IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: FAUST


Jonas Kaufmann Faust MET Foto Ken Howard (MET OPera)

Jonas Kaufmann Faust MET Foto Ken Howard (MET OPera)

Ahir vam tornar al MET per assistir a la representació del Faust de Gounod que el dia 1 de desembre ja va ser motiu de l’apunt, en obtenir la banda sonora de la transmissió radiofònica americana de la primera funció (29 de novembre).

En línies generals no hi han grans diferències, lògicament estem parlant de la mateixa tanda de representacions i amb els mateixos intèrprets, però ja sabeu que no hi ha dues representacions iguals i per tant us explicaré allò que han sentit les meves orelles i han vist els meus ulls, per tant si difereix d’allò que heu vist i sentit, tots els que ahir vam coincidir als cinemes de mig món, tampoc cal donar-li gaire importància, ja sabeu que tants caps, tants barrets.

Faust és una òpera delicada, necessita d’alguna cosa més que un bon nivell i una direcció d’orquestra eficaç. La frontera entre la genialitat i la correcció pot esdevenir letal en una direcció d’orquestra més brillant que poètica i l’òpera francesa sempre ha de tenir aquell punt poètic i romàntic, que sense caure en la carrincloneria, ens atrapi amb els climes i les atmosferes seductores, que més enllà de les grans escenes que ens situen en la grandiloqüència de la Grand Òpera, ens trasbalsin per l’estesi romàntic i les embolcallades i inspirades melodies tan afins a l’òpera francesa.

Reconec que trobar la versió ideal és difícil, però no impossible i les versions orquestrals d’André Cluytens, Michel Plasson, George Prêtre o Colin Davis em semblen referencials.

El moment culminant per saber si la direcció del Faust m’agrada o no, és el tercer acte. Pot ser una delícia o també pot ser un acte feixuc i ahir, malgrat algunes coses molt interessants per part dels cantants, l’acte del jardí, el tercer, el més romàntic i climàtic se’m va fer llarg, llarg, llarg.

Yannick Nézet-Séguin, el director d’orquestra canadenc (el repartiment estava farcit de canadencs) és un director que en molt poc temps s’ha fet un lloc en els teatres i sales de concert i penso que el MET n’és en gran part responsable. Se l’estimen i es nota. El públic l’ha rebut de manera entusiasta i jo crec que no ni havia per tant.

Ha tingut a part del tercer acte, on he trobat a faltar tot el misteri i la seducció orquestral, sobretot en el duo/quartet, moments de desconcert importants, com tot el inici de la Karmese del primer acte, amb un cor absolutament perdut en un guirigall notable, que feia temps que no sentia al MET. Tampoc el cor ha tingut una funció especialment notable, amb un so lleig, sobretot en les cordes femenines. Recordava una mica el cor de fa uns anys del teatre novaiorquès i que ja en els últims anys havien superat amb un nivell molt notable. Sense anar més lluny, en l’últim apunt del MET al cinema on us parlava de l’òpera Satyagraha, vaig fer una menció especial per l’actuació del Cor, ja que em va semblar una actuació esplèndida.

Els millors moments de Nézet-Séguin els vaig trobar en els dels darrers actes, on tot plegat va agafar més coherència. Ja en el preludi del 4at acte, que precedeix a la segona ària de Marguerite “Il ne revient pas” l’imminent tragèdia s’albirava, però sobretot em va agradar en l’escena de l’església, en la retalladíssima escena dels Walpurguis i en l’acte de la presó, és a dir en els moments més dramàtics, els de més tensió.

Jonas Kaufmann és un cantant admirable, potser el seu Faust sorprendrà per les sonoritats fosques i dramàtiques en un rol que estem molt acostumats a escoltar per veus molt més líriques, nítides i flotants. Certament les particularitats vocals del tenor alemany ens poden semblar excessives, alhora que poc idònies, sobretot si com ahir, en alguns moments entubava més del que en ell ja és habitual. Al seu favor trobem uns mitjans esplendorosos, amb un agut molt generós, encara que com ja li va succeir en la funció del 29 de novembre, en l’ària del tercer acte l’atac va ser una mica groller i el resultat una mica cridat, si bé immediatament després va recollir la veu en un regulador magnífic, marca de la casa, i que avui per avui no hi ha cap altre tenor que sàpiga fer-lo tan bonic com ell.

En el “je t’aime” del segon acte, així com en el tercet del quart acte  i en l’escena dels Walpurguis, es va mostrar segur i fins i tot insolent de projecció i apassionament. En el gran duo del tercer acte va fer unes mitges veus prodigioses i tan sols vaig enyorar l’acompanyament orquestral a l’alçada, que l’ajudés a passar per l’ària sense les reiterades pors, que la seva seguretat vocal durant tota la funció no les justificaven de cap manera.

Marina Poplanskaya (Marguerite) en el FAUST (MET 2011) Foto Ken Howard (MET Opera)

Marina Popanskaya és una soprano irregular, capaç de fer coses magnífiques, seguides d’altres que segurament degudes a una tècnica defectuosa o poc treballada, enlletgeixen la seva magnífica prestació global. No serà de ben segur la millor Marguerite que haguem escoltat o que escoltarem, però el seu cant té suficient interés per prendre-la amb l’atenció que es mereix i amb la convicció que intenta transmetre les emocions del seu personatge. Veient-la, malgrat que té una cara difícil, la seva interpretació guanya molt. Té credibilitat escènica i transmet perfectament els dubtes i les febleses d’un personatge, ben mirat, molt desgraciat. La seva interpretació em va semblar globalment molt satisfactòria, si bé els seus aguts sempre són conflictius, tot i que en la funció d’ahir, amb més o menys consistència i generositat, els va fer tots menys un, perfectament afinats. Especialment inspirada en el gran duo del tercer acte i les escenes més dramàtiques del quart i cinquè, malgrat que el famós tercet li va costar Déu i ajuda. El públic del MET que l’estima, la va premiar amb contundència.

René Pape, Méphistophélès en el Faust del MET 2011. Foto Ken Howard (MET Opera)

René Pape em va satisfer molt, sense discussió possible, de fet és el que em va agradat més de tots. Vocalment esplendorós i amb un registre molt homogeni, va composar un Méphistophélès molt senyor, potser mancat de la sornegueria que molts cantants i la tradició li atorguen, per entendre’ns una mica el Satanàs dels Pastorets d’en Folch i Torres, però Pape tan sols ho apunta, deixant en tot moment una versió imponent d’aristocràtiques maneres, tant cantant com actuant. Fantàstic i imponent  a “Le veau d’or”,  sarcàstic i temible a l’Església, seductor al jardí i sempre entabanador, el seu Méphistophélès pot permetre el luxe de mantenir aquesta certa distància que sempre sembla mantenir el baix alemany en les seves actuacions, però aquí és el diable, poca broma!.

Tant el Siebel, com el Valentin dels canadencs Michèle Losier i Russell Braun, són magnífics. En el cas del baríton Russell Braun, ja conegut pel seu Olivier al Capriccio i Chou En-lai a Nixon in China, a la veu consistent i sonora, li vaig trobar a faltar més variat expressiva, no pot ser que ja al segon acte estigui enfadat. Això si, la seva mort em va semblat esplèndida, mai li havia agafat tanta mania a aquest personatge, és clar que l’actuació magistral de Poplaskaya en aquesta escena, també va ajudar moltíssim. En qualsevol cas és un baríton que de ben segur garantirà moltes nits de seguretat als repartiments del MET. Pel que fa a la mezzosoprano Losier, m’agradaria veure-la en un altre rol més consistent, ja que en les anecdòtiques intervencions, tret de la deliciosa ària de l’inici del tercer acte, la seva veu em va semblar que tenia moltes més possibilitats.

Pel que fa a la Marthe de Wendy White em va semblar excessivament caricaturesca i en canvi magnífic en les brevíssimes aparicions del segon acte, el Wagner de Jonathan Beyer.

La nova producció de Des McAnuff  (també canadenc) em sembla un nyap. Comença de manera interessant però no triga gaire a erosionar-se per manca de consistència i coherència en uns plantejaments que més treballats i segurament més transgressors, podrien donar peu a una dramatúrgia interessant.

McAnuff partint d’un Faust/Doctor Atomic podria desenvolupar una teoria més acord amb Goethe que no pas amb l’atemptat comés a l’obra original per Jules Barbier i Michel Carré, però s’embolica i no pot o no sap, explicar-nos aquest Faust més savi universal necessitat de tornar a ser jove per seguir investigant i coneixent, en lloc de tan sols satisfer les baixes passions. Tot plegat és un pretext per intentar ser modern i al cap de mitja hora ens adonem que és una producció vella i lletja. Què hi fa una Marguerite enginyera industrial al laboratori del Doctor Atomic?, Per què retrocedir fins la Gran Guerra per trobar-la més bleda, més feble i infeliç si als anys 40 ja la tenia i més intel·lectualment interessant que no pas la Marguerite tradicional de l’òpera i que McAnuff ens presenta al jardí, amb el pitjor vestit (antilibido) que hom es pugui imaginar i que encara ho empitjora més amb la bijuteria de mercat amb que Méphistóphélès pretén entabanar-la?.

Al tercer acte es concentren una sèrie de despropòsits escènics que voregen el desastre (les roses vermelles del fons inspirades en American Beauty ), la manca d’originalitat en el tractament del pesonatge de Marthe o el tractament gestual de tota l’ària de les joies, que continua sent igual que l’arquetip de la Castafiore del Tintin.

El canvi d’ubicació de l’escena de l’Església queda incongruent i l’escena de Walpurguis és visualment molt lletja i confosa, amb uns morts vivents, fruit de les proves nuclears (suposo) que mengen àpats de ferralla i beuen oli, sense que el contingut ens doni cap clau interessant per saber per què s’han decidit a fer-ho així.

El cinquè acte amb la condemna (ascensor) i salvació (pujada d’escales) és definitivament decebedora i un motiu més de les protestes (sí, protestes al MET) de part del públic que segurament ha cregut que s’han llençat diners per fer una producció nova, i en realitat és tan bella com la del debut de la Caballé a l’antic MET.

Tot i se una producció dolenta, és millor que l’estrenada aquest any a La Bastille de Paris i que tenia previst deixar-vos a IFL, però no m’ha semblat procedent, i encara molt millor que la de la inauguració del Liceu. Però si algú vol veure un Faust amb cara i ulls, discutible, però amb coses molt interessants, haurà d’anar a la ROH o cercar una copia de la producció del teatre londinenc que signa David McVicar.

Metropolitan Opera House
10 de desembre de 2011, Matinee

FAUST
Charles Gounod-Jules Barbier/Michel Carré

Faust……………….Jonas Kaufmann
Marguerite…………..Marina Poplavskaya
Méphistophélès……….René Pape
Valentin…………….Russell Braun
Siebel………………Michèle Losier
Marthe………………Wendy White
Wagner………………Jonathan Beyer

Director musical……………Yannick Nézet-Séguin

Direcció escènica…………..Des McAnuff
Escenografia…………Robert Brill
Vestiari……..Paul Tazewell
Disseny de llums…….Peter Mumford
Coreografia………..Kelly Devine
Video……….Sean Nieuwenhuis
TV Director………….Barbara Willis Sweete

Un cop vist i/o escoltats els principals Faust coincidents en les temporades 2011-2012, em quedo amb les veus del Liceu i la direcció musical de la ROH Covent Garden. No he trobat Faust millor que Beczala, Marguerite millor que Stoyanova o Irina Lungu, Valentin millor que Tézier i Siebel millor que  Kelevan Kemoklidze o Karine Deshayes. Millor que Pape, no, però al mateix nivell Pertusi, si.

Finalment als Icària hem coincidit molt infernemlandaires. M’hagués agradat molt poder-vos dedicar més estona. Tots sou molt amables i m’agrada moltíssim anar coneixent-vos i posant-vos cara. Potser caldrà començar a pensar en organitzar, de cara a la primavera, una trobada on tinguem més temps per compartir i parlar. Ho aniré rumiant. Què tal la idea?

Un comentari

  2. OLYMPIA

    No he pogut venir! Però a partir del segon acte l’he escoltat devotament per ràdio. Tothom m’ha agradat molt. He notat alguna nota més alta del compte a “Salut…” però de seguida, el bàrbar bàvar me l’ha fet oblidar perquè ha cantat meravellosament amb autoritat i refinadissim gust. La Marina té una veu que flota una mica i, de vegades, sona insegura però, en conjunt, l’he escoltat a gust. Punt i a part pel, Pape. Inqualificable per superb.
    Estic d’acord amb tu, Joaquim: Les veus del Liceu eren les millors. Beczala i Stoyanova varen estar grans i grans.
    Una abraçada!

    M'agrada

    Respon
  3. Xavier C.

    El meu barret no ha d´encabir un cap amb tants coneixement d´òpera. Jo vaig sortir entusiasmat. Kaufmann em va agradar molt, Poplavskaya moltíssim, i Pape encara més. I la posada en escena la vaig trobar -mai millor dit- de somni. Nézet-Séguin te´l deixo per tu, jo no goso. Quina gran nit, Joaquim. Dissabtes així els que vulguis. VISCA, VISCA i VISCA (i només un olé).
    Xavier

    P.S.: La idea 💡 de la trobada m´agrada, que ja començo a tenir ganes de sortir de l´armari.

    M'agrada

    Respon
      • Leonora

        Saludos a tod@s, ya voy más calmada. En principio no juzgo la escenografía porque la escuché, lo único los sonidos que se percibían, como el llanto de un niño en la escena de la iglesia. Comienzo diciendo que es una de mis óperas favoritas y el terceto final, el momento para mí(vaya, muy subjetivo, me emociono. Pero como algo o alguien me lo rompa, que tiemble). Para mí, el gran triunfador fue Pape, lleno de fuerza, un señor demonio con doses humorísticas(aunque se adelantó un par de veces), una sorpresa agradable Braun como Valentin. Kaufmann me sorprendió agradablemente con varios trucos(medias voces muy bellas)aunque estoy comprobando si cantó su romanza a tono. Disfrutable. Marina Poplaskaya muy fría, fría a mi juicio, con una voz bella pero inexpresiva; se me hizo un mundo el duo de amor(¡y me encanta!), cosa que no me pasó en el Liceu, que fue mágico para mí. Al final, bien por fatiga de la producción o por lo que fuera no llegaba y hasta algo gazmoña me pareció en sus ataques al agudo del terceto. Total, espero tener más suerte con ella y prometo más paciencia. Disfrutable Losier, podría haber cantado “Si le bonheur”, por la voz, bella, poderosa. Y los coros no me arrebataron como suelen realizar los coros de Faust, una de mis óperas de cabecera. E fin, esto es lo que comenté, a la escucha siempre, así que es posible que más de uno o una tenga disculpa escénica pero no la percibí yo…¡Un saludo y besos!

        M'agrada

        Respon
  5. maria teresa

    Una de les posades en escena mes “poca soltes” que he vist ultimament. Incongruent, en molts moments i previsible en altres no m’ha interessat gens.
    Vocalment, al JK hi ha hagut algun moment en que m’ha sembat que no estava “còmode”, com si no acabés de fer seu el personatge, en altres en canvi m’ha entusiasmat. El René Pape es d’una preencia escénica mes que notable i com a veu res a dir. La Marina Poplanskaya, que no em cau especialment be, m’ha agradat molt. m’he cregut el seu personatge i la veu sempre m’ha semblat maca i avui també.
    Gràcies per la foto!! ;-))

    M'agrada

    Respon
  6. José Luis

    Me lo pasé muy bien, pero la ópera me pareció irregular, y después de leer tu disección, veo que quizá el problema fue el director. Producción horrorosa sin concesiones para mi gusto, fea, confusa, cursi y tontorrona. Pape de otro mundo, como corresponde, pero Poplavskaya me gustó muchísimo a pesar de que los primeros planos la hacen polvo (recuerda a Antonia San Juan en plan neurótico). Y, voy poniendome el casco, Kaufmann soberbio si se escuchase cada intervención por separado, pero en el conjunto me pareció muy plano, muy igual, sin matices.

    M'agrada

    Respon
  7. Salvador i Conxa

    Ha d’haver-hi gustos per a tots.Hem estat “preparant” el Faust, precisament amb la versió de McVicar en el ROH (2010), i la veritat és que ens ha agradat molt mes la d’anit en el MET. La comparació de Alagna amb Kaufmann és odiosa en tots els sentits. Nina dóna molt mes el paper dramàtic que la Georghiu, i Pape és un Mefisto mes senyor, menys estrafolari. Les veus, francament, ens van agradar mes les d’anit, (no coneixem les del Liceu). Les incongruències de la producció es donen en les dues, però la del MET era mes entenedora, al menys per a nosaltres.
    Esta mateixa producció del ROH la feren a València i la trobarem molt fosca, i el cor en el Cabaret del Infern, malgrat la seua qualitat, no es sentia per la mala ubicació a l’escenari
    Com sempre moltes gracies Ximo per els teus comentaris, ens ajuden molt.

    M'agrada

    Respon
  8. Josep

    Com sempre ujna magnífica i detallada crònica del que vam viure ahir al MET barceloní.
    La posada en escena la vaig trobar força incoherent i molt lletja, això si, superada àmpliament per la de Paris. Al Liceu per poc que s’hi haguessin esforçat els haurien superat de llarg. El repartiment molt bo, però exceptuant el Pape (molt superior al Schrott) no el canvio pel que vam tenir aquí.
    Un plaer, una vegada més, retrobar-nos i xerrar amb amics. Compta amb nosaltres per la trobada infernemlandaire de primavera, en tenim moltes ganes.
    Una abraçada

    M'agrada

    Respon
  10. colbran

    Veamos. Que al director de escena le haya interesado actualizar la acción al año 1945, después de Hiroshima -según manifesto a Joyce DiDonato-, me parece bien. En el texto no hay nada que chirríe por ello. Pero que sin “solta ni volta” vaya luego a 1918 no le encuentro ni cabeza ni pies. No todo es despreciable en esta producción, pero nada me ha convencido. Una vez más se ha desperdiciado la ocasión de honrar a “Faust” como se merece. Por no hablar de los CRIMINALES cortes. Yo no concibo “Faust” sin su hermoso ballet y eso que a mí el ballet no me entusiasma.

    No me ha agradado el nene Nèzet-Sèguin. En mi opinión no le ha sabido encontrar el punto a la ópera.

    El coro :un auténtico desastre. En la “kermesse” no pude por menos que comentarle a Joaquim que aquello era un “guirigall”.

    Jonas Kaufmann me ha gustado, pero le prefiero en “Werther” por ejemplo; no obstante su “Je t’aime” ha sido antológico. En “Salut demeure…” estaba algo preocupado y el agudo final no le ha salido como él puede hacerlo. En el resto de la ópera ha cantado muy bien.

    Marina Poplavskaya tiene un rostro difícil y poco fotogénico, otro peinado le hubiera disimulado algo esa mandíbula tan acusada. Vocalmente la he encontrado correcta, pero la prefiero cantando Verdi (Desdemona, por ejemplo).

    René Pape, a quien siempre le encuentro pegas, me ha gustado más que nunca. Su Mefistófeles en plan señor le queda muy bien y si no está más histriónico es porque el director de escena le ha frenado.

    El resto correcto. Especial atención me ha merecido Jonathan Beyer en su episódico rol de Wagner.

    Estoy comenzando a notar una especie de afición a ofrecer primeros planos en pantallas dentro del escenario que en principio parecen fijas y luego se advierte que sonríen o parpadean. Ya en la medio-vista “Les vêpres siciliennes” de Amsterdam del año pasado Christof Loy hizo patente uso y ahora Robert Carsen también y del uso puede llegarse al abuso, pues a mí ya me comienza a hartar…

    Sea como sea salí relativamente satisfecho, pero no entusiasmado. Las cosas claras.

    M'agrada

    Respon
  11. kalamar

    Les veus em van agradar molt (no puc comparar amb les del Liceu), JK convincent encara que massa entubat, Poplavskaya té moments magnífics i Pape, el millor. La producció tenia una bona idea de sortida, però MA s’ha fet un bon embolic i li ha quedat un bunyol. El vestuari de la Margarita in Wonderland i de la resta no té perdó.
    Faust és una òpera que m’agrada cada vegada més, però ahir va faltar tensió i la darrera hora la vaig avorrir.

    M’apunto al Fernems meeting primaveral, que imagino en un lloc ben bucòlic!

    M'agrada

    Respon
  12. dandini

    Una Ópera que m’entusiasma amb una producció amb idees de vegades reixides i d’altres una mica “chorras”.Tanmateix s’ha de reconeixer que el tema es presta bastant a sortides de la olla per part del regista.A la espera de poguer veure en directe la millor produccció que corra per aquests mons que és la de ROH-David MacVicar.Entre els cantants cal començar nombrant al magnífic Jonas Kaufmann . Aquest potser no és el seu millor rol pero caram avui en dia no hi ha ningú que pugui lluïr fraseig liederístic, domini del regulador,agut brillant i cant expansiu/musical com ell (m’agradaria sentir-li el Do de l’aria en pianíssim més que no pas en forte). Aixó sí a nivell escènic li manca una mica d’efusivitat.Tampoc ajudava massa la Marguerite de Marina Poplavskaya amb la que no vaig detectar massa química escènica.Vocalment el registre central de la balada del Roi de Thulé li va permetre fer coses molt boniques.Posteriorment la major exigència del rol va tornar a posar de manifest un registre agut molt problemàtic(Jo diria que manipulat pels tècnics de so ,doncs sempre baixava el volum en aquesta zona i només en ella).A nivell escènic em transmet una “lúgubre”(lakustre van dir els blogs americans) tristesa que en el seu cas ni les joies ni la passió amorosa semblan animar.Excel·ent Rene Pape en el rol del diable i magnífic escènicament amb un punt de duresa germànica en l’emissió.Em va agradar molt Russell Braun, malgrat un incipient vibrato en l’aria, va estar extraordinari en l’escena de la mort , pero per lo vist al teatre la seva veu no corra massa(una mica el cas del Rodrigo de Simon Keenlyside).

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Potser si que els tècnics de so, temorosos d’un esgarip, seguien instruccions per baixar el volum quan podien succeir els accidents. Em sembla que ahir em vas dir que també et va semblar que ho van fer amb la Voigt, però aleshores no ho vas mencionar.

      M'agrada

      Respon
  13. anna

    Hola Joaquím,
    Em va agradar molt poder-te saludar una altra vegada i considero magnífica l’idea d’organitzar una trobada d’infermenlandaires.
    Faust és una òpera que no havia vist mai (vaig assistir a la versió en concert del Liceu) i que no he escoltat massa. A mi em va agradar força la representació, cor inclòs (segurament no tinc bona oïda). Un suspens per l’escenografia. Ja saps que en això sóc molt clàssica.
    Si puc la tornaré a escoltar perque de moment no és una òpera que m’entusiasmi. Tothom té les seves preferències. Per acabarr: VISCA EL BARÇA!!!.
    Recorda que la perfecció no existeix…

    M'agrada

    Respon
  14. victorialeo

    Hola Joaquim y compañía , acabo de descubrir esta web y me parece de lo más interesante, yo no he visto el Fausto del MET pero si pude ver el de la Ópera de la Bastilla de París , ¿ cual os gustó más?

    Muchas gracias por los comentarios y el Video de Don Giovanni , yo también me quedé sin ver el final en Kinepolis y estoy deseando verlo. Al parecer fue un fallo general pero he leido que en Nueva York lo pudieron arreglar y al menos no se quedaron sin los saludos finales. Espero que comenteis alguna vez alguna ópera del Teatro Real , así aprendo algo de vosotros .Yo no entiendo mucho, sólo se lo que me gusta y lo que no me gusta.

    Un saludo

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Bienvenida victorialeo y muchas gracias por comentar.
      La del MET sin dudarlo. De la producción de París solamente me gusta Alagna y por debajo de Kaufmann y sobretodo Beczala. Inva Mula es muy poca cosa, cada vez menos y el Méphistophélès de Paul Gay me pareció muy flojo. En cuanto a la producción, si la del MET es confusa, la de París la supera, pero con unas ínfulas y pretensiones de gran puesta en escena, intolerables.
      No tengas ninguna duda que cuando pase esta crisis maligna y podamos movernos un poco, volveremos al Real, donde este año me hubiera entusiasmado poder ver a mi adorada Eva-Maria Westbroek en uno de sus roles fetiche, la Lady Macbeth de la imponente ópera de Shostakovitch.
      Un saludo cordial y espero volver a contar con tus aportaciones y comentarios, siempre que lo creas oportuno.

      M'agrada

      Respon
  15. timamót

    Bon dia
    Una representació de gran nivell vocal, excepte els cors que em vam semblar molt perduts,

    Jonàs Kaufmann em va fer patir amb l’agut, però en general em va agradar molt. Li faltava una mica més de convenciment amb el personatge (no sé si és problema de direcció escènica). En canvi René Pape va fer una representació rodona, de veu i d’actuació. Bé la Marguerite, que no coneixia, i també el baríton Russell Braun.

    Estic d’acord amb tots els que trobeu desencertada la producció. El llibret de l’òpera ja és, per se, una mica complicat i és molt més Marguerite que Faust. La posta en escena té unes incoherències cronològiques (ja assenyalades per Colbran) i uns convencionalismes una mica absurds: la porta per entrar a la kermesse o per la tornada dels soldats, per exemple. Ara que… els físics, amb bata blanca, que al primer acte vigilen la fabricació de les bombes, siguin, també amb bata blanca i carpeta, el cor angelical de l’escena final que va cantant “Salvada, Crist ha ressucitat de nou…” em va deixar sense paraules.

    Vam estar molt contents, Joaquim, de poder-te donar les gràcies en persona pel teu blog magnífic!

    M'agrada

    Respon
  18. brunilda

    Gràcies per l´estupenda crònica… m´ajuda a portar millor el fet de no haver-la vist al cinema i conformar-me amb la retransmissió radiofònica.
    Gràcies als enllaços que fa uns dies va s posar de la primera funció vaig poder gaudir d´aquest Faust, i ahir una altra vegada.
    Coincideixo amb algún dels comentaris en el fet en que en l´agut del “Salut…” em va fer patir al final, en canvi en els seu “Je t´aime” la veu sona espectacularment bé.
    Genial frasseig en el duet del primer acte “Mais ce dieux..” i què dir-vos del final “Oui c´est moi je t´aime”… on trobem un Jonas dolcet, dolcet.

    La Poplavskya continua sense agradar-me, tot i que ahir vaig pensar que no estava tant desastrosa com en la primera funció, però va ser un miratge, ja que en l´ària de les joies vaig tornar a trobar-la fluixa i més que estrident en el tercet final… I aquesta dona canta al Metropolitan!!! Bé, en fi, és una opinió molt personal.

    En quan al René Pape, excel.lent com sempre i em va agradar molt més ahir el Valentin que en la primera funció.

    Gràcies per tenir-nos al dia, i permete´m que et digui que cada dia disfruto més del teu blog, pels teus comentaris i cròniques, així com el de la gent que aporta les seves opinions. Sou una colla d´aficionats amants de l´òpera genials. Espero que hi hagi també un foradet per mi per anar aportant les meves opinions,

    Un petó per tots,

    brunilda

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Fa molts dies que el tens i no és un foradet, és una magnífica porta oberta de bat a bat. Pots entrar tantes vegades vulguis, sempre seràs ben rebuda i els teus comentaris també ens ajudaran a engrandir el blog.

      M'agrada

      Respon
  19. Josep Olivé

    Pregunta: la producció amb direcció escènica de David McVicar del 2010 és la meteixa del 2004 amb Antonio Pappano? És que em faig un lio. El DVD de la ROH (EMI) amb Terfel, Alagna, Gheorghiu, Keenlyside i Koch està gravat al 2004 i editat al 2010. Si és aixi aleshores estic d’acord en que que la producció, des del punt de vista escènic, és globalment molt i molt millor que la d’ahir, que la veritat no vaig veure gens “faustiana” i amb recursos i detalls vulgars.

    Avui totalment d’acord. Irregular Nézet-Séguin, del que conec amb moltes millors prestacions, i efectivament ell i cor van estar fatal en la “kermesse”, millorant ostensiblement al quart i cinquè actes. Respecte de Kaufmann: tant en el “je t’aime” com en la “présence” de “Salut! demeure chaste et pure…” els aguts estan perfectament col.locats, són poderosos, però a la resolució utilitza una mena de “glissando” exegerat i el timbre de veu passa per diferents colors, no del tot agradables. No sé, potser una apreciació particular meva i vagi per davant que no sóc gens expert en el tractament de la veu.

    Tambè jo crec que en el Liceu em disfrutat del millor Faust vocalment parlant. Beczala i Stoyanova impresionants! Els dos aguts esmentats abans, al Liceu van sonar sencillament perfectes.

    El canvi d’ubicació de l’escena de l’esglessia doncs no l’entenc, com tampoc que s’hagi prescindit de l’escena completa de Walpurgis. Aviam si entre uns i altres deixen en pau al “Faust” i algun dia el podem veure sense talls, que no hi ha manera. Fins i tot en la producció de la ROH va i tallan l’escena de la casa de Margarite.

    Per cert, que a la mateixa hora que més o menys tocava veure i escoltar el ballet al MET s’estigués veien un altre “ballet” per la tele no justifica que ens el pispin. Dic jo. 🙂

    M'agrada

    Respon
  20. Xavier C.

    Si he de defensar-la jo ja podeu donar l´extrema unció a aquesta producció, però com sembla que he estat a l´únic a qui ha fet el pes, si més no dir que el salt temporal que tant poc us va agradar jo el vaig trobar força encertat. Si tot és un somni del vell Faust, no es normal que la seva memòria vagi a buscar la seva estimada als seus records de joventut? Amb tot el respecte però per a que se m´entengui: què ha de somiar? amb una vella com ell? Respecte als canvis d´ubicació d´escenes com l´església, tres quarts del mateix: si tot és un somni de Faust i ell no s´ha mogut en tota l`òpera del mateix lloc, trobo coherent que gairebé tot tingui lloc al mateix laboratori on es troba. I els somnis ja sabeu com son: que vas de les coses naïfs i cursis (les joies de la Catafiore, o la Margarite del vestit antilíbido de Joaquim) a les coses que t´angoixen (Walpurguis), sense que hi hagi gaire ordre ni concert, i sense que acabis de tenir molt clar -tret del fet que et repugnen- què són exactament aquells éssers que ballen al teu voltant. Faust és una història tant inversemblant, amb el senyor dimoni que se´t presenta per fer-te jove de cop i volta, que deixar-ho tot com el somni d´un vell amargat em sembla l´única cosa que pot donar-li una mica de credibilitat. Està clar que deu ser molt dolenta quan no us ha agradat a cap de vosaltres, però – per això tenim els colors- jo li vaig comprar la història a senyor McAnuff sense cap mena de dubtes. Res més: visca el Barça!

    M'agrada

    Respon
    • Josep Olivé

      Hola Xavi, no, no, no…Faust no té cap somni. Tot el que li passa no és fruit de cap somni sino sencillament el compliment del pacte que estableix amb el diable. Aquest estarà al seu servei en la vida terrenal, i Faust haurà de servir al diable a l’altre vida. Un dels serveis que li afereix el diable, a petició expressa del mateix Faust és tornar a ser jove, a sentir com un jove, a estimar com un jove i a disfrutar de la vida com un jove, i més que un salt al passat es tracta de la recuperació de la joventut, i és per això que l’alteració del temps i d’escenes no té massa sentit i encara que plausible és arriesgat. Tingues en compte a més que l’òpera de Gounod tan sols fa referència a uns quans epidodis (no tots, ni molt menys!) molt concrets de la primera part de l’obra de Goethe. De totes maneres, si suts satisfet d’una representació fantàstic, no? 🙂 🙂 🙂 Salutacions cordials.

      M'agrada

      Respon
      • Xavier C.

        Hola Josep! És que si em va agradar la proposta de McAnuff és precisament per això: perquè en comptes de provar de donar credibilitat a una història impossible la reconverteix en un somni. En el Faust de McAnuff res és veritat: ni se li apareix el diable, ni fa cap tracte amb ell, ni recobra la joventut, ni coneix cap Marguerite, ni aquesta puja al cel, ni res de res. Simplement els Faust desesperat de 1945 pren un beuratge per suïcidar-se, i a les portes de la mort té una al·lucinació tan meravellosa com la tradicional història de Faust que coneixem. Jo vaig entendre així la proposta de McAnuff. I em va resultar una nova proposta molt interessant. Ja veig que, malauradament per ell i per tots vosaltres, només m´ho va semblar a mi. Un altre dia serà!

        M'agrada

        Respon
    • Josep Olivé

      Continuu una miqueta més, si m’ho permets, ja que és un tema que sempre m’ha interesant moltissim i no saps com aprecio la teva entrada.

      Considero Xavi una errada recórrer al somni per a donar a entendre una història magistral i cabdal de la literatura romàntica que s’explica per si mateixa. Que no és creible? És clar que no, és literatura romàntica, pura i dura, en la que ens hem d’endinsar en el seu imaginari, no en la seva credebilitat. Quina credibilitatat tenen els poemes fantasmals (en el bon sentit de la paraula) del romàntic anglès per excel.lencia Lord Byron? Doncs tanta com la del Faust de Goethe. I sense pertanyer a aquest tipus de literatura, quina credibilitat té el “Don Quijote”? Quina és la de “Harry Potter”? No transformem en somnis el que és de per si una bella història, magistralment explicada pel seu autor.

      Ara si, me callo. 🙂

      M'agrada

      Respon
        • Xavier C.

          Jo no, tot i que tampoc farem d´això casus belli. El que diu Josep em recorda el que deia l´altre dia no recordo qui sobre Don Giovanni: no cal tocar res, que ja és prou genial tal com és. I em sembla molt bé, però a mi també m´agrada que se´n facin relectures. Algunes les trobo reeixides i crec que les enriqueix i millora. Aquesta podria ser una. La del Giovanni de l´Scala, per exemple, a mi no em va funcionar ni amb les explicacions.

          Respecte a la versemblança, totalment d´acord amb vosaltres. No és necessari que les obres siguin creïbles. Poden no ser-ho i no passa res ni perden per això cap de les seves virtuts (tot i que, ves per on, sovint i a poc que puguin, els autors miren de fer-nos creure que el que ens expliquen és veritat tot i que tots sapiguem que no ho és. Sense anar més lluny, el Quixot que comenta Josep. El Harry Potter no sabria dir-ho, que no el toco gaire 🙂 ) . Però jo no veig cap mal a mirar de rellegir el Faust o qualsevol altra obra si, respectant l´obra original, podem readaptar les coses que des de la nostra visió del segle (ja) XXI més ens grinyolen.

          Ah, i Josep: no callis, amic meu, no sigui cas que se´t faci una úlcera!

          M'agrada

        • Josep Olivé

          Ei, Xavier, que al Faust no grinyola res, que és una obra mestra! Més aviat són els nostres temps els que grinyolen! De veritat que t’ho dic!

          Que és una obra que dona molt de joc? I tant. De qué sino han anat a parar a ella tants compositors? Que se la pot canviar d’espai i de temps mantenint el pols de la narració de Goethe? I tant! Pero Xavi, que tot sigui el producte d’un somni és xafar precisament l’ànima de Faust i l’esperit del diable!

          Lo de que em callava era només per lo que quedava del dia d’ahir, com has pogut comprovar… hahahahah… 🙂

          M'agrada

  21. Montserrat tur

    Realment ahir vaig disfrutar molt amb el Faust del Met. En conjunt molt disfrutable en l’apartat de les veus, no tant amb la posada en escena, de totes formes ja la voldria al Liceu. Joaquim estic d’acord que estàn fantastic Jonas Kaufmann, no crec que sigui el paper que l’hi escau millor , jo també el prefereixo amb Werther. Jo ès que tinc el cort dividit entre Kaufmann i Beczala i pel meu gust , aquest ùltim té la veu més adecuada per el rol de Faust. Ara haurem d’esperar la Manon del mes d’Abril per poder comparar quin ès el millor Des Grieux, serà tot un repte per Beczala , doncs Kaufmann ès un insuperable Des Grieux (es una opinió molt personal). Crec que ès una bona idea fer una trobada d’infernemlaires m’hi apunto.

    M'agrada

    Respon
  22. Marta B

    Per part meva crec que va valdre la pena anar fins a Barcelona per veure aquest Faust. Potser no és el millor Faust de la història de l’òpera, però renoi! estava força bé. Per a mi el millor va ser en René Pape, en JK també va estar molt bé, sobretot al segon acte amb el “je t’aime” va ser increïble. La Marina Poplavskaya amb va agradar força, trobo que es va implicar molt en el personatge i això la va fer creïble. El tercer acte no se’m va fer gens pesat, em vaig implicar tant en els personatges i la trama que el temps em va passar volant.

    Pel que fa a la direcció musical no em va dir res fins al 4t acte que la vaig trobar més enèrgica.

    En quan a la posada en escena la vaig trobar molt pretenciosa, un “quiero y no puedo” Potser en una primera lectura l’òpera Faust pot semblar nonya, però si és una lectura en profunditat pot donar molt de joc.

    Això de la trobada d’infernemlaires ho trobo força bé, ja podeu comptar amb mí!

    M'agrada

    Respon
  23. Rosa M. Martín i Ros

    Estic d’acord amb tu, Joaquim, en considerar la producció del “Faust” del MET dolenta, però millor que la de la Bastilla, que era horrorosa. La millor actual sembla ser la del Covent Garden de 2004, gravada en DVD i que vam veure aquest any en cinema en aquest repàs del “Faust” que diferents teatres d’òpera han fet aquesta tardor. El vestit de Margarida era antilíbido i carrincló. René Pape, ja ho dius tu, el millor.
    La versió del Liceu va ser de les millors que s’han fet la tardor del 2011, d’acord, però prefereixo Pape, i amb molta diferència.
    M’agrada molt la teva proposta de fer una trobada aquesta primavera.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No sé com era el faust previst inicialment al Liceu, però no em diguis que no hagués estat ben lluit ser el teatre que oferia el millor Faust de la temporada?. Competint amb ROH, ONP i MET i ser els millors és quelcom veritablement important. Una ocasió perduda per una presa de decisions més política que realment estalviadora.
      Algun dia sabrem la veritat d’aquesta pífia, però quan la política interfereix en l’art, una pífia garantida.

      M'agrada

      Respon
  24. dandini

    Doncs una cosa es que en aquestes versions cinematogràfiques tot el so estigui magnificat en les veus en general i que l’orquestra soni poc nítida.Ara si realment hi ha un tècnic de so que va regulant el volum a discreció per amagar nyaps em sembla que ja m’emprenya més.Efectivament en el Siegfried vaig tenir la mateixa sensació.Tant al final del primer acte amb Jay Hunter Morris com a la darrera escena en un parell d’aguts de la Deborah Voigt(evidenment el temible Do inclós)em va semblar que hi havia manipulació del volum.

    M'agrada

    Respon

Deixa una resposta a Kenderina Cancel·la la resposta