IN FERNEM LAND

ATTILA DE VERDI SEGONS KONWISCHNY (Belosselsky-Petean-García-Schukoff ;Frizza) vídeo


Dimitry Belosselsky (Attila) i Lucrecia García (Odabella) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Dimitry Belosselsky (Attila) i Lucrecia García (Odabella) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Paga la pena fer experiments amb una obra teatralment tan feble com el Attila de Verdi?.

Cal que Konwischny insisteixi en el tema infantil, com ja va fer en el discutible i “genial” Lohengrin, encara que l’obra no doni ni per a cinc segons de psicoanalista?  Cal que transformi el feble llibret de Temistocle Solera en una joc d’infants?

Cal que els cantants arribin a fer vergonya aliena, representant una farsa tan estúpida? La provocació està servida  i aneu a saber quin és el motiu per el qual Konwischny, més enllà dels diners que haurà cobrat per fer aquesta parida, s’ha sentit inspirat o atret per aquesta història tan feble, amb música engrescadora i plena de cabalettas  brillantíssimes escrites per l’exclusiu lluïment vocal dels cantants i per altre part tan allunyades del pretès dramatisme del llibret.

Davant del difícil repte, ell ha convertit la trama en un joc ridícul de criatures amb aparença d’adults, o potser d’adults fent idioteses, cosa per altre part ben normal, ja que  només cal mirar la televisió a qualsevol hora per certificar-ho, si bé les idioteses de Konwischny no resistirien el primer tall publicitari, per a canviar de  canal, tant en horari infantil, com en l’adult.

Jo crec que alguns directors d’escena creuen que el públic és més estúpid que ells mateixos i de fet ho devem ser, ja que la proposta mereix, si ens atenem al final de l’òpera, l’aprovació general, i encara que l’equip escènic no surt a saludar o la transmissió no ho agafa, només acabar en el Liceu s’hagués armat una batalla campal, és clar que també podria ser que la retransmissió editada, no reflectís la veritable reacció que es mereix aquesta immensa estupidesa.

Konwischny ha demostrat algunes vegades, que les seves genialitats funcionen (Eugene OneginLohengrin i Don Carlos) , però no sempre, i tant en aquells oblidables Der Freischutz representats al Liceu fa tres o quatre temporades, com sobretot en aquest Attila, la cosa em sembla una presa de pèl desconsiderada.

Attila de Verdi al Theater an der Wien, produccio de   Peter Konwitschny

Attila de Verdi al Theater an der Wien, produccio de Peter Konwitschny

Musicalment la cosa funciona molt millor, començant per una vibrant direcció de Riccardo Frizza, que lluny de la genialitat de Riccardo Mutti, ofereix una versió digníssima de la partitura, fent lluir els grans moments musicals que conté.

Vocalment hi ha de tot, començant per el més que notable Attila del baix Dimitry Belosselsky, el notable Ezio del baríton George Petean, la irregular (a vegades brillant, a vegades aproximativa) Odabella de Lucrecia García i el impossible Foresto de Nikolai Schukoff, absolutament fora d’estil.

Jo us aviso, el vídeo és primer de tot, per a públic que busqui ser provocat, que li agradin les òperes del primer Verdi i vagi a la recerca d’una presa de pèl econòmica, sense passar per la perruqueria i mentre escolta una òpera que sempre amaga moments brillants i vibrants. Per suposat que també és un vídeo ideal per als col·leccionistes de rareses, i els verdians de pedra picada que ho volen tot, malgrat en més d’un moment no sabran si riure o plorar.

Finalment el vídeo és recomanable per veure, o millor dit escoltar, al tercet Blosselsky, Petean, Garcia, que sense ser els cantants més verdians que hom pugui imaginar, al menys ofereixen un honest intent per semblar-ho.

Dimitry Belosselsky (Attila) i George Petean (Ezio) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Dimitry Belosselsky (Attila) i George Petean (Ezio) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Giuseppe Verdi
ATTILA

Attila – Dimitry Belosselsky
Ezio – George Petean
Odabella – Lucrecia Garcia
Foresto – Nikolai Schukoff
Leone – Stefan Cerny
Uldino – Andrew Owens

ORF-Radiosymphonieorchester, Wien
Arnold Schönberg-Chor
Kinderchor Gumpoldskirchner Spatzen
Dircetors dels cors: Erwin Ortner i Elisabeth Ziegler

Director musical: Riccardo Frizza

Director d’escena: Peter Konwitschny
Escenografia Johannes Leiacker

Teatre an der Wien – Viena Juliol del 2013

ENLLAÇ VÍDEO (3 enllaços)

http://rapidshare.com/share/9BA5D6A2D1B44D15ADE44244965902A7

Potser després de la gravetat dels darrers dies, avui tocava una mica de rebombori, és clar que algú potser trobarà que el canvi és massa brusc.

Bon cap de setmana amics i visca Verdi!

20 comments

  1. alex

    Estas producciones y esos descerebrados como P.K. son los cómplices en “arruinar” presupuestos y teatros, en colaboración directa con sus directores artísticos que contratan y malgastan el dinero en tales contrataciones ( desde su Lohengrin y sobre todo la imbecilidad de su Don Carlos – véte a saber lo que pagó el Liceu -, P.K. y similares perfiles, al “paredón” dicho coloquialmente )

    M'agrada

    • Per a mi el Don Carlo és una producció, que AUto de Fe a banda, és molt bo. Hi ha un treball intens amb els actors i no crec que sigui precisament una producció cara, no hi havia res, i crec recordar que era llogada, ni tan sols coproduïda.
      En aquest Attila hi ha un treball d’actors intens, però és tan absurd el que fan (al Don Carlo no) que és una pèrdua de temps, per ser suau.
      L’expressió “al paredon”, encara que sigui dit col·loquialment, és poc afortunada 🙂

      M'agrada

      • Cuando te des cuenta la cantidad de millones que se tiran a la basura con adquirir estas producciones, entendereís como se pueden ayudar a determinados teatros a paliar sus crisis económicas.
        La ópera antes que P.K., Bieito, Py ( a los que les gusta reinventar a los compositores), son los músicos y los cantantes.
        De lo contrario, no me convencerás

        M'agrada

      • No tinc cap intenció de convèncer a ningú, es més ni ho vull. L’òpera necessita de directors que puguin treure, més enllà de la genialitat d’uns divos, l’excepcionalitat teatral que moltes porten adossades a la partitura musical. Aquest directors que esmentés ho han fet amb molts títols, no en tots i t’asseguro que han portat més públic al teatre (alguns per quedar-se), que molts cantants.
        Ara bé, hi ha obres que poden ser objecte de dramatúrgies noves, i n’hi ha que no. Attila és una obra teatral molt dèbil, no passa el mateix amb Carmen, Don Giovanni, Wozzeck, Don Carlo, la Tetralogia, Parsifal i tantes altres. Que Konwischny “perdi” el temps en ella, és ridícul, però que a Viena li encarreguin, encara més.
        Pel que fa al cost de les produccions tot depèn de si es coprodueixen amb altres teatres, si després es retransmeten, si hi haurà ingressos addicionals, si altres teatres s’interessen a llogar-les. Moltes produccions s’amortitzen en un període de temps breu, i altres mai (suposo que el famós DQ va costar el que no està escrit. Em costa creure, malgrat que l’estructura omnipresent d’aquell mur que ho encerclava tot i que finalment s’alçava lleugerament, era contundent, que el cost fos enorme, com també em costa creure que la magnífica Carmen dirigid per Bieito també ho fos. A vegades el talent necessita de ben poc per fer-se notar amb tota la seva nuesa.
        L’òpera sense escena es pot intentar fer, les versions de concert són succedanis que funcionen bastant bé, però relegar el teatre a un aspecte secundari no és ni lícit, ni crec que els mateixos compositors estiguessin d’acord amb tu.

        M'agrada

  2. Jordi

    Les fotografies no animen gaire a fer la baixada i no conec els cantants, em penso que passaré i d’aquesta manera m’evitaré el disgust.
    És ben trist que s’hagi arribat a aquest punt de trasbals mental, on tot val. No es pot estar més allunyat del Verdi més popular amb posades en escena d’aquest tipus.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Em va agradar amb Lohengrin i Don Carlos. i amb un Parsifal a Munich en el que va estar molt mesurat. En canvi molt poc amb Der Freischutz, que si ja el conte és dificil de seguir la seva versió no va ajudar gens, més aviat tot el contrari. Aixi a primera volta no veig per enlloc cap element fantasiós/esotèric/subliminal en Attila que pogui afavorir una versió amplificada i/o esbojerrada d’aquest mateixos efectes. Ben veritat que a Don Carlos tampoc hi és, però el seu posit d’història novelada i feta a la mida romàntica de Schiller sí permet certes llicències (el seu pincipi i el seu final estan fets per a Konwischny). En definitiva, que no em crida l’atenció el que hagi fet amb aquesta òpera. Òpera que, tot sigui dit de pas, és, a més a més, de les que menys m’agrada de Verdi. I l’experiència primera que vaig tenir amb ella va ser molt frustrant. Resulta que venia de veure el Don Giovanni de Losey al cinema. El vaig repetir tres vegades. Parlo de fa bastants anys. És tal la qualitat musical d’aquesta òpera que és bo esperar uns dies abans d’escoltar-ne una de diferent, i si ho intentes al menys que sigui del seu nivell. Doncs no, tenia a casa per a visionar l’Attila. I no passava del prime acte. Vaig insistir un parell de vegades i vaig desistir. La diferència musical era tan brutal, tan bèstia, que hasta em feia creus de que Verdi hagués creat una òpera com Attila. Em semblava tan dolenta com el seu protagonista. Al cap de molt de temps, i sorprès pel fet de que sembla ser una de les obres preferides de Muti, hi vaig tornar, aquesta vegada sense el efectes de la ressaca mozartiana i ja li vaig detectar certa qualitat belcantista que no dramàtica. L’obertura m’ha acacabat agradant i alguna ària i poca cosa més. Potser amb el temps…

    M'agrada

    • Els personatges i les situacions de Don Carlo tenen una potència teatral impressionant, cosa que no succeeix a Attila.
      Konwischny sense cap escenografia i atrezzo, va aconseguir, Auto de fe i divetidíssim ballet a banda, de fer viure la historia amb un grandiós treball interpretatiu de tots els cantants. Si al Liceu era evident, en el vídeo de la Staatsoper de Viena, amb la mateixa producció i uns altres cantants (Tamar, Michael, Vargas, Skovhus, Miles) però amb les càmeres a primer terme, es pot apreciar la tensió amorosa, de poder, política i religiosa d’una obra que pot ser només una Grand Opera, o una obra cabdal de l’òpera, sempre i quan hi hagi al darrere un director com cal. Tan sols cal visionar el imponent tercer acte, com es resolt la tensió i l’entramat entre Philippe II, Eboli (sensacional treball d’aquest personatge present durant tot ala primera meitat del tercer acte, duo del rei i l’inquisidor cec inclòs) i també la descripció de Posa, la reina, en fi, potser el millor treball que l’he vist jo. El Lohengrin tenia la potencia visual, amb una escenografia molt contundent.
      A l’Attila tot això no ho he vist i malgrat que per a mi té una partitura magnífica, no he pogut resistir l’estupidesa d’una posada en escena absurda i sobretot inútil.

      M'agrada

  4. dandini

    He vist 4 fragments i la proposta escènica m’ha divertit molt.
    El rol d’Attila sembla ser que té avui en dia un grapat d’interprets que el fan molt i molt be.A banda de Belosselsky que està esplèndid hi ha Furlanetto,Pertusi,Abdrazakov,etc (no està malament en un món de crisi de veus verdianes tant esferidor).
    L’Ezio: George Petean(1975) és un excel·lent cantant verdià que té una veu en principi força impersonal pero sap com s’ha de cantar aquest rol.De fet va ser Riccardo Muti que el va escollir pel Simon Boccanegra de l’Opera de Roma.Al Liceu a cantat Rodrigue,Marcello i el concert “Les italiens à Paris” segons el meu parer sempre amb molt bons resultats.
    Lucrezia Garcia és una cantant molt valenta amb un registre greu i central insòlit en una soprano que ademés defensa molt be la difícil coloratura d’un rol terrible com l’Odabella.
    Fora d’estil sense dubte el Foresto de Nicolai Schukoff.Té les facultats pero la veu està mal impostada i el fraseig verdià és del tot exòtic.A mí m’agrada molt més Giuseppe Gipali que té un volum moderat pero l’estil,l’afinació i la respiració exactes.
    Molt encertada la direcció de Riccardo Frizza.

    M'agrada

    • Gipali, que no és res de l’altre dijous (per a mi), és molt millor que Schukoff, no hi ha comparació possible.
      La García és molt interessant, ara bé a part de que jo no li he trobat un registre greu tan important com tu i que canvia molt de color, té un problema prioritari a resoldre, l’afinació.
      Pel que fa als baixos, de les propostes que ens fas, ens quedem amb el 50% Dandini, Furlanetto ja no està per gaires res i Pertusi no pot cantar aquest rol, al menys en un teatre més gran que l’acollidor teatre Principal de Sabadell, ja que un dels greus problemes que té aquest magnífic cantant que he vist tantes vegades a Pesaro, és que a part de no tenir la vocalitat verdiana per aquests grans rols, no projecte la veu en espais mitjans o grans, per tant ens queda un panorama reduït al 50% , amb els magnífics Abdrazakov,Belosselsky i és clar, els etcèteres que hi ha.
      El panorama verdià és, t’ho miris com t’ho miris, precari i tan sols cal veure o escoltar el Don Carlo que acaben de fer a la Scala, el Simon i el Rigoletto de Torí, l’Aida de Paris, i no t’anomeno els concerts barcelonins perquè semblaria que m’estic en foten del personal.

      M'agrada

  5. giampiero del Mercato

    ho visto questo orribile scempio di un’opera di Verdi solo in TV e ad un certo punto ho eliminato il video per ascoltare solo. E’ vero che l’opera e’ teatro ma e’ anche vero che e’ una combinazione di tre fattori: musica, scena e libretto. Nessuno deve prevalere, ma se deve succedere per me deve essere la musica. questo Attila non e’ piu’ di Verdi e’ un prodotto di un regista che crede di capire le intenzioni del compositore e mette in scena le sue elocubrazioni freudiane. Tipo Damiano Michieletto. I grandi registi d’opera, vedi Visconti, Strehler e il recentemente scomparso Chereau hanno avuto un approccio totalmente diverso all’opera lirica, un approccio rispettoso della musica e del testo. Vedi l’ultima grande Elettra con la regia di Chereau. Ma anche per esempio il Don Giovanni di Warner o di Hanecke, per parlare di persone ancora viventi.

    M'agrada

    • D’accordo al 100% Giampiero, non si può fare tutto nel mondo della lirica, c’è ne sono qualche aspetti a rispettare e Konwischny in questo Attila ha deciso di non farlo, e non solo questo, anzi ha deciso di prendersi in giro a Verdi ed anche a noi. Non mi piace per niente.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: