Les vêpres siciliannes a la RHO, producció de Stefan Herheim. Foto © ROH / Bill Cooper
Avui us deixo els arxius d’una de les òperes que més m’estimo de Verdi i per a més alegria, en la seva versió original francesa tal i com va ser concebuda i estrenada. El goig és immens.
La versió és la de la ROH Covent Garden, en una nova producció del director més discutit, genial i conceptualment recaragolat dels darrers anys, Stefan Herheim, i la direcció musical de Antonio Pappano, el que ens garanteix com a mínim qualitat i tremp verdià, si bé la concertació denota en alguns moments una manca de coordinació entre fossar, cantants (alguns) i cor. No és el millor Verdi que li he escoltat, tot i que en els grans moments i sobretot a partir del tercer acte pren més volada.
Lianna Haroutounian as Helene in Les Vêpres siciliennes © ROH / Bill Cooper
L’apartat vocal ens reserva dues prestacions interessants, la de la soprano francesa Lianna Haroutounian, substituint a Marina Poplavskaya, i sobretot la del tenor Bryan Hymel, ja imprescindible en qualsevol teatre, però en el conjunt he tingut una decepció.
A Haroutounian j crec que li falta molt, encara no posseeix la plenitud carnosa de les veus associades a les sopranos més verdianes, li manca un cert suport en el registre central, el registre greu i una homogeneïtat en el canvi de registres, el pas de la veu a vegades queda àfon però no hi ha dubte que és una cantant que pot arribar a ser una gran, que ofereix coses interessants i que cal seguir, però en cap cas m’ha semblat tan sensacional com molts ja van dir l’any passat arran de la seva Elisabetta a Don Carlo, ni tampoc en aquesta Hélène. Estem lluny de les grans Hélène de Callas o sobretot Caballé, i d’aquelles enyorades de la gran Sondra Radvanovsky, segurament la darrera gran intèrpret d’aquest rol. Està clar que està més còmode en el registre més líric i com que aquest rol és endimoniadament difícil i ple de paranys, ella no els acaba de resoldre del tot bé. Quan sembla més còmode, en el complicat bolero, denota una vegada més que no és una soprano dramàtica coloratura, ni tan sols una spinto.
Hymel em sembla un tenor ideal per aquest rol de tenor líric francès, està molt en la línia del Henri de Nicolai Gedda. És un tenor valent, de línia elegant i amb tocs aristocràtics, quelcom essencial a l’òpera francesa, però cal que treballi l’emissió d’algunes vocals que enlletgeixen el cant. Té un registre agut molt sa i no dubte a fer els aguts compromesos que la partitura conté i que molts il·lustres col·legues obvien, ell fins i tot en fa més, innecessaris i potser de dubtosa eficàcia dramàtica, com els inclosos en els duos amb Guy de Montfort al final del primer acte i al tercer, però no hi ha dubte que és una autèntic regal diví que cal preservar, amb detalls distingits que avui són quasi una rara avis als escenaris, com el dificilíssim duo del cinquè acte, amb una demostració de salut vocal i estil admirable. Cal, això sí, que també treballi més el registre greu, que resulta lleig i excessivament treballat i obert.
Bryan Hymel Henri a Les vêpres sicilienne de la ROH. Producció Stefan Herheim foto © ROH / Bill Cooper
Pel que fa a Michael Volle trobo que no és adequat, d’acord que és un gran cantant i un gran intèrpret i això sempre queda, però per a aquest repertori no, ni pot mantenir la línia vocal, ni la columna sonora és prou consistent en el cant legato com per omplir les grans frases. Pateix en les registres greu i agut i ja m’explicareu si així pot garantir un Monfort com cal. No hi ha dubte que dramàticament està molt convincent, però he trobat a faltar una veu sana i consistent, ferma i noble. Volle està molt pendent de no mostrar les febleses i això també li resta una certa espontaneïtat al cant.
És molt interessant escoltar l’òpera sense veure l’escena i aleshores entendreu potser més fàcilment el que dic. La brillantor escènica amaga unes carències vocals notables.
Erwin Schrott és Procida, o més ben dit, canta Procida, o potser ni això. El rol el sobrepassa, i molt, en la zona greu de la partitura, però també en la inestable zona aguda. Ell és en prou feines un baix baríton i la part de Procida requereix d’un baix ple, noble, molt autoritari, ja sigui per la interpretació com per la rotunditat d’una veu poderosa. No és el cas, però és que Schrott tampoc és gaire acurat tècnicament i la seva afinació és conflictiva. Un Procida molt millorable. La seva gran escena a l’inici del segon acte és molt decebedora per no dir, lamentable.
Els cantants que fan front als rols més secundaris, tan nombroses en aquesta òpera, són bastant mediocres, amb algunes veus ingrates i en la majoria una dicció francesa lamentable.
L’espectacle és complexa però brillantíssim i una vegada més Herheim juga amb l’espectador , amb la història i amb la complexitat psicològica dels personatges. L’essència de la història que ens explica l’òpera hi és, que una vegada més un director d’escena decideixi no centrar-se en el període històric del llibret és una anècdota, però puc entendre que molts no hi estigueu d’acord. També cal dir que el llibret de Les vêpres siciliennes d’Eugène Scribe i Charles Duveyrier no permet un desenvolupament psicològic tan radical com l’efectuat a la Russalka que vam gaudir (molts) al Liceu, o aquella gran i calidoscòpica posada en escena de Parsifal a Bayreuth, pe rno parlar de l’Onegin… L’òpera verdiana li dóna per a tant, tot i així necessito veure-la en deteniment una altre vegada, ja que el director noruec té la capacitat de interessar-me molt en tot el que proposa, m’inquieta i omple de inquietants propostes visuals les escenes.
Durant tot l’espectacle la dansa és protagonista (referències a Degas molt evidents) i part de la història, però quan hi ha de ser “obligatòriament” en el tercer acte, amb el llarg, preciós i viscontià ballet de les quatre estacions, Herheim i Pappano es posen d’acord per evitar-lo.
En conjunt no és la versió que jo esperava, no puc dir que m’hagi decebut del tot, però crec que la ROH ha d’afinar més amb els cantants i crec que Ludovic Tézier era obligat en aquesta versió francesa i és necessari que vagin a la recerca d’un baix que canti bé.
Tot i així penso que és un espectacle de imprescindible visió i d’aconsellable audició, per comprovar que no és or tot el que lluu.
Us deixo per escoltar l’inici de l’acte tercer, amb l’ària d’Henri, l’inici del duo i la gran ària d’Hélène.
Les vêpres siciliennes a la ROH, producció de Stefan Herheim foto © ROH / Bill Cooper
Giuseppe Verdi
LES VÊPRES SICILIENNES
Hélène: Lianna Haroutounian
Henri: Bryan Hymel
Procida: Erwin Schrott
Guy de Montfort: Michael Volle
Ninetta: Michelle Daly
Thibaul: Neal Cooper
Daniéli: Nicolas Darmanin
Mainfroid: Jung Soo Yun
Robert: Jihoon Kim
Le Sire de Béthune: Jean Teitgen
Le Comte de Vaudemont: Jeremy White
Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano
Director escènic: Stefan Herheim
Dramatúrgia: Alexander Meier-Dörzenbach
Escenografia: Philipp Fürhofer
Disseny de vestuari: Gesine Voellm
Disseny d ellums: Anders Poll
Coreografia: Andre de Jong
ENLLAÇ VIDEO
https://www.mediafire.com/folder/9ib88p2r6bxvz/LVSROH
Vull agrair la inestimable col·laboració de Kiko, sense ell i la seva cabdal aportació, com en altres ocasions, aquest apunt no hagués estat documentalment possible.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: De Noviembre de 2013 | Beckmesser
Excel·lent apunt, regal i anàlisi.
Gràcies Joaquim i Kiko
M'agradaM'agrada
Gaudeix-lo
M'agradaM'agrada
gracias por tu comentario que esperaba . yo la vi en el cine y me gusto como espectaculo, ahora veo tus criticas y comprendo que los cantantes no estaban tan bien, pero para los que no hilamos tan fino, estuvo muy bien . y lo del ballet suprmido, me dio mucha rabia pues me hubiera gustado verlo si dices que es tan bonito … que pena .
M'agradaM'agrada
Esta es mi opinión, que no tiene que ser la vuestra, de hecho a muchos les gustaron los canantes, me soprende, sobretodo en algunos de ellos.
Lo del ballet no deja de ser un “delito”, sobretodo cuando se pasan la ópera bailando.
M'agradaM'agrada
Gracias Ximo y también a Kiko .
M'agradaM'agrada
A tí por seguir el blog.
M'agradaM'agrada
Vaig gaudir molt .
La posada en escena discutible ,molt interessant i en molts aspectes fascinant.Ben al contrari de la Manon Lescaut que li vaig veure a Graz on substituia la passió amorosa per l’elucubració intelectual.
Molt bona sorpresa la causada per Lianna Haroutounian.Va començar cautelosa i va anar creixent fins a assolir un gran nivell
Excel·lent Bryan Hymel.Pianos maravellosos i adients a l’estil francès,agut sobrat i sempre aquest poder de comunicació especial.El seu registre greu ha millorat pero esporàdicament encara el força amb el so “è” o “a” .
Una mica fora d’estil Michael Wolle pero sense arribar a grinyolar.Els pianos mostren esporàdicament un indici d’oscil·lació pero l’agut es ferm i l’interpret molt notable
Erwin Schrott té una molt bona veu,és un bon cantant i es mou be en escena.M’agradan més Abdrazakov o Belosselskyi pero no fins el punt de que em provoqui un incontenible rebuig.
Gran nit de Pappano inspiradíssim i amb algun petit error de sincronització
Us deixo l’aria de Monfort que tant li agrada a l’excel·lent/emergent Pablo Heras Casado cantada per un interpret que tot i no tenir l’ADN verdià va maravellar en aquest repertori a públic i crítica amb personatges com Rodrigo,Rigoletto,Iago ,Falstaff etc.Aixó que sentireu és per mí una maravella.
I un altre de la jove Joyce El-Khoury(1982) que canta el fragment més fàcil i lluit d’Hélène d’aquesta forma .Tot una sorpresa: l’any 2013 encara hi ha vida dins de l’Opera…
M'agradaM'agrada
No em deixa de sorprendre que posis a DFD per defensar a Volle, sobretot perquè el problema no és tant l’estil com les dificultats per cantar-ho de manera correcta, jo crec que si grinyola.
El cas d’Erwin Schrott em sobrepassa, no és rebuig, no, é incomprensió.
Fianlemnt, benvolgut, saps positivament que jo també crec que hi ha vida, més enllà de Verdi i Wagner, en altres temps molt més ben tractats.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim i Kiko per permetre gaudir d’aquesta representació. Quan l’hagi visionat/escoltat em pronunciaré, però per l’àudio que has deixat ja s’aprecien coses interessants i altres reprovables.
M'agradaM'agrada
Doncs sí, hi ha de tot, m’agradaria ser més positiu en una òpera que aprecio molt, però no puc.
M'agradaM'agrada
El que ens has deixat anuncia una bella versió però jo no puc evitar enyorar el referent suprem de Caballé.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
És que la Caballé, com en altres rols, va deixar el llisto altíssim.
Salut també per a tu Olympia.
M'agradaM'agrada
Per què amb els altres no em passa i quan et poses amb l´Schrott se m´escapa un riure tan còmplice com idiota? 🙄
M'agradaM'agrada
Perquè tot i voler passar per palanganero, ets llest i en saps un munt.
M'agradaM'agrada
¡G R A C I A S! Qué bien, pues me lo perdí… 😀
M'agradaM'agrada
D E N A D A, E S U N P L A C E R 😉
M'agradaM'agrada
Gracies Joaquim. malgrat que penso que tens raó en tot el que dius, vaig disfrutar molt veient-la al cinema en directa. Jo també soc una autèntica fan d’aquesta òpera, no la he vist mai al teatre i tinc moltes ganer de fer-ho. Estava malalta quan la van fer la Caballé i el Domingo al Liceu, ja fa molts anys..
M'agradaM'agrada
Fa masses anys que el Liceu no la programa. Superar aquella edició és quasi impossible, però ja toca un intent.
M'agradaM'agrada
Probablement en cap més òpera trobaría a faltar tant el ballet com en aquesta, per a mi el més brillant dels que va crear Verdi per a les seves òperes. Haig de puntualitzar que em refereixo a ballets de tipus formal i que la tradició imperant de l’època imposava a la “grand opéra” francesa.
M'agradaM'agrada
A la versió de inaugural de la Scala, dirigida per Ranconi i bastant lletja, per cert, el moment del ballet era el més bonic, volent recordar, com de fet tota la producció, el famós ball de Il Gattopardo de Visconti.
M'agradaM'agrada
Noo,no poso Dietrich Fischer-Dieskau per defensar Michael Wolle sino perque m’entusiasma com ho canta.
En tot cas si Michael Wolle s’ha de defensar d’algo que ho faigi tot sol,que ja es grandet.
M'agradaM'agrada
Estem d’acord, amb el Verdi no canònic de DFD també ma’agrada, però no és el cas amb Volle, que no té ni la capacitat tècnica, ni l’expressiva voal, però si dramàtica, del seu il·lustre col·lega.
Aquí et deixo al Sr Volle
https://ximo.files.wordpress.com/2013/11/guy-de-monfort-volle.mp3
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquin por compartir este viseo, seguro lo disfrutaré
M'agradaM'agrada
Si, es un Verdi precioso y en una versión, si no referencial, al menos interesante. La ópera es una de mis preferidas, me gusta recordarlo y hacer proselitismo 😉
M'agradaM'agrada
Por fin he podido ver completa esta retransmisión. Ahora puedo juzgarla con más conocimiento de causa, aunque verla en vivo hubiera sido definitivo.
En cuanto a la escena -ahora se comienza siempre por ella-. Visualmente es muy atractiva y aunque cambiada de época resulta eficaz. La dirección escénica ya es otro cantar. Tanta ballerina con “tu-tu” y alitas y tantas calaveras durante toda la ópera me han llevado a la desesperación y al hastío. La “innovación” de ofrecer toda la obra bailada…y suprimir el ballet compuesto por Verdi no tiene nada de nuevo; esta fórmula ya la utilizó Ken Russell en el “Faust” de Viena de 1985 -con Araiza-Raimondi-Benachkova- y si entonces lo encontré fuera de lugar ahora mucho más. Toda la violencia exhibida me parece propuesta con muy poca “gracia” y en mí ha conseguido lo contrario de lo que seguramente pretendía Herheim. Dejo la escena y paso a lo que verdaderamente me importa que es la música y el canto.
Pappano dirige esta prodigiosa y relegada ópera con pulso firme y contundente, pero no siempre consigue un resultado óptimo, en mi opinión. Le he escuchado mejores aportaciones en su faceta de director musical. No sé, algo se le escapa, un matíz aquí, otro allá…
Vocalmente el peso de la ópera recae en Hymel que está consiguiendo situarse en primera fila en los roles de más compromiso, a pesar de que en aras de la expresión recurra a veces a sonidos feos, pero sus agudos son brillantes y su canto convence y expresivmente es muy satisfactorio; escénicamente intenta ser convincente, pero unos kilos de más que está adquiriendo día a día le limitan un tanto.
La soprano francesa Haroutounian -quién lo diría con este apellido!- hace los mayores esfuerzos por asemejarse a Montserrat Caballé y en alguna ocasión lo consigue. Canta bien; desconozco el volumen de su instrumento vocal que en la grabación parece escaso, pero tiene bonita voz de lírica sin más, con agudos brillantes, centro sordo y carencia de graves, por consiguiente inadecuada para este rol. Con estas limitaciones hace lo que puede y a veces sale airosa y en otras ocasiones se queda a medio camino. Su “Arrigo, ah parli a un cuore!” no está mal cantado, pero le falta fuerza y su “Bolero” carece de picados limpios y siendo la página más adecuada a su voz no le extrae el provecho que debiera. La respuesta del público lo dice todo. Escénicamente se le exige poco.
Michael Volle, debido a sus limitaciones para cantar Verdi, se dedica a interpretar su rol en un contínuo quejido que llega a aburrir. Tánto como me gusta cantando Wagner!, pero Verdi es otra cosa. Escénicamente resuelve muy bien su papel, pero más bien parece un Scarpia que un Monfort.
Erwin Schrott no sabe en qué cuerda cantar, si de barítono -lo que es- o de bajo y va alternando el color según le conviene. No me ha convencido en absoluto y es una pena porque su voz es agradable, pero como Procida no vale. Escénicamente no resuelve bien su personaje porque si queda cojo al principio de la ópera, en el resto de la obra hace uso del bastón pero nunca cojea…
Enfín, esperaba mucho más de esta representación porque es una ópera que venero y que contiene -para mi- la mejor obertura compuesta por Verdi, en esta ocasión bailada por “ballerinas tutuadas” que incluso son violadas…
M'agradaM'agrada
És una producció que enganya, passa bé, però com més l’analitzes més mancances trobes, i no parlo del nivell escènic, on és obvi que Verdi no inspira a Herheim com altres compositors, més aviat ho faig a nivell vocal, ja que a la segona visió he trobat més coses discutibles, fins i tot en els que em van agradar més.
M'agradaM'agrada
con tardanza que no da tiempo para nada, sorry. Mira tu aunque suelo ser mas “dulce” en las criticas esta vez totalmente de acuerdo. He de decir que lo mejor ha sido la parte mediana del run donde se encontraban mas comodos y aun no se habian cansado de las funcciones. Por lo tanto la de la transmision no ha sido la mejor. Lo de sopranos fue una historia y creo que LH no se habia recuperado del todo aun. Aun asi su bolero no me gusto, en el que vi yo nada de trills, para mi la que mejor lo hizo fue Rachele Stanisci, quien vino de imprevisto.
Lo de Tezier es una tragedia (su falta in ROH), llevo gritando anos ya preguntando porque no le invitan al ROH. Segun lo que tengo entendido 😉 se va corregir el error en pocos anos en una Lucia, para mi demasiado tarde, demasiado poco, Espero que se lo piensen mejor y lo contraten para mas cosas, mentre tanto solo me queda viajar para oirle en otros sitios…
Volviendo a Vepres, de bajos y baritonos habia por casa perfectos para aquello… Gerland Finley y Rene Pape… solo que estana ensayando el Parsifal. Despues de la 1 noche de Vepres me quede con lo mismo que casi todo el ano, he escuchado Wagner mucho mejor cantado este ano que Verdi, por lo menos en nuestra casa. Tuve durante todo el run muchisimas veces la sensacion de que la musica y Pappano pedian y los cantantes no llegaban. El coro fue doble, ie hubo extras y por la produccion estaban en sitios que normalmente no hay ni uso del escenario y con todo el movimiento no me extrana que no haya sido como de costumbre, cosa que tambien note.
A mi la produccion me desilusiono totalmente, varias ideas, todas muy vistas ya en esta casa ( teatro en teatro, bailarinas en Paris, etc), poco emfasis en el aspecto politico que para mi hace de Procida un personaje muy interesante (que aqui se quedo en un tipo de dandy vengativo) Y lo demas park and bark. Si Volle no fuera tan buen actor poca caracterisacion de Montfort vi por parte del direccion. Cosas que lucen en el escenario y mucho enganar el ojo del espectador con poquisimo fundamento.
Pero pasando de la produccion musicalmente la cosa mejoro mucho durante el run y diria que de todo lo visto y oido el publico aprecio en general a Bryan y la orchestra mas que nada, me parece merecido.
Para la proxima esperemos que los senores que nos estan cantando Wagner nos canten Verdi 😉 Mientras tanto espero con alegria el ensayo general de Parsifal la semana que viene :-))))
M'agradaM'agrada
Gracias por ofrecernos una opinión de primera mano.
No es un buen momento para Verdi, ni en Londres, ni en el MET, ni en París, ni muchísimo menos en el Liceu.
Hymel lo mejor, el resto…
Si la “mediocridad” de Stanisci fue la mejor de las tres, ya está todo dicho.
Lo de Volle es de juzgado de guardia, en fin el ROH que siempre acierta, esta vez falló e incluso Pappano, teniendo grandes momentos, no supo conjuntar todos esos ingredientes poco convenientes.
Siempre es un placer leer tus comentarios.
Parsifal pinta mejor
Un besote
M'agradaM'agrada
https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/theatre-dance/news/turmoil-at-the-royal-opera-house-as-choreographer-pulls-out-of-giuseppe-verdis-les-v-pres-8650306.html
M'agradaM'agrada
que SÍ había ballet, pero que una bronca en junio motivó la retirada del coreografo que se llevó todas la bailarinas… lastima.
M'agradaM'agrada