El segon concert de la primera edició de Life Victoria, el festival de lied (entre moltes altres coses), va reunir ahir a la soprano alemanya Ruth Ziesak i al pianista català Francisco Poyato en el meravellós i inèdit marc per a aquests tipus d’esdeveniments de la capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei de Barcelona.

Un liederabend sabem que ha de reunir una sèrie de condicionaments, que òbviament passen per trobar els artistes idonis  i el repertori escaient, però no hi ha cap dubte que el marc que ha de servir d’embolcall i que ha de proporcionar l’ambient acollidor per tal de que les essències d’aquest gènere tan meravellós i també cal dir que elitista, en el sentit més positiu del terme, es produeixin, és del tot essencial. Per tant que el Life Victoria hagi aconseguit per a dos dels seus quatre concerts la magnífica i acollidora capella gòtica de Santa Àgata, dins del conjunt monumental del Museu d’història de la ciutat, al costat del Saló del Tinell, al bell mig del Barri Gòtic, és quelcom magnífic i que seria bo que esdevingués, si més no en alguns dels futurs concerts de les properes edicions , el marc emblemàtic i identificatiu d’aquest Festival que tot just s’ha acabat d’estrenar.

Capella de Santa Àgata (foto IFL)

De la mateixa manera que la Canònica de Vilabertran ha esdevingut l’escenografia imprescindible per a la Schubertíada estiuenca, aquesta capella gòtica de dimensions humanes i acústica digne, malgrat la reverberació inevitable d’aquest recintes, crea un valor afegit molt valuós al valor musical i artístic que aportin els artistes congregats, i ahir creieu-me quan us dic que van ser excepcionals.

Ziesak i Poyato van triar un programa magnífic integrat per obres del dos Schumann i els dos Mahler, és a dir Robert i Clara, Alma i Gustav. Si bé la part masculina d’aquests il·lustres cognoms són plat obligat en qualsevol artista que vulgui ser alguna cosa en aquest club selecte, els noms de Clara i Alma, malgrat ser molt coneguts no són tan programats i per tant és d’agrair que fent companyia als imprescindibles Roberts i Gustav, elles hagin tingut tan protagonisme i hagin estat tan ben servits, els uns i les altres.

Ruth Ziesak no té la veu gaire gran, però la utilitza amb destresa, sapiència, sensibilitat i un extraordinari sentit dramàtic. La capacitat que té per connectar de manera immediata amb el públic és sense dubte, per el control vocal de l’emissió, que domina i utilitza amb magisteri, però sobretot per la manera de dir el lied, la perfecta diferenciació expressiva de cadascuna de les peces interpretades i l’estil elegantíssim en transmetre-ho.

Tota ella és expressió i sensibilitat, i ja des de l’inicial Frauenliebe und lieben Op 42 de Robert Schumann, va quedar ben palès que estàvem davant d’una artista complerta i absolutament especialista. Un exponent ideal del que ha de ser un cantant de lied, ja que amb la seva elegància, refinament, musicalitat, fraseig,control i intensitat,  anava desgranant totes i cadascunes de les perles amb varietat de matisos i de detalls exquisits.

Escoltar a Ziesak és tota una experiència plaent i una lliçó. Caldria que tots els joves artistes que assisteixen aquesta dies a les masterclass que s’ofereixen a l’entorn del Life Victoria, ho aprenguin tot de Ziesak, ja que és un model meravellós a seguir. Ek seu cant no és gens artificiós, ni els seus son busquen la sofisticació d’alguns il·lustres col·legues del passat i el present. La seva distinció és absolutament natural, gens rebuscada, com tampoc ho és l’emissió. Els sons flueixen amb naturalitat, lliures i expressius. Si algunes vcals van sonar una mica obertes al principi més que no pas al final, ho atribueixo més a un problema d’esclafament  vocal i qui sap si al pas dels anys, inexorable per a tothom, però Ziesak és la primera coneixedora de la seva veu i l’utilitza de forma acuradíssima i generosa.

A la primera part després de Schuman va cantar 5 lieds d’Alma Mahler: Die stille Stadt, Bel dir ist es traut, Ich wandle unter Blumen, Waldseligkeit i Hymne an die Nacht. Una autèntica delícia.

La segona part es va iniciar amb 8 lied de Clara Schumann: Liebst du um Schönheit i Sechs Lieder Op 13., acabant el concert amb tres lied i els Aus des Knaben Wunderhorn, tots ells de Gustav Mahler.

Si a la primera part la sensació va ser magnífica, a la segona es van produir diversos moments d’aquells que amb el dits toques la felicitat, sobretot quan Ziesak es va endinsar en el famós cicle mahlerià  i va treure les essències més pures i precioses del cicle infantil, que va recrear amb veu i domini gestual (facial) portentós.

Malgrat que la temperatura ambient era gèlida (l’únic gran problema del recinte que no es pot ambientar amb les calories necessàries i idònies per a fer concerts, degut a l’imponent retaule de Jaume Huguet que presideix l’altar) l’escalfor interpretativa ens va fer aguantar a tots (a la soprano i pianista també) sense quasi respirar.

Franscisco Poyato va acompanyar en tot moment a la soprano corresponent a la sensibilitat musical i interpretativa que ella ens donava. Va haver-hi comunió entre ells dos, quelcom imprescindible, i després d’una certa correcció d’equilibris sonors en el Schumann inicial, suposo que deguda al estudi acústic sobre el terreny  amb l’aforament real, la simbiosi d’ambdós artistes va ser pletòrica.

Aquest recital, així com els altres que configuren el Life Victoria, van tots ells precedits d’una presentació de joves talents que de ben segur, com ha dit el director artístic del des festival, el baríton Enric Martínez-Castignani en la presentació del concert, seran els intèrprets protagonistes dels liederabend de demà.

En el concert d’ahir van ser la soprano Maria Ponsati i el pianista Samuel Scott els que van oferir una introducció amb 4 lieds de Wolf i dos de Debussy. Ponsati, molt ben acompanyada per Scott, posseeix una veu molt  bonica i de bon volum, ho canta bonic i amb sensibilitat, però encara li manca aquell punt que s’adquireix amb l’experiència i la vida, de passar del bonic al transcendent. Entre el seu Wolf i el Debussy potser no hi va haver tanta variació, com la que oferia Ziesak entre dos lieds del mateix cicle. No és gens preocupant Ponsati ho té tot per endavant.

Encara us queden dos dies de Life Victoria, dissabte a la mateixa Capella de Santa Àgata clourà aquesta primera edició, la soprano Ángeles Blancas i el pianista Giovanni Auletta, però abans avui divendres a l’ESMUC tindrà lloc  el concert dels participants a les Masterclasses que ha impartit Ultich Eisenlohr, així com una trobada amb compositors per parlar de “La composició musical per a l’instrument vocal”, també a l’ESMUC.

Cal felicitar a tots els que han fet possible aquest miracle, de ben segur a Victoria de los Ángeles li agradaria molt la iniciativa i els resultats. Ahir, si més no,  a Santa Àgata es respirava el seu estil.