És fa difícil fer un apunt de preparació d’una òpera de la qual en cadascuna de les noves produccions s’ofereix una versió diferent i és que malauradament ni la nit de l’estrena, el 10 de febrer de 1881 a l’Opéra-Comique de París, es va oferir la versió que Offenbach hagués volgut, senzillament perquè ni el mateix compositor va poder decidir quina era la seva versió definitiva, ja que va morir el 5 d’octubre de 1880 i l’obra la va concloure Ernest Guiraud, que va canviar la majoria de diàlegs parlats per recitatius, com ja havia fet a la Carmen de Bizet.
Offenbach va oferir una primera lectura de Les contes d’Hoffmann a piano, a casa seva, el 18 de maig de 1879. En aquesta presentació hi va assistir Léon Carvalho, el director de l’Opéra-Comique i també Jauner el director de l Ringtheater de Viena, interessat en estrenar l’òpera a la capital austríaca. El mateix 1879 però ja amb orquestra va organitzar un concert on es van interpretar onze fragments de l’òpera, concert que al cap dels anys ha esdevingut essencial per recuperar gran part de l’òpera tal i com la coneixem avui.
Possiblement Offenbach que fins aleshores havia escrit les partitures de les celebèrrimes operetes en una vertiginosa rapidesa i endut per l’afany de deixar la seva obra mestra per a la posteritat, va escriure amb més lentitud del que era habitual, potser conscient de que era la seva darrera obra, la més ambiciosa i amb pretensions d’esdevenir mestra. Mai s’hagués imaginat que la seva obra acabaria tenint tantes versions, edicions crítiques i criticables.
Guiraud per l’estrena ja va fer de les seves, suposo que protegit per l’autoritat que li donava l’encàrrec del fill d’Offenbach, Auguste-Jacque, d’acabar l’orquestració. Guiraud no es va limitar a l’encàrrec i els talls que va acabar fent van ser notables, sobretot fent un compendi de les tres escenes de l’acte de Giulietta en una sola, que finalment va acabar desapareixent de la nit de l’estrena. També va alterar el doble personatge de Musa-Niklause, per esdevenir tant sols Niklause.
Després de l’estrena parisenca l’obra es va representar a Viena, però el foc va destruir el Ringtheater de Viena el 7 de desembre de 1881, com després ho faria a l’Opéra-Comique (1887) i per tant el material emprat per ambdues estrenes va desaparèixer.
Posteriorment per les representacions de Montecarlo l’any 1904 el seu director Raoul Gunsbourg encarregà a André Bloch (alumne de Guiraud) l’orquestració i a Pierre Barbier (el fill del famós llibretista Jules Barbier) el text, uns “retocs personals” que incloïen el famós sextet amb cor, conegut com a settimino, que va escriure ell mateix emprant el tema de la famosa barcarola a manera de concertant.
A les representacions posteriors a Berlín, s’utilitzà la música introduïda per Gunsbourg i l’ària original de Dapertutto, “Tourne, tourne, miroir” (l’escoltarem en la versió que ofereix el Liceu) va passar a ser l’ària de Coppelius a l’acte d’Olympia “J’ai des yeux, de vrais yeux”, deixant un buit que va ser omplert per la famosa i bellíssima “Scintille diamant”, amb música extreta de l’obertura de l’opereta “Le voyage dans la lune” (1875). També va sofrir alteracions la música orquestral que Offenbach va escriure per l’escena que Hoffmann perd el reflex. Aquesta edició berlinesa se la coneix com la versió Peters deguda a l’editor que va publicar-la.
L’any 1907 Choudens fa un resum de les versions de Montecarlo (Gunsbourg) i Berlín (Peters) i és la que pràcticament es va representar durant setanta anys.
Richard Bonynge en l’afany que sempre l’ha caracteritzat de buscar l’essència, va voler ser fidel a la partitura original i en complicitat amb el director Walter Felsenstein, va voler introduir els diàlegs parlats anant a buscar els diàlegs originals de l’obra teatral de Barbier i Carré. També va retornar la dualitat a Niklause, amb el personatge de la Musa que havia estat anul·lat a l’estrena. A Bonynge també li devem la incorporació dels couplets de Nicklausse del primer acte “Une poupéeaux yeux d’émail” i l’ària “C’est là que, parmi la fumée”. Bonynge també va fer “retocs” en l’orquestració de l`ària de Coppelius que recordeu que inicialment era la de Dappertutto, deixant per aquest l’apòcrifa “Scintille diamant”. El mestre Bonynge va recuperà les tres escenes de l’acte venecià si bé hi va fer retocs i utilitzà música del “voyage dans la lune”, canviant el final i fent morir (com en l’edició d’enguany al Liceu) a Giulietta, si bé emmetzinada en lloc d’assassinada per Hoffmann, en la versió que ara caldria dir Pelly.
Bonynge també retoca l’epíleg incorporant un preludi simfònic ja emprat per Choudens, suprimeix el cor d’estudiants, reincorpora una estrofa del Kleinzach i incorpora a la Musa, utilitzant l’estructura del settimino, si bé ara transformant-lo amb un quartet, Musa, Hoffmann, Stella i Leinsdorf.
L’any 1970 Antonio di Almeida estudiós de tota l’obra d’Offenbach, troba entre els documents dels hereus del compositor 1250 pàgines manuscrites dels Contes d’Hoffmann, que no són altres que el material emprat pel concert simfònic que el compositor va fer a París l’any 1879 abans de l’estrena i especialment importants per el material de l’acte de Giulietta.
L’any 1976 Fritz Oeser utilitzant el material trobat per de Almeida, sense fer esment del seu descobridor (lleig, oi?) elabora una nova edició,. com ja havia fet en la versió crítica de la Carmen de Bizet. El treball d’Oeser és discutible ja que ell mateix orquestra fragments que estaven inicialment orquestrats i introdueix música provinent de Die Rheinnixen amb text de collita pròpia, entre altres “nimietats”. També retoca els passatges trobats per de Almeida i afegeix a l’acte d’Antonia una ària per Nicklause “Vois sous l’archet frémissant”. Al tercer acte elimina “Scintile diamant” i retorna l’ària original, introdueix un duet entre Dappertutto i Pitichinaccio, orquestrant una cançó de Dappertutto (cant i piano). Incorpora una ària per a Giulietta amb música provinent de Die Rheinnixen, fa desaparèixer la música del reflex i el settimino, i deixa a Giulietta amb vida i en braços de Pitichinaccio.
A Oeser, o potser seria millor dir a de Almeida, li devem el fantàstic final “Des cendres de ton coeur”, un moment especialment inspirat, ja sigui a nivell musical, gràcies a una melodia molt bella, ja sigui a nivell teatral, oferint un crescendo emotiu de gran impacte.
L’any 1984 té lloc un altra descoberta important al voltant de la documentació d’aquesta òpera, ja que es troben 300 pàgines de música segons sembla que Choudens va enviar a Raoul Gunsbourg per elaborar “la seva versió”. Entre aquest fulls es troba la primera intervenció de la Musa, amb els couplets “Quelle Muse?, el Tercet de l’acte d’Olympia, el tercet final de l’acte d’Antonia en la seva versió definitiva, l’ària de Giulietta “L’amour lui dit: la belle” plena de virtuosisme i coloratures i que res té a veure amb l’ària que Oeser es va treure de la màniga. Aquesta descoberta dóna sentit a que una única soprano es faci càrrec dels quatre rols.
En un degoteig incansable de troballes hoffmannianes, encara es troba un manuscrit de 24 pàgines més, corresponents al final del tercer acte, aquesta descoberta és deguda a Denis Michel-Dansac.
Amb tots aquests antecedents, alguns veritablement capritxosos, Michael Kaye acaba elaborant una versió “definitiva” intentant respectar la música original.
Amb tot això com antecedents, no he parlat encara de les vocalitats.
Offenbach inicialment volia que Hoffmann fos un baríton, tot i que finalment va cedir a escriure la part per a tenor líric (Alexandre Talazac), però el que volia el compositor és que tots els rols femenins fossin cantats per la mateixa soprano. En aquest sentit la descoberta de l’ària esmentada de Giulietta és molt significativa, ja que estem davant de quatre rols escrits per a una soprano lírica amb la mateixa tessitura per el quatre rols, oblideu doncs els sobreaguts estratosfèrics d’Olympia, si bé les agilitats i coloratures són obligades per la nina mecànica i també per a Giulietta, encara que la intensitat dramàtica de la cortesana sigui tot un altre. En canvi per a Antonia el rol demana una veu més densa, ampla i de registre consistent per fer front a una línia dramàtica molt més intensa i incisiva. En canvi Giulietta canta sempre en la zona de pas i per tant la tessitura és pesant i compromesa, amb una zona greu més considerable i grans frases melòdiques que li exigeixen un legato considerable i un control extrem del fiato. Encara després de l’extenuant acte de Venècia, tenint en compte l’estona que la protagonista femenina porta cantant, Offenbach exigeix a la soprano, ara com a Stella, un duo amb Hoffmann on haurà d’arribar a un Do sobreagut. En aquest sentit serà molt interessant veure el segon repartiment de l’edició liceista, ja que la cantant cubana Eglise Gutiérrez es fa càrrec dels quatre rols, Natalie Dessay que també ho havia anunciat, va fer bé en deixar tant sols Antonia, ja que la seva veu ja no li permet fer un esforç d’aquestes característiques. Grans cantants que han acceptat el repte de interpretar tots els rols
Com a rèplica masculina a aquesta unificació de totes les protagonistes femenines en una única soprano, els rols malèfics de Lindorf, Coppélius, Dapertutto i Miracle han de ser assumits per un bon baix-baríton, capaç, en els moments més terrorífics d’imposar-se amb malèfica autoritat, no és estrictament necessari però dóna molta coherència al relat, de ben segur és més econòmic i en qualsevol cas no significa el mateix tour de force que per a la soprano.
El rol de Niklause i la Musa, importantíssim i segons en quines versions també extenuant, ja que canta moltes àries, ha d’anar a càrrec d’una mezzosoprano aguda, amb la veu àgil i capaç de fre creïble aquest rol transvestit.
Els rols d’Andres, Cochenille, Frantz i Pitichinaccio els acostuma a cantar el mateix tenor de caràcter, és a dir, ha de demostrar molta versatilitat còmica.
La resta de rols són molt més esporàdics.
La versió que veurem al Liceu és, com succeeix sovint una barreja de tot, sense acabar de ser cap en especial. El pròleg i els dos primers actes podríem dir que veiem la versió tradicional de Chaudens, però tant en l’acte de Giulietta com en el epíleg, no s’acaba d’entendre quina és la versió escollida, de fet no n’han escollit cap i han agafat d’aquí i d’allà, però l’ària de Dappertutto és l’original i no hi ha el climàtic settimino, a l’hora que hi ha talls per aquí i per allà. Per l’epíleg ens deixen, això sí, amb el meravellós “Des cendres de ton coeur” de l’edició d’Oeser. Tant costava, després de tants anys sense fer-se, apostar per la darrera edició, la que tothom s’atreveix a catalogar, avui per avui,m com la més filològica, i per tant la musicalment més interessant?
Al Liceu l’òpera es va estrenar l’any 1924 i es van fer tres representacions, amb la soprano Ritter Ciampi fent Olympia, ANtonia i Giulietta, el Sr. Journet cantant Lindorf, Coppelius, Miracle i Dappertutto i el tenor Trantoul cantant Hoffman.
L’òpera no tornà a l’escenari de les Rambles fins la temporada 1979/1980 amb un repartiment discret (eren anys de decadència total), amb una Olympia molt notable de la soprano Chantal Bastide, una soprano lleugera que va fer dos èxits esclatants, amb aquesta Olympia i amb la posterior Lakmé. La resta del repartiment era discretíssim.
Ja amb un nivell internacional més notable, es va tornar a representar la temporada 1985/1986 amb Alfredo Kraus, Michael Devil, Enedina Lloris, Viorica Cortez, Lucy Peacock i Herwing Fassbender. Va dirigir l’orquestra Enrique Ricci i l’escena el en aquells anys regista oficial de la casa Giuseppe de Tomassi, que en aquella producció encara no se’l va protestar.
La mateixa producció es va tornar a representar amb la direcció musical de Eugene Kohn al mes de juliol de 1990, amb Neil Shicoff, José van Dam, Ruth Welting, Patrizia Orciani, Judith Haddon i Graciela Alperyn alternant-se amb Itxaro Mentxaca com a Niklause en les darreres 5 representacions que s’han fet fins ara al Liceu, sumant totes plegades l’esquifida xifra de 14 representacions.
Jo ara us proposo uns quants fragments imprescindibles per fer-vos una idea de cadascun del personatges.
De Hoffmann cal escoltar a:
Alfredo Kraus a la inoblidable versió al Liceu de l’any 1986 cantant la cançó de Kleinzach
A Plácido Domingo cantant el duo amb l’explosiva Giulietta d’Agnes Baltsa al Covent Garden l’any 1981.
A l’exquisit Raoul Jobin amb Ezio Pinza i Nicola Moscona cantant “Pour conjurer le danger” dirigits Sir Thomas Beecham al MET de l’any 1944
A Nicolai Gedda, al costat de l’Antonia de Pilar Lorengar cantant el final de l’acte, dirigits per Serge Baudo, també al MET, però l’any 1970.
D’Olympia, rol espectacular quan el canten les lleugeres més deixades anar de la mà de Déu, cal escoltar la versió de la soprano Mado Robin a l’any 1956
L’embogida i fascinant versió de Natalie Dessay a Orange l’any 2000.
La imprescindible versió de Luciana Serra al Covent Garden l’any 1981
I la versió de Kathleen Kim, la mateixa Olympia de l’edició d’enguany al Liceu, però al MET 2009
D’Antonia escoltem a la versió sensible de la gran Ileana Cotrubas a Londres 1981
L’extraordinària interpretació de Mariella Devia en l’escena de la mort
A la intensa Anna Netrebko al MET, amb Alan Held, Wendy White i Joseph Calleja.
I ara us deixo a la fantàstica Krasimira Stoyanova, acompanyada per Ruggero Raimondi al Festival de Salzburg del 2003.
De l’acte de Giulietta us deixo amb una parella exquisida, Suzanne Danco i Léopold Simoneau a l’any 1954 a Viena.
No podia faltar la Barcarola, us la proposo per Beatrice Uria Monzón i Angelika Kirchschlager a l’any 2000 a Orange sota la direcció de Michel Plasson
Ara esolteu l’ària recuperada de Giulietta “L’amour lui dit: la belle” en la versió de Diana Damrau a Munic, bastant allunyada de la vocalitat que la tradició va imposar a aquest rol,. sovint cantat per una mezzosoprano.
I deixeu-me posar-vos uns quants “scintille diamant” ja que no l’escoltarem al Liceu:
Així ho cantava Samuel Ramey a la Scala l’any 1995
José van Dam al festival d’Orange del 2000
Leonard Warren al 1941
George London a l’any 1951 dirigit per Max Schönherr.
Finalment escoltarem a Ekaterina Gubanova cantant l’exquisida ària de Nicklause, acompanyada de violí, “Vois sous l’archet frémissant”
La mateixa ària per Angelika Kirchschlager a Orange.
Perdoneu si la sel·lecció ha resultat exhaustiva, però amb aquesta òpera i la quantitat de personatges i àries a disposició que hi ha, no pararia mai.
Aquí us deixo una versió sencera i esplèndida, la de l’ONP a l’any 2002 dirigida per López Cobos i Robert Carsen, amb Shicoff, Terfel, Rancatore, Ruth Ann Svenson i Uria Monzón. Un festival musical i teatral, us ho garanteixo.
DISCOGRAFIA:
Es fa difícil recomanar versions discogràfiques, ja que caldrà escollir-ne vàries per poder escoltar les diferents i discutides edicions.
- Per sort, “l’edició definitiva” de Kaye, té dues versions magnífiques, si bé el rols femenins estan atorgats a cantants diferents.
- la primera es va gravar entre l’any 1987/88 i compta amb Francisco Araiza, Samuel Ramey, va Lind, Jessye Norman, Cheryl Studer i Anne Sofie von Otter, sota la direcció de Jeffrey Tate.
- La segona es va gravar entre els anys 1995-96 i compta amb Roberto Alagna, José van Dam, Natalie Dessay, Leontina Vaduva, Sumi Jo i Catherine Dubosc, sota la direcció Kent Nagano.
- La versió (discutible) Oeser compta amb una edició també magnífica gravada l’any 1988, amb Neil Shicoff, José van Dam, Luciana serra, Rosalid Plowright, Jessy Norman i Ann Murray, dirigida per Sylvain Cambreling.
- La versió Oeser-Choudens de l’any 1989 compta amb Plácido Domingo com a poeta, Edita Gruberova fent els quatre rols i en canvi per els rols malèfics, hi ha quatre cantants excelents en baixa forma, Andreas Schmidt, Gabriel Bacquier, James Morris i Justino Díaz. Claudia Eder és Nicklause i dirigeix Seiji Ozawa.
- La versió Bonynge és de l’any 1971 i compta amb un esplendorós Plácido Domingo i una estupenda Joan Sutherland assumint els quatre rols, mentre que Gabriel Bacquier assumeix els malèfics i la indescriptible i ben endollada Huguette Tourangeau canta Nicklause.
- La versió Choudens gravada al 1964, en el se moment mítica, però hores d’ara superada, compta amb un excel·lent Nicolai Gedda, una discreta Gianna d’Angelo, una superlativa Victória de los Ángeles, una inadequada Elisabeth Schwarzkopf i uns notoris Nicolai Ghiuselev, George London i Ernest Blanc, tots dirigits per André Cluytens.
- Cal conèixer la versió Choudens gravada l’any 1948, amb Raoul Jobin, Louis Musy, André Permet, Roger Bourdin, Charles Soix, Renée Doria, Géori Boué, Vina bovy, dirigida també per André Cluytens.
VIDEOTECA:
- En vídeo cal veure la de la ROH Covent Garden de l’any 1981 (edició Choudens) amb Plácido Domingo, Robert lloyd, Geraint Evans, Nicolai Ghiuselev, Siegmund Nimsgern, i les sensacionals Luciana Serra, Ileana Cotrubas i Agnes Baltsa, dirigits per Georges Prêtre i en una producció extraordinària de John Schlesinger.
- Gravada l’any 1988 i provinent del Teatro Reggio de Parma, tot i quer la qualitat de la imatge no és gaire bona, és necessari veure la versió dirigida per un anodí Alain Guingal, ja que és una oportunitat per gaudir del Hoffmann d’Alfredo Kraus, la resta del repartiment molt més discrets, amb Nicolai Ghiuselev, Ruth Welting, Barbara Hendricks, Jolanta Ormilian i Elena Zilio.
- Gravada a la Scala de Milà l’any 1995 i dirigida per Riccardo Chailly cal veure la versió protagonitzada per Neil Shicoff, Samuel Ramey, una estratosfèrica Natalie Dessay, Cristina Gallardo Domas, Denyce Graves i Susan Mentzer
- Imprescindible la versió de l’òpera de Paris del 2002 amb Neil Shicoff, Bryn Terfel, Désirée Rancatore, Ruth Ann Swenson, Bétraiz Uria-Monzón, Susanne Mentzer, dirigida per Jesús López Cobos i la impressionant i fascinant producció de Robert Carsen.
- Provinent del Festival de Salzburg del 2003 hi ha una producció de David McVicar i Ken Nagano de l’edició Oeser amb, Neil Shicoff, Ruggero Raimondi, Lubica Vargicova, Krassimira Stoyanova, Waltraud Meier i Angelika Kirchschlager.
FILMOGRAFIA
1916 Hoffmanns Erzählungen dirigida per Richard Oswald, muda
1951 The Tales of Hoffmann dirigida per Michael Powel i Emeric Pressburger, amb Robert Rounseville, Norma Shearer, Ludmilla Tchérina, Ann Ayars, Pamela Brown i Robert Helpmann interpretant els dolents.
Finalment us deixo l’enllaç amb els apunts d’IFL que fan referència a aquesta òpera, amb versions àudio i vídeo per descarregar incloses.
I com no podia ser d’altre manera, l’enllaç que us porta fins el web del Liceu, on trobareu tota la informació d’aquestes 11 representacions que comencen el dilluns 4 i acabaran el 23 de febrer i que compten amb dos repartiments molt interessants, i tornar a escoltar a Barcelona, des de la llunyana estrena de 1924, els rols femenins interpretats per a una única soprano (segon repartiment)
Espero que us agradi i el concurs, una mica més tard, d’acord?
IN FERNEM LAND 
Espléndido y exhaustivo post que vale por 4. Vaya trabajo de búsqueda y captura! La ópera se lo merece, pero la versión que veremos en el Liceu la verdad es que no.
Me lo pasé muy bien en el ensayo, pero la versión es un poti-poti un poco indigesto. Parte de la misma es como la del estreno, con las partes habladas como corresponde a una ópera comique, otra parte es como la revisada -ya que en el estreno se consideró excesivo tanto texto- con recitativos y melodramas a cargo de Guiraud y luego ya me pierdo porque hay partes de diferentes versiones y aunque tu las citas y especificas, Joaquim, yo me mareo con tanta inclusión y exclusión. Encontré muy mermado, eso sí el acto de Giulietta y el epílogo, pero escuché música que nunca había escuchado y esto lo agradezco mucho, sobretodo en esta ópera que es una de mis preferidas.
Tiene tal poder de seducción “Les contes d’Hoffmann” para mí que vea la versión que vea o escuche la que escuche siempre me siento felíz y contento.
Cuando veamos las funciones definitivas del segundo y primer reparto ya comentaré al respecto bajo los posts que tu eventualmente propondrás.
Fantásticos los clips que has colocado. Qué bien cantaba la Cotrubas!
M'agradaM'agrada
Quise decir: “sea cual sea la versión que vea o escuche”, pero me he armado un lío.
M'agradaM'agrada
Amb la recerca de les versions i les diferències, manipulacions, afegits i atemptats la veritat és que es fa farragós treure’n l’entrellat, però és un tema apassionant.
És una llàstima que el Liceu no hagi apostat per una edició en concret i que ho hagin informat, ni tant sols al web i a la fulla parroquial (exhaustiva sempre en aspectes escènics i mai en els musicals) en a versió emprada.
El que acostumo a dir sempre, és més important Pelly que no pas la part musical, trist.
M'agradaM'agrada
La conferència prèvia d´ahir era per sentir-la. L´estructura era la de sempre, però aquesta vegada no es van tallar un pèl: un cop vist argument i música, i per donar entrada a l´escena (no recordo les paraules exactes, però juro tocant la Bíblia que va ser una cosa molt semblant a això), “passem ara al que és més important de l´opera d´avui: la dramatúrgia de Laurent Pelly” 😕
M'agradaM'agrada
És trist, potser el millor que podrien fer aquests directors és fer obra i després anar posant la banda sonora, una mica d’aquest, una mica de l’altre i anar fent.
M'agradaM'agrada
No me extraña que hayas tardado esta mañana en subir el articulo a la red. Es un análisis perfecto de la obra, gracias y ahora descansa.
M'agradaM'agrada
Si me he demorado un poco…y me ha costado cortar y decir BASTA
M'agradaM'agrada
Jo pensava que els casos de Borís Godunov i, encara més, el de Don Carlos eren els més complicats en això de les versions, però ja veig que el Hoffmann els supera amb escreix. Ara, el missatget, independentment d’això, aclareix moltes coses.
M'agradaM'agrada
No te olvides de “Carmen” que nunca la escuhamos igual, pero no llega a los líos de “Hoffmann”. Y también sucede con “Il barbiere di Siviglia”, pero no tanto. Aún no he escuchado ninguna versión de “Carmen” con el aria “Ouvre ton coeur” que pertenecía a “Ivan IV” y Bizet incorporó a “Carmen”, para luego desestimarla. La versión más completa de la obra maestra de Bizet es la que grabó para Decca Georg Solti con Tatiana Troyanos y Plácido Domingo. Y la más completa de “Il barbiere” la edición en LP con Beverly Sills (aunque yo no acepto la versión para soprano), pues al editarla en CD suprimieron más de 30 minutos para que cupiera en solo dos discos.
M'agradaM'agrada
Crec que t’has oblidat de la versió de Carmen a l’Opéra-Comique dirigida per Gardiner
Jo crec que la versió de Solti no compte amb aquest fragment, entre d’altres.
M'agradaM'agrada
Jo crec que embolicat com aquest, no n’hi ha cap altre.
M'agradaM'agrada
Que interessant Joaquim!!!!!!! Com penques!!!! 😉
He après molt!
Tinc unes ganes bojes d’anar el dilluns a vure Les contes… és una òpera que m’encanta, té alguna cosa especial. Espero que la Dessay estigui molt bé com ja m’heu dit alguns de vosaltres que vau anar a l’assaig… Jo hi vaig sense saber ben bé com anirà la cosa, però sóc optimista!
Gràcies per aquest apunt tan COMPLET! 🙂
M'agradaM'agrada
Unes quantes hores, cert, però m’ho he passat molt bé llegint i buscant, ja que també m’ha permès tornar a escoltar una òpera en molt sentits admirable.
M'agradaM'agrada
Em passava amb el meu professor d´Europa Feudal, em va passar dijous amb en Colbran, i em torna a passar avui: sabeu tant que us fotria un cop de puny.
M'agradaM'agrada
Jajajajajaja
M'agradaM'agrada
Ho sento Xavier, però a part que la violència de gènere operístic també deu estar penalitzada, jo no sé, aprenc.
Per fer l’apunt m’he empassat unes quantes pàgines de llibres que tinc a casa, he buscat a Internet i he escoltat un altre vegada l’òpera. De tot plegat n’ha sortit l’apunt i t’asseguro que fa una setmana no sabia tantes coses com avui.
Ja veus, tant de bo, o no, ho tingués tot al cervellet i de tant en tant obris les comportes per deixar anar coneixements. Em conformo si el que he aprés aquest dies no ho oblido demà passat.
Abraçada, que és una manera de no recollir el guant que m’has llençat 🙂
M'agradaM'agrada
Oh… quines coses em dius… PROTESTO!!! Però si tu saps que jo a vosaltres us estimo molt! (i al meu professor, ja et dic ara que també), i que les meves gracietes –no sempre reeixides, encara que val a dir que aquesta sembla que a en Jan sí li va fer gràcia- les deixo anar sempre (i si no fos així no les deixaria anar) des de l´afecte, l´admiració i el respecte… 😦 M´has fet trist 😦 … Però… va!… vinga aquesta abraçada ben forta!!! 🙂
M'agradaM'agrada
A hòsties? ens estimes a hòsties?, ET VA LA MARXA 😆
M'agradaM'agrada
Posats a fer canvis, jo em carregaria “c’est la methode”, de l’assistent sord d’en Crespel, sobre tot si es canta intentant fer gràcia i oblidant la musicalitat. Què tal la cantaven a l’assaig?
Voldria preguntar una cosa: a l’ària inicial, la musa diu “changeons la muse en ecolier”. Aquesta frase se la va inventar el Guiraud? Doncs la seva idea de fusionar els dos personatges em sembla genial. En general l’òpera té una poesia que no sé veure als texts originals d’E.T.A. Hoffmann.
Què tal és la musa del repartiment principal? Espero que millor que la de la ONP al 2002.
Altra cosa. Sabeu qui canta què a la versió de Kent Nagano 95-96? A la versió digital que tinc no ho posa, i només tinc identificats a Roberto Alagna, José van Dam i Natalie Dessay,
M'agradaM'agrada
Los couplets de Frantz constituyen una de las cosas más horrendas de la historia de la Opera -es el equivalente al “Rataplán” de “La forza del destino”- y no sé por qué razón nunca se suprime. Cuando los oigo o veo me dan vergüenza ajena y eso me da rabia porque yo adoro esta ópera, me den la versión que me den.
No recuerdo si en el ensayo esa frase de la Musa fue hablada o cantada -es la primera vez que yo recuerde que la escucho en vivo-. En la versión de Nagano que mencionas es recitada y debiera corresponder a los libretistas originales de Offenbach y si es recitada sobre música a Guiraud. No he tenido tiempo de comprobarlo porque es muy tarde.
Reparto de la versión dirigida por Kent Nagano editada por Erato en 1996 y grabada en 1994 y 1995 y completada en 1996:
Roberto Alagna -Hoffmann
Lindorf/Coppelius/Dr. Miracle/Dappertutto-José van Dam
Olympia -Natalie Dessay
Antonia -Leontina Vaduva
Giulietta -Sumi Jo
Stella -Juanita Lascarro
La Muse/Nicklausse -Catherine Dubosc
Andrés/Cochenille/Frantz/Pitichinaccio-Gilles Ragon
Spalanzani -Michel Sénéchal
Crespel -Gabriel Bacquier
Schlemil -Ludovic Tezier
Maître Luther -Jean-Marie Frémau
Nathanaël -Benoit Boutet
Wolfram -Jean Delescluse
Hermann -Gérard Théruel
Wilhelm -Christophe Lacassagne
La voix de la Tombe (La mère)-Doris Lamprecht
Le capitainde des Sbires -Marc Fournier
Choeur et Orchestre de L’Opera National de Lyon
Dr. Choeur: Richard Cooke/Alan woolbridge
Director: Kent Nagano
Yo no me atrevo a juzgar ningún cantante por un ensayo. La Musa/Nicklausse apunta bien, pero hizo un casi gallo.
M'agradaM'agrada
Colbran, gracias mil.
En esta versión de Nagano, Catherine Dubosc (gracias por decírmelo!) canta (no recita): “de fidele Nicklause empruntons le visage, changeons la muse en ecolier”.
M'agradaM'agrada
Que consti que la Dubosc ja estava mencionada en la discografia de l’apunt.
En l’edició “definitiva” de Michael Kaye, aquest fragment és recitat amb música de fons (melodrama), mentre que en altres moments respecta el recitat sec (comprovat en la gravació de la Philips dirigida per Jeffrey Tate entre els any 1987/89 i comercialitzada al 1992 i on la von Otter canta un Nicklause/Musa espectacular)
M'agradaM'agrada
Si, la Dubosc estava mencionada, però el que jo no sabia era quin rol tenia.
M'agradaM'agrada
Per deducció….. 😆
M'agradaM'agrada
Es pitjor que el Rataplan!!!!!!! I això ja és molt… Al Rataplan encara li pots trobar algo, però això… A mi també em fa “verguenza ajena”
M'agradaM'agrada
No sé si en Francisco Vas, esplèndid a l’assaig, estarà gaire d’acord amb tu.
Guiraud més que fusionar se’l va carregar, que és ben diferent.
Jo crec que aquesta òpera se l’ha endolcit massa, i les propostes negres, mostrant un Hoffmann torturat, addicte a substàncies estupefaents o a l’alcohol, fet que el fa al·lucinar sovint, és molt més adient que la visió quasi infantil i romàntica, d’una opereta esdevinguda òpera. Això no vol dir que no hagi de ser poètica, però la poesia no sempre ha de ser de color de rosa. En aquest sentit l’aproximació de Pelly és molt interessant, tot i que no sigui reeixida del tot, però d’això ja en parlarem aviat.
La versió de Paris del 2002 em sembla en el seu conjunt, superlativa.
T’ho havia deixat a l’apunt en la discografia escollida.
M'agradaM'agrada
La versió del manicomi que l’altre dia vau destrossar (la de Lyon 93, amb “la calva”) era ben, ben negra. A mi l’esperit sí que em va agradar, el problema era que estigués tan retallada.
Està bé, faré un esforç i veuré la de París 2002.
M'agradaM'agrada
És que aquella versió no és les Comtes d’Hoffmann, és una altra cosa 😦
M'agradaM'agrada
Un altre post per a llegir i sobretot, sobretot estudiar. Impresionant! Records des de València amb un bon “I due Foscari”. Si, si…no hem treguis 🙂 el que vaig dir un dia de Domingo precisament amb ocasió tambè d’aquesta òpera, que no penso rectificar, però s’ha de reconèixer que aquest home dignifica tot el que toca, redeu! Dramaturgia plana però encantadora música primerenca verdiana.
M'agradaM'agrada
Ostres quina sort! veure Domingo encara que sigui de baríton, sempre està molt bé! És un dels grans!
M'agradaM'agrada
Me’n alegro que t’hagi agradat el Foscari, la veritat és per a mi, anar a veure a Domingo fent de baríton, no em motiva gaire, tot i que eles resultats finals siguin d’una admirada condescendència.
M'agradaM'agrada
Igual és que tinc l’oida fatal aquesta nit, doncs sentint la versió ONP-2002 el Hoffmann també em fa mal a les orelles, i soc conscient que és el Schicoff,que crec que era molt il·lustre, no?
M'agradaM'agrada
Shicoff és un cantant molt especial, però pocs com ell saben cantar aquest rol de dement. De fet a Shicoff li anaven molt bé els rols desequilibrats. És un tenor que al teatre guanya moltíssim
M'agradaM'agrada
Joaquim, recién llegado también de los disfrutables Foscari de les Arts con bastantes liceistas por allá, me gustaría salvo error u omisión de mi parte porque estuve presente, rectificaros algo a ti y a rosetapiccina sobre estos CONTES de Paris 2.002 :
Estuve presente en esta espléndida producción de Carsen ( una de sus mejores o la mejor que le he presenciado ,con el Hoffmann ya borrachito desde antes de iniciarse la función y tirado por el escenario con bastantes botellas a su alrededor), pero al menos en la función que me tocó ( no sé si en el resto) , Schicoff no cantó y el casi desastroso tenor fue un tal Janis o Jenis Lotric.
M'agradaM'agrada
Aquí diu que és Schicoff. Jo no el conec, pot ser no és ell. Francament, sigui qui sigui, em destroça el Kleinzach i especialment la bella “sa figure etait charmante! Je la vois, belle comme le jour…”
M'agradaM'agrada
Jo crc que no és ell…
M'agradaM'agrada
No es obviamente Shicoff! Abriendo el youtube, indica el tenor Curry , que no conozco
M'agradaM'agrada
Schicoff és aquest:
M'agradaM'agrada
He equivocat el link, el que has posat, Jan, és el que jo havia vist (el de l’òpera completa que ha deixat el Joaquim).
O sigui que sí que va cantar al París 2002.
Doncs ho sento, no m’agrada gens.
M'agradaM'agrada
Aquest no és Shicoff, on vas a parar
M'agradaM'agrada
La producción también tuve la suerte de admirarla, yo con Villazón en estado de gracia, pero Shicoff no cantaría el día que fuiste tu, pero la edición comercializada si, y a mi me gusta, como me gustó, más aun, en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Un altre apunt per guardar tota la vida.
¿No cantaran la “Scintille diamant”?, mira que es una de les aries que mes m’agraden.
M'agradaM'agrada
No, no l’escoltaràs al Liceu en aquestes representacions. De fet l’acte de Giulietta no se sap ben bé quina edició han utilitzat, potser s’haurà de dir edició Pelly?
De fet seria la segona vegada i consecutiva aquesta temporada que veiem com un director d’escena altera les edicions. A la Rusalka no hi havia cap tipus d’excusa, mentre que a Hoffmann, acostumada sempre a ser diferent, ja no ve d’una més, però m’agradaria saber si el director musical s’ho ha trobat tot fet o ha participat en aquesta tria sui generis.
M'agradaM'agrada
Una entrada magnífica Joaquim.
Moltes gràcies també per deixar-nos uns Youtubes amb cantants d’aquells que les noves generacions no valoren tant com els d’ara, cosa que fins a cert punt té la seva lògica, però en canvi escoltant a Jobin, Simoneau, Pinza, no cal dir Kraus, Warren, Robin, Gedda… diria que no tant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Santi.
Certament hi ha cantants, i me’n he deixat molts ja que no volia esgotar-vos, que són imprescindibles quan es parla d’aquesta òpera. Molts dels d’ara haurien de fer un repàs, sempre i que la seva veu ho permeti, per intentar aprendre una mica de com es canta el repertori francès.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, aprenc molt i m’encanten les seves lliçons magistrals on-line
M'agradaM'agrada
Hola Pianista, benvingut a IFL.
No tinc la voluntat de fer lliçons magistrals, sincerament. M’he documentat, com ja li he dit a Xavier C., ja que hi ha coses que fa una setmana no coneixia o recordava. A mi fer aquests apunts em serveix per aprendre i després intento que siguin d’interès per a tots els que aquests dies s’apropin al Liceu a veure aquesta òpera.
Les aportacions posteriors que feu tots els que comenteu, acaben per arrodonir els apunts, cosa que a vegades els milloren molt.
Torna quan vulguis
M'agradaM'agrada
Vaig anar a l’assaig general sense prepararme gens (fallo) potser hi torno a anar, en general em va agradar i no es que sigui molt amic d’Offenbach pero he de reconèixer que dono gràcies d’haverla sentit abans de morir. Gràcies Joaquim pels teus apunts, ets un crack!
Salut, Nacho.
M'agradaM'agrada
Sempre és interessant preparar-se, tot i que una sorpresa inesperada, si és positiva, és acollonant.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim de tota la cultura sobre “Les contes d’Hofmann” que ens has deixat.
M'agradaM'agrada
Un plaer, com sempre, Compartir-ho és el que més m’agrada.
M'agradaM'agrada
Ens agrada molt que tu aprenguis i després ens traslladis els teus coneixements.
M'agradaM'agrada
No ens podem adormir
M'agradaM'agrada
Un apunt magnífic, he après molts coses que no sabia. Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Hauré de corregir una cosa, però ara és molt tard,
Demà us ho explico
M'agradaM'agrada
Doncs sí Offenbach volia 1 sola soprano pels 4 rols pero está clar que si tú o jo haguessim asistit el 1981 al ROH i ens haguessin dit que per enfermetat de les altres dives avui la Sra Cotrubas(era l’unica de les tres que hi podia accedir) cantará els 4 rols no haguessim gaudit tant.Les agilitats d’Olympia sense sobreaguts o la passió canyera de Giulietta no haguessin estat el mateix.
Considero que és molt difícil trobar algú que sigui ” top class “en els quatre rols.Avui en dia hi han poques sopranos que s’hi atraveixin.
A part de la molt prometedora Eglise Gutierrez que debuta tots els rols em sembla que les úniques opcions serian:
Annick Massis
Elena Mosuc
Marlis Petersen
Diana Damrau
Georgia Jarman
Sonia Yoncheva
Jo crec que la millor opció seria Diana Damrau pero possiblement en totes elles hi trobaries forces deficiències. Aleshores que fem agafem una d’elles i la posem a parir o anem a cada rol per separat.Crec que és una situació dificil de resoldre.En tot cas si tenim 1 sola cantant és imprescindible baixar l’exigència i el públic ha d’estar-hi disposat.
Encara no he pogut sentir-ho tot,ja comentaré més quan ho hagi fet
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb la teva teoria, però tres cantants diferents tampoc garanteixen l’excel·lència, ja m’ho sabràs dir.
Damrau em va agradar a Zuric, però no em va entusiasmar, trobo amb més possibilitats a Sonia Yoncheva i espero a Gutiérrez amb ganes.
El primer cast pinta molt bé Kim i Dessay (parlo per l’assaig)
M'agradaM'agrada
Marlis Petersen ya te aseguro yo que no. La ví en el Palau hace dos años y fija como una condenada y además es gritona.
M'agradaM'agrada
Bryn Terfel a Paris 2002 feia un paper extraordinari pero el 1995 cantava a Viena un ” Scintille diamant ” totalment insuperat. Aixó és una maravella de cant , expressió i musicalitat.No us ho perdèu.
M'agradaM'agrada
Efectivament és magnífica, però aquesta mania que té d’obrir algunes vocals…. 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies primer de tot per fer aquesta preparació tant intenssa en informació i tant elavorada audio-visualment. Realment és una òpera que se la coneix basicament per la baracrolla, i me’n he adonat que hi han moltes més coses a coneixer i a gaudir aquest dilluns. Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
I quasi totes aquestes altres coses que has descobert, segur que són millors que la barcarola.
Avui jo no hi aniré, demà si i el repartiment d’avui el veuré el diumenge del Torn T.
M'agradaM'agrada
Un trabajo magnífico y exhaustivo.
Yo no iré hasta la semana próxima, ya nos contarás mañana como ha ido esta noche.
La versión del Covent Garden es preciosa y mi preferida.
El Hoffmann de Domingo me agrada más que el de Kraus, aunque esto parezca para muchos un sacrilegio. Al canario lo prefiero en otros roles, pero este necesita un grosor, sobretodo en el dúo con Giulietta, que Kraus no poseía.
La Cotrubas está perfecta, también Serra y Baltsa, y la producción es u milagro teatral.
La de París que tanto alabas es buena, pero vocalmente no supera, salvo por Terfel y siempre bajo mi punto de vista, la de 1981 en Londres.
M'agradaM'agrada
No Fernando, avui no hi aniré, per tant demà no hi haurà apunt de Les Comtes d’avui, però demà passat si del segon repartiment.
S’ha d’estalviar, no puc anar a tot arreu i sempre que vull.
M'agradaM'agrada
Si esto es lo que hay con esta ópera…Y seguirán apareciendo ediciones, es lo que tiene junto a “L’Africana” con la diferencia de que esta última no posee el tirón de la primera, a pesar de la hermosísima música que contiene. Qué ojo tenía ese empresario, Carvalho, “causante” de otras creaciones con el “Faust” del pobre Gounod, a reivindicar hoy día(a pesar de otras tropelías con Meyerbeer, si mal no recuerdo). Mi Hoffmann fue Kraus y fascinante la producción La Zarzuela-Liceu de aquellos “Contes”, guardada como oro en paño; magnífico los de Gedda y Domingo y ya gracias porque aparecen cantantes muy queridas por mí: la Antonia de Pilar Lorengar, la de De Los Ángeles, mi Mado Robin (estatoférica ella), mis “malvados favoritos”…Espero que los disfrutéis. Hoy se retransmiten en directo y aquí los seguiré ¡Un saludo, afortunad@s que los veis, infernems!
M'agradaM'agrada
Leonor, las retransmisiones previstas, si es que no ha habido cambios son:
7 de febrero Catalunya Música
14 de febrero Radio Clásica
23 de febrero Mezzo Live (HD)
M'agradaM'agrada
¡Gracias por el aviso! Deseo disfrute. 😀
M'agradaM'agrada
Espléndido estudio de esta obra que parece que no podrá tener nunca una versión definitiva en el sentido de unicidad.
Gracias por tanta información que ofreces y que yo desconocía.
Pero creo que necesitaré de otra lectura…
M'agradaM'agrada
Me alegro que te haya gustado.
M'agradaM'agrada
La web del Liceo anuncia hoy cambios o un cambio para estos HOFFMANN que por otra parte, considero lógicos y hasta que mejorarán las performances :
En este segundo cast que empieza esta tarde y para el que tengo entrada, definitivamente Eglise Gutierrez cae como Olympia ( se mantiene para la Musa, Antonia y la Giulietta) y la pequeñita Kathleen Kim cantará todas las Olympias de ambos casts.
Normal, haciéndose la versión Choudens habitual para prólogo y los dos primeros cuentas, la cubana Gutiérrez no tiene la coloratura ni las agilidades para cantar la muñeca , según mi punto de vista.
M'agradaM'agrada
Eglise Gutiérrez no canta la Musa. Tenía que cantar Stella, Olympia, Antonia y Giulietta. Si ha dejado de cantar el rol de la muñeca no creo que por eso le pasen el de la Musa. Es imposible.
La versión que veremos -asistí al ensayo- es una mezcla de diversas versiones, incluída -supongo- la Choudens. Lo cierto es que escuché piezas que nunca había escuchado. Y se han mezclado las partes habladas en seco originales con algunos de los recitativos y melodramas musicados por Guiraud que aparecen en las versiones habituales. Se han sustituído arias tradicionales y se han cambiado ciertas cosas argumentales…
Te vas a llevar más de una sorpresa y no siempre positiva…
De todas formas me gusta tanto esta ópera que hasta soporto alguna salvajada, pero no por eso dejo de reconocer que alguna se ha hecho.
M'agradaM'agrada
perdón! confusión de la Musa por Stella. Tienes razón!
M'agradaM'agrada
Doncs jo ahir vaig disfrutar molt! però sobretot de l’acte d’Antonia! Que bona que és la Dessay i com et fa sentir el que canta!
A mi el tenor em va descepcionar moltíssim! Una veu bonica a la part greu i central, però els aguts… al 3er acte va estar a punt de gallejar! no hi arribava!
La Musa/Nicklause molt bé!
La guillietta una veu típicament eslava, però bé.
La musa va fer un agut al final molt ben donat i va complir.
I per a mi el millor junt amb la Dessay, el Laurent naouri, que va fer una exel·lent representació.
La posta en escena em va encantar sobretot la del acte d’Antonia.
I la direcció sense gens de tremp molt lenta, però correcte, se li va anar de les mans una mica en els concertants pero…
El cor ho va fer francament bé, el Basso em va dir que finalment els-hi havia sortit!
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Què t’ha de dir en Basso?, no et dirà que criden
M'agradaM'agrada
No, però ell ja m’havia dit que els assaijos no sortien ni a tiros…
M'agradaM'agrada
ja es nota 😦
M'agradaM'agrada
😦
M'agradaM'agrada
Jan, però no deies que hi anaves només l’últim dia? 🙂
Algú ha llegit la crítica de la Vanguàrdia? Perquè jo no hi escriu l’Alier?!?
http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20130205/54365087645/hoffmann-liceu.html
M'agradaM'agrada
L’Alier (mira que tens vicis eh? 🙂 ) escriu dos o tres dies més tard la crítica musical, ara La Vanguardia es dedica a fer una espècies de prèvia amb la crònica social, no sempre encertada, per dir-ho fi.
M'agradaM'agrada
Joaquim, si la Vanguardia est contractés a tu també sortiria guanyant molt més que no amb la Maricel aquesta.
La del Radigales d’avui més o menys ve a dir el que has dit tu al post més recent, que han fet un “pastiche”.
M'agradaM'agrada
Avui ja ha sortit la del teu amic el Doctor Alier.
M'agradaM'agrada
Aquesta crítica de la Sra Chavarría és un nyap!
M'agradaM'agrada
Buff!
Te’n vas uns dies fora i després se t’acumula la feina… Tornaré a llegir-me el post amb atenció i a escoltar els talls penjats. Tinc temps, perquè el torn és la funció de l’últimm dia
A casa escoltàvem els vinils de la versió del Bonynge amb veus extraordinàries. Al Liceu em sembla que vam veure la funció del Krauss i de l’Enedina Lloris, de carrera molt breu.
Gràcies pel post
M'agradaM'agrada
ja feu bé a marxar, ja, per aquí ja ho veus, i no em refereixo tant sol sa IFL 🙂
Després de la de Kraus encara n’hi va haver un altre magnífica amb Shicoff i Van Dam
M'agradaM'agrada