IN FERNEM LAND

OBERTO A LA SCALA: Agresta, Ganassi, Pertusi, Sartori;Frizza


Sonia Ganassi i Michele Pertusi a Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala. Producció de Mario Martone

Sonia Ganassi i Michele Pertusi a Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala. Producció de Mario Martone

Avui tornarem a la Scala per escoltar la primera de les representacions que aquesta temporada el teatre milanès ha programat de la primera òpera de Giuseppe Verdi, Oberto Conte di San Bonifacio, estrenada el 17 de novembre de 1839 al mateix teatre.

Diguem d’entrada que l’òpera és com un esborrany de les òperes del Verdi jove, i per tant com esborrany, apunta coses que encara no es defineixen, si bé, coneixedors com som de tot l’opus verdià, ja intuïm tot allò que vindrà immediatament amb les òperes primerenques, lluny encara d’aquelles que tots tenim al cap, però amb la grapa i la rauxa que les caracteritza.

Per tal de que aquesta òpera en particular mereixi l’audició i programació als escenaris, calen uns cantants que sàpiguen extraure més que els valors musicals que l’obra no té, l’emoció gràcies a unes facultats, tècnica i musicalitat d’excepció.

Quatre rols importants, per a una soprano spinto o dramàtica d’agilitat, una mezzosoprano d’empenta, ambdós rols quasi intercanviables, un tenor líric i un baix-baríton de centre consistent, amb capacitat per assumir un cert cant d’agilitat, hereu encara del belcanto rossinià, encara que Verdi intenta allunyar-se’n tot el possible a la recerca d’un llenguatge nou. Queda un rol més anecdòtic per a la sempre necessària confident, en aquest cas de Cunizia.

A la Scala crec que no han acabat de trobar el quartet perfectament enquadrat en la vocalitat adient als rols, o els cantants més idonis, però potser cal dir, això és el que hi ha. 

Sonia Ganassi sembla obsessionada en esdevenir el que no és, la prova és que aquest proper estiu té previst cantar Amneris, quan ja va quedar palès que quan va fer l’Eboli italiana, no tant la francesa, les possibilitats vocals quedaven sobrepassades per l’exigència. Quan canta els rols Colbran, al menys fins ara, la seva voclaitat s’ajustava perfectament a les exigències, però Verdi demana un gruix i una consistència que poc tenen a veure amb el belcanto, i la conseqüència immediata d’aquest esforç és la pèrdua de la qualitat en el color i en l’emissió, que en el registre greu perd tota la força que hauria de tenir aquest rol, que si bé pot ser interpretat per una altra soprano, sempre hauria de ser dramàtica, amb un centre-greu de gran projecció. Ganassi li posa les ganes, però la veu no respón. Em temo el pitjor quan faci front a la princesa egípcia.

Maria Agresta és la gran esperança del cant verdià, diria que del cant italià, però ja que la seva veu és prou verdiana, molts tenim l’esperança malgrat les preses que té ella per fer-ho tot ben aviat, de que el seny s’acabi imposant i tracti amb cura un instrument poderós i capaç de donar-nos alegries. Ella és de tots quatre, la que més m’ha agradat, tot i que alguns aguts li sonen forçats, i la zona greu sigui més aviat sorda, cosa que denota avui per avui, que encara li manca una mica per ser una verdiana autèntica, o si més no plena, continua ostentant el títol de gran promesa.

Michele Pertusi és una cantant excel·lent, noble, ho deia l’altre dia arran del Rèquiem d’Oslo, però la seva projecció és escassa, ho sabem tots aquells que l’hem vist i gaudit en directa. No sé si a la Scala s’escoltava tan bé com a la ràdio, però tot i així no és Ramey, que no tenint un gran volum projectava molt millor, entre altres coses. Pertusi és honest i dóna personalitat a la seva interpretació, una mica més de projecció i ja ho teníem…

Finalment tenim a Fabio Sartori, una veu de tenor a tenir present si no fos que la seva afinació és sempre deficient, i la línia és bastant primària, encara que això en aquest tipus d’òpera és pot deixar en un segon terme, l’afinació mai.

El mestre Frizza, fa sonar l’orquestra de la Scala de manera vulgar, pobre, poc distingida. De la mateixa manera que als cantants no els podem demanar altre cosa que tremp vocal, intenció i estil apropiat a l’òpera i al temps de l’estrena, com una aproximació filològica a una partitura curiosa, al director de l’orquestra li hem de demanar aquest vigor, agilitat i  invenció creativa que aquestes òperes necessiten per esdevenir interessants. No cal dir que el mestre Muti roman referent i mai hagués fet sonar una corda tan anèmica com la que s’escolta en aquesta gravació.

Ara us deixo un parell de fragments, començant pel duet de les dues protagonistes, hereu dels grans duets per a les dues grans dives que tanta tradició tenen a l’òpera belcantista  italiana, i de la que Verdi encara no sap desempallegar-se’n del tot. Aquest número no estava inclòs a l’estrena i es cantat després de la segona ària de Cunizia a l’inici del segon acte, es tracta de “Al padre io corro” que canten Leonora i Cunizia, és a dir, Maria Agresta i Sonia Ganassi.

I ara potser el millor número de tota l’obra el quartet del segon acte “Eccolo!…Vili all’armi, a donne eroi” a càrrec de Oberto (Pertusi), Riccardo (Sartori), Cuniza (Ganassi) i Leonora (Agresta).

Us deixo la sinopsi extreta de la Viquipèdia per tots aquells interessats en saber de que va la cosa

SINOPSI

Acte 1

Riccardo, comte de Salinguerra, ha de casar-se amb Cuniza, germana d’Ezzelino, i portar la pau al poble de Bassano. Entra al castell de Bassano, però llavors apareix Léonora, a qui temps enrere havia traït i abandonat, amb el propòsit d’impedir el casament. L’acompanya son pare Oberto, decidit a protegir-la. Més tard , Oberto i la seua filla es fan rebre per Cuniza, a qui Leonora confessa el que ha succeït amb Riccardo. Cuniza li promet que l’ajudarà a fer justícia, i després d’haver conduït Oberto a una sala annexa, fa cridar el seu promès. Cuniza li mostra Leonora, però el comte sense immutar-se declara haver abandonat la noia perquè li havia estat infidel. Mentre Leonora protesta indignada, irromp Oberto que jura matar Riccardo després d’haver sentit les seues paraules.

Acte 2

Cuniza, convençuda de la bona fe de Leonora, li confia a una donzella que sacrificarà el seu amor per tal d’obligar el comte de Salinguerra a casar-se amb Leonora. Mentrestant Oberto reta a Riccardo a un duel, Riccardo intenta evitar-lo però Oberto comença la lluita. En aquest moment apareixen Leonora i Cuniza, i aquesta darrera ordena a Riccardo contraure matrimoni amb Leonora. Sense fer-se notar, Oberto proposa al rival que fingisca consentir, però l’adverteix que l’esperarà en un bosc proper per continuar la lluita. Poc després un grup de cavallers sent soroll d’espases provinent del bosc i hi acudeix, però just en aquest moment Oberto cau ferit de mort. Riccardo, ple de remordiments, fuig desesperat mentre arriben Cuniza i poc després Leonora, que ha descobert el cos del pare. Cuniza consola Leonora prometent-li amistat i protecció, però Leonora, sentint-se responsable de tot el que ha ocorregut decideix entrar en un convent per dedicar-se a una vida d’expiació.

Giuseppe Verdi
OBERTO CONTE DI SAN BONIFACIO
Dramma in due atti di Temistocle Solera

Cuniza: Sonia Ganassi
Imelda: José Maria Lo Monaco
Riccardo: Fabio Sartori
Oberto: Michele Pertusi
Leonora: Maria Agresta

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano
Riccardo Frizza

Teatro alla Scala di Milano, 17 d’abril de 2013

ENLLAÇOS mp3

http://rapidshare.com/files/917879707/Oberto_Scala170413_A1.mp3

http://rapidshare.com/files/2108613517/Oberto_Scala170413_A2.mp3

Espero que si més no, us interessi.

Buon ascolto!

8 comments

  1. Alex

    Gracias Joaquim!
    Escuché por radio desde la mitad del 2° acto y màs o menos coincido con tus comentarios: Ganassi totalmente insuficiente y si se empeña en cantar roles de mezzo verdianos,se va a estrellar y en cuanto a Agresta, ojito que actualmente canta de todo y a su instrumento le falta màs consistencia y amplitud en la zona grave y alta para abordar roles como esta Leonora que considero es para soprano spinto casi dramàtica de agilidad ( simplemente recordar que este rol de soprano, lo han cantado Dimitrova o Gulin; mientras Agresta , es solo una soprano lírica ).
    En cuanto a Pertusi y Sartori y asimismo la direcciòn planita de Frizza, coincidimos

    M'agrada

  2. SANTI

    Aquesta és la típica òpera que la fan bona els seus cantants, ja que per mèrits propis té poca entitat.
    Encara no he pogut escoltar la gravació i per aquests dos talls no m’atreveixo a donar opinió, però intueixo que no deuen ser els més apropiats.

    M'agrada

  3. “Oberto” es una ópera casi desconocida -aunque dispone de un mínimo de 6 grabaciones entre audio y DVD- que a mí me gusta mucho. Precisamente hace unas semanas tuve ocasión de ver una versión de 2007, procedente del minúsculo Teatro Verdi de Busseto, a cargo de un reparto muy homogéneo con Mariana Pentcheva, Francesca Sassu, Giovanni Battista Parodi y Fabio Sartori, bajo dirección musical de Antonello Allemandi que no recuerdo si Joaquim comentó en su momento, pero que recomiendo a los curiosos amantes del estilo verdiano.

    Añoro tanto la versión con Ghena Dimitrova como la que se registró comercialmente en vivo con Angeles Gulín, pero esta que he citado es más que aceptable.

    Lamento que tan buenos cantantes, a quienes admiro profundamente -especialmente Ganassi y Pertusi- no estuvieran a la altura de las circunstanscias, pero hay voces que en Rossini suenan espléndidas y en Verdi no tanto. Que Sonia Ganassi pretenda cantar Amneris es cavarse la propia tumba, con la cantidad de roles Colbran de Rossini que le quedan por asumir!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: