El bufón don Sebastián de Morra (1644) Oli de Diego Velázquez. Museu d'El Prado (Madrid)
Ens hem quedat sense el tan anhelat programa Zemlinsky, orfes com estem de veure representades les òperes de tota una colla de compositors que aixoplugats en el post romanticisme de principis del segle XX van crear tot un món sonor nou i fascinant. Parlo de Zemlinsky, però també de la colla catalogats com a “degenerats” per les lluminàries del règim nazi que els van estigmatitzar sota el segell de “Entartete Musik” (música degenarada) i que entre d’altres agrupava a Schreker, Korngold, Krenek, Braunfels, Goldschmidt, Hindemith o Eisler.
Ara que teníem l’oportunitat de veure representades Eine florentinische Tragödie (Una tragèdia florentina) i Der Zwerg (El nan), ambdues mai representades al Liceu, una visió encarcarada i poc estimulant del que ha de ser la gestió cultural, va voler sacrificar-les ja que semblaven menys comercials i al final aparentment arreglat el conflicte, hem perdut bous i esquelles. Espero que aquest doble programa s’acabi programant en una propera temporada del Liceu i d’aquesta manera podrem gaudir de dues òperes que estic segur haguessin agradat molt, alhora que deslliurar-nos de l’estigma vergonyant que la seva retirada del cartellone ha provocat.
Jo avui vull portar a IFL, Der Zwerg, l’òpera inspirada en un conte d’Oscar Wilde (L’aniversari de la Infanta) i estrenada el 22 de maig de 1922 a l’Stadttheater de Colònia sota la direcció d’Otto Klemperer. Properament parlarem de La tragèdia florentina.
Alexander Zemlinsky va néixer a Viena el 14 d’octubre de 1871. La seva família paterna procedia d’Hongria i eren catòlics (el cognom original era Semlinski), el pare d’Alexander que va néixer a Viena, es va casar amb una jueva sefardita, nascuda a Sarajevo, filla d’un jueu i una musulmana de Bòsnia. Quan Alexander va néixer tota la família s’havia convertit al judaisme. L’aristocràtic von que anticipa el cognom patern és una invenció del seu pare.
Alexander va entrar a estudiar al Conservatori de Viena al 1884 i hi va romandre fins el 1892, rebent classes, entre d’altres, d’Anton Bruckner. Les primeres composicions de Zemlinsky van cridar molt l’atenció de Johannes Brahms que es va convertir en un gran defensor de la seva obra i el va ajudar a començar a publicar les seves obres.
En aquells primers anys va fer amistat amb Arnold Schömberg a qui va donar classes de contrapunt i amb qui també es van emparentar en casar-se amb la seva germana Matilde Zemlinsky.
Al reconeixement a la música de Zemlinsky es va afegir Gustav Mahler que va dirigir l’estrena de la seva segona òpera “Es war einmal” (temps era temps) a l’ôpera de Viena l’any 1900.
Aquell mateix any va conèixer a Alma Schindler, una alumna de la que es va enamorar i amb qui va iniciar una relació que es va veure estroncada quan la família d’Alma no va veure amb bons ulls la relació, ja fos per la poca repercussió internacional de la carrera de Zemlinsky, ja fos per la seva lletjor física. Aquest trauma és molt possible que motivés anys més tard la composició de Der Zwerg. Alma Schindler esdevindria pocs anys més tard Alma Mahler.
Zemlinsky va casar-se al 1907 amb Anada Guttmann, amb qui no va ser gens feliç. L’any 1930, un any després de la mort d’Anada, va contraure segones núpcies amb un altre alumna seva, 29 anys més jove, Luisa Sachs, amb qui es pot afirmar que va ser feliç fins la mort del compositor , el 15 de març de 1942 a Larchmont (Nova York). Zemlinsky amb la pujada del nazisme va marxar de Berlín on havia aconseguit una plaça al Conservatori, per tornar a Viena, però finalment al 1938 va emigrar als Estats Units on va impartir la docència a les Universitats de California a Los Angeles.
Retornant a la trista i desagradable ruptura amb Alma, sembla ser que el trauma va inspirar-lo a composar una òpera basada en el conte de Wilde, on un nan de la Cort espanyola que serveix de regal en l’aniversari de la Infanta, se’n enamora sense ser coneixedor de la seva lletjor i deformació física, car no ha vist mai la seva figura reflectida en lloc. No cal dir que la Infanta en saber les intencions del nan, se’n burla amb tanta ironia i crueltat, que el nan un cop ha vist reflectida la seva imatge en un mirall, mort fulminat per un atac al cor.
Aquest tema va ser emprat també per Frank Schreker en la seva òpera “Die Gezeichneten”. Segons he llegit en l’esplendit apunt del Castell de Barbebleue dedicat a aquesta òpera, Schreker havia de ser el llibretista però li va agradar tant l’argument que va decidir posar-hi música. Aleshores Zemlinsky va encarregar el llibret a Geirg Klaren.
Aquesta trama tan punyent i alhora viscuda, serveix a Zemlinsky per crear un món de fascinació sonora exuberant, no exempt de molta amargor i lirisme, que necessita de veus punyents i resistents, amb capacitat per emocionar i resistir les sotragades sonores, sobretot el personatge del nan quan descobreix la seva figura en el mirall, que el portarà a l’amarga i trista mort.
Zemlinski, en contra del que van fer altres musics de la seva generació, mai va renunciar a la melodia i al llenguatge tonal, si bé al final de la seva carrera va emprendre un gir abandonat el post romanticisme, per experimentar en nous camins que el portarien a un neo classicisme i al jazz.
De ben segur que quan escolteu El nan us recordarà en molt moments el llenguatge sonor de Richard Strauss o del seu admirat Mahler, i també podreu intuir en alguns ritmes hispanitzats, sense caure mai en el folklorisme . Tota una experiència que de moment ens haurem de conformar escoltant.
Aquí teniu el final des de que el nan descobreix la seva imatge al mirall i l’angoixant desesperació que el conduirà a la mort.
Us deixo una versió en forma de concert provinent del Concertgebouw d’Amsterdam amb un repartiment poc conegut però excel·lent, encapçalat per la direcció musical d’un magnífic Edo de Waart i amb Douglas Nasrawi cantant la part extenuant del nan i Claudia Barainsky la part de la cruel Infanta Doña Clara.
Alexander von Zemlinsky
DER ZWERG
Claudia Barainsky (Donna Clara, sopraan)
Geraldine McGreevy (Ghita, sopraan)
Scott Wilde (Don Estoban, bas)
Douglas Nasrawi (Der Zwerg, tenor)
Mojca Erdmann (Erste Zofe, sopraan)
Nina von Möllendorff (Zweite Zofe, sopraan)
Cécile van de Sant (Dritte Zofe, mezzosopraan)
Judith van Wanroij (Erstes Mädchen, sopraan)
Anitra Jellema (Zweites Mädchen, sopraan)
Vrouwenkoor
Radio Filharmonisch Orkest Holland
Diecció musical: Edo de Waart
13 de novembre de 2004
Concertgebouw d’Amsterdam
ENLLAÇ:
https://rapidshare.com/files/122681845/Der_Zwerg__Zemlinsky_Amsterdam_2004_.mp3
Aprofito per recordar-vos (ja ho anuncio a l’apartat de conferències a l’agenda a la columna de l’esquerra), que el proper dulluns 16 d’abril a l’Hotel Espanya del carrer Sant Pau de Barcelona, al costat del Liceu, i a dos quarts de vuit del vespre, el Grup Wagner dels Amics del Liceu, organitza una conferència amb el títol de Visions sobre E l nan, amb projeccions de fragments d’aquesta òpera i amb la intervenció del crític Xavier Cester, que de ben segur ens ajudarà a coneixer millor aquesta bellíssima òpera i el seu oblidat o més ben dit, desconegut compositor.
Si voleu assistir a aquesta projecció i conferència, us heu de posar en contacte amb Amics del Liceu
Tarifes per a les projeccions
Socis d’Amics del Liceu: gratuït
No socis : 4€ (menors de 30 anys, 2€)
Acompanyant de socis protectors/benefactors :gratuïtAmics del Liceu
La Rambla, 73, 1r 1a
E-08002 Barcelona
Tel. +34 93 317 73 78
Fax: +34 93 302 25 87
info@amicsliceu.com
IN FERNEM LAND 
Agrait com sempre, però un matís: la relació entre Alma Schindler i Zemlinsky no s’estronca per la pressó familiar. Sí és cert que la família planteja un certs dubtes sobre la projecció de Zemlinsky com a compositor però la relació s’estronca a la tador de 1901 quan ella coneix a Mahler i s’hi acaba casant el 9 de març de 1902. Aquest és el detonant (també típic recurs dels flirtejos i dels enamoraments del’Alma Mahler). De fet, ella era la seva alumna i els seus lieder n’assumeixen el llenguatge (com també ho fa de Wagner i, en alguns girs, de Liszt).
M'agradaM'agrada
Es més crec que tampoc es coneixen l’any 1900, es coneixen abans no recordo si el 1897 o el 1899 però està ben bé un parell o tres d’anys com alumna sevaon tabé coincideix amb en Schönberg.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquests aclariments.
M'agradaM'agrada
Tenia moltes-moltes ganes d´aquesta òpera; i si, després del comentari del Sr. Medina d´aquesta nit, me la presentes amb una explicació tan interessant i una imatge tan fascinant, llavors m´entendreixo del tot i me´n recordo de la santa mare de segons qui. Quins cabr…
M'agradaM'agrada
La visió del quadre de Les Menines de Velázquez sembla ser que va ser també un motiou inspiratori, tot i que allà no hi ha cap nan masculí, per aquest motiu m’ha semblat més oportú encapçalar l’apunt amb el bufó Sebastián de Morra, també de Velázquez i adient a la temàtica d’aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Sí, almenys podrem sentir-la, ja que no veure-la. El “pitjor”, és el final, que trobo d’una cruesa infinita: quan el nan mor i la princesa se n’assabenta, es queda tal qual, com si li diuen que plou, i (com que el nan havia estat un regal que li havien fet) demana fredament: “En el futur, que qui vingui a jugar amb mi no tingui cor”.
Una puntualització: a Les menines sí que hi ha nan: el personatge de l’extrem dret, el que posa el peu sobre el gos, és un nan (i un nen): Nicolasito Pertusato. Porta grenyes, però era un nan. Potser l’ambient de nan i serventes amb la infanta inspira els autors. Ara, el de Morra dóna millor el tipus de nan trist i compungit. tampoc no és que sigui molt lleig, però ja està bé.
M'agradaM'agrada
Perquè quan li diuen que ha mort, li diuen que se li ha trencat el cor… Llavors és quan decideix que millor no tenir-ne, per si de cas. Com ella, vaja.
M'agradaM'agrada
Et veig molt puesto en aquesta òpera. Saps on puc trobar el libretto? Si un plau, un on no surti Die Flamencosingerin von Spanien 😀
M'agradaM'agrada
Cert això de Nicolasito Pertusato, però no l’he utilitzat ja que es tracta d’un nen i no s’escau a la història..
El final de l’òpera fa molt mal.
Diumenge passat vaig veure una versió escenificada, molt digne, procedent del Teatre de Trieste. La llàstima és que era en italià, i vulguis o no, no deixa de ser una targiversació. Ara amb el sobretitulat hem guanyat molt.
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim, no se me había presentado el momento de escuchar esta ópera pero hace tiempo que iba detrás, aprovecharé el enlace para descargarla.
M'agradaM'agrada
La versión que grabó James Conlon para la EMI tiene un reparto con cantantes de renombre. Esta que ofrezco no, pero la dirección musical me parece espléndida.
La obra es una joya, como también lo son La tragedia florentina i Der Traumgörge
M'agradaM'agrada
El que estem sentit em sembla molt atractiu. Gràcies, Joaquim. No faltaré a la cita del dilluns i de pas podríem proposar al Cester o al Radigales que facin programes televisius de les òperes que tan bé preparen a les conferències!
M'agradaM'agrada
Programes televisius, dius? a la BBC oi? 😆
M'agradaM'agrada
Um bom trabalho sobre o compositor e essa ópera pouco conhecida. Parabéns!!
M'agradaM'agrada
Obrigado José Carlos. Es un placer verte por aquí.
M'agradaM'agrada
L’ha he escoltada tota, l’he trobat molt interessant, hi han paisatges musicals de gran bellesa, Veure-la al Liceu hauria estat el gran esdeveniment de la temporada. Malauradament hem perdut l’ocasió i no sabem si en tindrem un altre. Tinc una ràbia que….en fi val més callar.
M'agradaM'agrada
Vista ens hagués agradat MOLT.
La música de Zemlinsky necessita més d’una escoltada per ser gaudida.
M'agradaM'agrada
Magnífico, muchas gracias.
Nos conformaremos con el audio mientras seguimos esperando la destitución del responsable de este lamentable asunto
M'agradaM'agrada
Tema espinoso. Veremos
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, per les explicacions i l’àudio. Aquesta òpera no la conec, tampoc tenia previst anar-la a veure, però ara que estic començant a escoltar-la, crec que m’hauria agradat força.
M'agradaM'agrada
Jo t’hagués convençut per anar-hi, n’estic segur.
Ara si la tornen a programar no tens excusa.
M'agradaM'agrada
Segur que si que m’hauries convençut i, evidentment, ara que ja l’he escoltat tota, tinc ganes de veure-la, doncs m’ha agradat moltíssim. Per a mi ha estat tota una descoberta. A veure si en un futur no massa llunyà les tornen a programar.
M'agradaM'agrada
Gracias por el enlace… le tenía ganas al Zwerg. Llamé ayer para reservar plaza para la proyección (hasta ayer no sabía seguro si podría ir) y ya no hay sitio. Me han apuntado a lista de espera.
Cachislamar…
M'agradaM'agrada
Tendrán que habilitar otra sala, ya verás como podrás ir.
M'agradaM'agrada
Joaquim, debe ser la maldición del enano, por que ya es mala suerte que justamente nos cancelen el Zemlinsky.
par de besos
M'agradaM'agrada
Más que mala suerte, querida Pilar, es una operación perfectamente planeada, con nocturnidad y alevosía.
Besos de vuelta, criatura.
M'agradaM'agrada
No ha pogut ser al Liceu, no podrà ser tampoc el dilluns, doncs gràcies a IFL finalment podrà ser, si…però a casa! Ja me l’he baixat!
En el seu dia “Una tragèdia florentina” ja em va agradar molt i és ben veritat que estem amb un llenguatge molt straussia i mahlerià. I el rerafons dels contes d’Oscar Wilde sempre és molt sugestiu, contes tots ells que tenen la mateixa àcida ironia que tenia ell mateix com a persona. Intereressants tambè les dades personals. He vist que actua avui en Radu Lupu i amb Schubert…vaig…no vaig….vaig….no vaig…vaig!
M'agradaM'agrada
Ja m´estranyava a mi que hagués de fer res al Palau el bo de José Sacristán
M'agradaM'agrada
…un, que un teclaferit… 🙂
M'agradaM'agrada
Ja ens explicaràs com ha anat en Lupu,
La historia del nan fa mal.
M'agradaM'agrada
Radu Lupu és un pianista extraordinari…que fa de les seves! Em vaig decidir a anar-hi en quan vaig saber que tocava molt de Schubert. Palau ple. Quan dic que fa de les seves vull dir que el seu piano romàntic (és lo seu) és molt personal, a vegades massa, i tant li pots sentir interpretacions magnífiques com de molt estranyes. És ell, és Radu Lupu. I aixi va ser tambè ahir. Els Impromtus op.142 van sonar absolutament estranys, sobre tot l’últim. Els va tocar bé? Impossible dir-ho! No ho sé! El que si sé és que els va tocar com li van sortir dels…dits! En canvi en la impresionant sonata op.42 va estar sencillament impresionant. La quintaesència romàntica! Va oferir només un bis, un altre impromptu. Però no sé que em passa amb aquest pianista que agradant-me molt sempre crec que em podria oferir més. Ara, jo us dic una cosa: en el 4rt de Beethoven, de lo més meravellós en piano concertant que s’ha compossat, no hi ha qui li estossegui, i mireu que he escoltat aquesta obra per pianistes i pianistes.
M'agradaM'agrada
Acabo d’escoltar una crítica de Xavier Cester per Catalunya Música i m’ha deixat sense saber realment si sí, o si no. Una mica com la teva, ja que aquesta faceta desconcertant de Lupu en un mateix concert no deixa de ser desequilibrant, oi?
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, per tot. Les dades biogràfiques, l’explicació de l’argument i de l’obra de Wilde en que es basa i la gravació. L’he sentit i m’ha agradat molt. La música d’aquest moment té molt a dir i en coneixem poca a casa nostra. Ha estat una veritable pena perdre-la aquest any.
M'agradaM'agrada
Esperem recuperar-la ben aviat 😥
M'agradaM'agrada
No em funciona el “respon” aixi que et responc amb aquesta entrada.
Efectivament, no és la primera vegada que em passa amb aquest pianista el trobar-li certa irregularitat en un mateix concert. No m’agrada fer comparacions, però l’ombra de Sokolov és moooooolt allargada… 🙂
M'agradaM'agrada