Giovanni Battista Rubini (1794-1854) Litografia de Josef Kriehuber, 1828
El proper divendres 4 de gener tindrà lloc la primera de les dues funcions de Il Pirata, l’altre serà el dilluns 7 de gener, l’òpera de Vincenzo Bellini que al Liceu tan sols s’ha representat una vegada, va ser la temporada 1970/71 amb Montserrat Caballé, Bernabé Martí i Vincenç Sardinero.
Aquesta òpera és de les menys representades del seu autor malgrat que a la seva estrena va suposar un èxit esclatant i definitiu a la carrera del compositor. Els motius d’aquest oblit no són altres que l’extrema dificultat de la part del tenor i la soprano, que a l’estrena van ser els mítics Henriette Meric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), als quals hi ha que sumà el baríton Antonio Tamburini (Ernesto).
L’estrena de Il Pirata va tenir lloc el 27 d’octubre de 1827 al Teatro alla Scala de Milà, després de que el poderós empresari Barbaja deposités en Bellini, totes les esperances del nou compositor que succeís al omnipresent Rossini.
En aquella època Mercadante va presentar a Bellini el llibretista Felice Romani i aquest fet va ser decisiu en la carrera d’ambdós artistes. Bellini va trobar en Romani l’escriptor i poeta ideal per fer el pas evolutiu que ell volia per la seva musica teatral, ja que per a ell era molt important la comunió entre text i música que tenia que alliberar l’òpera dels esquemes tancats que Rossini havia imposat amb tant èxit com mestrívola traça, tant que ni ell mateix es va atrevir a continuar amb el que el Guillaume Tell deixava entreveure.
Per a Bellini era importantíssim la correcta utilització dels versos justos per expressar allò que ell volia transmetre amb la música, tant va ser així que el compositor exigia la presencia del llibretista durant els assaigs de Il Pirata, per fer constants retocs en el text i d’aquesta manera poder arribar a la perfecta comunió.
Bellini durant la composició de la partitura (abril a octubre de 1827) ja coneixia quins serien els cantants que l’estrenarien i potser per això, sabent que tenia a disposició els millors, va escriure una partitura d’extrema exigència vocal, expressiva i tècnica.
Tenir a Rubini a disposició, el mític tenor, la voce d’angelo que esdevindria el tenor bellinià per excel·lència, va marcar l’esdevenir d’aquesta òpera, explosió del romanticisme i de les grans melodies belcantistes, però no tot va ser fàcil ja que el tenor acostumat a les floritures i coloratures rossinianes es va veure sorprès per un cant molt més heroic, d’exigències expressives fins aquell moment molt poc habituals i sobre una tessitura extremadament exigent. Bellini volia que Rubini expressés sentiments, que interpretés més enllà de la gran capacitat per emetre notes. Tenint en compte el divisme de Rubini, sembla ser que l’exigències de Bellini li van costar molt més d’aprendre i assimilar a ell, que a que Meric-Lalande o Tamburini.
El resultat final va donar la raó a Bellini, i gràcies a aquest Gualtiero diuen que va néixer el mite del tenor, per sempre més lligat a la veu de Rubini, una veu clara que transmetia la puresa, l’idealisme i la lleialtat dels rols heroics destinats a la veu de tenor.
La tessitura del rol de Gualtiero és terriblement exigent. Els passatges dels recitatius es mouen entre el Fa i el La3, amb incursions al Si bemoll. Mentre que els passatges melòdics Bellini li exigeix el Do4 i el Re4. Però cal tenir en compte que en la partitura autògrafa, la tessitura és un to més aguda, és a dir que Rubini arribava a fer el Mi bemoll. No oblideu que aquestes notes tan agudes s’emetien en falsetone, mai de pit i ara en canvi exigim que els tenors ho cantin de pit, a plena veu i a to, quelcom impensable a l’estrena, per no parlar del canvi que ha sofert el diapasó en aquest afany que es va imposar a la primera meitat del segle XX de fer més agudes les orquestres per donar més brillantor, en perjudici dels soferts cantants que veuen extremadament tibades les seves capacitats.
No cal dir que la part de Gualtiero ha sofert tot tipus d’alteracions i transcripcions a tonalitats més baixes quan ha estat interpretada en posterioritat, precisament per intentar acontentar a tothom sent fidel al que va escriure Bellini.
Diuen que després de cantar aquest rol, Rubini ja no va poder tornar a fer aquestes notes extremadament agudes. A les representacions milaneses van succeir les estrenes a Viena i Nàpols, però en aquestes ciutats sense la Meric-Lalnade, ja que en el seu lloc va cantar l’esposa del tenor, Adelaide Chomel, una soprano que havia iniciat la seva carrera com a extraordinària contralt (Calbo a Maometto II o Edoardo a la versió napolitana de Matilde di Shabran), però que Bellini no la trobava adequada per a Imogene, una soprano sfogato o dramàtica d’agilitat, que ha de tenir un registre agut molt ferm, cosa que la Chomel no tenia.
Quan l’òpera va tornar tant a la Scala, com al Teatro de Cannobiana, també a Milà, l’any 1829 van tornar a ser els intèrprets de l’estrena qui s’en va fer càrrec. Rubini va cantar el rol de Gualtiero amb assiduïtat fins ben bé l’any 1835, tot i que després s’estimava molt més cantar l’Elvino de la Sonnambula i l’Arturo de I Puritani. Quan Rubini va ser contractat per cantar Il Pirata a Bergamo l’any 1837 va canviar l’ària “lo vivo ancor … Nel furor delle tempeste” per un altre menys exigent provinent de l’òpera de Pacini, Niobe (I tuoi frequenti palpiti). I ara ens queixem quan els directors d’escena fan coses que no tenen que fer.
Bellini, que ja en el seu temps era temut per tots els cantants que tenien que interpretar les seves òperes, va ser més condescendent amb Rubini, tant a la Sonnambula, com també a I Puritani, ja que malgrat el Fa famós, la tessitura és més baixa que la de Gualtiero.
Per a la soprano l’òpera també és molt exigent i la mateixa Meric-Lalande deia que la seva veu va notar molt l’esforç que suposava cantar aquest rol i també el de La Straniera.
A part de l’ària d’entrada “Sorgete, è in me dover…Lo sognai ferito esangue” on la soprano ja ha de desplegar una exuberant coloratura i de l’impetuós duo amb Gualtiero “Pietosa al padre! … Bagnato dalle lagrime”, Imogene té la gran escena final “Oh! s’io potessi…Col sorriso d’innocenza” on Bellini explota la seva vessant etèria i elegíaca, regalant a la soprano que sigui capaç de fer-ho com cal, moments per a la historia.
L’obra no està exempta de fragments provinents d’altres òperes anteriors del mateix Bellini. Ja sabeu que aquesta pràctica era habitual, encara que ara ens sembli un recurs més aviat associat a la gasiveria del compositors. Bellini va utilitzar el següent material (molt) de l’òpera Adelson e Salvini:
- Obertura
- La cabaletta de sortida de Gualtiero prové del duet de Salvini e Bionifacio.
- L’andante que canta Ernesto al finale I ” Si vincemmo” prové de la sortida d’Adelson “Obliarti, abbandonarti”.
- Bellini també utilitza el tema orquestral que clou el finale I d’ambdues òperes.
És difícil trobar versions senceres de la partitura en les representacions de les que tenim constància sonora. La distribució dels números musicals en els dos actes és la següent:
Sinfonia – Allegro con fuoco, Andante maestoso, Allegro agitato (Re maggiore / Re minore / Re maggiore)
Atto I
1 Introduzione Ciel! qual procella orribile – Allegro agitato assai (Coro, Solitario – Sol minore / Sol maggiore)
2 Scena e cavatina Nel furor delle tempeste (Gualtiero)
Recitativo Io vivo ancora!
Tempo d’attacco – Allegro moderato Nel furor delle tempeste (Sol minore / Si bemolle maggiore)
Tempo di mezzo – Allegro Del disastro di questi infelici (Coro – Sol maggiore)
Cabaletta – Allegro moderato Per te di vane lagrime (Si bemolle maggiore)
3 Scena e cavatina Lo sognai ferito, esangue (Imogene)
Preludio – Maestoso (Mi bemolle maggiore)
Recitativo Sorgete; è in me dover – Allegro (Mi bemolle maggiore)
Cantabile – Andante mosso assai Lo sognai ferito, esangue (Sol minore / Mi bemolle maggiore / Si maggiore / Mi bemolle maggiore)
Tempo di mezzo – Allegro mosso Cielo! è dessa! (Sol minore)
Cabaletta Sventurata, anch’io deliro – Allegro moderato (Sol maggiore)
4 Coro di pirati Viva! viva!.. – Allegro brillante (Si bemolle maggiore)
5 Scena Ebben?.. Verrà… (Imogene, Adele)
6 Scena e duetto Tu sciagurato! Ah! fuggi… (Imogene, Gualtiero)
Recitativo Perché cotanta io prendo d’uno stranier pietà? – Andante, Andante sostenuto (La minore)
Arioso Se un giorno fia che ti tragga – Andante mosso (La bemolle maggiore / Si bemolle maggiore)
Tempo d’attacco Tu sciagurato! Ah! fuggi… – Allegro (Do maggiore / Fa maggiore)
Cantabile Pietosa al padre! e meco – Andante sostenuto (Do minore / Do maggiore)
Tempo di mezzo Alcun s’appressa – Allegro
Cabaletta Bagnato dalle lagrime – Allegro (Do maggiore)
7 Scena Grazie, pietoso ciel – Allegro moderato (Imogene, Adele)
8 Marcia e coro Più temuto, più splendido nome – Moderato (Fa maggiore)
9 Cavatina Sì, vincemmo, e il pregio io sento (Ernesto)
Cantabile Sì, vincemmo, e il pregio io sento – Andante molto sostenuto (Fa maggiore)
Tempo di mezzo Più temuto, più splendido nome – Allegro (Coro – Re maggiore)
Cabaletta Sì, vincemmo, e il pregio io sento – Allegro marziale (Fa maggiore)
10 Finale I Parlarti ancor per poco (Gualtiero, Imogene, Ernesto, Itulbo, Solitario, Adele, Coro)
Recitativo M’abbraccia, o donna – Allegro
Tempo d’attacco All’accento, al manto, all’armi – Allegro (Do maggiore)
Cantabile Parlarti ancor per poco – Largo agitato (La minore / La maggiore)
Tempo di mezzo Ebben; cominci, o barbara, la mia vendetta – Allegro (Fa maggiore)
Stretta Ah! partiamo, i miei tormenti – Allegro molto agitato (Si bemolle minore / Si bemolle maggiore)
Atto II
11 Introduzione Che rechi tu? – Allegro moderato (Coro, Adele – Do maggiore)
12 Scena Vieni; siam sole alfin (Imogene, Adele)
13 Scena e duetto Tu m’apristi in cor ferita (Imogene, Ernesto)
Recitativo Arresta. Ognor mi fuggi! – Allegro
Tempo d’attacco Tu m’apristi in cor ferita – Allegro moderato (La maggiore / Fa minore / Fa maggiore)
Cantabile Ah! lo sento: fra poco disciolta – Larghetto (Fa maggiore)
Tempo di mezzo (ripresa del tempo d’attacco) Che rechi? – Allegro moderato (Do maggiore)
Cabaletta Ah! fuggi, spietato, l’incontro fatale – Allegro assai (La maggiore)
14 Scena Lasciami, forza umana – Allegro molto (Gualtiero, Itulbo)
15 Scena, duetto e terzetto Vieni: cerchiam pe’ mari (Imogene, Gualtiero, poi Ernesto)
Recitativo Eccomi a te, Gualtiero – Allegro agitato
Tempo d’attacco Vieni: cerchiam pe’ mari – Allegro moderato (Do maggiore / La maggiore)
Tempo di mezzo Crudele! e vuoi? – Allegro moderato (entra Ernesto)
Cantabile Cedo al destino orribile – Andante sostenuto (Re maggiore / La maggiore)
Tempo di mezzo Parti alfine – Allegro
Stretta Va, t’allontana – Più mosso (Do maggiore)
16 Scena Sventurata! fa core (Imogene, Adele)
17 Coro Lasso! perir così – Allegro assai maestoso (Do maggiore)
18 Scena ed aria Tu vedrai la sventurata (Gualtiero)
Recitativo Giusto ciel! Gualtiero! – Allegro maestoso (Adele, Coro, Gualtiero)
Cantabile Tu vedrai la sventurata – Larghetto maestoso (Do maggiore)
Tempo di mezzo Già s’aduna il gran consesso – Allegro moderato (Coro, Gualtiero, Adele – La maggiore)
Cabaletta Ma non fia sempre odiata – Allegro cantabile (Do maggiore)
19 Scena Udiste! È forza, amiche (Adele, Coro)
20 Scena ed aria Col sorriso d’innocenza (Imogene)
Preludio – Andante maestoso, Cantabile (assolo di corno inglese (Fa maggiore / Fa minore)
Recitativo Oh! s’io potessi dissipar le nubi (Fa minore)
Cantabile Col sorriso d’innocenza (Fa maggiore)
Tempo di mezzo Qual suono ferale – Allegro, Maestoso, Allegro
Cabaletta Oh, sole! ti vela di tenebre oscure – Allegro giusto (Fa maggiore)
Il Pirata va quedar relegada a l’oblit davant la popularitat d’obres mestres com Norma, Sonnambula o I Puritani, i tan sols després que Maria Callas la interpretés als anys 50, en unes representacions d’esperit més verdià, que no pas bellinià, i no per culpa de la soprano, va tornar als escenaris de la ma d’una grandiosa Montserrat Caballé als anys 70 i posteriorment amb altres intents poc reeixits per part de sopranos com Lucia Aliberti, Aprille Milo o Renée Fleming per incorporar-les al repertori. Potser no van tenir prou en compte que per poder cantar elles Il Pirata necessitaven un Gualtiero, i cap dels tenors que han deixat constància sonora s’han apropat gaire a l’excel·lència belcantista, si exceptuem al sempre sorprenent Rockwell Blake l’any 1984.
Abans de proposar-vos una versió sencera, vull que escolteu alguns fragments destacats de la partitura.
Comencem per l’ària d’entrada de Guatiero “Nel furor delle tempeste”, per Rockwell Blake.
I ara per Alfredo Kraus l’any 1975
Ara us proposo escoltar l’entrada d’Imogene “Lo sognai ferito, esangue” per Mariella Devia que serà l’Imogene al Liceu, tal i com ho va cantar l’any 2007 a Ancona
I ara tal i com ho va cantar Montserrat Caballé al Liceu, l’any 1971
Escoltem ara a l’excel·lent i enyorat baríton Vicenç Sardinero tal i com va cantar a l’any 1971 al Liceu “Sì, vincemmo, e il pregio io sento”
Ara l’ària del segon acte de Gualtiero “Tu vedrai la sventurata”per Alfredo Kraus l’any 1975.
Tornem a escoltar a Mariella Devia a Ancona l’any 2007, ara a l’escena final “Col sorriso d’innocenza”
Ara a Maria Callas, impossible no deixar la seva versió d’aquesta escena final
I no m’en puc estar de fer-vos escoltar a Montserrat Caballé l’any 1965 a Paris
Jo us deixaré el document sonor de l’estrena liceista d’aquesta òpera, que va tenir lloc els dies 1,3 i 6 de gener de 1971, d’ençà d’aquella ja llunyana data no s’ha tornat a fer. En aquella ocasió la grandiosa Montserrat Caballé en l’esplendor belcantista de la seva veu i el seu art, va interpretar Imogene al costat del discutible Gualtiero que interpretava el seu marit, Bernabé Martí, de facultats molt notòries i estil nul i el jove Vicenç Sardinero com a Ernesto, dirigits per un especialista com el mestre Carlo Felice Cillario.
És quan s’escolten documents com aquest, quan el mite de Montserrat Caballé s’entén i sobretot s’enyora, ja que jo trobo a faltar una soprano amb una veu com la seva en aquells anys, cantant amb aquell miraculós legato les prodigioses frases melòdiques bellinianes, suspeses en l’etèria bellesa, acaronant amb una càrrega emotiva i dramàtica impressionant la partitura extraordinària d’aquesta òpera temible.
La versió té un so radiofònic de l’any 1971 i per tant molt millorable, però el document sonor és important i Caballé està de reclinatori.
IL PIRATA
Bellini-Romani
Ernesto: Vicenç Sardinero
Imogene: Montserrat Caballé
Gualtiero: Bernabé Martí
Itulbo: Natale de Lazzari
Goffredo: Carlo del Bosco
Adele: Marilda Piriz
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Carlo Felice Cillario
ENLLAÇOS mp3
http://rapidshare.com/files/1745242445/Il%20Pirata%20A1Liceu.mp3
http://rapidshare.com/files/3297728020/Il%20PirataA2Liceu.mp3
Cal esperar del repartiment que ens ofereix el Liceu una bona dosi de belcantisme, ja que tant Mariella Devia com GregoryKunde en són especialistes. No sé com estarà Kunde, l’acabem d’escoltar en un magnífic i sorprenent Otello de Verdi, però el Gualtiero és tot un altre món.
Aixi cantava “All’Udir del padre Afflito / Odo, il tuo pianto” de Bianca e Fernando del mateix Bellini.
Esperem que ens sorprengui positivament.
Per a més informació sobre Il Pirata al Liceu, us deixo l’enllaç del web del Teatre:
IN FERNEM LAND 
WOWWWWW!!
I jo que pensava que aquesta era opera menor de Bellini!!!
Quina feinada per cap d’any!!
Gracies,aprendre molt
M'agradaM'agrada
En comparació amb Norma i I Puritani, per a mi si que ho és, de fet a Bellini el considero relativament, ja que el trobo molt igual. Si hagués pogut viure més i evolucionar…segurament estaríem al davant d’un dels més grans operistes italians, però…
M'agradaM'agrada
Y qué gran apunte.Lo esperaba ya y aquí está. Muchas gracias(me encantaría dar con el Gualtiero de Kraus ya que sólo tengo el recitativo y cavatina,aquí lo escucho más). Tan completo y acertado,os envidiaré sanamente y espero que sea unas grandísimas y grandiosas funciones ¡Saludos,infernems!
M'agradaM'agrada
Yo he buscado ese Pirata de Kraus y no lo he encontrado 😥
Veremos si Kunde mantiene los mínimos exigibles para este tipo de repertorio y si Devia viene especialmente motivada, no como sucedió con su Adina.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel teu post, també de reclinatori, Joaquim .
M'agradaM'agrada
Estava desvetllat ahir…
M'agradaM'agrada
Perfecte! Saps que, si no tenim abans els teus apunts, alguns anem al Liceu a veure les òperes en calçotets. Lleig.
M'agradaM'agrada
nets o bruts? 🙂
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Ximo por tu post. Estaba intentando prepararla con numerosas búsquedas y me has ahorrado muchísimo trabajo!! Fantástico trabajo. Gracias otra vez.
M'agradaM'agrada
De res Josefina, és una òpera poc coneguda que amaga uns fragments bellíssims i molt difícils, calia aproximar-se a ella i incentivar una mica la curiositat abans de seure al Liceu i esperar a veure que ens donen.
M'agradaM'agrada
Extraordinària feinada per apropar-nos Il Pirata. Ja saps com en som de “belcantistes” a casa i esperem amb candeletes aquesta òpera que només hem vist representada pels AAOS fa uns anys. Tinc en CD la versió de la Callas/di Stefano/Panerai/Rossi-Lemeni, i malgrat l’estil verdià que anomenes, trobo que es una molt bona gravació. Nosaltres tenim previst anar al Liceu el dia 4, no se si coincidirem.
Una abraçada i fins aviat
M'agradaM'agrada
Ai Josep que el subconscient t’ha traït i ens has dit el repartiment de I Puritani de la Callas.
Il Pirata de la Callas, sempre en directa i no en estudi, la EMI el va editar i és amb Pier Miranda Ferraro, Constantino Ego, Chester Watson, dirigida per Nicola Rescigno. És de l’any 1959 i gravat a New York.
Ens veurem el 4 i suposo que el 5 al MET virtual, sabeu que Giordani NO CANTA i en el seu lloc ho farà Bryan Hymel? ÉS un regal de Reis preciós!!!
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó! el Gualtiero es el Ferrara i la gravació del Carnegie Hall de NY del 27/1/59. No hi ha manera d’enganyar-te, jejeje.
Gran noticia la del MET del dia 5, no ho sabia i m’has donat una alegria.
Ens veiem el 4 i el 5. Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, de l'”òpera fòrum” anticipat. Així podem anar a l’esdeveniment ben preparats.
M'agradaM'agrada
Si l’apunt ha incentivat aprofundir-hi una mica més, de ben segur.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquest magnífic treball preparatori.
És una òpera que no coneixíem molt però que teníem moltes ganes de veure, encara que sigui en versió concert i aquest post ens ha fa esperar amb impaciència el dia 4.
Magnífic començament d’any !!!!.
Els fragments excepcionals.
M'agradaM'agrada
Ens veurem el 4.
Cal dir que els fragments, hi algun altre que falta, són el millor, però si Devia, Kunde i Stoyanov i el director Fogliani estan bé, pot ser una nit pirotècnica.
M'agradaM'agrada
El primer dia de l’any és curiosament molt espés i normalment el procuro salvar amb bona música. Per aquest any ja tinc teca: atendre (avui no puc) com es mereix aquest post i escoltar un CD gravat al 1971 que tinc d’aquesta òpera amb la Caballé en el seu esplendor, i amb Martí, Capppuccilli i Raimondi, dirigits per Gavazzeni. I aixi, tal i com diu en Xavier, ens presentarem vestits de gala (musicalment parlant, vull dir), que és com m’agrada vestir-me per anar al Liceu. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Vols dir que fins i tot Il Pirata no és massa forta per un Cap d’Any?, per això s’han inventat les polques i els valsos de la franquícia Strauss.
la versió que anomenes, és incommensurable però solament per Caballé, ni Martí, que Déu hagués pogut donar-li una mica més de subtilesa, ni Cappuccilli estaven especialment belcantistes, ara, la SENYORA és un festival canor que produeix un tant plaer com admiració.
M'agradaM'agrada
nessuno potrà mai eguagliare la bellezza del timbro, il legato perfetto e i fiati interminabili di Monsenyora e trovo che Mariella Devia, pur essendo stata una grande cantante belcantista e anche una grande Imogene ad Ancona (io c’ero) si esponga troppo accettando questo ruolo alla sua età proprio al Liceu… ah, carissimo Joaquim tanti cari auguri di un felice 2013 a te e a tutti i lettori del tuo bellissimo blog
M'agradaM'agrada
Esperte e sagge parole. Grazie Pio
Auguri anche per te
M'agradaM'agrada
Muy buen trabajo de presentación. Joaquim.
También nos veremos el día 4 y según como vaya la función, repita el lunes 7.
Noto que al día de hoy y para el el citado día 4, queda casi medio aforo por vender.
M'agradaM'agrada
Normal, las funciones fuera de abono nos constatan la gravedad de la situación.
M'agradaM'agrada
Quina magnífica preparació per una òpera que no podré anar a veure però que escoltaré gràcies al document sonor que ens deixes. D’Il Pirata n’he escoltat ja fa anys fragments inoblidables que en la meva innocència me la feien sentir com una “operassa” tenint en compte que cantava Callas que, fin i tot, hauria fet gran l’obra més minça.
Gràcies un cop més, Joaquim!
M'agradaM'agrada
També podràs escoltar-la per ràdio 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquesta megapreparació! 🙂
Ens veiem el dia 4! a veure que fan la Devia i companyia…
M'agradaM'agrada
No hi ha de que, és un plaer preparar-me i deixar-ho a la vostra disposició.
M'agradaM'agrada
bon dia Joaquim! gracies per tota aquesta informacio. vaig per la meitat, pel dia 4 espero haver fet els “deueres”, jejeje. una abraçada!
M'agradaM'agrada
Segur que si simone, és una opera curta 😉
M'agradaM'agrada
La partitura d’Il pirata no em sembla de les més inspirades de Bellini.Jo preferixo amb diferència La Sonnambula o I Puritani.
Crec que Alfredo Kraus no va cantar mai el Gualtiero sencer.
La darrera ària és possiblement el moment culminant de tota
l’obra.Figura que ha de ser una escena de bogeria jo diria que agresiva(la de I puritani és alegra) en la linea de l’Anna Bolena o Roberto Devereux. Aria de cant elegiac i nostàlgic seguit de coloratura al servei de la perdua del seny.En aquest moment el compositor va entendre que la tessitura extrema tant cap a munt com cap avall feria l’efecte desitjat.
Respecte a la 1º part la meva elecció aniria cap a Montserrat Caballe o Edita Gruberova.No veig cap motiu mínimament objectiu per rebutjar-ne una en front de l’altre.Els que tinguin alèrgia a la diva eslovaca millor que no l’escolteu doncs crec que us podria arrivar a agradar.
La cabaletta ja és una altre cosa .Aquí Maria Callas aconsegueix quelcom més que la pulcritud canora.Pero en aquest moment em sembla molt recomanable l’empenta i ràbia que hi imprimeix Renee Fleming on llueix un registre agut i sobre tot greu portentosos(minut 14)
Una altre versió molt recomanable és la de l’Ermonela Jaho.És cert que fa alguna trampeta en els greus pero caram em fa viure el personatge.
M'agradaM'agrada
Fins el darrer dia de l’any discrepant radicalment.
Cap de les tres que em proposes, s’acosta a ser una ombra de Montserrat Caballé en la seva interpretació global del rol, cap.
Cap d’elles pot reunir en una mateixa interpretació la poesia vocal, d’una tècnica enlluernadora al servei de la musicalitat més exquisida, l’emissió emotiva i l’insuperable perfeccionament d’un legato portentós. Belcanto inigualat per bellesa, intensitat i adequació estilística. No és tracta de si aquesta fa més bé l’ària, el recitatiu o la cabaletta que l’altre que mira quina nota o mira quin detall, no. Cap d’aquestes ni la mateixa Callas pot igualar l’Imogene de Montserrat Caballé, agradi o no i com els mateixos vídeos canten, que cantin!.
M'agradaM'agrada
Yo creo que debe tratarse de una broma de Dandini, je..je…
Tratar de equiparar a la Fleming y sobre todo a Gruberova con Caballè o incluso con Callas, es casi un insulto para estas dos.
Por cierto, menos mal que el Liceu ha contratado a Devia para estas dos Imogene y no, a Dña . Edita, je je
M'agradaM'agrada
Que jo sapiga la Gruberova no te en repertori l’Imogene.
Comparar Caballé ,Callas, Gruberova,Fleming,Jaho més que un insult em sembla un acte lliure de contrast de criteris .Crec que Callas i Caballé han estat superades en un munt de rols per altres cantants i no crec que aixó escandalitzi a ningú.(o potser sí ,qui sap? ).Si us plau no m’envieu ni la guardia civil ni l’inquisició per fer-me canviar d’opinió.
Afortunadament l’Opera no es va acabar ni amb el declivi de Callas ni de Caballé.
Dit aixó repeteixo el que vaig dir .La 1º part de l’ària es perfectament equiparable,com ho és el “A dolce gudami” de l’Anna Bolena.La preferència és en aquests moments és qüestió de matisos i no pas d’una evident diferència en el resultat final.
Respecte a la cabaletta ho sento pero m’agrada més Fleming, em transmet bastant més que Caballé.La trobo més espontànea i més arriscada.(No li digueu al Sant Pare….)
Crec que part del públic del bel canto es regeix més per fidelitats a llarg termini que no pas per un veritable interès en el sentit que té alló que estan sentin.
Per cert ningú ha comentat res de Jaho(L’ha escoltat algú ? ).No se si ha patit molt a la vida i si ha estat abandonada per algún millionari pero tanmateix i centran-nos en el cant que és el més interessant desde el punt de vista artistic a mí m’agrada molt.
BON ANY als que pensin igual o diferent a mí….
M'agradaM'agrada
Gruberova hace como siempre “su” bel canto que es bello según lo mires y aburrido también según lo mires.
Renèe Fleming ha sido una gran cantante y aún lo es en determinados papeles, pero está negada para el bel canto y su “Pirata” con Giordani fue un desastre por parte de ambos.
En cuanto a Jaho, es una actríz magnífica y una gran intérprete pero posee una voz muy poco distinguida, cosa que compensa con su entrega, pero espero verla al natural para juzgarla como se merece. En DVD no me interesa vocalmente ni su Violetta ni su Suor Angelica, aunque en esta última grabación del Covent Garden está impresionante como intérprete, a pesar de poseer una voz muy poco relevante.
Nadie ha superado en bel canto -hasta el presente- a Callas, Gencer y Caballé, si bien Sills y Sutherland han sido extraordinarias representantes de ese difícil apartado lírico en el mejor momento de sus respectivas carreras.
Y quien no esté de acuerdo está en su pleno derecho, como yo en no aceptar a Gruberova, Fleming y Jaho -qué hace esta cantante en este bloque?- como belcantistas.
Felíz Año Nuevo 2013.
M'agradaM'agrada
T’envio un enllaç d’una cantant molt admirada per tú a l’escena final d’Il Pirata.No se si mereix figurar en una hipotètica llista de cantants belcantistes ni crec que aquest aspecte tingui cap relevancia.Lo més bonic és deixar-se d’etiquetes i escoltar el que ens ofereix l’interpret. A veure si us agrada ,jo ho trobo molt interessant i allunyat de la cançoneta que em sentit sempre.(en la variación está el gusto,diuen…)Animeu-vos a transgredir el que hem sentit a dir tota la vida, és una experiència mooolt gratificant que et fa sentir ben viu (2013).No pot ser que el relotge s’aturés l’any 1971.Espero la vostra sempre interessant opinió.
M'agradaM'agrada
No m’entens o no vols entendrem i et penses que a força de youtubes ho veuré diferent.
El dia que surti una cantant que superi a Caballé cantant belcanto ho diré i repeteixo que cap de les que em proposes, però no pel fet de que les proposis tu, no et pensis que la meva malaltia és tan greu, si no pel fet que no tenen les qualitats que tenia Caballé al 71, ho diré.
Coelho, que era una soprano tan irregular com a tenir en compte en repertoris diversos, com tantes altres, fa veritables esforços per fer-ho molt bé, però com succeeix en els altres exemples que ens poses, no pot superar una fita que per molt transgressor que vulgui ser, de moment queda com inalterable.
No oblidis que IFL no deixa de ser la meva opinió, que ves per on és llegida per molta gent. De ben segur molts no la comparteixen, però em llegeixen.
M'agradaM'agrada
Excel·lent feina, si senyor! ara, l’escenografia és de les millors possibles avui dia.
M'agradaM'agrada
Hola Josep, possiblement l’escenografia que veurem a Il Pirata sigui la millor possible per a aquesta òpera. Ironies a part, les òperes belcantistes acostumen a ser de difícil digestió teatral i gaudi auditiu.
M'agradaM'agrada