LES VEUS VERDIANES: EL BAIX

don-carlo-raffaele-arie-as-philip-ii

Amb l’apunt d’avui dedicat a la veu de baix en les òperes de Giuseppe Verdi acaba, amb una mica de retard,  aquesta sèrie que he dedicat a la vocalitat verdiana arran de la preparació d’una xerrada que em van invitar a fer els amics de  JJ.MM. de Sabadell i que per raons de temps vaig resumir en els diferents tipus concentrant-les totes sota el títol “Don Carlo un passeig per la vocalitat verdiana“.

Com que el blog em permet esplaiar-me sense limitacions ja heu pogut comprovar en els apunts dedicats a les soprano, mezzo, tenor  i baríton, que la cosa dóna per a molt i potser a força de ser excessiu, és més fàcil adonar-se’n que els temps actuals no són gaire propicis a la tipologia i a l’escola de cant verdià, no tat perquè no hi hagin veus, que tampoc és que anem sobrats, sinó a la manera de cantar a Verdi, que em sembla que s’allunya del que fins no fa gaire tothom tenia clar de com fer front, interpretar i cantar les òperes del catàleg verdià, des de l’Oberto a Falstaff, en una amplíssima gamma de rols que van anar evolucionant des d’un belcanto tardà fins a l’incògnit futur de les dues darreres òperes, obertes definitivament a un cant més declamat i a una importància del discurs musical unitari, fins aleshores mai vist, però si intuint.

Amb els baixos, com ha succeït amb els barítons, el problema és que no hi ha veus prou rotundes per classificar-les sense cap mena de dubte en la categoria que correspon. Tips estem d’escoltar barítons que assumeixen  rols de baix i de tenors curts, que fan de baríton, però hi ha poques veus d’aquelles que només emetre la primera nota podem exclamar sense por a errar-la,  AIXÒ ÉS UN BAIX!. Continua llegint

PREPARANT DAS RHEINGOLD

Arthur Rackam- Das Rheingold

Arthur Rackam- Das Rheingold

Wagner sempre ens forneix de sorpreses i quan hom pensa que Rheingold és l’inici, resulta que és el final, o més ben dit, la conseqüència final i necessària de l’inici.

Quan Wagner va començar a pensar amb el que seria l’embrió del que esdevindria el Ring, havia composat 6 òperes, tres exercicis iniciàtics i necessaris d’aprenentatge, que ja denotaven alguns trets fonamentals del que després esclataria amb força inusitada (Die Hochzeit, Die Feen i Das Liebesverbot),  i que van acabar cristal·litzant en les tres òperes romàntiques per excel·lència, Der Fliegende Holländer, Tanhäuser i Lohengrin. El que vindria després de Lohengrin, esdevé absolutament tan revolucionari com genial i desmesurat, res comparable ni amb el que ell mateix havia fet abans, ni amb el que es feia en aquell moment en l’àmbit musical i molt menys operístic.

Després de l’estrena de Lohengrin, Wagner ja havia esgotat al màxim la fórmula romàntica tradicional i tot semblava prou abonat per a donar un pas endavant absolutament trencador. Va començar a pensar en un nou projecte tot llegint les sagues nòrdiques i els relats dels germans Grimm, que aglutinen els fonaments del nacionalisme alemany. Ja l’any 1846 havia començat a donar-li voltes a l’idea de fer un nou drama musical al voltant de Frederic I de Hohenstaufen, més conegut com Frederic Barba-roja. Dos anys més tard va tornar a reprendre la idea i hi ha qui diu que en la figura d’aquest rei alemany hem de buscar els orígen de l’heroi Siegfried i de tota la trama amb la que Wagner va envoltar l’imponent saga. Wagner organitza una fantasia barrejant mitologies pròpies i documentades, per erigir un projecte a partir de la mort de Siegfried, que era el seu objectiu per la nova òpera, a partir dels seus ideals revolucionaris i la influència ideològica de SchopenhauerNietzsche en  els seus postulats.

Com no podia ser d’altre manera en un geni tan obsessiu, Wagner no en tenia prou en explicar la mort de l’heroi sense posar-nos en antecedents, de tal manera que abans dels tràgics fets que portarien a la mort de Siegfried, calia explicar l’inici i les proeses del jove Siegfried. Com us podeu imaginar, ja que coneixeu com acaba la cosa, els prolegomens de la historieta es va acabar organitzant en tres òperes i un pròleg que formaria sense cap mena de dubte , l’obra de tota una vida.

El llibret per tant, es va escriure a l’inrevés, començant per Götterdämmerung i acabant a Das Rheingold. Malgrat que la qualitat literària de Wagner tot sovint es posa en dubte, la veritat és que darrera del llibret de Der Ring des Nibelungen hi ha un profund i exhaustiu treball, també revolucionari en el concepte poètic de l’obra, en la utilització arcaïtzant del llenguatge, molt condicionat i perfectament condicionat, diria jo, als fets teatrals i a l’acció del drama, d’una dimensió descomunal i amb unes pretensions literàries si voleu discutibles, però imprescindibles per portar al darrera una banda sonora que molt pocs gosaran, a hores d’ara, qüestionar.

Wagner estructura la magna obra en les tres jornades i un pròleg, i com succeirà en la darrera jornada, el pròleg es divideix en quatre parts. Si bé Götterdämmerung l’òpera està distribuïda en tres actes  tradicionals i el pròleg amb les Nornes, a Das Rheingold, la més revolucionària i wagneriana de les òperes de Wagner, tot succeeix en tres escenes sense solució de continuïtat, que s’inicien a trenc d’alba, per acabar al final del dia amb l’entrada del deus al Walhalla, prèviament haurem assistit a l’inici de tota la lluita, en un pròleg sorprenent sota les aigües del Rin precedit d’un famós, obscur i misteriós preludi  de 136  compassos que estic segur que els que el varen escoltar per primera vegada, alhora que quedar aclaparats, no es podien arribar a imaginar mai les aproximadament quinze hores de música que els venien a sobre.

COMENCEM:
Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint

AL 2013 PLÁCIDO DOMINGO CANTARÀ DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Willem van de Velde d.J. (1633-1707): ‘L'explosió’. Rijksmuseum Amsterdam

Jo tal com he llegit us ho explico.

Si no fos que el mitjà és de tota solvència pensaria que avui 21 de setembre de 2011 són els Sants Innocents, però o bé  a Itàlia la festa la celebren el 7 de setembre, que és quan es va publicar la noticia o la cosa va en serio.

El marc serà l’Arena de Verona i l’ocasió el centenari de la primera edició del famós festival amb Aida.

El gran esdeveniment portarà per primer cop Der Fliegende Holländer de Richard Wagner a l’Arena i els protagonistes són tan llegendaris com el propi coliseu.

Daniel Barenboim dirigirà l’orquestra i farà així el seu debut com a director d’òpera en aquell recinte.

Pel que fa al rol del Holandès, anirà a càrrec de Plácido Domingo, sumant així un altre rol de baríton al seu maratonià repertori.

Jo que voleu que us digui, ho trobo innecessari i perillós. De tots és sabut que a Domingo a aquestes alçades no l’espanten els reptes difícils o gairebé impossibles, però a l’any 2013 tindrà una (quasi dues) edat respectable i el rol del holandès és molt exigent i el més significatiu, està escrit per a un baríton baix. Si ja hem quedat en que Domingo és un tenor que canta rols de baríton, ara què haurem de dir?

Ara ja no es tracta de si és o no és un baríton líric, ara ja ens estem endinsant en el territori dels baix-barítons. En ocasió del nefast Rigoletto, posteriorment arreglat, ja vaig dir que allò vorejava el patetisme, no m’agradaria pensar que acabarem perdonant-li la vida per ser qui ha estat. Quan mig en broma, mig en serio, deia que encara l’acabaríem veient fent Boris (cal recordar que la versió original és per baríton), em sembla que no anava gaire errat. Temps al temps. Continua llegint

UN EXPERIMENT TÈCNIC: MORRIS Vs MORRIS

James Morris

Diuen que qui no té feia el gat pentina, però a vegades aquest manca d’activitat produeix veritables curiositats que amb una brillant execució i molta precisió tècnica, donen com a resultat l’experiment que avui us porto a In Fernem Land.

El 15 de juliol del 2008 us proposava un experiment similar, Bumbry versus Bumbry, un caprici de diva que va lluir les seves facetes ambivalents de soprano i mezzo, en un estudi de gravació i assumint els rols d’Aida i Amneris, en el duet del segon acte.

Ara, un “genial” experimentador anomenat Allen, no tinc més dades, ha agafat l’impressionant duo del tercer acte entre Felip II i el Gran Inquisidor, per unir al mateix cantant en dues edicions en directe gravades al MET, però amb 7 anys de diferència. El cantant escollit és el baix-baríton Jame Morris, assumint el rol de Il Grand Inquisitore el 24 de febrer de 1979 i James Morris cantant el rol de Filippo II el 12 d’abril de 1986. En el primer cas dirigeix l’orquestra James Levine i en el segon l’ignot David Stivender.

El prodigi és purament tècnic, però el resultat és molt brillant i fa pensar molt en Continua llegint

EL SIMON BOCCANEGRA DE PLÁCIDO DOMINGO AL MET

Plácido Domingo com a Simon Boccanegra al MET febrer 2010

Avui us porto al blog, el Simon Boccanegra de Plácido Domingo al MET de New York del dia 2 de febrer de 2010.

Després de Berlín i abans que a la Scala i al Real, entre d’altres importants teatres, Plácido Domingo està cantant aquests dies el Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi al teatre novaiorquès.

És un repte més del gran cantant, ara ja no m’atreveixo a dir tenor, doncs com tothom sap, aquest rol és un dels bombons més emblemàtics per a un baríton dramàtic, del agraït i exigent repertori verdià. Continua llegint

WAGNER A LA GALA DEL 125è aniversari del MET (15.03.09)

El vell MET

El vell MET

El passat dissabte, 15 de març de 2009, el Metropolitan Opera House de New York va fer una Gala d’aquelles que tant els hi agrada fer al principal teatre d’Amèrica, per commemorar els 125 anys de la inauguració del teatre, aprofitant també l’ocasió per tornar a homenatjar a Plácido Domingo pel seu 40è aniversari del debut i la impressionant carrera que ha fet al MET.

En el programa de ma s’ha fet un apartat fotogràfic dedicat al tenor madrileny amb aquest text: Continua llegint