Johan Reuter (Holländer) a Der Fliegende Holländer a la Staatsoper de Munic, producció de Peter Konwitschny Foto © Wilfried Hösl
Peter Konwitschny és un director que mai vol deixar indiferent a ningú i per tal d’aconseguir-ho aposta sempre fort, jugant al límit. Sempre em desconcerta, però unes vegades això em va bé i altres no ho acabo de pair, i segurament en el cas d’aquesta producció de Der Fliegende Holländer que ara es reposa a Munic, ens trobem en el segon cas. És clar que millor seria dir que no entro en cap moment en l’acció, ni m’identifico, ni m’interessa res del que passa, ni tan sols a l’inici del segon acte amb un trencament radical respecte al que hem vist al primer acte, i el que veurem al tercer, amb filadores convertides en gimnastes en una classe sobre bicicletes estàtiques, liderada per una entrenadora preocupada per la salut i la dieta de les seves alumnes (Mary), l’acudit visual presumptivament divertit, m’ha produït un lleu somriure de complicitat amb el controvertit director alemany que tant em va fascinar, divertir i admirar al Lohengrin del col·legi i en el Don Carlos al Liceu. Aquí he acabat pensant que tot es tracta d’una absurda posada en escena sense cap solta ni volta, que acaba com el rosari de l’Aurora en una solució escènica absurda, però el que es pitjor, amb un atemptat musical intolerable que el director musical si tingués algun pes davant les dictadures escèniques, mai hauria de permetre.
No explico més detalls per no esclafar la guitarra a qui vulgui acceptar el repte que ens proposa Peter Konwitschny amb aquest nou experiment. De ben segur tindrem motius per debatre-ho.
Musicalment la cosa funciona, sense tirar coets, ja que la direcció musical d’Asher Fisch tampoc és que m’hagi semblat especialment atractiva, funciona a grans trets, però sense l’alè romàntic que la partitura té, i sense la perfecta concertació, ja que s’aprecien alguns problemes entre fossar i escenari. No he fet l’exercici d’escoltar la proposta sense les imatges, i per tant potser el distanciament visual ha contagiat la meva apreciació auditiva, però el cas és que no s’ha produït cap moment especialment colpidor.
Tant a l’Orquestra com el Cor de la Bayerischen Staatsoper els hi he sentit nits molt millors.
Vocalment per a mi hi havia l’interès de Johan Reuter com a Holandès, molt més convincent en tots els sentits que Terfel a la Scala. També el Daland de Peter Rose m’ha semblat digne, però ho sento, ni Anja Kampe, a qui la Senta se li resisteix, ni l’Erik de Klaus Florian Vogt, em sembla que siguin les veus més idònies per aquests rols, si bé el tenor no té greus problemes més enllà de l’emissió esblanqueïda i els aguts sense amònics i muscle, que sempre l’han caracteritzat i que van acabar batejant-lo com l’escolanet, mentre que la soprano passa per problemes més seriosos en molts moments, amb quasi tots els aguts cridats o defectuosament emesos, amb una veu que sona perillosament esgotada en molts moments i en definitiva sobrepassada pel rol..
Norbert Ernst, com sempre broda el seu conegut Steuermann i la Mary jove i dinàmica de Okka von der Damerau compleix amb escreix el seu rol de rellevància discreta.
En aquesta setmana improvisadament wagneriana crec que no podia faltar aquesta oportunitat que ens ofereix l’òpera bavaresa, si bé els resultats a mi no m’han convençut gens.
Der Fliegende Holländer, acte 2on, a la Staatsoper de Munic, producció de Peter Konwitschny. Foto de © Wilfried Hösl
Richard Wagner
Der fliegende Holländer
Daland: Peter Rose
Senta: Anja Kampe
Erik: Klaus Florian Vogt
Mary: Okka von der Damerau
Der Steuermann: Norbert Ernst
Der Holländer: Johan Reuter
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director musical: Asher Fisch
Director escènic: Peter Konwitschny
Escenografia i vestuari: Johannes Leiacker
Disseny de llums: Michael Bauer
Dramatúrigia: Werner Hintze
Director del cor: Sören Eckhoff
Nationaltheater München 20 d’abril de 2013
ENLLAÇOS VÍDEO
http://rapidshare.com/files/3428983903/Hollander_Munic_200413.ts.001
http://rapidshare.com/files/3937262691/Hollander_Munic_200413.ts.002
http://rapidshare.com/files/3536489698/Hollander_Munic_200413.ts.003
Demà seguirem amb RW sense mouren’s d’Alemanya, coses del bicentenari
IN FERNEM LAND 
Doncs avui era dia per posar El ocaso de los dioses 😦
M'agradaM'agrada
També en una producció de la Bayerische Staatsoper.
M'agradaM'agrada
Tocarà demà, ahir no vaig tenir valor i vaig optar per aquesta mena d’acudit
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Mentre baixen els arxius (per curiositat de la posta en escena) estic disfrutant del Don Carlo de Caballé i Domingo! Espléndid homentage que li estas fent pel seu aniversari. 🙂
M'agradaM'agrada
Quan estaven bé, era una parella mítica. Van tenir uns anys plegats, d’absoluta glòria
M'agradaM'agrada
De Konwitschny no en vull sentir ni a parlar i veient aquest parell de fotografies, encara menys, ja que són una pura provocació, que és l’únic que sap fer.
Del queda, que hauria de ser tot, no m’interessa gairebé res o sigui que avui descanso de baixades, no estic de gaire bon humor i no vull ser més explícit.
M'agradaM'agrada
Ho lamento
M'agradaM'agrada
Estic una mica saturat del tema pero t’haig de seguir portant la contraria.
Suposo que estarem d’acord que sense ser cap geni Asher Fisch demostra que coneix aquest repertori força be.
L’orquestra no és la Berliner Philarmoniker pero a mí m’agrada, be els hi puc perdonar la vida (jo personalment no els feria “Buuuu” ).
El quartet de cantants em sembla molt bo.
Anja Kampe(1968) ha cantat aquest rol amb enorme èxit de públic a Zurich,Londres(ROH),La Scala(será que no hi entenen…).La crítica ha assenyalat habitualment la seva desbordant implicació en tot alló que canta.
Peter Rose i Johan Reuter són dos excel·lents professionals i em segueix seduint el cant de Klaus Florian Vogt malgrat que s’escaqueji d’una nota al darrer acte.El seu timbre d’escolanet no em bloqueja els meus sentits i per lo vist al públic assistent tampoc.
Encara que quedi molt malament dir-ho m’interessa el treball minuciós de Konwitschny més que no pas Sra diva entri vosté per aqui ,faigi l’agut aixecant la ma dreta i marxi per aquella porta del fons…No m’agrada la solució final (of course)
M'agradaM'agrada
La saturació no depen de mi, benvolgut Dandini i fixat que tal i com ho expliques sembla com si discrepéssim en tot, i ni amb l’Holandès, ni amb el Daland i fins i tot en diria que amb Fisch i ha discrepància, ja que de manera tangencial li perdones una mica la vida, com jo. Suposo que els desequilibris existents no es poden dissimular de cap manera.
No he parlat en cap moment de protestes.
Ara, estic convençut que a Kampe, de qui no en parles personalment i dius l’èxit que ha tingut de crítica i públic, com va succeir en la desgraciada funció milanesa que també et va agradar, denota problemes molt preocupants que en boca d’un altre soprano haguessin estat diana de les teves critiques.
Repetir-me amb Vogt és inútil.
Ara, el treball minuciós de Konwitschny si que m’interessa, sobretot perquè és un treball minuciós que no porta enlloc, no serveix per a res i com ell mateix no sap com acabar-ho, s’inventa un final que acaba per signar una de les produccions més inconsistents que he vist en els darrers temps, de les que volen ser, s’entén.
Senta, tal i com ens la presentat des del pro,mer moment no pot solucionar el tema d’aquella manera i com que se suposa que estem en un món imaginat, creuré, no tinc altre alternativa, que estem escoltant una gravació i per això la cosa acaba com acaba, no sé Dandini, és que se’m fa difícil seguir la proposta i si la cosa musical no és per llençar coets, tot acaba sent tan presumptuós com buit i estèril, i justificar-ho com genial per portar la signatura de Konwitschny, tampoc em sembla prou argument.
M'agradaM'agrada
Doncs jo et seré franc, m’ho vaig passar la mar de bé mirant aquesta òpera en directe per internet… Jo ho vaig disfrutar, ja sigui perque és una òpera que conec poc o jo que se, però m’ho vaig passar bé! 🙂
M'agradaM'agrada
Millor per tu, tot això que has guanyat, jo vaig tenir la sensació de perdre el temps i que em prenien el pèl
M'agradaM'agrada