es dóna tan poques vegades. I més d’un cop van aconseguir emocionar-me, fer-me riure, divertir-me, fer-me pensar … reviure el quadre de Felix Nussbaum “El triomf de la mort” mentre la nina Clàudia girava a l’escenari i alguns músics interpretaven ritmes i melodies … M’afegeixo a la felicitació a tots els músics, a tots … a tots els integrants del cor, a tots, als intèrprets, a tots … i especialment a l’equip creatiu de la Fura dels Baus … que han fet una feina immillorable, justa, adequada, original que quedarà entre els grans moments que hem viscut al nostre Liceu.
M'agradaM'agrada
Efectivamente, creo que mejor no se puede hacer, un espectáculo extraordinario digno del Liceu, exportable y que te llena de emoción. 2 horas y media que pasaron como un suspiro, el listón está ahora muy alto. La orquesta y lo cantantes estuvieron magníficos y en cuanto al montaje escénico, una máquina de relojería dramatúrgicamente perfecta, muy emocionante; no me extraña que la gran ovación de la noche se la llevara el equipo escénico, cosa que hoy en día se ve muy pocas veces. Altamente recomendable, sin duda creo que es la gran obra de esta temporada. Enhorabuena!
M'agradaM'agrada
Jo havia d’haver anat el dissabte passat, però tenia que reflexionar molt i no tenia ganes d’alterar-me amb la música de Ligeti (a sobre, va començar a ploure quan havia de sortir). En fi, el meu comentari no té gaire valor en la mesura que no vaig assistir a la funció, però francament, si tot el millor que es pot dir d’una òpera és que la producció era molt bona, no sé jo… I tenir uns bons cantants perquè es “desganyitin” em sembla una llàstima. Tants anys de preparació per això!
Ah, Joaquim, no cal justificar-se si a un no li agrada aquesta mena de música. Tots tenim els nostres gustos i les nostres preferències (alguns fins i tot teniu formació). Jo només tinc afició i, si alguna cosa no m’agrada, ja pot ser superfamosa a tot arreu, que no m’agrada. I el poc que he arribat a sentir (i veure) de Le Grand Macabre, no em va agradar. Aquest muntatge és una coproducció i –és clar- en algun moment havia de representar-se aquí. Es nota que es va fer en època de vaques grasses i veure aquesta òpera –i la despesa que devia comportar- al costat d’un Faust en versió concert o de produccions antigues repescades, em fa una mica de ràbia (però, vaja, això és problema meu. Jejejej)
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
En primer lloc voldria felicitar-te per al teu blog tant complert, informatiu i divulgador.
Em dic Clara, tinc 32 anys, m’encanta l’òpera però mai ningú no me n’ha ensenyat. Per això sóc una “gran inculta” amant de l’òpera.
He trobat et teu blog casualment mentre buscaba online la possible existència d’algún grup d’amics de l’òpera que es reuneixin pels voltants Barcelona per a parlar o explicar peces d’Òpera.
Tu en coneixes algún? T’agrairia molt si em puguéssis donar alguna informació al respecte.
Doncs tinc moltes ganes d’apendre i gaudir de l’òpera i la seva història.
Moltes gràcies!
Rep una cordial salutació,
Clara
clarasulla@gmail.com
M'agradaM'agrada
Benvolguda Clara, benvinguda a In Fernem Land.
perdona que hagi trigat una mica en contestar-te, però aquests dies vaig de bòlid i m’havia passat la benvinguda i en la mesura del possible una contestació al que ens proposes.
Amics del Liceu fa activitats que et podrien anar bé, però grups específics que es trobin al voltant de l’òpera per parlar d’òpera sé que ni han molts, que organitzen conferències i trobades per parlar de les òperes que es presenten al Liceu. Jo si ho sé n’informo a l’agenda del blog, però segur que ni han molts que jo desconec. Després també tens l’Associació de Liceistes de quart i cinquè pis que organitzen activitats, no sempre específicament operístiques.
Si el que busques són conferències i xerrades, els amics del Liceu pot ser una possible solució.
Espero veure’t sovint per aquí per comentar les coses que et vingui de gust.
Estàs a casa teva.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Moltes gràcies per la benvinguda i per la informació que em proposes! Hi faré una ullada i ja te’n comentaré les meves impressions.
Fins aviat!
clara
M'agradaM'agrada
Vinga va i anirè.Pensava no fer-ho,encara que el meu fill diu des del principi que aquesta no se la perd.
Tinc cert neguit per si no soc capaç de resistir fins el final,peró es cert que la Fura mai fa res “per qué sí”.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas' universe » Blog Archive » si us plau, no apagueu els mòbils
Vaig anar-hi ahir, dia de Santa Cecília. No diré gran cosa de nou: la producció és espectacular, amb moments molt aconseguits. La música… psé… No és que lligui més o menys amb l’espectacle, que hi ha moments que sí i moments que no… Em passa com a tu, Joaquim: em diu molt poca cosa. Es pot sentir bé, no molesta, no és estrident, les veus no han d’estar cridant contínuament, però noi… tampoc no és res de l’altre món. I no és que ens hàgim de posar en context: la versió presentada de la partitura és de fa quatre dies, del 97, i la primera no és de fa tantíssim; musicalment, no és, penso, llavors una música innovadora ni original. Hi ha alguns moments, això sí, on la música és francament suggeridora i té alguna cosa més, arribant gairebé a la bellesa: la part orquestral que segueix, durant bona estona, la suposada “fi del món” és com un gran intermedi orquestral de sonoritats molt expressives que poden arrribar a fer sentir alguna cosa; el moment del “vol” que ja s’ha esmentat, on els dos personatges es perden entre núvols, també té quelcom d’eteri, o algunes intervencions dels amants, potser per la vocalitat usada, o el concertant final. Però és massa poc, potser, i acaba deixant fred; allò de “ja està vist” i “ja veus tu, tampoc no hi ha per tant”. En fi, que hi ha unes quantes òperes contemporànies que, sense tenir aquesta fama (o havent-se fet un cop i prou), penso que tenen millor música. Cert que és un conjunt de coses i que no és només la música, però diguem-ne que aquest Ligeti mai no seria una opció per sentir en un disc, sense res més…
No hi havia ple al teatre (un 70 %, potser?) i alguns van anar marxant (una parella del segon pis només començar, quan la parella d’amants va començar a escenificar la seva desfermada passió; una altra dues escenes després, i bastants després de l’entreacte). Potser la música no és incòmoda, però llibret i escena insisteixen (amb una certa delectació) en algunes “procacitats” sexuals que poden molestar a algú, i no es tracta que siguin retrògrads. De tota manera, tampoc no és per marxar sense més. El llibret, però, i no deixa de ser una opinió, és molt, molt fluix. El trobo d’un simple, maniqueu i esquemàtic que Déu n’hi do, i, tot plegat, fa sensació de pressumptuós, potser per la transcendència de la temàtica (l’apocalipsi i aquestes coses). A mi, potser, és el que més m’ha decebut. I no em val allò que els llibrets d’òpera solen ser dolents: aquest ho és i encara més.
En fi, que val la pena anar-hi, per l’oportunitat de conèixer l’obra i veure un bon espectacle (personalment, trobo que l’escena furera de D.Q. estava més aconseguida; en aquesta, la immensa maquinària de la senyora aquesta és impecable i té un grau de coordinació admirable, però té quelcom de gratuït; d’altra banda, i davant tan periodista que diu que mai no s’havia vist res així al Liceu, no sé jo… Segons com, l’escenografia de Lanz per a El retablo de Maese Pedro, que vam poder veure en sessions infantils tenia quelcom d’això, en un altre estil, i el D.Q. tenia una complexitat escènica similar), però és una òpera que, per molt que signi Ligeti, té moltes mancances en si mateixa, tant en el text com en la música. No la veig jo com una obra mestra ni com a obra cabdal del repertori (anava a dir, “perdoneu, però algú ho havia de dir”, però tampoc no sóc ningú per dir-ho).
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb tot el que elogia bocachete de la música, les parts mes encertades, però a mi em va agradar moltíssim tot l’espectacle, de cap a rab :-), en el que la música no es sempre el mes important. El llibret no es sembla gens fluix i amb la aportació de la Fura, sensacional. M’ho vaig passar pipa, però mai se m’acudirà sentir-la mentre em dutxo
M'agradaM'agrada
Una òpera que la música ens importa poc i si no és per l’escena no aguantaríem la majòria dels que la lloem, m’interessa poc, com a òpera, s’entén.
M'agradaM'agrada
Joaquim, com que m’has confessat “off the record” que ja no faries més entrades sobre aquesta òpera, la comento aquí per pura necessitat. En contra del que m’esperava, malgrat que l’embolcall escènic és excel·lent, la música tampoc no m’ha semblat gens malament. Sobretot a la segona part. Deu ser que m’agraden els absurdistes centrípetes i els especialistes en mirar-se el melic. La “passacaglia” giròvaga, el número “disco” d’un Strauss liofilitzat, el mambo-jazz i la fuga final m’han arribat a l’epidermis. Sòn experiències que no trobem sovint al Liceu de Barcelona. I falta que ens fan.
M'agradaM'agrada
En primer lloc, benvolgut Allau, m’ha agradat molt conèixer-te.
En segon lloc, a la tercera (una a casa, l’assaig i avui la definitiva, també he trobat coses més aprofitables, ara bé, ni la epidermis, ni l’espinada, ni el molt esmentat a l’apunt, entrecuix, per altre part tan idoni en aquesta òpera i muntatge, han sofert cap alteració. És música brillant i a vegades molt irritant, ben construïda, plena de troballes tímbriques, però que sense el corresponent embolcall escènic és insostenible més enllà dels cinc minuts, si no vols que t’agafi el genial atac de Gepopo.
Jo he complert divinament amb els deures i no m’ho he passat gens malament, ans el contrari, però no sé que hagués passat amb un altre escena.ARXIVADA!
M'agradaM'agrada
A mí, a l’endodermis, com la xeringa de la Mescalina! Per fí hem estrenat la temporada amb una òpera de veritat, la mar de refrescant.
M'agradaM'agrada
He sentit i vist la representació del 25/11 i sento discrepar de molts de vosaltres. La posta en escena m’ha semblat espectacular, peró pedant i en certa forma mediocre, de recurs fàcil. Crec que es podria treure molt més d’un llibret realment complex, seriós, divertit i que parla de l’essència de l’ésser humà. Calen realment els mossos d’esquadra que sí, fan riure a la gent, però no aporten res? La traducció patètica, no sé si per censura o per incompetència, però està molt lluyn deltext original, tant en força semàtica de moltes paraules com en pur contingut que no es tradueix. Us recomano que opteu per la versió de subtitulació en anglès si conexeu aquest idioma, que és “pràcticament” literal (no sé per què no és “exactament” literal, suposo que alguna cosa no s’ha transcrit correctament).
L’orquestra desconeguda, per a bé. Fan una feina impressionant en una partitura realment complexa, igual que els cantants que són realment bons.
La música és excepcional, no deixeu que els prejudicis us abrumin, i el llibret d’una profunditat inusual, però al mateix temps molt divertit i sarcàstic. Una joia, vaja!
La impressió que em vaig endur al final és que la música, llibret i cantants són tan bons que ni una posta en escena mediocre -insisteixo que espectacular, però mediocre en idees- pot arribar a desmereixer aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
M’ha decepcionat molt aquesta obra. Esperava molt més de la seva música i la seva dramaturgia. No negaré que hi van haver-hi moments musicals de qualitat, però molt pocs, i no precisament en els que hi havia cant pel mig. Si oblidem els dos interludis de bocines “dodecafóniques”, perque són per oblidar, hi han hagut certs interludis cambrístics i d’altres concertants que m’han agradat força. I poca cosa més. La resta ha estat un seguit de frases declamades, exclamades i xisclades sense cap interés musical per a mi i que m’han exesparat i remogut de la butaca més d’una vegada. I a l’opera es pot declamar, xisclar i exclamar, i tant. Es xiscla i exclama en el verisme i en l’expressionisme. I tant. I Elektra i tota la seva parentela s’en fan un fart. I en canvi Elektra et sacseja i et deixa estaburnit. Com ha de ser. Elektra sona molt més moderna, molt més punyent, molt més “macabre” que l’obra de Ligeti. On va a parar! Algu dirà que no són comparables. Que una és una tragèdia i l’altre una gran “comedia”. I tenen raò. Però el que vull dir és que una música pot ser perfectament “lletja” i ser alhora superba i fascinant. No va ser el cas ahir, que no sols era lletja sino a més, avorrida i absurda.
Tant lletja i avorrida com la seva “dramaturgia”, de la que no vaig saber copsar ni el sentit de l’humor que sembla ser que té (?), ni la, es veu, gran “trascendència” del seu missatge. És a dir, que ens ho passem bé, i que la parca vingui quan volgui. Si fa no fa. Ni en Punset s’atreveix a ser tant banal, primitiu i simple. I respecte de la seva pretesa “immoralitat”, doncs la veritat, sense voler ser “macabre”, quan vingui la parca millor m’agafi amb la genial “immoralitat” d’un Offenbach a la vulgar “immoralitat” de “Le Grand Macabre”.
Pel que fa a l’escena. Donc molt bé. Genial. Técnicament perfecta. Estèticament enlluernadora. Però es queda en un no res: una genialitat desaprofitada. Ja no cola alló de…”…la peli fatal, però que bona la fotografia!…”.
Per acabar. Per què anti-òpera? Què és una anti-òpera? I que és una anti-anti-òpera? Ah, que ho deia el mateix Ligeti? Ah, ja. I per què no es representa als teatres de anti-òperes? O als de anti-anti-òperes? Ah, perque no hi han teatres d’aquestos, oi? Ah, val, ara ho entent tot.
M'agradaM'agrada
Josep un anti-anti elimina el primer anti, aleshores Le Grand macabre és una òpera i punt. Ens agradarà més o menys, però lo de anti-anti no deixa de ser una operació més de màrqueting en una època que potser l’òpera estava desprestigiada en molts sectors de les esquerres més enceses. Ara que tots aquells viuen còmodament instal·lats en les subvencions, Le Grand Macabre és una òpera més, efectivament tampoc per a mi tan genial i més aviat prescindible. Però ja ho veus, quan al Liceu volen fer les coses de manera excel·lent, ho fan i qui sap si serà la producció de la temporada.
M'agradaM'agrada
Efectivament, és una òpera com una nina gegant! Vull dir, com una catadral! I efectivament, lo de “anti” i “anti anti” és un reclam…un reclam de màrqueting…catxis, m’ha costat dir-ho eh! Gràcies per ajudar-me! 🙂
Dit això, i encara que m’hagi decebut molt, estic absolutament d’acord en que ha estat una representació escènicament espectacular, poca controversia hi haurà en aquest aspecte. Tot el contrari en la vessant musical i tractament de les veus, que entenc pogui haver-hi per a tots els gustos. En tot cas, és obra digne de ser representada per un gran teatre.
M'agradaM'agrada
Be, com soc una de les útlimes en arribar puc triar entre totes les opinions per afegir-me perque hi ha per tots el gustos i aixo es bona senyal, trobo!
Al llegir les primeres opinions aqui al blog vaig pensar que igual m’havia perdut alguna cosa o que m’havia pres algo o que m’en havia adormit perque semblaba que haguessim assitit a operes distintes.
Per sort al final he trobat la entrada de en o la “Ra” que es la que més s’apropa a la meva.
Posta en escena espectacular pero mediocre, per mi inclós avorrida y plana. Potser m’esperava un altre univers d’imatges…mes tirant a El Bosco, Brueghel, o també Dix o Grosz. En tot cas he trobat pocs moments on no “chirriaba” algo entre escenificacio i musica.
La música en directe m’ha agradat molt, molt més que escoltant la del CD. El músics i els cantants impressionants amb aquesta muscia tant difícil. Una obra / opera moderna o millor dit contemporània que per mi ha valgut la pena veure.
Potser si la vegeis una segona vegada li podria trobar algo especial a la posada en escena o al menys trobar una acces per entendrela.
I un ultim dubte: algu sap perqué, sent l’opera representada en anglès al Liceu el llibret que ve en aquel llibre que venen està en alemany?
M'agradaM'agrada