INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

LICEU 2014/2015: I DUE FOSCARI

Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades  d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: REQUIEM DE VERDI (Monastyrska-Rachvelishvili-Kaufmann-Abdrazakov;Thielemann)

OFS_vorpros-2015_2nd_web-page-001

Avui una de les perles d’aquesta Setmana Santa 2015, la Missa de Rèquiem de Giuseppe Verdi amb un quartet solista estel·lar, la Staatskapelle de Dresden, el Cor de la Bayerischen Rundfunks i Christian Thielemann dirigint.

Com acostuma a passar quan s’espera molt una cosa, és probable que us acabi decebent una mica, molt o potser gens, hi haurà qui dirà que li manca italianitat, de fet no hi ha ningú sobre l’escenari que en sigui d’italià, però jo he trobat en mig de totes les peques que segurament pot tenir aquesta versió, coses bellíssimes de direcció i de cant, detalls de qualitat en els duos soprano/mezzo, a banda dels habituals refilats kaufmannians. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A ROMA (Meli,Hvorostovsky,Monastryrska,Zajick, Giordano;Pappano)

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Si ahir feia esment de la importància de la direcció musical del mestre Antonio Pappano en l’èxit assolit en les representacions de Don Carlo a la ROH, avui, en la imponent versió de concert de l’òpera Un ballo in maschera que protagonitza l’apunt i que es va celebrar el dia 10 de juny al Parco della Musica de Roma, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, Antonio Pappano va assolir, al menys per a mi, el grau màxim de l’excel·lència directorial, construint una versió absolutament fascinant, apassionada, intensa i fins i tot diria que violenta i tràgica, de la gran opera verdiana.

Ni en aquells sempre problemàtics canvis sobtats d’atmosferes amb que Verdi ens sacseja entre la tragèdia i la comèdia, Pappano va caure en el parany, com si els succeeix a altres directors, de suavitzar i alleugerir la tensió amb les intervencions del sempre crispat patge o els conspiradors burletes. Pappano sotmet a l’oïdor/espectador a una constant tensió des de els inquietants acords inicials, fins la climàtica reconciliació final. Esment especial per tota l’escena d’Ulrica, genialment dirigida,

o per l’extraordinari segon acte, d’una exaltació romàntica i passional veritablement emocionants. Continua llegint

EL NABUCCO DE PLÀCIDO DOMINGO A LA ROH

Plácido Domingo (Nabucco) a la ROH Coven Garden de Londres, producció de Daniele Abbado

Plácido Domingo (Nabucco) a la ROH Coven Garden de Londres, producció de Daniele Abbado

Ja el tenim aquí, encara ressona la polèmica del seu insuficient Germont al MET i la setmana passada va fer front a Nabucco a la Royal Opera Covent Garden, amb la mateixa  producció vista a la Scala i ja comentada a IFL i que veurem properament al Liceu, amb la mateixa Abigaille que a Milà, l’explosiva, però d’ona expansiva limitada Liudmyla Monastyrska, i un equip encapçalat per un baix justet com a Zaccaria, Vitalij Kowaljow, un baix lamentable com a Gran sacerdot, Robert Lloyd, una correcta, sense més, Fenena de  Marianna Pizzolato i un Ismaele barroer d’Andrea Carè.

La direcció de Luisotti, com a la Scala és de temps arbitraris, amb tendència als volums exagerats, amb una orquestra i cor en magnífica forma, però l’interès de la proposta rau en la versió de Domingo en un nou intent de fer història com a baríton, o més ben dit, cantant de baríton.

Potser perquè va ser el primer i en aquestes alçades de la carrera un any és molt, el primer experiment baritonal verdià continua sent el millor, i Simon Boccanegra romandrà de ben segur com el rol més ben resolt. Els intents posteriors amb un Rigoletto per oblidar, el Germont  o el Foscari, Athanael de Thaïs, a part, em semblen com ja he manifestat en més d’una ocasió, intents d’allargar una llegenda vocal a la que tot això ni li fa cap falta. Continua llegint

EL VÍDEO DEL NABUCCO A LA SCALA (Nucci-Monastyrska-Kowaljow-Antonenko-Simeoni;Luisotti-Abbado)

Leo Nucci-Liudmyla Monastyrska-Veronica Simeoni-Aleksandrs Antonenko. Producció de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Leo Nucci-Liudmyla Monastyrska-Veronica Simeoni-Aleksandrs Antonenko. Producció de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Una setmana després de publicar l’apunt de la transmissió per la TV italiana i també als cinemes de mig món, del Nabucco de Giuseppe Verdi des de la Scala de Milà, us porto el vídeo d’aquella representació.

No cal afegir gaires coses a les ja dites i amb posterioritat generosament comentades en el corresponent apunt, tant que fins i tot va motivar un apèndix amb un ventall d’Abigailles a triar a discreció.

Estic convençut que a molts us farà il·lusió eternitzar-la  a la memòria de l’ordinador o en un DVD, i visionar-la, no sé si moltes vegades, o aneu a saber, potser amb la ponderació que els anys atorguen a moltes coses i sense saber el que ens espera en un futur, qui sap si aquest Nabucco que ara em sembla correcta, però lluny dels meus referents, ho arribi a ser, davant d’una mediocritat futura molt més que previsible. Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint

LA TEMPORADA DE LA SCALA AL CINEMA: NABUCCO

Teatro alla Scala, Nabucco - producció 2013 de Daniele Abbado

Teatro alla Scala, “Va pensiero” Nabucco – producció 2013 de Daniele Abbado Fotografia Rudy Amisano

Creia sincerament que aquest Nabucco del bicentenari podria enlairar el llistó de les darreres òperes verdianes, hi havien sobre el paper alguns aspectes que deixaven albirar-ho, malgrat que mai vaig arribar a pensar que pogués desbancar aquelles representacions ja llunyanes (com passa el temps!) de l’any 1987 amb Muti en estat de gràcia dirigint a Bruson, Dimitrova, Burchuladze, Beccaria i Pierotti.

Encara és l’hora que escolti una direcció de Luisotti que m’agradi de veritat. No crec que la direcció musical d’aquest Nabucco honori a aquesta òpera tan scaligera, tan plena de significat, també musical. Luisotti està massa lluny de dirigir amb la grandesa, elegància i èpica que aquesta partitura necessita a la Scala, on el referent en l’esmentada edició de 1987 amb Riccardo Mutti és massa present malgrat els anys transcorreguts. Luisotti opta més per la precipitació que no pas per l’agilitat. Tampoc m’ha agradat que massa sovint utilitzes un volum exagerat que no sé si a la sala ha arribat a tapar als cantants, confonent tremp amb decibels. Continua llegint

LA GALA RICHARD TUCKER 2012 (vídeo)

Gala Tucker 2012 El passat 11 de novembre de 2012 va tenir lloc en el Lincon Center de New York la Gala Richard Tucker que anualment és celebra en honor al gran tenor nord-americà i que reuneix a cantants consagrats i altres joves que tot just inicien la carrera que han estat becats per la Richard Tucker Fundation. L’edició del 2012 potser no passarà a la historia com una de les més brillants, però us permetrà gaudir d’algunes perles imprevistes. No va ser una gala reeixida en qüestió d’aguts, aviso, i la transmissió televisiva ens va privar d’alguns fragments, potser millor, ja que l’emissió no era en directa i van creure convenient (potser, que consti) evitar-nos patiments innecessaris. Entre les coses més interessants hi ha una mezzosoprano molt jove, Jamie Barton, que canta l’ària de Leonora de La Favorite de DonizettiContinua llegint

EL MET AL CINEMA: AIDA

Roberto Alagna (Radames) a l'escena del triomf de l'acte 2on d'Aida. Producció de Sonia Frissell (MET).

Roberto Alagna (Radames) a l’escena del triomf de l’acte 2on d’Aida. Producció de Sonja Frissell (MET).

Una setmana després d’assistir a la representació de un Ballo in Maschera, ahir vam tornar al MET virtual de les emissions cinematogràfiques per, assistir a una representació d’un altre òpera verdiana, la popular Aida i en la producció cecilbedemillesca estrenada l’any 1988, deguda a Sonja Frissell.

Em resisteixo a pensar que Aida no es pugui representar de manera efectiva, intel·ligent i teatralment convincent, sense caure amb alguna provocació absurda, en el minimalisme obsessiu de Bob Wilson o en la grandiloqüència de cartró pedra, veritablement monumental però buida de qualsevol treball psicològic dels personatges.

Malgrat tots els clixés i la paràlisi creativa d’una producció tan monolítica,  el producte funciona molt bé si els cantants funcionen i el cast d’ahir oferia moltes garanties, al final no del tot satisfetes, de funcionar. I si la setmana passada tenia dubtes de la viabilitat verdiana dels cantants actuals, dramàticament confirmada després d’escoltar un Macbeth vergonyós des de el Teatro Real, ahir aquesta Aida del MET sense deixar l’hospitalització al menys ens va fer abandonar l’UVI, ens oferia una certa esperança. Continua llegint

EL DVD DEL MACBETH A LA ROH (Keenlyside-Monastyrska-Pappano-Lloyd)

Ahir tarda casolana al voltant d’un DVD operístic provinent de la ROH Covent Garden de Londres.

Es tracta de la retransmissió gravada el 13 de juny del 2011 que es va passar per les sales de cinema i que no vaig veure en el seu moment, del Macbeth de Giuseppe Verdi, amb Simon Keenlyside i Liudmyla Monastyrska encapçalant la producció de Phyllida Lloyd que vam veure al Liceu (Álvarez-Guleghina) i que també va ser enregistrada i comercialitzada en DVD, i la magistral direcció musical d’Antonio Pappano.

La gran sorpresa d’aquestes representacions va ser la soprano ucraïnesa Liudmyla Monastyrska, que està començant a fer una carrera d’impacte als millors escenaris del món (Doña Jimena a Les Arts durant aquests dies, Odabella a Santiago i després a Berlín, Aida al MET i a la Scala, Abigaille a la Scala i la ROH…). Continua llegint