Avui us proposo escoltar, tan sols escoltar, ni més, ni menys i si podeu i voleu, deixar-vos endur per les sonoritats embolcallants i llunyanes, les atmosferes hipnòtiques i les emocions sensorials d’una música diferent a l’habitual a IFL i un cant també diferent al que us tinc acostumats.
És un exercici senzill i també fascinant, ja que allò que us proposo escoltar, encara que en molts moments us sembli impossible, és produït exclusivament per la veu humana, o per ser ser més exactes, per la conjunció de les veus integrants d’un cor, que emprant una infinitat quasi il·limitada de recursos vocals, ofereixen un univers sonor senzillament fascinant.
A la curiositat que suposa esbrinar com es poden arribar a fer determinats sons, curiositat que tenint el cor davant encara era més inquietant, cal afegir l’admiració pel mestrívol domini de les capacitats tècniques i expressives, i una imaginació compositiva absolutament bocabadant.
Us vaig parlar del Latvian Radio Choir arran del concert que van fer a la Seu Vella de Lleida i abans ja ho havia fet arran del CD que van gravar amb obres de Bernat Vivancos. Dilluns passat Catalunya Música va emetre el concert del dia 21 de setembre i immediatament i gràcies a la col·laboració inestimable de Colbran, el vaig penjar al blog (columna de la dreta) per poder-lo descarregar. No sé si molts us heu sentit atrets per aquell apunt o si so sabent exactament de que parlava, no heu tingut la curiositat d’esbrinar-ho. Jo avui vull insistir fent-vos escoltar un tast, potser un dels més difícils, o qui sap si un dels més fascinadors.
La sensació acústica malauradament no es pot apreciar com en aquell màgic dia assegut a la magnífica nau central de la Seu Vella, però si que espero que un cop escoltada (una mica més de 12 minuts) la vostra fascinació sigui similar a la meva, i que com jo, no en tingueu prou i vulgueu esbrinar més sobre aquest cor letó (fins avui l’experiència coral més impactant de la meva vida) i també sobre el compositor d’aquesta proesa sonora.
L’obra s’anomena Muo:aa:yiy:oum i es va escriure entre els anys 1983 i 1985, el compositor és el suec Anders Hillborg.
Aquest compositor va néixer el 31 de maig de 1954 a Sollentuna. La seva producció és molt àmplia i abraça els gèneres simfònic, coral, música de cambra, bandes sonores per a sèries televisives i música Pop. Ha col·laborat amb la cantant Eva Dahlgren en l’àlbum “Jag vill si min älskade komma från det vilda” (1995), presentat per primera vegada al Festival de Hèlsinki amb la Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca dirigida per Esa-Pekka Salonen.
Amb aquest director i compositor han col·laborat en l’estrena de les obres Dreaming River (estrenada per l’ Orquestra Filharmònica Reial d’Estocolm a l’any 1999, Gates Onze (2005-06) estrenada per encàrrec de la Filharmònica de Los Angeles i més recentment l’obra Sirens jointly per la LA Philharmonic i l’Orquestra Simfònica de Chicago.
També cal destacar l’obra Cold Heat (2010) comisionada per la Berliner Philarmoniker, l’Orquestra Simfònica de la Radio Finesa, la Tonhalle Orchestra i la Zürich Tonhalleorkestern. Entre els directors que han programat obres de Hillborg en els seus concerts cal destacar a Esa-Pekka Salonen, Alan Gilbert, Gustavo Dudamel, David Zinman, Andrey Boreyko, Yannick Nézet-Seguin, Michael Gielen, Leif Segerstam, Jukka-Pekka Saraste, Susanna Mälkki, Hannu Lintu o John Storgårds.
Per a cor ha escrit :
- 2 Motets (Stella Maris, Se jag vill skapa…)
- En Midsommarnattsdröm
- Endless Sky
- Hosianna I
- Hosianna II
- Lilla Sus Grav
- Mouyayoum (male chorus version)
- Mouyayoum (mixed choir)
- Psaltarpsalm
- The Cradle Song
- Vem är du som står bortvänd
- Vid Havet
L’obra que ens ocupa s’ha volgut catalogar com una de les obres mestres i més representatives del minimalisme musical. Jo no puc més que acceptar l’etiqueta, però em penso que l’obra d’aquest compositor és de difícil catalogació i en qualsevol cas el imponent tractament vocal i el jocs sònics que aconsegueix fan miques qualsevol etiqueta.
El millor és que ho escolteu i després opineu sobre aquest repte sensorial. No tingueu cap prejudici i oblideu-vos d’esquemes clàssics, molt possiblement els suggeriments que rebreu seran més estimulants i creatius si us deixeu endur per la bellesa d’aquest món i la perfecció d’una interpretació sublim
Si voleu recuperar el concert de Lleida, aquí teniu l’enllaç:
http://rapidshare.com/share/F4B6EAA40246F36C81D840EB5F0F9534
El programa del concert va ser:
Ja anava sent hora que sortissis del repertori de sempre.
Això d’avui m’interessa molt més.
M'agradaM'agrada
Benvingut a IFL, Eudald.
Em sap greu, ja que el més possible és que triguem a tornar a tocar aquest repertori, però si coneixes el blog no t’hauria de sorprendre, tot i així intento que hi hagi de tot el que a mi m’agrada, i com que aquesta obra em va agradar molt i la interpretació em sembla extraordinària, tot i sabent que no és material de gran consum, n’he fet un apunt.
Celebro que t’agradi, però el blog no canviarà d’orientació, continuaràs trobant el de “sempre”.
Torna quan vulguis, estàs a casa teva
M'agradaM'agrada
Perfeccionament màxim!!!!!!
M'agradaM'agrada
i sofisticació tècnica i vocal.
M'agradaM'agrada
Doncs m´ha agradat molt (cosa que tampoc és gens sorprenent, que és el que tenim els que anem de modelnos). Anava a fer una brometa sobre el títol aquest tan estrambòtic i els emoticons que se´n podrien fer amb tants dos punts, però arribades aquí les coses prefereixo deixar-ho estar i donar-te simplement les gràcies. Demà, però, pots tornar (si vols) al repertori de sempre. També ens agrada.
M'agradaM'agrada
Ostres… d´aquest matí que he llegit el post a ara que ho he pogut escoltar la música ja no recordava del tot si t´havia llegit (o eren imaginacions meves) que els únics instruments eren les veus humanes. Rellegir això ara, després d´haver-lo escoltat, m´ha posat la pell de gallina (i no només pel gaudi de comprovar que no m´estic tornant boig del tot i m´invento coses que no són). Fascinant.
M'agradaM'agrada
És una de les sorpreses, saber que en tot el que escoltem no hi ha cap instrument més enllà de les veus.
M'agradaM'agrada
Demà encara no sé de que parlaré, sempre espero per si hi ha una novetat d’última hora.
Del que no t’escapes demà, ni que sigui en privat, és de fer-me’n cinc cèntims de la interpretació malèvola del títol. Em veig a venir un terrabastall pe partir-se el pit 👿
M'agradaM'agrada
M’agrada molt! Gràcies per descobrir-mos esta joia.
M'agradaM'agrada
Ho sabia Titus, és un apunt per a tu, és més, te l’hagués hagut de dedicar. No és fàcil trobar receptors a la música del XXI i cada vegada en descobreixo de més interessant, potser més que la del XX.
M'agradaM'agrada
És molt original i, si no m’avises, mai hauria suposat que aquesta música prové d’un conjunt matemàticament organitzat de veus humanes.
Gràcies per la descoberta que em proporciones, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Jo, més enllà de les matemàtiques, que potser també hi són, van viure moltes sensacions, cosa que de moment les matemàtiques mai m’han proporcionat.
Me n’alegro que t’interessi i que t’agradi.
M'agradaM'agrada
Jo, més enllà de les matemàtiques, que potser també hi són, van viure moltes sensacions, cosa que de moment les matemàtiques mai m’han proporcionat.
Me n’alegro que t’interessi i que t’agradi.
M'agradaM'agrada
Amb clar esperit provocador, et diré que, més enllà del impressionant virtuosisme, no em sembla gaire interessant. Deu ser posterior a Ligeti, i jo diria que no hi afegeix res; mes aviat resta.
Sempre disposat a “envainármela”, atentament
🙂
M'agradaM'agrada
I què va aportar Porpora després de Handel? o si tu vols de Vivaldi, no cal aportar més, aportant n’hi ha ben bé prou. I aquest aporta, però a més a més hi ha el cor i tot el que fa, quelcom que em sembla importantíssim. No entenc quan dius que resta
Pot ser que no t’agradi, ara bé si és així em costaria entendre que restes, senzillament amb un no m’agrada gens n’hi ha ben bé prou.
M'agradaM'agrada
Resta, de restar, perquè m’agrada força mes el poc Ligeti que conec que això. Pot ser molt impressionant, i ja he dit que el virtuosisme es fora de dubte, però, que vols que et digui. Sempre penso que aquestes coses obren camins, però que d’elles nomes restaran espurnes que s’aniran afegint a quelcom mes consistent. I no cal que m’estomaquis, perquè això estava molt ensopit amb tanta unanimitat, a la que, d’altra banda, no em costaria gens afegir-me. (Estic sota els efectes de la entrevista d’ahir al vespre a Duran)
M'agradaM'agrada
No entenc que resti, entendria que em diguessis que no aporta res, però que resti ho continuo no entenent i no m’estranya que estiguis així desprès de Duran, i encara que no ho diguis, després del Pérez Rubalcaba.
M'agradaM'agrada
Val. Et compro que no aporta res, i no se’n parli més 🙂 No he vist al Pérez Rubalcaba, amb una impressió forta per dia en tinc prou
M'agradaM'agrada
Permetem una correcció “subtil”, no T‘aporta res, és clar que si t’ha impressionat, alguna cosa ha reportat, oi? 😉
M'agradaM'agrada
Tot reconeixent la qualitat compositiva i el magnífic treball de les veus haig de confesar que aquest tipus de música no és adient per a una “rara avis” com jo . Estic incapacitada per gaudir d’aquest tipus de bellesa .
De cap de les maneres podria sentir-la en una sala de concerts hauria de sortir de la sala (i em moriria de la vergonya de pas).
M'agradaM'agrada
Ho entenc perfectament. Ja dic d’entrada que és difícil, però t’asseguro que l’impacte que haguessis rebut a la Seu Vella hagués estat tot un altre, encaaa que no t’aconsellaria mai una cosa que et fes patir 😉
M'agradaM'agrada
Fascinant!! No coneixia aquest compositor però m’han entrat ganes de buscar-ne més coses.
Un dels concerts més impactants i emocionants que he sentit mai va ser accidentalment a Haarlem, Holànda, on estava d’intercanvi amb la banda de l’escola. Allà vam coincidir amb la biennal de cors i ens van convidar a l’innauguració, un concert titulat “Aventura en l’espai” amb el prestigiós Schönberg Ensamble i el cor de cambra d’holanda. La qualitat músical va ser increible i les obres extremadament interessants. Totes elles involucraven experiments sonors de l’estil de l’obra que ens has portat. Per exemple “Rothko Chapel”, de Morton Feldman, jugava amb la combinació de veus a capella distribuides per diferents punts de l’escenari, creant sons que apareixien del no res i tornaven a desapareixer, se superposaven, es movien en l’espai… El millor fou “Jetz immer Schnee” de Gubaidulina, una obra preciosa i colpidora que jugava amb combinacions de veus, timbres i estereofonies, amb músics distribuits acuradament per tota la sala. Una altra obra del jove compositor bàltic Eriks Esenvalds combinava de forma molt atractiva timbres d’un petit però eclèctic conjunt de cambra que incloïa “vasos musicals”. Vaig disfrutar moltíssim, ho dic sincerament i sense mica d’esnobisme, encara que potser hi ha gent que no ho voldrà creure. Molts companys músics van preferir marxar a la mitja part per fer turisme per la ciutat en lloc de tornar a la sala, ho respecto però em sap greu. Aquesta música era preciosa. Insisteixo, ja no parlo només d’interès abstracte, sinó de bellesa. No cal apreciar (m’ho invento) les combinacions dels harmònics superiors dels intruments que donen lloc a freqüències de combinació o “collonades” d’aquestes. El cas és que era música de gran qualitat, amb un rerefons tècnic sens dubte sensacional, però que no calia conèixer o entendre per a gaudir-la. Però és clar, falta que un cor es posi a cantar notes llargues durant 20 segons i afinant intervals diabòlics perquè a la gent se li escapi el riure. Ara, si una soprano en acabar una ària de la bogeria, amb melodies simples basades en les notes de l’acord però farcida d’escales vertiginoses, acaba fent un xisclet tan agut que se surt de la particela, més propi d’un animal de granja que no pas d’un ésser humà (perdoneu la comparació, no vull ofendre a ningú), tothom a dir bravo com bojos… Em sap greu però això sí que no ho entenc.
Què fa que la gent tingui tanta aversió a aquest tipus de música, i en general a les novetats? Em costa entendre aquesta ànsia de repetició de la majoria del públic, que voldria escoltar sempre les mateixes obres (preferentment entre Bach i Brahms, sent generosos). Jo cada cop més necessito coses noves. No tot m’agrada, és clar, però l’emoció d’escoltar una cosa desconeguda val la pena, i quan a més m’agrada l’emoció ja és indescriptible. I quan no m’agrada… doncs mala sort! L’art consisteix en comunicar quelcom, principalment emocions ja que per explicar, posem per cas, una recepta de cuina més val limitar-nos a la paraula escrita. Però precisament el rang d’emocions que permet la música va més enllà de les possibilitats expressives d’una bonica melodia cantable o d’un complexíssim i precís contrapunt. Aquest és el valor de la música contemporània, explorar els límits del llenguatge musical i ampliar-ne les possibilitats expressives. Fins i tot les obres més rabiosament experimentals poden obrir un camí que menarà a una obra mestra capaç de captivar a un gran públic.
M'agradaM'agrada
Tenia bastant clar que hi hauria dues persones a les que agradaria aquest apunt, en Titus i tu.
També reconec que potser si no hagués assistit al concert de Lleida, la percepció davant d’una obra com aquesta seria diferent, però de la mateixa manera que et va passar en a tu a Holanda, en a mi aquell concert amb el Latvian en mig de la Seu Vella, amb aquella sonoritat i l’atmosfera especial que té aquell recinte, més la majestàtica estructura musical d’algunes de les obres interpretades, em va deixar una empremta important.
Per tant, és essencial assistir en directe a concerts de música contemporània, que entenc que s’ha d’incloure en mig d’altres obres i programacions, però no com una quota, que és el que succeeix sovint, s’ha de saber vendre.
És cabdal que estigui interpretada per artistes de primera, que ens la puguin fer arribar, com va ser aquests cas, amb la màxima excel·lència. Impossible romandre impassible i per això la meva insistència, ja que quan un concert t’ha deixat un record com aquell, ho vols compartir.
Et recomano baixar l’àudio, ja que les obres són totes molt interessants, i les de Bernat Vivancos especialment, alhora que la interpretació, com ja has pogut escoltar, és fascinant.
A vegades la por que sempre fa fer front al desconegut, es desfà com el glaç al sol, quan hi ha un factor difícilment controlable que t’obra l’accés al que fins aquell moment estava tancat a clau i forrellat. Quan això passa, malauradament no succeeix sempre, la satisfacció és doble.
Jo mateix em sorprenia aquests dies passats, escoltant més de dues i tres vegades aquest concert.
Potser per això també m’agrada tant la música, ja que quan descobreixes coses noves és un regal inigualable que difícilment es repeteix en altres camps de l’art. En la música no està tot escrit i a cada escoltada tot pot ser nou.
M'agradaM'agrada
encara que no comenti, m’ha agradat molt l’apunt,t havia posat tresmil estels… 😛 com ja havia dit la meva a l’apunt del altre dia, no volia repetir.me. gracies pel enllaç!
M'agradaM'agrada
Doncs estic content que una música tan especial t’hagi fet el pes.
M'agradaM'agrada