IN FERNEM LAND

OBC: EL LICEU A L’AUDITORI o CAMINS CAP A LA LLUM


Per una estranya decisió dels responsables de la programació de la temporada de l’OBC, van decidir que el programa número 8 de la temporada 2011-2012 tan sols es feria en una única sessió i un dimarts a la nit, els convidats l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció del director del cor, José Luis Basso amb un programa que portava per títol, un premonitori (així ho espero) “Camins cap a la llum“, i que incloïa tres obres corals ben populars i de gran bellesa. El motet Ave verum de W.A.Mozart, el Magnificat de J.S.Bach i el Rèquiem de Gabriel Fauré.

No sé que hagués passat si s’hagués programat en dos o tres sessions, però ahir quasi es va omplir del tot l’Auditori i els que hi varem anar vam gaudir d’un concert, deixeu-me dir, inoblidable.

Acostuma a passar que quan esperes molt d’un concert, acaba per decebre (Missa en si menor al Palau) i en canvi d’aquest d’ahir a l’Auditori, que de bell antuvi no n’esperava res més que escoltar un programa que m’agrada molt, vaig sortir feliç.

José Luis Basso a qui tan sols recordo haver vist dirigir en un concert a les enyorades sessions del Foyer del qual el Liceu era ric, dedicada a Rossini i on el Cor del Teatre no va tenir un dia gaire inspirat, ha revestit tot el concert d’una atmosfera molt propensa a fer-nos gaudir de la música, deixant que fluís natural, sense exageracions, ni cops d’efecte, senzillament que fluís i sobretot, com no podia ser d’altre manera tractant-se d’un director de cor, tenint especial cura en que les veus, ja fossin de la part coral, com les solistes que han intervingut tant en el Magnificat com en el Rèquiem, poguessin sobretot cantar, sense ser mai tapats, ni coberts en els moments que la partitura demana cantar o tocar forte. Una direcció deliciosa, pulcra, gens espectacular, però exquisidament musical.

Després d’un Ave Verum que jo desitjava que hagués predisposat a la legió de tísics que ahir van decidir sortir a passejar-la a l’Auditori, a no tossir durant tres o quatre setmanes seguides,  es va interpretar el gloriós Magnificat de Bach. Ni l’Orquestra del Liceu està habituada a aquest repertori, ni el Cor, amb una sonoritat massa gruixuda, eren els més idonis per interpretar-lo, però com que la dignitat i el treball ben fet fan miracles, els hi va sortir prou bé i digna com per predisposar-nos a una segona part antològica.

Els cinc solistes, tots ells membres destacats del Cor del Gran Teatre del Liceu, van mostrar-se molt segurs i musicals,  lluint veus i projeccions boniques i suficients, en la sala gran de l’Auditori on tots sabeu que la projecció dels solistes vocals sempre és problemàtica. Si haguéss de destacar a algú us diria que la mezzosoprano Marta Polo, en el deliciós “Esurientes implevit bonis“ i al baix Gabriel Diap (ja m’hagués agradat que ell hagués cantat a la Missa del dia abans al Palau) amb “Quia fecit mihi magna“, però no seria just oblidar a les sopranos Carmen Jiménez i Elisabet Vilaplana, així com al tenor Airam Hernández, que completaven el quintet de solistes i que van deixar molt enlairat el nivell dels cantants del cor.

Les versions historicistes ens han allunyat de les grans masses corals i orquestrals per interpretar les misses, passions i cantates de Bach i de tot el repertori barroc i clàssic. Ara s’estila un so no tan musculat i les veus tendeixen a esblanqueir-se tot alleugerint l’emissió i per tant el so compacte, avellutat i potser massa gruixut, molt operístic diria, del Cor del Liceu, no és el més escaient per fer front a una obra com el Magnificat, però mai podrem retreu-li mancances tècniques o vocals. Potser el color i el gruix, si, però la versió no tenia pretensions arqueològiques o historicistes i més aviat ens volien demostrar que amb un programa preparat a consciència, els resultats no podien ser uns altres que els que han assolit, és a dir, un èxit.

L’Orquestra va patir algunes pífies solistes, alguna notòria desafinada en l’acompanyament d’algun fragment i alguna indecisió, però en tot moment va estar sota el control del mestre Basso, que es va estimar no arriscar amb versions personals i assegurar el tret, això si, amb dinàmiques pel meu gust massa pausades i amb una mirada “poc barroca”, jo diria que quasi romàntica.

A la segona part en esperava el sempre captivador Rèquiem de Gabriel Fauré.

José Luis Basso va invitar al fabulós Cor Vivaldi per donar un suport eteri a les veus femenines del Cor del Liceu, i va fer bé, ja que tots sabem que la corda de les sopranos principalment, tot i que a les mezzos també els hi falta una renovació, estan en una situació més fràgil. El resultat no podia ser millor, ja que les prodigioses veus de les nenes i noies del Cor de l’Escola IPSI, van atorgar al conjunt una solidesa de so sorprenent. No són veus blanques, no em cansaré mai de dir-ho, són veus molt formades que tenen molta consistència i que amb el seu color angelical i una projecció inusitada, afavoreixen l’arrodoniment del conjunt. Hi va haver un moment que compartien protagonisme amb la corda d’homes, d’una especial emoció i d’un efecte sonor bellíssim.

De fet aquesta versió extraordinàriament cuidada en tots els mínims detalls i en els mil matisos, ho va ser gràcies a la escrupolosa direcció de José Luis Basso, que va donar tot el protagonisme a les veus, ja fos al cor en tots els seus grans moments, com a la musical i exquisida Elena Copons en l’embolcallant “Pie Jesu” o al magnífic baríton Joan Martín-Royo que en els seus dos grans moments, ens va obsequiar fent pura poesia musical, amb delicadesa sonora al servei de text i música. Martín-Royo canta sense artificis, sense afectacions ni girs melodramàtics i teatrals, que tant mal poden fer en una obra tan deliciosa com aquesta. Sense fer gaire soroll però millorant dia a dia, s’està consolidant com un cantant extraordinari, aviat imprescindible, tenint en el camp del lied, un interpret que ens donarà grandioses vetllades.

Jo que tantes vegades sóc critic amb l’Orquestra del Liceu, us dic que en el concert d’ahir, va signar una prestació magnífica, sense grans pretensions, ja que les obres eren eminentment corals i a més a més, van estar dirigits per estar al servei de, sense ser els protagonistes, però amb la cuidada i subtil direcció, van mostrar un so molt més amorós, segurament també beneficiats per l’acústica de l’Auditori, que com habitual se’ns mostren quan pugen a l’escenari del Gran Teatre del Liceu.

En acabar “In Paradisum”, fins i tot el públic que va mostrar durant tot el concert, una especial manca de sensibilitat amb els constants i poc dissimulats estossecs (no portaven el tossifluix i l’Ave verum no va tenir l’efecte curatiu que jo desitjava), va mantenir uns segons el silenci tan reivindicat tantes vegades, per esclatar després en llars i entusiastes aplaudiments.

M’ha fet especialment feliç que el Liceu hagi signat un altre bon concert a l’Auditori i malgrat els temps complicats que ens toca i ens tocarà viure, hagin demostrat que són per sobre de tot músics que ho saben fer molt bé i per tant, que en mans de tots els implicats, ells i la Direcció del Teatre, està el trobar la millor solució a un futur tan incert com esperançador.

I ara deixeu-me dir el darrer Bravo d’ahir (a l’Auditori en vaig deixar anar uns quants). Va per vosaltres, Cor, Orquestra i el mestre José Luis Basso.

27 comments

  1. Un goig de concert i un goig veure-ho tot tant ple. Diria que Elena Copons te problemes de projecció, però a l´Auditori se la sent molt millor (o potser era jo que estava a tocar d´ella?). Quin Pie Jesu més ben cantat!!! I el Cor, i l´orquestra, i el Cor Vivaldi… Crec que ahir vam tornar tots a casa directament ‘ex Paradisum’.

    M'agrada

  2. armando rodriguez

    He asistido al concierto de ayer y debo decir que no estoy del todo de acuerdo con el comentario. He escuchado a Elena Copons en varias ocasiones en el Teatre Liceu y considero que además de tener una voz hermosa, utiliza muy bien todos los resonadores, por lo que su voz se proyecta sin ninguna dificultad. Ante la crítica de esta página debo decir que estoy totalmente de acuerdo. Quizá hubiera destacado del Magnificat la voz de la soprano Mari Carmen Jiménez, el terceto y el “Deposuit” del tenor Airán Hernández. He escuchado este aria en youtube a muchos tenores y sinceramente creo que la ha resuelto con maestría. Que decir de Joan Martín Royo; una delicia escuchar esa voz timbrada.
    Concluyendo, diría que ha sido una fantástica velada.

    M'agrada

  3. Pel que veig tots plegats vam gaudir molt ahir a l’Auditori!

    I quin luxe no haver d’esperar ni tans sols un dia per llegir-ne la crítica al teu blog, del que, per cert, en sóc un fan!
    Amb el teu permís, voldria aportar un comentari per esclarir un punt del teu escrit:
    Quan dius que “L’Orquestra va patir algunes pífies solistes, alguna notòria desafinada en l’acompanyament d’algun fragment i alguna indecisió” segurament et refereixes al numero 3, ària de la soprano-I “Quia respexit” on malhauradament a l’instrument de l’oboè d’amore solista se li van enganxar dues claus o va tenir algun problema amb les clavilles (exactament no sé què li va passar a l’instrumet) però ens va sobtar a tots, especialment als que durant els assaigs li hem sentit sempre una magnífica interpretació i acompanyament de l’ària.

    Canviant de terç, Ja fa unes setmanes vas escriure sobre Le Grand Macabre, “No em va agradar gens que el cor s’amplifiqués o que se’l escoltés sempre a la llunyania. Jo que seia al central del quart pis el sentia a dalt del sostre, no ho sé com arribava a les localitats de platea, però des de l’escenari segur que no i a part em semblava tractat per mitjans “no naturals” o directament amplificat. Si algú m’hagués dit que estava gravat, m’ho hagués cregut. Talment donava la sensació que estava prèviament gravat. He dit que donava la sensació. Si alhora de rebre els aplaudiments no surten a saludar i tampoc el seu director, José Luis Basso, les sospites s’incrementen. Algú amb coneixement de causa i de primera mà ens ho aclarirà” Doncs efectivament al cor se’ns ha situat a la Sala d’assaig i cantem amb microfonia algunes intervencions i unes altres les hem pregravat, per això et sonava així. El que no sé dir-te són les raons que ha portat a fer-ho d’aquesta manera.
    Si no m’equivoco avui assistiràs a la última representació. Espero que la gaudeixis. Demà tornaré a consultar el teu blog per veure si ha estat així!

    M'agrada

    • Hola Miquel benvingut.
      No tan sols l’oboè d’amore, que puc entendre que tingués problemes mecànics, sinó que l’acompanyament del violoncel no va ser gaire lluit. No ho volia mencionar, però ja que hi som, acabem-ho de dir, no et sembla?.
      Gràcies per l’aclariment del cor a Le Grand macabre, va ser una solució mal resolta i de resultats incerts.
      Lamento decebre’t, però no sé d’on has tret que avui torni al Macabre, no no ho tinc previst. Vaig veure l’assaig i la funció del divendres passat i vaig ben servit, o sigui que si demà m’honores amb la visita i trobaràs alguna altre cosa, que espero que sigui del teu interès.
      Moltes gràcies per comentar i espero que no sigui la darrera vegada.

      M'agrada

  4. Isabel

    ¡Bravo!
    Jo també vaig gaudir d’aquest meravellós concert i vaig sortir molt feliç i amb ganes de repetir. Em va emocionar tanta bellesa, fins i tot l’estètica de la coral. ¡Bravo!

    M'agrada

  5. Bernardo

    Com ets Joaquim! 😉 al pobre Miquel me l’has deixat baldat…jajajaja.Broooomaaa!!.
    De veritat que admire i aprecie moltíssim la teua sinceritat i m’agrada saber que sols et deixes portar pels teus grans coneixements i gustos que molts dels que visitem el blog compartim.De vegades(per no dir,casi sempre) això fa que les teues crítiques siguen una visió més fiable que molts mitjans de comunicació.
    En parlar amb tú a la sortida del concert em vaig sorpendre la teua alegria,estaves emocionat.Això és fantàstic,no sols per tú,sino per tot el públic que va asistir al concert.Era un ambient que es respiraba i en certs moments els músic ens vam motivar.Torne a dir,una vegada més,una sala de concerts buida desmotiva molt.
    És veritat que el concert d’ahir atrau molta més gent que un amb un repertori romàntic,tan bó com el d’ahir però més desconegut,o inclús de la mateixa època de Bach o Mozart.Evidenment,aquest tipus de concerts son ineludiblement necesaris.És un repertori imprescindible i tan conegut que,una interpretació desastrosa,porta conseqüències.
    Em sap molt de greu que sols es programe un dia,podent omplir la sala molts més dies.Això es diu productivitat.En canvi avui toca rectificar partitures mal impresses en un assaig.Però això,és un altre tema.
    Ostras,el dia que tot pot anar bé acaba anant malament,com diu Murphy.Mala sort que per culpa d’un problema tècnic el meu company Emili, no us va poder emocionar amb l’oboe d’amor però,de vegades toca això.Això és la nostra feina i,fins i tot,als més grans,els ha passat alguna vegada.
    Desafinacions en van haver…jo mateix ho reconeix,no tenia el meu dia 😦 però,tot plegat,l’oboe d’amor,el cello,algún altra cosa,no va deslluir un concert que,lamentablement no es toca més vegades.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Crec que el concert va tenir dues parts molt difereciades en quan al resultat artístic. La primera part discreta. La segona, meravellosa.

    Crec que es va equivocar en José Luis Basso en dirigir el concert amb batuta. Ben segur està acostumat a dirigir amb les mans, i això feia que se li notés encarcarament a la mà dreta, que es limitava a marcar el compàs. La seva mà esquerra és fantàstica (grans mestres la voldrien tenir!!!), en els detalls, en els legatos, en les indicacions graduals d’intensitat, amb les matisacions amb els dits ben visibles i clares… Això s’em va fer molt patent en la primera part. El sublim motet de Mozart no exigeix donar entrades a solistes, és pràcticament un coral sencill i meravellòs alhora (i aqui està la seva superba qualitat i la seva tremenda dificultat) acompanyat per les cordes. Amb les mans lliures hagués pogut graduar millor, crec jo, els dos diferents plans sonors: cor i cordes. És una obra que interpretada bé m’emociona (però molt!) em molta facilitat, i per a la que tambè és necessita un nivell de recolliment i silenci ben dificil de trobar en un auditori “refredat” i que a més és la primera en interpretar-se en el concert. I en el “Magnificat” hi van haver-hi desajustos i un conjunt cor-orquestra poc equilibrat. És el que vaig notar, sincerament.

    I a la segona part, es va crear la llum! I tant. El Rèquiem va ser espectacular. Va ser una sorpresa tan bèstia la que vaig tenir que encara ara no m’ho puc creure. A l’entreacte estava mica amoïnat i trobar-me, i sentir, i escoltar aquest Rèquiem d’aquella manera em va fer sortrir de l’auditori enormament feliç. Felicitats a l’orquestra, cor i solistes, i m’agradaria destacar al cor Vivaldi, a Elena Copons i a José Luis Basso. Content estic 🙂

    M'agrada

  7. El compte

    Me too!!!
    Magnifica vetllada la d’ahir, si senyor!
    Llàstima dels múltiples atacs to tos durant tot el concert i del telèfon trucant, que no podia faltar!
    Bona nit

    M'agrada

    • Bernardo

      M’encanta quan,aquella senyora(casi sempre senyora…)que pateix un atac de tos i tan sensiblement necessita sortir deseperadament i,en obrir la porta de la sala i,sense saber que fins que no pase al hall i es tanque la porta tot s’escoltarà,allà que a meitad camí solta fins el fetge!!!…ais,Senyor!!! :-/

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, Bernardo, i un altre cosa desesperant a l’Auditori: els abruptes canvis de seient, sense la més mínima molèstia d’acompanyar amb la mà la base de la butaca…és increible…clac, clac, clac, clac…(deunidó lo poc amortiguades que estan les butaques!) i si és en un pianissim molt millor, que caram….i que m’en dius de les cremalleres dels bolsos, vaja energia, decissió i determinación en obrir-les i tancarles, sobretot un cop iniciada l’interpretació, per abans, és clar, no bé de gust…i els que sabem que el concert està en les acaballes ja prenen l’abric o l’americana i es preparen per a marxar (els hi va la vida aquells 20 segons es veu)…i si pot ser amb el final de la segona de Mahler hasta ho poden explicar als nets…en fi, com un s’aïlli de tot això ho pot passar malament.

        M'agrada

  8. La primera part estava bé però era millorable, especialment el Magnificat que, acostumats com estem, a escoltarlo en cds de cors germànics o britànics, sonava un pel espès en alguns passatges.

    Vaig entusiasmar-me amb el requiem de Fauré que varen resoldre de forma immillorable. El “Pie Jesu” de la senyora Copons va ser preciós i l’elecció del cor Vivaldi tot un encert.

    Estavem al primer pis i no us varem veure? Cruda sorte! Una altra volta.
    Kissies.

    M'agrada

  9. tristany

    Sempre m’alegra moltíssim que l’orquestra i cor del Liceu estiguin bé, sigui jo present o no. I com bé diu el Bernardo, em mereix molt més crèdit l’opinió del Joaquim & co que la de la majoria dels crítics (i no només per afinitats electives, que deia aquell). Per cert, Bernardo, que vau estar fantàstics al Macabre. Quina currada! Tinc moltes ganes de veure com “resoldreu” els Zemlinskys i el Pelléas (i també les altres, és clar).

    M'agrada

    • Jo espere que Barcelona tinga dues orquestres de primer nivell i totes dues plenen les sales de concerts allà on toquen. Vorem que ens depara el futur, almenys els músics treballarem per que això siga possible…la resta, no depen de nosaltres.
      Ligeti ja arriba a la fi, finalment. Pense que com el dia de la estrena no ha hagut cap dia. Està molt bé però, aquesta música acaba agotant.
      Zemlinsky y Debussy, bons mestres directors en tenim, l´entrega segur….la resta, no depen de nosaltres. 😛
      Ara, gaudim tots d´una mica de tranquilitat amb Donizetti, Martí i Soler i Mozart.Pense que anirà molt bé.

      M'agrada

  10. colbran

    Es unánime, el concierto de ayer rozó lo extraordinario, sobretodo gracias a esa maravilla que es el “Requiem” de Fauré. La Orquesta del Gran Teatre del Liceu parecía distinta y sonó muy bien y es que la tan discutida acústica de l’Audiori favorece a las orquestas -sobretodo desde el primer piso hacia arriba- en detrimento de las voces-. Todo lo contrario que sucede en el Liceu, donde la orquesta suena pobre y empastada y las voces se escuchan bien.

    A pesar del “handicap” que es l’Auditori para las voces, Joan Martín Royo se lució con una voz hermosísima y una línea de canto envidiable -se le nota una preparación y dedicación encomiables-. Qué futuro tiene por delante nuestro barítono!

    El coro del Liceu demostró disfrutar con su director titular y estuvo muy bien -quizás un poco operático en cuanto volumen- y el Cor Vivaldi me sorprendió una vez más. Qué joya de coro!

    En la primera parte yo me aburrí un poco, pero lo culpo a mí mismo. La segunda parte fue una gozada de marca mayor.

    Mi enhorabuena al maestro Basso y a todos los estupendos participantes que estuvieron dirigidos por él. Gran noche, sí señor!

    M'agrada

  11. Oscar Boada

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris elogiosos sobre el Cor Vivaldi. Per a nosaltres és un gran honor compartir cartell amb el Cor i l´Orquestra del Liceu i, a més, ser dirigits per un mestro com José Luis Basso. Aquí haig de fer un “alto”: José Luis Basso té una extraordinaria habilitat per fer una cosa que, en realitat, molt pocs directors fan: físicament està allí davant dirigint, però el seu esperit, la seva oïda flota per damunt del Cor i l´Orquestra i escolta tots i cadascun dels detalls. És increïble. I pel que refereix al Cor del Liceu: una sola paraula: CHAPEAU!

    M'agrada

  12. nuria

    Hola a tots i felicitats al Joaquim, com sempre per aquest blog meravellós q consulto molt sovint però en el què no acostumo a participar… (potser x timidesa o x una mica de mandra…)
    Jo també vaig poder disfrutar d’aquest concert què, potser perquè l’esperava amb moltes ganes, haig de reconèixer què la primera part em va decebre una mica…. Però el Requiem de la segona part ho va convertir en un esdeveniment molt especial…. i ja se sap, què tot allò què acaba bé…
    Vaig també trobar què feia molt goig l’Auditori tant ple…. encara què lo dels estòssescs haig de reconèixer q em posen una mica negra….(serà què hem faig gran i em torno intransigent 😉 però la veritat és què m’ha fet riure molt el teu comentari sobre “la legió de tísics” )

    M'agrada

  13. Josep Grau

    Benvolguts Joaquim, Colbran, Òscar Boada i tota la resta d’infernemlandaires que vau disfrutar d’aquest concert:

    Els espavilats de la crítica, com sempre, ens fan saber que som uns patates. La Vanguardia diu avui que el que volia ser un camí cap a la llum va ser un camí de penombra, i en el sensacional Fauré que descriviu -no vaig poder anar al concert- hi va haver, com a molt, “rendijas de luz”.

    Quina gent més impostora. No tenen vergonya.

    Òscar: aprofito l’avinentesa per felicitar-vos una vegada més pel sensacional Cor Vivaldi.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: