IN FERNEM LAND

WOW! d’ALBERTO GARCÍA DEMESTRES (vídeo)


wow-demestres

Aquest cap de setmana passat el Canal 33 de la Televisió de Catalunya va emetre l’estrena mundial de l’òpera del compositor Alberto García Demestres, encàrrec del Festival de Peralada, que va tenir lloc el 14 d’agost de 2013, amb la direcció musical del propi compositor`al capdavant d’una petita formació de cambra amb 4 músics que es feien càrrec de diversos instruments, la direcció escènica (minimalista és ser excessiu) i el disseny de llums de Xavier Albertí i els tres intèrprets vocals, la soprano Elisenda Pujals (Woman), el tenor Antoni Comas (Oscar Wilde) i el baríton Joan Martín-Royo (Walt Whitman).

No vaig poder assistir a l’estrena, ni tan sols a un assaig que es va fer a Barcelona poc abans de l’estrena, ja que raons laborals d’última hora m’ho van impedir, per tant la visió del divendres passat, juntament amb l’emissió per Radio Clásica de l’àudio fa unes quantes setmanes, m’han descobert una obra que m’ha deixat impactat.

Un dels gran problemes del compositors contemporanis i de molts de la segona meitat del segle passat (Britten a banda ésclar, així com comptadíssimes excepcions) encotillats en el carreró sense sortida de l’atonalitat sense possibilitat de discussió possible, és la incapacitat manifesta d’escriure res per  a la veu humana,  i quan es tracta d’escriure per al teatre, la quasi absoluta impossibilitat de trobar un text que interessi i funcioni teatralment. La imprescindible dramatúrgia que tantes vegades ens exaspera en les re-lectures de les obres del repertori consolidat,  és en la majoria d’obres noves que he vist o escoltat, definitivament inexistent.

Tot plegat fa que el públic arrufi el nas cada vegada que es proposa una òpera nova, ja que en la majoria de casos tots sabem que serà estrena i comiat. S’hauran invertit recursos i esforços per  a res, i la majoria de vegades també en compositors reincidents que aneu a saber per quins motius sempre són els mateixos, ben apadrinats i insistentment estrenats, mentre que d’altres en prou feines sabem de la seva existència, malgrat que més enllà del nostre País Petit facin coses i se’ls conegui més que aquí.

Alberto García Demestres pertany a una generació de compositors catalans que s’han hagut de buscar la vida fora, al marge de les ajudes públiques i del reconeixement institucional. No ho acabo d’entendre, sobretot perquè crec que és un compositor amb molt de talent, amb instint teatral i capaç de connectar emocionalment amb l’auditori, amb recursos innovadors i sense  renunciar a res, fer obres amb voluntat de perdurar.

Tot el que he escoltat de la seva obra, que encara no és molt, sempre m’ha deixat estorat. M’interessa, m’inquieta, em motiva, em provoca sensacions i em fa estar en permanent estat d’absorció de tot el que m’ofereix.

En el cas que ens ocupa, WOW! l’experiència ha tornat a ser extraordinària. L’obra pràcticament no té acció dramàtica, el que no vol dir que no sigui dramàtica. Hi ha una petita cèl·lula argumental en l’encontre entre els escriptors Walt Whitman i Oscar Wilde, però en realitat a mi em va donar la sensació de viure un cicle de lied subtilment embolcallat d’un entorn que proporciona una escenografia sensorial, a part de l’entorn físic, en aquest cas del meravellós claustre del Carme a Peralada.

Serà el personatge de Walt Whitman qui ens anirà portant per un viatge emocional en els darrers dies de la seva vida, el que ens haurà de trasbalsar i emocionar amb els seus propis poemes, també amb altres de Oscar Wilde, tots tractats pel mateix compositor.

L’òpera esta escrita en anglès, però l’emissió del 33 està subtitulada, el que us garanteix un total enteniment del text, quelcom essencial.

García Demestres ni ho posa fàcil ni difícil, ja ho veureu, atrapa amb immediatesa i no et deixa, necessita de la nostra concentració (molta), però això crec que és imprescindible sempre. No es una música d’entarda fàcil, n és amable en el sentit que no demani res de nosaltres, però és tant el que ofereix si ens hi predisposem, i és tan interessant com ho fa, amb el fascinant tractament orquestral i de l’experimentació dels sons i les atmosferes sonores que acompanyen al cant assequible, que és impossible no romandre fins al final amb el cor encongit per l’emoció, la tensió i el trasbals que produeix.

És clar que perquè això sigui així, García Demestres utilitza un tractament vocal assequible per bé que extenuant, ja que la concentració i emotivitat que requereix del baríton que interpreti a Whitman és tan gran, que sense un veritable artista, aquesta òpera serà difícilment interpretable i de resultats reeixits.

Joan Martín Royo a WOW!, Peralada 2013.

Joan Martín Royo a WOW!, Peralada 2013.

Per l’estrena i ja pensant en ell en el procés creatiu. García Demestres va comptar amb Joan Martín-Royo que fa una creació extraordinària d’aquest traspàs de la vida a la mort, dels darrers dies del poeta Whitman. La interpretació és minuciosa, detallista, viscuda amb una intensitat sorprenent. La partitura és molt exigent, jo crec que més no és pot demanar a un cantant i el baríton barceloní ho dóna tot i ho gaudeix/pateix tan intensament que és impossible no deixar-te endur per aquest extraordinari experiment emocional.

La veu és bonica de color i càlida en l’emissió, és extensa en el registre i l’expressió, i la interpretació és extraordinària, la simbiosi artista personatge és perfecte.

A part del vídeo us deixo una interessant entrevista que Joan Vives va fer a García Demestres i que Catalunya Música també va emetre aquest diumenge passat, no sé si en coincident casualitat, però el cas és que entre moltes altres coses, el compositor ens parla del procés creatiu d’aquesta òpera i de com ell acostuma a escriure  a mida dels cantants que ho hauran de interpretar. Quelcom essencial i que en aquest cas dóna uns fruits immillorables.

Acompanyen a Martín Royo, la soprano Elisenda Pujals, que no crec que tingués el millor dia i el sempre impecable Antoni Comas en el rol de Oscar Wilde. Aquest tenor que encara recordo quan va debutar en la famosa Herodiade al Liceu, al costat de Caballé, Carreras i Pons, s’ha especialitzat en el repertori contemporani i és el tenor habitual en els muntatges de Carlos Santos, on el compositor valencià li ha fet fer coses absolutament delirants. En aquest cas la partitura tot i ser exigent és “tradicional” i cal dir que la resolt de manera aparentment sense immutar-se.

Pel que fa al conjunt orquestral està format per Andreu Gallém al piano, però també es fa càrrec del bol de vidre de quars, els bols tibetans, l’esborrador de pissarra i el Demestrrophon que potser el cmpositor ens explicarà que és.   José María Martínez que toca el clarinet i el clarinet baix, però també es fa càrrec de bol tibetà, el triangle, e reclam d’ocell i Pandeiro amb caniques. Manuel Martínez del Fresno toca el violoncel, i també el triangle, els bols tibetans, els cròtals, les esquelles molt petites i el Pal de pluja. Finalment Feliu Ribera es fa càrrec de la percussió, és a dir, Campanes Tubulars, Vibràfon, Cortina de campanes,Glockenspiel, blocs de fusta, Triangle, Tambor militar, Sleigh bells, Gong tibetà, Plat suspès, Vibraslap, Closques tropicals, Peülles, Pal de pluja, Cel·lofana, Súper esborrador de pissarra i esborrador de pissarra.

Amb tot aquest desplegament ja us podeu imaginar que la fascinació sonora està garantida.

Pel que fa a l’espai escènic. Xavier Albertí és limita a situar un llit al bell mig de l’encisador claustre i sobre una tarima, i a fer un disseny de llums adient, íntim i amb una certa atmosfera oníric i sobrenatural. No hi ha gaire interacció entre els tres personatge si per tant tampoc hi ha complexitats gestuals.

L’obra és molt exigent però el format és de cambra. S’estrenarà l’any vinent a Nova York i jo crec que els nostres promotors haurien de fer un pensament per portar-la als teatres. Seria molt injust que aquesta òpera només s’hagués estrenat a Peralada i ja no es tornés a veure mai més aquí.

Pujals, Martín Royo i Cmas a WOW!, Peralada 2013

Pujals, Martín Royo i Cmas a WOW!, Peralada 2013

Mentre aneu baixant els arxius podeu escoltar l’entrevista que us he dit, on a part de WOW! escoltareu altres músiques i sobretot al compositor explicant aspectes molt interessant de la seva concepció artística i del procés creatiu, tot plegat de divertides anècdotes que estic ben segur que us interessarà.

ENLLAÇ Vídeo (5 arxius)

http://rapidshare.com/share/A5A83D2F2C231997536C45D667666C22

Abans de que em pregunteu que significa WOW! ja us dic que res, senzillament heu d’agafar la primera lletra de cadascun del personatges i ja tindreu resolt l’enigma: Wilt Whitman, Oscar Wilde, Woman.

Espero que us agradi

20 comments

  1. No sé si esta ópera se representará a menudo, pero”Wow!” merece una primera visión. Contrariamente a lo que sucede con la inmensa mayoría de las óperas contemporáneas -con honrosas excepciones como “The ghosts of Versailles” de Corigliano o “A streetcar named desire” de Andrè Previn, por poner dos ejemplos relativamente recientes-, “Wow!” se sigue con interés, gracias a una música de García Demestres que aún huyendo de la melodía “ariosa” es siempre melódica y permite que los cantantes canten y no chillen.

    La interpretación de Martín Royo es extraordinaria, muy bien secundado por Comas y no tanto por la soprano que, a mi entender, hubiera tenido que ser una mezzo aguda o una soprano con más cuerpo.

    El hecho de estar cantada en inglés supongo que obedece a dos razones: no desvirtuar los textos originales de Whitman y Wilde y poder extrenarla en una variedad más amplia de países. El subtitulado de la retransmisión es correcto, pero yo creo que si se representara en el Liceu, el Principal o cualquier otro teatro de Barcelona, de cualquier otra ciudad de Catalunya o de otro lugar de la península, una traducción al catalán, castellano, portugués…, ayudaría algo más a la comprensión de la obra y a su mayor aceptación.

    Así como el tratamiento vocal es muy cantable, el musical está lleno de hallazgos tímbricos. Qué pena que los compositores actuales huyan como gamos de las melodías largas y prefieran el declamado musical a las arias o ariosos! Es cierto que la composición en su desarrollo parece un continuo de lieder, pero un poco más de inspiración melódica hubiera ayudado mucho a una más amplia aceptación. Yo creo que hay que volver a la melodía “descarada”, de lo contrario los musicales operáticos como “Jesus Christ Superstar”, “Evita”, “Les miserables”, “Sunset Boulevard” o “The phantom of the Opera”, por ejemplo, seguirán ocupando en el favor del público el lugar que la ópera contemporánea no consigue ocupar.

    M'agrada

    • Si escoltes l’entrevista que us he deixat segurament et quedarà més clar que pretén Garcia Demestres. No vol tenir en contra al públic, en absolut, però tampoc vol fer concessions a la comercialitat que vagin en la seva contra.

      M'agrada

  2. No la conec, i per tant m’interessa. Sí que he escoltat altres peces de Demestres que no m’han agradat massa, m’han semblat molt superficials, però espere que els textos de dos monstres de la literatura li hagen ajudat a aprofondir una mica. Me la baixaré, l’escoltaré (quan puga) i tant de bo m’agrade.

    M'agrada

  3. Doncs ja l’he escoltat. Certament, millora molt tot el que havia escoltat previament de l’autor. Estic molt d’acord amb tú: sense ser una obra especialment fàcil i accesible, tampoc busca en cap moment posar entrebancs a qui l’escolta. Jo crec que pot agradar a qualsevol que l’escolte amb la ment oberta, encara que no siguen aficionats a la música contemporània. I sí, com esperava, els textos serveixen per dotar l’obra de profunditat i coherència, tot i ser, com bé has dit, més paregut a un cicle de lieder que a una òpera tradicional amb acció teatral. Estic moilt content d’haver-la escoltat. Gràcies a tú per haver-me-la donat a conèixer i a Demestres (ja veig que també entra al blog) per haver-la creat.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: