IN FERNEM LAND

TANGLEWOOD 2013:DIE WALKÜRE (Terfel-Dalayman-Wagner;Koenigs) acte 3er


Katarina Dalayman (Brünnhilde) i Bryn Terfel (Wotan) a Tanglewood el 20 de juliol de 2013. Fotografia: Hilary-Scott

Katarina Dalayman (Brünnhilde) i Bryn Terfel (Wotan) a Tanglewood el 20 de juliol de 2013. Fotografia: Hilary-Scott

El dia 20 de juliol va tenir lloc en el prestigiós Festival de Tanglewwod, sempre a l’entorn de la Boston Symphony Orchestra, un dels seus magnífics concerts programats per l’edició del 2013, que com tants altres festivals i temporades d’enguany han girat a l’entorn de Richard Wagner, res de nou.

Tampoc és nou que es programés el tercer acte de Die Walküre, que juntament amb el primer, acostumen a nodrir les programacions de les sales de concert. Per tant fins ara res és particularment  curiós, si no fos que entre el tercet protagonista, hi ha el totpoderós i de miraculosa ubiqüitat, baix-baríton gal·lès Bryn Terfel, que potser per demostrar a les germanastres Wagner que la seva tria bayreuthiana ha estat absolutament fallida, ha cantat arreu el seu magnífic Wotan.

El que em sembla fins i tot temerari és que Terfel cantés a Tanglewood el dia 20 el tercer acte, que el dia 23 de juliol cantés tota l’òpera sencera als Proms de Londres dirigit per Berenboim i el dia 25 de juliol tornés a cantar el tercer acte, aquesta vegada al Festival de Verbier dirigit per Gergiev.  És a dir en menys d’una setmana Terfel va cantar als Estats Units, va creuar l’Atlàntic, amb el corresponen canvi horari, per cantar a Londres al de tres dies i tan sols deixant-ne passar dos,  amb un altre viatge aeronàutic (suposo) cantés a dalt de les muntanyes suïsses, en el paradisíac Festival de Verbier.

En primer lloc no m’estranya gens que a Londres s’apreciés un cert esgotament vocal, absolutament recuperat al cap de dos dies, però sobretot inquieta veure com s’estructura la carrera dels cantants d’òpera i les conseqüències negatives que en la majoria de casos això té.

Avui us porto l’actuació a Tanglewood on comparteix protagonisme amb la tercera Brünnhilde sueca en “discòrdia”. Al costat de Stemme (PROMS) i Theorin (Verbier), Katarina Dalaymann és una cantant que va iniciar la carrera com a mezzosoprano i que ja fa uns anys que es va passar a la corda de soprano dramàtica. És una soprano molt intensa, potser la més intensa d’aquest triumvirat que adoro, però el seu registre agut és el més conflictiu, cosa que li resta punts en la valoració global d’unes interpretacions que a mi particularment m’acostumen a excitar. Amb ells dos i el notable exercit de valquíries (especialment la Gerhilde de Deborah Mayer i la Hermwige de Molly Fillmore que inauguren amb decisió la cavalcada), hi ha la jove i emergent Amber Wagner, que en les breus intervencions de Sieglinde deixa empremta i és clar, la Boston Synpohony Orchestra, una de les històriques orquestres americanes, amb un passat i un present de gran prestigi, dirigida per Lothar Koenigs, director alemany que actualment ostenta la direcció musical de la Welsh National Opera.

Us deixo l’enllaç del tercer acte, com és de suposar, però abans us deixaré un parell de fragments, començant per el emocionant i emotiu comiat de Sieglinde a càrrec d’Amber Wagner des de “Nicht sehre dich Sorge um mich” (No pateixis per mi), acompanyada per Dalayman i les valquíries fins el “Lebe wohl! dich segnet Sieglindes Weh! ( Adéu! et beneeix el dolor de Sieglinde!).

I ara escoltem la tercera escena “War es so schmählich, was ich  verbrach” (va ser tan infame el que vaig cometre?), amb la intensitat de la parella Dalayman i Terfel. Especialment notable em sembla la súplica de Brünnhilde a Wotan “Soll fesselnder Schlaf” (si ha de lligar-me…) i la rèplica de Wotan concedint el foc que l’ha de protegir, en el “Leb wohl du kühnes, herrliches Kind” (Adéu, agosarada, magnífica nena). La manera com Terfel inicia “Der AUgen leuchtendes Paar” (aquests dos lluminosos ulls) des d’un xiuxiueig dolorós en un creixent lament, em sembla molt colpidor, encara que a Terfel se’l nota una mica cansat ( i això que li faltava el que li faltava). Volia deixar-vos tan sols el inici de la escena, però no he pogut estar-me’n de deixar-la sencera, de tant com m’ha agradat.

No és de les coses més grans escrites mai per Wagner?

Encara no s’han acabat els apunt wagnerians del mes d’agost, però trobo que mentre siguin d’aquesta categoria no fan cap nosa.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE
Acte 3er versió de concert

Wotan – Bryn Terfel
Brünnhilde – Katarina Dalayman
Sieglinde – Amber Wagner
Gerhilde – Deborah Mayer
Ortlinde – Melissa Citro
Waltraute – Elizabeth Byrne
Schwertleite – Mary Phillips
Helmwige – Molly Fillmore
Siegrune – Blythe Gaissert
Grimgerde – Mary Ann McCormick
Roßweiße – Rebecca Ringle

Boston Symphony Orchestra
Director musical: Lothar Koenigs

20 de juliol de 2013 Lenox, Massachusetts,
Koussevitzky Music Shed
Festival de Tanglewood

ENLLAÇ mp3

Aprofito per felicitar a tores les Maries que avui celebren l’onomàstica.

14 comments

  1. Josep Olivé

    Tens raò, de les coses més grans escrites, entre tantes i tantes… Aquets dies, a rel de que sembla ser que en Rajoy esta llegint Victus (més li valdria llegir sobre ètica i moral), en Sanchez Piñol ha tornat a treure l’única frase desafortunada que li conec a Woody Allen…la de Wagner i Polonia…”Un nacionalista és algú que escolta Wagner i vol envair Polonia”. I s’ha quedat tan panxo. No sé amb quina intenció ho ha dit, no li veig l’ironia, si és que la té, però és que mai m’han agradat les mostres d’ignorància fetes a base de frases que volen ser genials.
    Quan escoltés Wagner no agafen ganes d’envair res, el que agafen ganes és d’escoltar més Wagner. En tot cas, Wagner envairà ben aviat Lucerna amb un altra tetralogia, una més d’aquest estiu.

    M'agrada

    • Jo, ves per on, la frase la trobo genialment còmica, si bé utilitzada pels del canal 13. per exemple, ha de ser forçosament repulsiva, com tot el que s’escolta en aquell canal, tanco parèntesi, però és que aquesta nit passada he vist un tros del “debat” que han fet i se m’han encès els instints bàsics…
      Espero que Rajoy acabi Victus i ves a saber quins efectes tindrà sobre aquell caparró.
      Pel que fa a la música de Wagner, jo encara és l’hora que hagi de trobar alguna cosa que la superi, bé, alguna cosa com Wagner poder si, però poques, i com que ara no tinc ganes de organitzar una polseguera estiuenca d’aquelles que tant agraden a les tv i diaris durant l’agost, m’estalviaré posar uns quants exemples, tot i que estic segur que algú m’ho demanarà.
      Pel que fa al nacionalisme, ara faria de bon grat un sermonet, però com que em vaig prometre que no utilitzaria IFL per aquests afers, hauré d’anar a altres llocs adients per fer-ho, tot i que potser perdi alguna salutació de coneguts, amics i saludats, ara que tot està tan perillosament embastat i les intransigpencies surten de sota les pedres, de qui menys t’ho esperesi de qui menys desitges.
      En qualsevol cas, si a Lucerna organitzen una tetralogia allà intentaré enviar un emissari per poder tenir els enllaços disponibles a IFL, tan aviat ho donin per algun mitjà reproduïble.
      Com era d’esperar el mes d’agost del 2013 està sortint molt més wagnerià que verdià, quelcom que no acabo d’entendre o al final serà veritat que malgrat les crisis vocals, ara és més fàcil fer un Wagner que un Verdi?, i si no que ho preguntin a la l’Annita que ha fet un disc nefast dedicat al pobre Giuseppe, és clar que potser tindrà la sort del seu amic Rolando Villazón, que fent un altre disc penós dedicat al maltractar Verdi, li acaben de donar a Alemanya, tot cal dir-ho, el premi ECHO al millor disc d’un solista vocal clàssic, és clar, per el seu treball sobre Verdi.
      Per això avui, mentre tu estiguis buscant les tres dames o els tres genis entre la fantasiosa i enlluernadora proposta de Die Zauberflöte a Bregenz, molts ens hem buscat la manera de veure com s’intenta dignament homenatjar a Verdi en aquest Don Carlo, que espero que surti una mica millor que el Falstaff (que cal dir que ha agradat a molta gent i a mi gens).
      Trobo que he escrit una escudella barrejada molt poc estiuenca.
      Que vagi bé la flauta i que no soni per casualitat 🙂

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, potser m’enduc per certa rigidessa mental en no copsar amb bon sentit de l’humor la fase de Woody Allen… Wagner, com Mozart, en el terreny operístic, em fan anar molt més enllà de la simple assistència o audició de les seves obres i potser els tracto amb una mena de trascendència que em pot fer estar descol.locat en ocasions. Deuria fer tambè molta calor aquells dia i em va afectar el comentari de Piñol, jajaja. 🙂

        M'agrada

    • Hola Persiles, la imagen no tiene mucha definición, yo juraría que es Aage Haugland, entre Haugland i Tschammer, Haugland.
      Seguro que Moll no es, esto lo tenglo claro.
      Por cierto, espléndida Die Walküre

      M'agrada

      • Lo decía porque dos usuarios de ‘youtube’ aseguran que es Manfred Schenk, el cual no aparece en el reparto, ni sé si sería habitual que un intérprete que no esté en él pueda salir como sustituto en último momento, pero es que mis conocimientos al respecto no dan para más.
        Me alegra que te guste esta versión. A mí me encanta Caballé como Sieglinde.

        M'agrada

      • Buscaré más información, pero sin saber el día de la grabación…
        Caballé hubiera tenido que hacer más este repertorio, en vez de Turandot o Gioconda que malgastaron su voz en los últimos años.

        M'agrada

      • Un tercer usuario insiste en que es Schenk, y ha escrito: “Yes, Stefan-you are correct. As a follower of all things Bayreuth before things got rather silly there I too recognise this as Manfred Schenk. No way is it either Haugland or Moll.”
        También el insigne “onegin65” se ha pasado por ahí y dice que en la pegatina que lleva el vídeo que le pasaron pone 24 de mayo de 1986. Así que Schenk debió ser el suplente de Moll, que al final no cantó.
        No sé Gioconda, pero me alegra que la Caballé hiciera Turandot en París y San Francisco.
        Saludos.

        M'agrada

      • Habrá que creerles, demos por bueno a Schenk que substituyo a Moll.
        A mi la Turandot de Caballé tanto en San Francisco como en Paris, así como la Gioconda de Ginebra me encantan, pero asumiendo esos roles, la voz se crispó en exceso y se aceleró el lógico deterioro por la edad.
        A Caballé le perdono casi todo, és la última de las grandes, luego ya no hemos vuelto a gozar de algo similar.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: