IN FERNEM LAND

L’OBC: EL CANT DE LA TERRA


Ahir vaig assistir al darrer concert de la temporada 2011-2012 de l’OBC i per l’ocasió es va programar un magnífic programa integrat per La rosa als llavis (1936), el grup de sis cançons per a soprano i orquestra sobre el poema del mateix nom que Joan Salvat Papasseit va escriure al 1923 i música d’Eduard Toldrà, de qui abans d’ahir es commemorava el 50è aniversari del seu traspàs. Sense solució de continuïtat es va interpretar El Cant de la Terra (Das Lied von der Erde) sobre poemes de Hans Bethge i música de Gustav Mahler. El concert el va dirigir el mestre Pablo González i va comptar amb els solistes vocals, Elena Copons per cantar l’obra de Toldrà i el tenor Donald Litaker i el baríton Christian Gerhaher, per la de Mahler.

La rosa als llavis és un cicle deliciós de cançons, primorosament orquestrades per Toldrà i que necessita d’una soprano lírica que sàpiga transmetre el caràcter amatori de les sis cançons amb gran dosi de sensibilitat, musicalitat i expressió. Elena Copons és una soprano posseïdora d’una veu que cada vegada que la sento m’agrada més, veient-li moltes possibilitats. Veu carnosa, de bon registre i projecció, àmplia i capaç de fer front a obres de compromís, però caldria que urgentment es poses en mans de algú que l’ensenyi (encara hi son a temps) a fer-se entendre. Jo ni llegint el text del que cantava vaig poder entendre dues paraules seguides i això en un cicle com aquest, lluny de les parafernàlies operístiques, és bàsic i essencial que a el públic arribi a entendre amb la màxima claredat, el text del que es canta. És tant important escoltar “Si anessis lluny, tan lluny que no et sabés, tampoc ningú sabria el meu destí.“com donar les notes justes i afinades, i us ben juro que no vaig entendre res i jo estava assegut a tocar de la boca del hemicicle. Imperdonable! i és una llàstima ja que la veu és magnífica, però feria molt bé, si vol fer lied i repertori cambrístic, que treballés en profunditat aquest aspecte.

El mestre Pablo Gonzalez al capdavant de l’OBC va acompanyar-la amb nítida pulcritud.

Immediatament després d’aquest mini homenatge a Toldrà, que jo m’hagués estimat més extens i potser fins i tot amb un concert dedicat íntegrament a la seva obra, va ser el torn del descomunal Das Lied von der Erde.

Si Litaker en alguns moments semblava més un cantant d’òpera de rols secundaris, com l’Herodes de Salome, Gerhaher es va mostrar com un extraordinari liderista que aquest si, transmetia sentiments amb el que deia i com ho deia. A part del control tècnic de la veu, amb mil i un recursos per donar èmfasi i sentit a les paraules, amb una claredat d’emissió sempre proverbial i una capacitat de transmetre sentiments, el baríton alemany fa que el cant i la interpretació s’uneixin en una sola expressió absolutament adient a l’estil i a la intenció de l’autor, mai artificiosa. Grandiós va ser el seu “Der Abschied” conclusiu, cantat amb la dosi justa de desolació i esperança, sense caure en excessos melodramàtics o manierismes empallegosos. Un plaer sensorial.

No fa gaire vaig sentir com algú deia per ràdio que la música no s’ha de interpretar, que s’ha de llegir el que està escrit sense afegir-hi res i que amb això ja n’hi ha prou per transmetre el que l’autor vol. És un tema molt interessant que potser algun dia huaríem de tractar a IFL, però jo no hi estic gaire d’acord, en tot cas em sembla que Gerhaher es va apropar i ens va apropar molt a Mahler.

Per la seva part Donald Litaker va fer front a les inclemències agudes de la partitura amb valentia i algun recurs que de ben segur la seva llarga carrera l’ha ensenyat a emprar en moments complicats, com en el “Mir ist als wie im Traum” del la cinquena cançó. La veu no és especial bonica, però sap emprar-la i projectar-la degudament, donant a les seves cançons l’aire de jovialitat que Mahler va associar a la veu del tenor. El seu cant és segur i ferm, i potser vaig trobar a faltar en els moments que es demana més lirisme seductor, naturalitat en l’emissió. Alguna cosa s’ha de sacrificar en aquesta part, ja que és pràcticament impossible escoltar-la com seria desitjable, a no ser que el cantant sigui un fora de sèrie i Litaker no ho és. No em va fer patir mai, i això ja és molt més que molt.

La grandiosa orquestra que Mahler necessita per acompanyar de manera quasi bé cambrística cadascuna de les cançons, també ha de ser capaç, com els cantants, de transmetre sensacions, estats d’ànim i emocions. L’OBC en mans de Pablo González va sonar esplèndida, amb un so molt equilibrat i tenint sempre molta cura de la qualitat global. Es notava un profund treball d’aquests aspectes, així com una particular dedicació a les parts solistes que farceixen l’obra, i a les que va procurar que lluïssin el més alt nivell possible. I així va ser en especial tota la família de les fustes, que Mahler fa treballar sempre tant i en aquesta obra especialment a l’oboè, ahir a càrrec d’una excel·lent Dolors Chiralt. En aquest aspecte el treball del mestre González em va semblar esplèndid, altre cosa és demanar-li que també sigui capaç d’afegir a aquest pulcre equilibri i curosa sonoritat, un sentiment que trasbalsi en aquells moments que la partitura ho demana a crits.

El comiat final, on Gerhaher ho posava tot i més per trasbalsar-nos, no hagués estat malament obtenir aquest plus que el mestre González no sap o no vol extraure d’una orquestra capaç. Altres mestres que han passat per l’OBC dirigint Mahler ho han fet i no cal esmentar-los, tots els tenim ben presents i han deixant constància que l’orquestra també ho pot fer.

En finalitzar hi va haver un bon èxit, però no memorable, quelcom just segons el meu entendre. El concert va ser un bon concert, però lluny d’aquells que de tant en tant es recorden, i això que de Gerhaher de ben segur me’n recordaré.

La pregunta, un cop acabada la temporada seria: Ha millorat l’orquestra de la temporada 2011-2012 respecte a la de temporades anteriors, o ens hem estancat?.

Vosaltres podeu dir-hi la vostra, la meva opinió em sembla prou clara.

Si voleu veure i escoltar aquest mateix concert (dissabte 2 de juny), premeu AQUÍ i anireu a parar al web de Medici TV on durant 3 mesos es pot veure aquest concert de forma gratuïta

25 comments

    • Josep Olivé

      Curiós. A l’edició impressa el texte de l’entrevista no és ben bé el mateix. No hi surt la referència a la Marinski i per a valoracions de l’orquestra en Pablo González utilitza termes negatius (parla de que no són la “pitxor” orquestra) quan lo lógic i adient donada la qualitat de l’OBC és afrontar la pregunta en termes positius (no som la “millor” orquestra). Sens dubte l’entrevista (sobretot la impressa) és molt interesant i és francament no preocupant sino demolidor les explicacions que dona en relació a l’acústica.

      M'agrada

    • Elio

      Una entrevista interessant, certament. Evidentment l’OBC no és la Berliner Philharmoniker, però jo em pregunto: de debò es pensa el sr. González que amb una orquestra de primer nivell les seves interpretacions serien menys aborrides? Aquest any he sentit dues versions en directe de la 6a de Txaikovsky: OBC/González i Berliner/Thielemann. L’acústica de la Philharmonie és immillorable, i el so de l’orquestra de somni (allà el clarinetista sí que pot tocar “ppppp”!), però això no és el que fa que el públic surti satisfet d’un concert. La música ha d’emocionar i, si l’orquestra té una certa qualitat, la culpa és tota del director si no és capaç de donar vida a l’obra que interpreta. Us asseguro que si els aparellaments haguéssin estat OBC/Thielemann i Berliner/Gonzalez, a Barcelona no haguéssim envejat gens al públic berlinès.

      A l’entrevista diu que circula la sensació que l’OBC és dolenta, i que no enten per què tenim aquest complex. A mi em sembla que no ho ha entès bé. En tot cas la sensació és que ELL és dolent, i potser qui es pensa que l’orquestra no és prou bona és també ell. En aquest blog molts de nosaltres hem deixat constància del nostre entusiasme i satisfacció després de molts concerts de l’OBC, tan pel nivell de l’orquestra com per les interpretacions. Si resulta que quasi mai són els que ell ha dirigit, potser s’ho hauria de fer mirar.

      És poc professional utilitzar l’orquestra per excusar-se de les crítiques, i encara més fer servir l’acústica. Tots sabem que l’acústica de l’Auditori és nefasta, i està bé que algú amb autoritat i que pateix habitualment el problema el denunciï públicament, però no pot ser una excusa. De nou, una bona acústica ajudaria a millorar el so de l’orquestra, ja que els músics es podrien sentir millor, però no podria arreglar una interpretació insípida. La Philharmonie de Munich, on toca l’orquestra de la Radio de Baviera, també té una acústica dolenta (quan li van preguntar què es podia fer per millorar la sala, Bernstein va contestar: Cremeu-la!), i això no ha impedit que sigui una de les millors orquestres del món.

      M'agrada

      • manu

        La acústica de l’Auditori no és nefasta, perquè és una sala viva. Té problemes de retorn que es poden resoldre. Una acústica nefasta seria la del Palau de la Música pel repertori simfònic o la del Liceu, seca i inestable. Heu anat a algun concert dirigit per Gergiev o per Maazel a L’Auditori? Sembla un altra sala. I com bé dius la Philharmonie de Munic és una sala amb més deficiències i l’orquestra no ha empitjorat. Amb tot dono la raó al Pablo que aquest tema és urgent com ho és el tema del concertino. La pregunta és per que carai ningú ho afronta?

        M'agrada

      • Lluis Emili Bou

        Dissenteixo. L’acústica és nefasta. I una patum com Moneo aquí s’hi va ben lluir. Que no us acabi de convèncer el Mestre Gonzàlez no vol dir que no celebrem que s’hagi dit d’una vegada que l’acústica és un bunyol.
        Jo no estic segur que sigui el millor dels directors possibles però em sembla veure molt de partit pres en moltes opinions contràries. I aquesta temporada l’OCB m’ha fet passar molt bones vetllades amb altres directors però també amb Gonzàlez. Per tant no crec que l’OBC sigui una orquestra dolenta ni tan sols mediocre. No és excel·lent però crec que és bona.

        M'agrada

      • Elio

        No se si es poden resoldre fàcilment, però els problemes són greus. He sentit al Gergiev a l’Auditori, i l’acústica seguia sent dolenta. Al segon amfiteatre el so arriba distorsionat i amb poc volum, i no hi ha ni una sola butaca en tot l’auditori on es puguin escoltar de forma decent les veus. Per mi això és prou nefast. Tot i així s’entossudeixen a programar obres vocals i algun espavilat ha decidit que un dels tres eixos de la properà temporada sigui la veu. No només no afronten el problema, encara sembla que s’hi recrein.

        M'agrada

    • És bastant lleig el que diu o com ho diu, el mestre González.
      Els que anem assíduament als concerts sabem que el problema no és l’orquestra i també sabem les limitacions que té avui l’OBC, tot i així ens desfem en elogis quan l’OBC traspassa aquell llindar d’orquestra d’anar fent que en molts concerts, masses, estem caient darrerament.
      No creiem que l’OBC sigui dolenta, més aviat això ho diuen aquells que no s’apropen mai a l’Auditori si no és una orquestra estrangera amb un director de gran renom, aquests no compten.
      Mai he entès com hi ha persones que es desfan en elogis de Christian Gerhaher cantant no sé què a no se on, i que de ben segur no s’hauran apropat aquest cap de setmana a L’Auditori, D’això abans se’n deia ser un snob.
      L’OBC ha donat moltes satisfaccions, però senzillament necessitem un altre director i també que ens millorin l’acústica, però tots gaudim moltíssim amb aquesta acústica dolenta, quan venen orquestres de renom i directors de renom, per tant el principal problema no és l’acústic.
      L’altre dia vaig repassar un concert de fa uns anys, no gaires, tres, i en acabar la resposta del públic va ser d’un entusiasme que aquest any no hem escoltat. Potser ens hem equilibrat tant que estem PLANS.
      Sabeu que em semblen aquestes declaracions? Excuses de mal pagador

      M'agrada

  1. Josep Olivé

    Meravellosa obra de Mahler, que entra dins la foscor (“Fosca és la vida, com la mort”) en el primer lied, que es consola dins de les profunditats de l’ànima (“Jo ploro molt en clos intern de solitud”) en el segon, que veu la llum (“A la calma superficie, del petit llac tot es mostra, emmirallant-s’hi, fantàstic”) al tercer, que es recrea en la bellesa (“El sol daurat circumda les figures, les reflectéis en l’aigua clara”) en el quart, que en el cinquè lied es respon al dessolador primer (“Si la vida no és res més que un somni, per què, llavors, neguit i turment?”), i que en el sisé i últim lied, impresionant, emocionant i colpidor, gairebé el mateix Mahler, en la veu d’un excels Christian Gerhaher, ens diu un adeu d’etern retorn (“De bell nou, i en tot lloc sempre blavegen fulgurants les llunyanies! Eternament!… Eternament!… Eternament!…).

    M'agrada

  2. bocachete

    Jo penso que s’ha estancat. González, com avui per exemple, és pulcríssim, d’una correcció extremada. Avui, ha dirigit especialment bé i deu ser dels millors concerts que li he sentit. Ara bé: a banda de la correcció, etc., li manca això que sempre s’ha comentat aquí, digui’s expressivitat, passió, temperament, força, capacitat de comunicació o el que sigui. Podria ser que li manqués experiència o maduresa, però hi ha directors joves que saben transmetre això, tot i que pugun ser més imperfectes. No sé… Sap greu, però, la situació és similar a quan de Foster vam passar a Martínez-Izquierdo: l’orquestra sonava (i sona) bé, però calia i continua essent necessari, algú que, a partir d’un instrument bo, el faci donar el salt i li doni personalitat i un plus. I això només pot fer-ho un gran director, amb contrastada experiència. Oue va ser qui més s’hi apropà a aquest perfil; la tria de González ens fa anar enrera.
    Totalment d’acord amb els comentaris del concert. L’obra de Toldrà, extraordinària: una obra que s’hauria de sentir arreu molt més sovint. I, realment, la Copons, que diu bé i pronuncia exquisitament el català, no s’entenia res…. Jo diria que Toldrà és un d’aquells músics que, com de tan “conegut” (tot i que només sigui de nom), no valorem ni sentim, i té una obra d’altíssima qualitat, tant aquesta, com les cançons per a piano, l’obra de cambra o El giravolt de maig, que en algun altre lloc ja seria de repertori.
    I Mahler, molt bé; molt millor el baríton, però ha sortit francament bé, en conjunt.
    Podem esperar més, però ja crec que no canviarà gaire, per molt que passin uns quants anys.

    M'agrada

    • El mestre González no ha estat una bona elecció, això és així de fàcil de dir i suposo que ara complicat resoldre-ho.
      Un altre aturada en la trajectòria sempre inestable de l’OBC.
      Han vingut directors joves, com molt bé dius, que han connectat amb els músics i el públic. Per tant no és un problema d’experiència, tot i que això no vol dir que el mestre González ho acabi adquirint, però avui no és així. L’OBC s’ha estancat i em fa l’efecte que està altre cop desmotivada i deixeu-me dir que una gira és una ocasió d’or per motivar, però no m’agradaria que la impressió que s’enduguessin aquells que la vagin a sentir fos la mateixa que es van endur els romans quan l’OBC va fer el intercanvi amb la de l’Accademia di Santa Cecilia i van escoltar a l’OBC sota la direcció de Martínez Izquierdo. No van quedar gaire satisfets, com nosaltres en aquella època.

      M'agrada

      • Jordi Català

        Totalment d’acord
        Avui diumenge ha estat surrealista perquè lluny de estar millor com és normal el tercer dia de concert, l’OBC m’ha semblat un conjunt molt limitat, amb bons solistes, això si,pero amb música plana, desmesuradament alta i apropant-se més al soroll de notes conegudes que al sentiment. No hi ha sentiment!, no hi ha cor!. Hi ha volum, això si!
        Jo m’estimo molt el Mestre Toldrà i també especialment Mahler. M’ha semblat tot desquiciant, sense matissos, sensa màgia sense llum, sense patetisme, sense sentiment, i amb una gran llista se senses que ja m’esgota dir, concert rere concert. Avui he sortit indignat per enésima vegada, però una mica menys, hi ha el que hi ha i punt. Com m’ha comentat una veïna de la meva zona que ”quan dirigeix aquest home, ve desanimada” jo vinc de mal humor i dono fe que ja he començat a deixar d’anar a concerts dominicals, trobo coses més prioritàries que fer, que sentir-me enfadat.
        De les declaracions de La Vanguardia, ja ho diuen tot elles mateixes. Un bon retrat definitori.
        ”Malos tiempos para la Lírica, no”???

        M'agrada

  3. Estic sentint la meravella a Medici, i si ja em sabia greu haver de perdre’m aquest concert, encara ho lamento més. Deu ni do que bé que sona la OBC. Però estic d’acord amb la crítica que feu a les ominoses paraules d’en González,que si no mira cap a dintre, malament. Subscric molt especialment el que diu Elio.

    M'agrada

  4. KÀTIA

    Tinc la sensaciò de que el Mestre González no treballa prou a gust amb aquesta orquestra.El problema el deu tenir ell.No recordo si va ser Mutti o Abbado que va dirigir fa bastant temps a la orquestra del Liceu i va ser memorable,qui fòs d’ells dos va tenir molta feina però va sonar fantàstica.Estic d’acord en que la soprano té la veu generosa però no s’entén res del que diu.Hi vaig estar dissabte i com no tenía un dia de salut com per recordar, El Cant de la Terra em va semblar tristissim.Aquesta impressiò només deu ser meva.En dies aixi m’hauria de quedar a casa però em nego a estar malalta i hi vaig.
    A reveure

    M'agrada

    • Dalia

      El maestro que dirigió a la orquesta del Liceo fué Mutti, y no tuvo que trabajar más horas con la orquesta de las habituales, ni tampoco le hizo falta enfadarse ni humillar a los músicos. Un dia antes de su primer ensayo, se hizo una lectura y algo más con otro director o un asistente, y cuando el maestro Mutti llegó, subió al podio, se produjo el milagro, la orquesta subió de nivel inmediatamente, sólo con una mirada te traspasa, te llega tan hondo que no puedes ni respirar de la emoción. Pues todo esto y mucho más es lo que le falta a González, y lo digo sin acritud, pero es algo que además de la técnica (de la cual también carece), se tiene o no se tiene.
      Cordialmente

      M'agrada

  5. raimon

    He estat avui diumenge a l’Auditori i he sortit més aviat trist. Solament en el darrer lied he retrobat una orquestra que semblava tocar de memòria i sense massa ganes; potser ha estar l’extraordinari Gerhaher que ha conquerit als músics i els ha fet veure que estaven davant d’una música que necessitava més cor i més ànima, o potser ha estat la mateixa música que els ha captivat; no ho sé, però com heu escrit més d’un, ja fa temps que sento uns magnífics músics, uns extraordinaris solistes que no formen una orquestra. I això em sembla que ha de tenir a veure amb la direcció artística, amb la direcció general, amb l’acústica … amb la manca de plantejaments seriosos a llarg termini, amb la comoditat. No estic massa segur que els directors que van passant ajudin massa a millorar l’orquestra, no es fa res per donar a aquesta orquestra l’empenta, l’ànima (a can Liceu sembla que hi comencen a pensar) i el salt que necessita per ser el què apuntava no fa massa temps. Em sembla que el senyor Pablo Gonzàlez és un bon músic, segur que és un bon professional; però també tinc clar que no era i no és el director que calia a l’OBC en el moment tan dolç que vivia. I si segueix el mateix director i si es segueixen els mateixos camins, tornarem a la mediocritat a tota velocitat.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    No ha estat feliç en Pablo a l’entrevista. O tenía un mal dia o no ho entenc. No hi ha per on agafar algunes de les coses que diu. Diria que ha caigut a les típiques trampes d’un periodista perspicaç, però no, s’hi fot de peus a la galleda el solet.

    A qué ve treure la Filarmónica de Berlin? En un altre moment diu: “Hay en Europa orquestas mucho peores…”, o sigui, per lógica aristotélica està acceptant que l’OBC es dolenta. “Empezamos a tener un nivel más homogéneo y constante…” o sigui, un cop més, efectivament orquestra dolenta si fins ara tenia aquestes carències, “…ir creciendo como orquesta…”, o sigui, aviat l’OBC farà uns deu anys, a la porta de la pubertat si fa no fa…

    No m’ho explico. No em puc explicar. És ell precisament qui està parlant des d’una óptica acomplexada! Efectivament: no és nou que qui més despotriqui de l’OBC sigui qui no va a escoltar-la. És que no ho sap? Estic tip de sentir a gent que només conrean concerts d’alt voltatge que l’OBC és dolenta. No hi van, però diuen que és dolenta. És una manera de ser molt “made in Catalonia…or made in Spain”, tan se val. D’on ha tret que l’OBC té mala fama? Crec que algú t’ha aconsellat malament Pablo!

    I al meu parer l’OBC és una bona orquestra, i si el seu director ho dubta aleshores més val que plegui. Lo curiós del cas és que en les seves mans sona bé i tal com diu en Lluis Emili ha alternat direccions exitoses amb altres que no ho han estat tant, ni més ni menys que amb altres directors. Decker i Oue, per anomenar als meus preferits al capdavant de l’OBC tambè alternaven glorioses i no tant glorioses tardes. No he apreciat millora amb Pablo Gonzalez, tampoc he apreciat que hagi minvat la qualitat. En absolut.

    I ens hauriem d’abstenir de comparacions amb d’altres orquestres. No és el cas. Perque aleshores potser ja caldria parlar de política cultural. I la de casa nostra ben aviat es veurà, amb una platea ben atapaida d’autoritats i politics aplaudin les meravelles aconseguides amb “el sistema”. I tant. Amb plena justicia lloaran lo per d’altres aconseguit, incapaços, això si, d’apareixer per l’Auditori ni tan sols per donar la cara per la seva orquestra.

    M'agrada

  7. Yo no me atrevería decir que el Sr. González es un mal director pero no me comunica nada, no me interesa nada. Si la orquesta suena bien -y es cierto que es así- se debe a los vestigios de tiempos mejores que los componentes de la OBC siguen manteniendo vivos, gracias a su innegable calidad, pero el maestro González no ha hecho nada para mejorarla y llevado por una dosis alta de petulancia menosprecia a su orquesta para salvarse él, en esta desquiciada entrevista. En mi opinión este director no debiera de continuar dirigiendo una orquesta a la que no quiere, pero que le ha servido como rodaje para próximos compromisos que ya veremos si son de mayor envergadura.

    Ni uno solo de los conciertos a los que yo he asistido y en los que ha dirigido el maestro González me ha entusiasmado, de algunos he salido medianamente complacido y en otros he llegado a aburrirme. Cuando la OBC está dirigida por maestros invitados es -por lo general- muy diferente.

    No le niego la profesionalidad al maestro González, ni su entrega en muchas ocasiones, pero el resultado cuando le veo es el de un profesional sin más, sin aquél plus de genialidad que permita esperar algo más de él en el futuro, quizás me equivoque pero en la OBC yo creo que ya ha hecho todo lo que tenía que hacer…y a menudo exagerando los decibelios.

    M'agrada

    • Jordi Català

      Felicitats amic Colbran per la teva claredat i la teva concrecció.
      Crec que som ja molts els que pensem així, tant aficionats com professionals. Es obvi que després de dos anys ja ha hagut suficient temps de marge per fer grans coses i que no s’han fet.
      Massa temps!
      Per si algú dubtava, l’entrevista de La Vanguardia parla per ella mateixa. Que ningú es fiqui amb els periodistes que d’altra banda estan tractant amb molta mànega ample el Mestre PG. Ah! i que us sembla que pel director de l’OBC fer bolos a Catalunya sigui sortir a ‘Provincias’?

      M'agrada

  8. Hi vaig anar divendres dia 1 i penso com la majoria: La soprano Copons ni se l’entén ni és expressiva i tanmateix té una preciosa veu que, traballant-la en pot treure un inesperat i millorable partit.
    No m’ha agradat l’entrevista a Pablo González. És molt groller. A veure si li surt alguna cosa millor. Per part meva, El cant de la terra va estar molt ben tocatper l’orquestra i no és una peça gens fàcil. El tenor i el baríton eren dignes però sempre creuré que Mahler exigia massa dels solistes atès el gruix orquestral que els obligava a superar.
    Salutacions a tothom, Joaquim!

    M'agrada

  9. SANTI

    Molt desafortunades les declaracions del mestre González que haurien de provocar alguna reacció de la direcció de L’Auditori i la Gerència de l’OBC, com a màxims representats dels músics maltractats.
    Si Pablo González no té el més mínim sentit d’autocrítica no faré res de bo a la vida.
    El meu parer és que no serà mai un director de gran renom i m’agradaria escoltar-lo amb altres orquestres, una més bona que l’OBC i alguna ben mediocre per veure quin és el resultat de l’experiment.
    Jo vaig anar ahir diumenge i no em va semblar res d’extraordinari, tampoc els solistes vocals que des de el segon pis, amb els problemes d’acústica coneguts eren poc audibles.
    Fa temps vaig decidir evitar concerts a l’Auditori amb intervencions de solistes vocals, però de tant en tant caic altre vegada en l’error. Mentre no solucionin aquestes deficiències no s’hauria de programar res amb solistes vocals. És inútil insistir malgrat que com diu Elio més amunt, la temporada vinent es recreen amb la deficiència programant un cicle dedicat precisament a la veu.

    M'agrada

  10. Glòria Aparicio

    Per aquest últim concert, i tenin en compte que des el meu seient d’abonament les veus es perden en gran mesura, em vaig permetre el “luxe per a mí ” de canviar-lo per una butaca, l’última de la platea. Les cançons d’en Toldrà tot i que es veritat que no s’entenien els textos….. però si s’escoltave la veu, gens espectacular però prou afinada i bonica,em va semblar ……però, quina sorpresa quan va començar el ´Mahler i el tenor, jo sentia l’orquestra molt per sobre d’ell menys quan es presentave un ( per a mí ) net segur però ostentós agut.
    Vull dir que, no vaig començar a disfrutar del concert fins la segona aria del senyor Gerhaher cantatda amb naturalitat i excelent gust, l’última ja , sensacional, però sempre vaig tenir la sensació de massa orquestra, menys es clar, quan interpretaven els solistes, sempre fantástics com de costum……
    Al escoltar Mahler, sense propossar-m’ho torno a enyorar al meu “Mestre”……..

    M'agrada

  11. Amfortas 2

    Yo también estuve el lunes el el Auditorio escuchando la obra de Toldrà y Mahler y coincido principalmente en las apreciaciones de Elena Copons, a la que había oído con frecuencia en algunos papeles comprimarios de ópera.

    Sin embargo, no salí tan entusiasmado con el resultado de Das Lied von der Erde. Pablo González- fresco y vibrante en las canciones de Toldrà- comenzó bien la obra de Mahler, sobre todo en las partes más líricas y de más reposo, pero a la orquesta le faltó madurez y variedad de tempi y empezó a perder fuelle en los dos últimos lied, donde la percusión y los metales estuvieron fuera de órbita en todo momento, con desajustes y un exceso de volumen incomprensible.

    El tenor, honrado y esforzado, con un catarrazo encima, no pudo con las inclemencias de la tesitura, que necesita un tenor heroico de mucha más robustez.

    Gerhaher por su parte, tras varias veces escuchado, sigue sin convencerme. No vamos a negar las inflexiones del texto, el fraseo e incisión de la dicción (solo faltaba que siendo alemán no supiera interpretar y captar los enfoques del texto) y alguna frase que, a lo largo de toda la obra, consiguió concentrar mi interés en él. Eso sí, siempre en la voz natural, porque en su debe tiene la falta de volumen, que es muy acusada (esta vez cogí una fila cerca y ni por esas), justeza en grave y que cada vez que sube al agudo, la zona de paso se le vuelve blanca, sin grano ni expansión, a menos que se vaya al forte, más esforzado.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: