El nas de Dmitri Xostakòvitx al MET, producció de William Kentridge
Xostakòvitx va escriure “El nas” l’any 1928, després d’una primera experiència operística l’any 1920 amb “Els gitanos”. Els nas és una òpera experimental fruit de l’admiració i devoció artística que el compositor rus sentia per Alban Berg i el seu revolucionari Wozzeck.
Aprofitant que durant la dècada dels 20 del segle XX a la Unió Soviètica, Lenin pretenia instaurar el “Capitalisme Estatal” i per tant hi havia un aperturisme artístic que permetia apropar-se a les tendències europees, “gràcies” a Anatoli Lunacharski, Comisari Popular per a la Instrucció Pública des de l’any 1917 fins a 1929. Xostakòvitx va experimentar inspirant-se en un relat de Gogol, que li permetia emprar les atonalitats dodecafòniques, el folklore i l’expressionisme en total llibertat. L’any 1928 Stalin va promulgar el seu primer pla quinquennal que s’enduria per endavant aquesta gran possibilitat de creativitat artística.
Xostakòvitx a banda de tenir molt present a Berg i el seu Wozzeck, també va deixar constància de l’admiració per Franz Schreker i la seva Das Ferne Klang o per un altre revolucionari operista, Ernst Krenek i la genial Johny spielt auf.
“El nas” no és una òpera fàcil, però és una òpera fascinant, que impressiona per la seva estructura cinematogràfica, amb escenes curtes, en molts casos quasi simultànies i com era habitual en les òperes d’aquest període, plenes de interludis orquestrals que exploten la magnificència del compositor com a grandiós i original orquestrador. En aquest sentit el preludi per a instruments de percussió abans de la hilarant escena a la cambra de Kovalyov, mentre aquest dorm ens permet escoltar els instruments fent un diàleg surrealista amb els roncs del protagonista.
El llenguatge és aspre, a vegades agressiu, grotesc, com volent subratllar l’absurd de les escenes i la bogeria de les reaccions de la “fauna” que envolta a Kovalyov i el seu nas “independentista”, curiosa i genial manera de materialitzar l’essència i consciència de l’individu.
L’òpera no cal dir que no va agradar, una constant en la vida del compositor que va haver de lluitar i sucumbir a la dictadura política i creativa d’un regim nefast.
El MET per estrenar-la al seu escenari, va encarregar al 2010 una producció a William Kentridge, que va ser dirigida musicalment per Valery Gergiev, en coproducció amb l’Ópera de Lió i el Festival d’Aix-en-Provence. Ara s’ha reposat sota la direcció musical de Valery Gergiev (les tres primers representacions) i Pavel Smelkov, que és el director que ha dirigit la versió retransmesa ahir a tot el món.
La reposició d’enguany, amb alguns dels cantants del 2010, m’ha semblat magnífica. Havia vist l’òpera al Teatro San Carlo de Lisboa al 2006 i em va deixar impactat, ara amb aquesta producció novaiorquesa, molt més ambiciosa, encara m’ha agradat més, tot i que aquesta òpera requereix escoltar l’orquestra, no gaire nombrosa però “molt sorollosa” en directe i no mitjançant el so pla habitual de les transmissions del MET, si bé aquesta vegada no m’ha semblat distorsionat i el volum va ser suportable.
L’orquestra del MET és extraordinària i llueix excel·lència en una òpera tan rica com aquesta. Envejable rendiment gràcies també a la direcció de Pavel Smelkov, que no sé si és tan bo com Gergiev, però que ahir em va fer vibrar en molts moments d’una complexitat extrema, sense que l’òpera decaigués mai malgrat l’extrema exigència d’una partitura extenuant i que no ofereix gaires concessions a la galeria.
Paulo Szot (Kovalyov) a El nas de Xostakòvitx al MET, producció de William Kentridge
És clar que el grandiós equip, que requereix a 76 solistes, va vorejar la perfecció, en especial el protagonista, el baríton brasiler Paulo Szot, que va fer un “tour de force” extraordinari, vocal i també escènic. Amb aquesta superba interpretació penso que ha passa la revalida i l’hem de considerar un dels grans cantants de l’actualitat. No és un rol fàcil, exigeix una àmplia tessitura i sobretot una varietat expressiva molt diversa i contrastada.
També és extraordinària l’exigència que Xostakòvitx demana al tenor que ha de interpretar a l’inspector de policia, en aquest cas Andrey Popov que ja havíem vist com a Idiota del Boris també al MET. En aquest exigent inspector no em va semblat que acabés d’arrodonir el seu compromís,, ja que l’exigent i immisericorde zona aguda li va reportar patiments que va traslladar-me.
Cal destacar al tenor Sergei Skorokhodov en el rol de criat de Kovalyov, aquest si amb una esclatant zona aguda i un timbre ferm, també amb molta musicalitat en la seva preciosa serenata.
Em va agradar molt la soprano d’origen xinès Ying Fang en el rol de la filla de Podtochina (Barbara Dever) que debutava al MET amb aquest rol i que va lluir a part duna veu puríssima i uns aguts afinats, molta expressivitat en l’escena de les cartes, un quartet meravellós, amb les mateixes vocalitats que el del Rigoletto verdià, i d’un efecte teatral contundent.
El cor del MET va demostrar una vegada més estar a l’alçada del repte, un repte no gens fàcil, tot i que no té moltes intervencions, però en el tercer acte ha de ser protagonista d’un passatge concertant extraordinari, complex i ple de paranys en els ritmes i dinàmiques.
La resta de l’extens equip (alguns cantants assumien diversos rols), formen una companyia magnífica que per sobre de qualsevol individualitat funciona com un gran espectacle sense fissures i en un engranatge teatral brillantíssim.
Però aquesta òpera necessita d’una gran producció i aquesta del sudafricà William Kentridge amb l’ajuda de Luc De Wit és un collage visual que utilitza molts mitjans audiovisuals per vestir les escenes de caire cinematogràfic, amb una estètica que barreja els documentals cinematogràfics dels anys de la composició de l’òpera, amb missatges projectats sobre un aparent escenari pla de paper de diari, que jugant amb les ombres i les llums pren volum i forma, en les diferents escenes que se sobreposen com encadenats cinematogràfics de caire expressionista. L’espectacle és brillant, hilarant, bigarrat, enginyós, surrealista, oníric, satíric, una mica críptic i fascinant.
La direcció televisiva va deixar molt que desitjar, tot i comprenent la dificultat per captar tot el que passava en escena, ja que més d’una vegada la càmera ens deixava sense accions escèniques, perduda en la immensitat de l’escenari a la recerca del nas gegantí (Alexander Lewis).
L’escenari és immens i fa petits als personatges tancats en les seves petites parcel·les perfectament retallades en escenaris més realistes que l’entorn, una premissa que el relat de Gogol precisa per fer esdevenir al Nas, més imponent.
La història de Rússia és cíclica i els buròcrates corruptes que Gogol retrata tan bé en el seus relats, són perfectament identificables sota l’entorn soviètic que Xostakòvitx va haver de patir i que en aquest muntatge és sobreposen amb imatges del propi compositor treballant, envoltat de banderes roges i proclames doctrinàries, que es retallen i creuen constantment l’escenari.
El nas de Xostakòvitx, producció de William Kentridge © Beth Bergman 2013
EL NAS (Hoc, “Nos”)
Dmitri Xostakòvitx-YevgenyZamy/Georgy Ionin/Alexander Preis/Nikolai Gogol
Kovalyov……………….Paulo Szot
Police Inspector………..Andrey Popov
The Nose……………….Alexander Lewis
Acte 1er
INTRODUCCIÓ
Escena 1 LA BARBERIA DE YAKOVLEVICH
Ivan Yakovlevich………..Vladimir Ognovenko
Escena 2 LA CASA DEL BARBER YAKOVLEVICH I LA SEVA ESPOSA
Ivan Yakovlevich………..Vladimir Ognovenko
Praskovya Osipovna………Claudia Waite
Esena 3 EN EL DIC Agutzil………………Grigory Soloviov
Ivan Yakovlevich………..Vladimir Ognovenko
Escena 4 INTERLUDI
Escena 5 En el dormitori de KOVALYOV
Ivan, criat de Kovalyov…Sergei Skorokhodov
Escena 6 GALLOP
Escena 7 CATEDRAL DE KAZAN
Veu de dona……………Ying Fang
Veu d’home……………..Tony Stevenson
Lacai………………..Brian Kontes
Acte 2on INTRODUCCIÓ
Escena 1 A L’EXTERIOR DE LA COMISSARIA DE POLICIA
Porter…………………Sergei Skorokhodov
Un taxista………………..Gennady Bezzubenkov
Escena 2 LA REDACCIÖ DEL DIARI
El periodista Clerk……….James Courtney
El lacai de la comtessa……Ricardo Lugo
Caretakers: Brian Kontes, Kevin Burdette, Matt Boehler, Joseph Barron, Grigory Soloviov, Philip Cokorinos, Kevin Glavin, Christopher Job
Escena 3 ENTREACTE
Escena4 EL PIS DE KOVALYOV
Ivan…………………..Sergei Skorokhodov
Act3 3er
Escena 1 A LES AFORES DE SANT PETERSBURG
Policies: Brian Kontes, Sergei Skorokhodov, Kevin Burdette, Matt Boehler, Michael Myers, Joseph Barron, Brian Frutiger, Tony Stevenson, Jeffrey Behrens, Grigory Soloviov
El pare…………………Philip Cokorinos
La mare…………………Maria Gavrilova
Els fills…………………..Michael Forest, Christopher Job
Pyotr Fedorovitch……….Todd Wilander
Ivan Ivanovitch…………Ricardo Lugo
Matrona………………..Theodora Hanslowe
La venedora Pretzel………….Claudia Waite
Cotxer……………….Kevin Glavin
Escena 2 ELS SALONS DE KOVALYOV I MADAME PODTOCHINA
Ivan…………………..Sergei Skorokhodov
Doctor…………………Gennady Bezzubenkov
Yaryzhkin………………Adam Klein
La filla de Podtochina……Ying Fang
Mme. Podtochina…………Barbara Dever
Escena 3 INTERMEZZO
Cavallers: Sergei Skorokhodov, Michael Myers, Brian Frutiger, Brian Kontes, Kevin Burdette, Joseph Barron, Tony Stevenson
Un vell………………..Jeffrey Behrens
Els nouvinguts………………Grigory Soloviov, Michael Forest
Un estreperlista…………Matt Boehler
Un coronel distingit……Todd Wilander
Dandys…………………Philip Cokorinos, Michael Myers
Algú………………..Kevin Glavin
Estudiants: Sergei Skorokhodov, Brian Frutiger, Joseph Barron, Christopher Job, Tony Stevenson, Jeffrey Behrens, Todd Wilander, Ricardo Lugo
Una senyora respectable………..Kathryn Day
Els seus fills…………….Kevin Burdette, Matthew Boehler
Khosrev-mirza…………..Vladimir Ognovenko
Escena 4 EL PIS DE KOVALYOV
Ivan, criat de Kovalyov…Sergei Skorokhodov
Ivan Yakovlevich………..Vladimir Ognovenko
Escena 5 L’ESPECTATIVA NEVSKY
Coneguts de Kovalyov: Brian Kontes, Michael Myers, Kevin Burdette
Mme. Podtochina…………Barbara Dever
L afilla de Podtochina……Ying Fang
Actors: Snezhana Chernova, Frank Colardo, Svetlana Kifa, Stass Klassen, Vadim Krol, Alexander Merinov, Erik Parillo, Dan Renkin, Dina Rose Rivera, Inna Yesilevskaya
Director musical………………Pavel Smelkov
Director d’escena……………..William Kentridge
Director d’escenari………….William Kentridge i Luc De Wit
Escenografia…………..William Kentridge i Sabine Theunissen
Vestuari………..Greta Goiris
Disseny de llums……….Urs Schönebaum
Metropolitan Opera House
26 d’octubre de 2013
El nas és una òpera que no agradarà a tothom, però és una òpera que cal conèixer i que s’ha de programar en qualsevol teatre que vulgui ser i alhora fer una programació compromesa. És d’aquelles òperes que voldria veure programades al Liceu i és d’aquelles òperes que agraeixes que et programin.
Curiosament l’associaríem més a una programació d’una temporada de teatre públic, allunyada de la comercialitat en que acostumem a etiquetar a una temporada com la del MET (teatre privat), i en canvi sent uns reposició s’han programat per aquesta temporada 2013/2014 vuit representacions, la darrera ahir. Cal felicitar a Peter Gelb per aquesta gosadia i aquest encert.
No hi ha dubte que l’experiència teatral i musical és excepcional. No cal que us digui que si puc obtenir el vídeo, aviat el tindreu disponible a IFL.
IN FERNEM LAND 
Gracies per aquesta crònica, que mai te les dono, però es que a tot t’acostumes. El primer acte se’m va fer mooolt pesat, llevat les parts orquestrals, incloc el numero de les percussions i tota la posada en escena, realment boníssima. Es cert que patia (innecessariament) per el Barça, i que, donat que a partir de la balalaica m’ho vaig passar pipa, penso que potser Xostakovich renta les orelles amb el primer acte, com fa Wagner 🙄 ; bé, nomes de vegades, nomes una mica… 🙂
Els cantants no van fallar ni una nota, oi? Bromes apart, em faig creus de com poden memoritzar aquestes línees vocals. Però, com vaig començar a dir-te anit, el tema del so es lamentable, i per molt que no fos distorsionat ni excessiu, la qualitat es sota mínims. I posaria la ma al foc que el problema es al cine. La qualitat d’un àudio es la del component mes feble de la cadena. I sent un invent nou, m’agradaria estar segur de que estan fer servir un equip amb una targeta de so i unes conacions adequades. Perquè, per la part del Met, recollir i transmetre el so correctament, es el xocolata del lloro. No sé qui ni com, però algú hauria de parlar amb els propietaris del Corral, i si no s’ha fet abans, es perquè els opereros sou molt pacients amb les orquestres ;.) que son qui mes pateixen la broma, i ahir ens vam perdre la meitat de la festa, i no parlo del Barça.
M'agradaM'agrada
No crec que m’hagis de donar les gràcies, ara bé, sempre són ben rebudes.
Els equips de so de l’Icària, quan es tracta de pel·lícules de grans efectes són esplèndids, no entenc el motiu per el qual la senyal que arriba del MET és tan poc profunda.
Caldrà comprovar, si és que m’arriba, com és la del vídeo.
Amb un equip de primera el festival orquestral hagués estat immillorable, però millor així que res o qui no es conforma és perquè no vol. El problema és que el preu que paguem és per tenir el millor so i en canvi no és així, Potser ha arribat l’hora de fer una queixa formal.
Com podem estructurar-la?, S’accepten propostes.
M'agradaM'agrada
Jo aniria de bon rollo, preguntant com va la qüestió de l’àudio: Si reben el senyal amb un ordinador normal, capaç de donar una bona sortida de vídeo però que no te una targeta de so especial, (que no valdrà mes de 200 €) ja estaria tot explicat i resolt. Diguem il•lús, però no es impossible, i compren-me: Estic sota els efectes del Jarousskynazo.
M'agradaM'agrada
Però si per a una pel·lícula tenen un so digital,Dolby 5.0 i no sé quantes coses més, com és que no serveix per l’òpera?
Em sembla que la meva queixa escrita anirà per aquí.
Pel que fa a Jaroussky utilitzarem els apunts corresponents 😉
M'agradaM'agrada
Ja hi conto. El problema seria a l’ordinador que rep el senyal del Met, que es l’element diferent (i nou). Ja pot tenir carrils una autopista si hi ha un tram d’un sol carril.
M'agradaM'agrada
Ho preguntaré i en seguirem parlant.
M'agradaM'agrada
Després del que vàrem veure ahir està cantat que avui tocarà polèmica: per uns penalti clar, per altres un piscinazo. A mi em va agradar molt la pressió constant de l´equip, que no deixava un segon per recuperar l´alè. A més, vaig trobar tots els puntes molt encertats i incisius, tret del capità, que tampoc em va donar gaire confiança. Els baixets també molt a to. L´àrbitre penso que molt bé. Era dia que si no estàs a totes acabes donant un concert de xiulet, i en canvi em va semblar que va superar el repte amb mestratge. Vaja, que no em penedeixo res d´haver dedicant la tarda a anar al centre comercial a veure aquest clàssic…
M'agradaM'agrada
Vam guanyar, no?, Visca Xostakòvitx i en Paolo Szot, això si que és un central 🙂
M'agradaM'agrada
La disfruté como una enana. Los contrastes, el ritmo vertiginoso, las diferentes sonoridades…
Y la puesta en escena soberbia, de lo mejorcito que he visto en mucho tiempo. A ratos me recordaba al concepto de los ballets de Diaguilev, la obra de arte total, combinando música, intérpretes y decorados+escenario diseñados por artistas. Me gustaría volver a verla porque el ritmo hacía imposible quedarse con todos los detalles. Las referencias a otros artistas y movimientos artísticos era constante, en especial a los artistas rusos de vanguardia. Y también al impresionismo en el balcón de la escena del cuarteto, que en mi opinión hacía referencia al famoso cuadro de Manet, con contraventanas verdes y figuras vestidas de blanco y negro (y en este caso, oriental incluida): Aquí el cuadro:
Y aquí la escena: http://donshewey.files.wordpress.com/2010/03/the-nose-krulwich.jpg
Supongo que tiene su lógica hacer referencia a un movimiento artístico figurativo en el momento más melódico de la ópera, y el resto dejarlo en manos del arte abstracto… En fin, lo dejo ya que empiezo a desvariar.
M'agradaM'agrada
Finalmente he podido insertar el Manet, no había manera.
Bueno, no te llevaré la contraria, pero a vecesla pinza artistica te pierde 😆
Fue una gozada total, tanto en los aspectos musico-vocales, como en el aspecto teatral, ya que la produción és buena, inteligente y brillante, algo aparentemente sencillo pero dificilísimo de conseguir.
Esperemos el vídeo para repetirla, ¿vale?
M'agradaM'agrada
Òpera per a disfrutar-la en viu i en directe. Per què? Perquè la dimensió orquestral de tota l’obra de Xostakòvitx ho demana a crits, i això ja era aixi quan tenía 20 anys, que és l’edat en que va crear aquesta formidable òpera. Però encara que lo que ens arriba dels Yelmo presenta molt poca fidalitat acústica, no és gens difícil sospitar que lo se sentia dins de la sala del MET era extraordinari. Resulta simptomàtic, d’altra banda, el fet de que ahir varem poder escoltar mostres de tots els Xostakòvitxs possibles, un resum aclaparador del Xostakòvitx del futur. Ja per la part musical, doncs, paga la pena sortir de casa per a conèixer aquesta obra i perdres tot un gran clàssic futbolístic.
Hi ha més raons encara: la brillant escena de la producció. I aquesta vegada, ningú pot dir que estem davant d’una esbojarrada onírica del geni de torn que fa anar els fils de l’escena com vol, sino just al contrari, en aquesta producció els fils es mouen al dictat d’un conte surrealista de Gogol editat pràcticament feia un segle, escriptor visionari al qui el teatre de l’absurd que vindria molts anys desprès li deu, si no tot, bastant. I escena i música, música i escena, totes dues, ens varen mostrar ahir que el mon irreal camina paral.lel a la nostra realitat més propera i quotidiana, que lo absurd no té ni fronteres geogràfiques, ni temporals, ni socials, i que efectivament, i com de manera extraordinaria ens ho confirma el desenllaç, es digui el que es digui, coses com les que varem veure passen…poques vegades, però passen.
M'agradaM'agrada
Musicalment trobo més aconseguida la Lady Macbeth que aquest Nas, però hi ha molt del Xostakòvitx que tant m’agrada, si bé es nota que en certs aspectes formals, era com una proba de laboratori
M'agradaM'agrada
La vaig trobar magnífica. Musicalment no cal ni dir-ho soc una enamorada de Xotaskovitx. El conte de Gogol ingeniós, divertit en una mena de tragicomèdia del teatre de l’absurd, on pot passar tot o no passar res depenent de l’estat d’ànim o emoció. La producció de William Kentridge és espaterrant, i la direcció d’escena pel propi Kentdridge i Luc De Wit, dirigint els cantants/actors, han demostrat ser uns grans coneixedors del bon teatre.
Una gran vetllada. Moltes gràcies a la generositat dels amics que me la vàren fer possible.
M'agradaM'agrada
Pel que a mi respecte tan sols vaig proposar una de les persones que estava “cantat” que em diria que SIIIIIIIIIIIIIIIIIIII 🙂 i que ho gaudiria de valent. Que després la cosa resultes tan bé ja no depenia de mi, més aviat va ser una cosa d’un equip brutal del MET, que ens ho va posar la mar de bé.
M'agradaM'agrada
Espero en IFL; me creí que el protagonista era el Gremin del “Onegin” y la dejé pasar…Y ahora me arrepiento, porque tenía muchas ganas de verla…¡Ays! 😦
M'agradaM'agrada
Veremos que se puede hacer 😉
M'agradaM'agrada
😀 😀 😀
M'agradaM'agrada
“O Nariz” no Teatro de São Carlos foi uma experiência muito interessante, apesar de não termos os meios de produção do Met. Também o vi 😉
Esta temporada, devido às obras de remodelação do Grande Auditório da Gulbenkian, as transmissões do Met chegarão mais tarde.
M'agradaM'agrada
Va ser el meu estreno i per ara única vegada que he visitat el preciós San Carlos de Lisboa, només per això ja no oblidaré mai aquell Nas lisboeta, però és que la representació va ser molt bona.
El MET, amb el seu poder ha signat una producció veritablement referencial.
M'agradaM'agrada