IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: RUSALKA


Rusalka és una òpera meravellosa, d’una inspiració melòdica aclaparadora i d’una riquesa i intensitat orquestral de clara influència wagneriana. El tractament vocal requereix de cinc excel·lents cantants i si la producció és prou engrescadora de ben segur tenim garantida una vetllada operística de primera magnitud.

En la representació que ahir varem presenciar des dels cinemes de mig món de la temporada del MET, va mancar sobretot una producció que em fes mínimament digerible una historia que a hores d’ara ni em sedueix ni m’interessa, o se m’ofereix quelcom més que la història de la sireneta i el príncep insaciable o m’estimo més escoltar-la, ja que la fidelitat al llibret original tal i com ens l’ofereix el teatre novaiorquès amb una producció avorridíssima i amb un treball d’actors absolutament nul, malmet la bellesa de l’òpera.

La producció d’Otto Schenk és un llast massa gran i de res serveix admirar el detallista naturalisme d’una escenografia fidelíssima al llibret original, que potser farà feliços a tots aquells que volen veure el que està escrit, sense necessitat de pensar res, tot ben mastegat. En a mi em va produir un rebuig, després dels cinc minuts inicials d’admiració arqueològica a una manera d’entendre el teatre per sort superada, cartró pedra no tan sols en l’escenografia, també en els personatges i el treball dramatúrgic, el moviment escènic i la concepció global de l’espectacle.  DE que serveix tenir un llac meravellosament recreat, si immediatament veus tres nimfes impossibles, al cap d’una estona un esperit del llac més propici per a presidir una carrossa del carnaval de Sitges, i finalment una Rusalka que surt de ‘aigua amb una perruca amb més laca que els personatges de Hairspray, amb gests de teatre passat de moda i sense una cohesió de dramatúrgia. Un muntatge pla amb un disseny de vestuari directament delictiu, un atemptat estètic que enlloc d’ajudar, distancia fins aconseguir l’efecte contrari, és a dir, fer riure.

Quin sentit té en el primer acte fer sortir els gripaus, els esquirols o les cuques de llum amb un disseny de vestuari de final de curs d’una escola de primària?. L’escenografia hiper-realista no s’adiu gens amb un vestuari lleig, amb elements fantasiosos no apte per les retransmissions cinematogràfiques que apropen la càmera fins apreciar que les perles no és que siguin falses, sinó directament de plàstic, per no parlar de ja esmentat disseny de l’Esperit de les aigües de caire carnavalesc. Si Otto Schenck hagués mantingut aquesta fantasia de conte en l’escenografia, com si fos una pel·lícula de dibuixos animats, com aquell Tristan und Isolde de David Hockney, potser ho entendria més, però la magnificència escenogràfica perd tota la possible potència quan veus com van disfressats els personatges, perquè són disfresses ridícules, també en els personatges humans, com els invitats a la festa trets d’una baralla de cartes o de teatre de Tamayo y Baus.

Ja sabem que Fleming és la reina de la laca, també a la vida real, però en la representació del MET era impossible creure-la com a Rusalka, ella que ens ha deixat una gravació de referència d’aquesta òpera magistralment dirigida per Charles Mackerras o una versió absolutament recomanable en DVD, procedent de l’ONP amb una producció magistral de Robert Carsen, ahir semblava que passava per allà sense una veritable creació, distant i mostrant les lògiques carències vocals que el pas dels anys la separen de les versions esmentades. Si les perruques i el vestuari no l’ajudaven gaire a presentar-la com una criatura sobrenatural i aquàtica, ja que més aviat l’he vista com una senyorassa a la que el cinema no ajudava gaire a fer-la creïble, ans al contrari, tot era de plàstic.

Vocalment Fleming conserva, no sempre, la sumptuositat vocal que la caracteritza. En el segon acte va mostrar signes evidents de cansament i aguts dificultosos. En la zona greu la veu canvia de color i moltes vocals ja sonen esgotades, tot i així la seva Rusalka manté una categoria, malgrat el distanciament i fredor que em va provocar ahir. Ahir semblava que anava al seu aire i en algun moment no anava del tot quadrada amb el fossat, sobretot en la famosa cançó de la lluna. No cal dir que Stoyanova la setmana passada a Viena li va donar cent mil voltes, per salut vocal, però sobretot per intensitat dramàtica.

El príncep de Piotr Beczala és ideal i se’ns mostra pletòric. Veu magnífica, estil eslau, extraversió  i passió en el cant i la seva habitual elegància en el fraseig. El rol és molt primari i sense arribar a ser idiota com l’Elvino de la Sonnambula, com aquell, en el segon acte passa de la princesa estrangera a Rusalka en una exasperant mostra de feblesa i indecisió. En el tercer acte i en el compromès Do en el duo, just abans de la mort, va esgarrar la nota i de manera més o menys dissimulada va salvar la situació, no per això desmereixeré una actuació brillant d’un dels tenors referencials i imprescindible en totes les temporades tant del MET com dels teatres més importants del circuit. El vestuari també el va massacrar, ridiculitzant-lo més que no pas fer-lo creïble.

La princesa estrangera de Emily Magee ja la coneixem. Al Liceu també ens la va fer i com aleshores, ahir em va agradar tot i no ser la veu idònia, ja que ella no és ni una soprano dramàtica, ni molt menys una mezzosoprano. Dóna autoritat i antipatia a l’escena del segon acte, si bé la càmera denota que és una princesa més aviat tronada i anava vestida de geganta del Pi.

Dolora Zajick era, com en la gravació de Mackerras, la Jezibaba, i com allà però amb l’accentuat pas dels anys, mostrava més ostentació vocal que sensibilitat, si bé la bruixa que ens dibuixa Dvorák no és un personatge gaire distingit. La caracterització del MET és més pròpia de l’Azucena dels Max Brothers a Una nit a l’òpera, que la d’un personatge misteriós del bosc, però aquestes “subtileses psicològiques” més aviat son enemigues del senyor Schenk, que no ens vol distreure amb res que no sigui la veritat absoluta. Zajick encara és un luxe vocal per aquests rols.

El baix John Relyea era el rei carnestoltes. Cantar sota aquell vestit i caracterització ja deu tenir el seu merit, però això no treu que el baix nord-americà sigui un cantant que m’interessa poc. El seu esperit de les aigües, un Wotan de tercera regional, és correcte, amb algunes carències a les zones extremes, però no em va semblar tan poc distingit cm en la seves prestacions verdianes a un dels ridículs concerts liceistes.

La resta de rols són més secundaris, si bé, tant les tres nimfes, hereves de les filles del Rin, com l’ajudant de cuina tenen unes intervencions més destacades si bé esdevenen un pur farciment per fer descansar als cantants principals, ja que les seves intervencions són tan prescindibles com mancades de especial rellevància musical. Totes quatre cantants van més que complir. No em va agradar tant el cuidador de caça del baríton Vladimir Chmelo, mentre que el caçador de Alexey Lavrov va complir en el rol més petit de tots.

La sumptuosa sonoritat de l’orquestra del MET ahir em va semblar que sobrepassava en molts moments el volum adequat, és clar que la percepció al cinema no és del tot vàlida. Yannick Nézet-Séguin va dirigir amb tensió i extraient adequadament el drama i les notables melodies, però crec que la versió tendia més a l’espectacularitat que no pas a mostrar la transparència i els cromatismes d’una partitura riquíssima d’atmosferes i contrasts entre aquelles escenes més dramàtiques, d’aquelles més passionals o les altres més “còmiques” i costumistes.

En definitiva, una representació luxosament tediosa que en cap cas em va fer gaudir d’aquesta òpera bellíssima com crec que s’hagués pogut fer, si en lloc de Walt Disney s’hagués optat per una representació més intel·ligent. Ja no dic que calgués anar a cercar els experiments Herheim que tant em van satisfer, senzillament cercant en la poesia de Carsen allò que Schenk és incapaç de donar amb un cromo extret de les rajoles de la xocolata Amatller.

Anton Dvorák-Jaroslav Kvapil
RUSALKA 

Rusalka……………..Renée Fleming
Príncep………………Piotr Beczala
Princessa…………….Emily Magee
Jezibaba…………….Dolora Zajick
Esperit de les aigües……………….John Relyea
Ajudant de cuina………….Julie Boulianne
El cuidador de la caça…………..Vladimir Chmelo
Primer esperit…………Dísella Lárusdóttir
Segon esperit………..Renée Tatum
Tercer esperit…………Maya Lahyani
Caçador………………Alexey Lavrov

Director musical……………Yannick Nézet-Séguin

Direcció escènica…………..Otto Schenk
Escenografia…………Günther Schneider-Siemssen
Disseny de vestuari……..Sylvia Strahammer
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Coreografia………..Carmen De Lavallade
Direcció d’escenari……….Laurie Feldman

Metropilatn de Nova York, 8 de febrer de 2014

Sortosament l’òpera ha canviat i fins i tot en el tradicional MET, aquesta producció i amb un cast de nivell no va assolir l’èxit d’altres representacions. Amb una única sortida es va despatxar la tanda d’aplaudiments i potser caldrà pensar que el públic novaiorquès, sempre tant agraït i tendent a les standing ovation, ahir va trobar que a la senyora Fleming se li ha passat l’arrós per interpretar aquest rol i a la producció se li ha passat tot.

El dia 1 de març ens espera el Príncep Igor, una altra de les meves òperes de referència, i amb una producció del polèmic Tcherniakov (Traviata inaugural de la Scala  o el proper Kitege al Liceu), segur que els estímuls tornaran a sacsejar-me.

29 comments

  1. Jan

    A mí per la ràdio no em va desegradar gens. La Fleming ja no és la mateixa, però no em va desegradar. Però com ja vaig dir quan vas fer el post de la Stoyanova, no la va superar ni en broma. El Beczala sobretot molt bé al final del 1er acte. Llàstima d’aquest Do que el va salvar com va poder (aquesta nota en directe sempre té algun problema, el KFV al liceu la va fer en falset, i l’altre dia Schade la salvava d’una manera també rara). La Zajick molt bé i el baix correcte.
    L’orquestra en va agradar molt, com sona la del Met!!!

    M'agrada

    • Xavier C.

      No haurien de ser coses excloents. A mi, que em va agradar molt la Herheim, moltíssim, tampoc em va semblar que la d´ahir fos tan insofrible com per preferir l´òpera sense escena. Era un conte explicat com s´explicava un conte fa quaranta o cinquanta anys i que no entusiasmava en absolut però tampoc feina malbé res. En general, jo vaig gaudir d´una tarda agradable i a Shenck no li donaria cap premi però no em va espatllar res. Tal com està el pati, tampoc és poca cosa…

      M'agrada

  2. Juli Carbó i Montardit

    Suposo que la trama d’aquesta obra deu ser sempre la mateixa, però per les fotos exposades en aquest blog no tenen res a veure amb la Rusalka que vaig veure al Liceu. Aquesta que comenteu no puc jutjar-la perquè no la he vist i no hi entenc el suficient per a fer-ho, però vull manifestar que la que vaig veure al Liceu em va agradar molt. Naturalment sempre hi hauran les corresponents discrepàncies.

    M'agrada

    • Benvolgut Juli, no té res a veure una amb l’altra malgrat que l’òpera fos la mateixa. La del MET és la plasmació fidedigna de l’òpera original i la del Liceu era una transgressió. Jo em quedo a totes totes, amb la transgressió.

      M'agrada

  3. dandini

    Una història impossible com la majoria dels contes.Dues possibilitats o la convertim en un conte per adults amb reinterpretacions diverses les entenguem o no pero que deixin satisfet a un públic inquiet(és la opció que jo prefereixo) o ens remetem als proposits literals de posar en escena un conte per nens que passa en uns escenaris idílics.
    La meva estimada Renee Fleming acusa el pas dels anys de forma bastant dissimulada i segueix sent competitiva en el primeríssim nivell.
    Molt bona prestació de la veterana Dolora Zajic i segueix sense convercer-me Piotr Beczala.La seva vocalitat és extravertida i apassionada pero la elegància jo no la sento per enlloc.
    La Rusalka no forma part d’un un repertori que haguem mamat desde petits com La Sonnambula o La Traviata pero s’em fa estrany que siguem capaços de de detectar mancances d’estil i d’elegància vocal en un interpret com Albelo(pitjor tenor que Beczala of course) i baixem el nivell d’exigència quan canta Beczala.De veritat que no ho veieu/escolteu ?

    M'agrada

    • Dandini, jo sóc molt capaç de distingir entre Albelo, que tu mateix em vas dir que no faria gaire cosa a la vida operística i Beczala que està fent molt i molt bé en la seva vida operística. Tinc criteri propi, m’escarrasso molt en aprendre i tinc el meu criteri com tu tens el teu. El mateix et podria dir en a tu quan em lloes a l’ordinari Villazón o al impossible Grigolo. ja ho veus, qui a espasa mata a espassa mor.
      No dic mai el que n penso i per dir el que penso fins i tot tinc al voltant de 2000 vistes al dia. No tothom estarà d’acord amb el que dic, però penso que bajanades no en dic gaires. No vaixo el nivell, ans al contrari quan veig una producció del MET la pujo al màxim i ahir Beczala em va semblar el millor de tots, de llarg.
      Beczala és un tenoràs que té un repertori ideal, no cal dir l’eslau, també el francès (Faust majúscul al Liceu) i ens va fer un recital a Peralada difícil d’oblidar, abastant un repertori amplíssim. Què vols que et digui més? És un cantant distingit i elegant, però l’elegància és molt subjectiva, deixe-m’ho així, és com allò de la veu bonica. Hi ha qui troba elegant a la Fleming…

      M'agrada

  4. SANTI

    Otto Schenk és un gran decorador però com a director teatral és una nul·litat, creu que plasmant de manera fidel les acotacions del llibret ja ho té tot fet, la prova més sagnant és el seu Ring del MET tan lloat per la intransigència dels guardians de les essències wagnerianes, prova fefaent de la incapacitat d’aquest home mancat de idees.

    Aquesta Rusalka és una nova prova de la buidor conceptual i la decadència creativa. Una llàstima ja que hi ha moltes maneres de ser fidel i creatiu. L’any 2005 vaig anar a Bilbao a veure una producció magnífica de Jean Claude Berruti, on el director francès omplia l’escenari d’aigua de veritat i creava una poesia visual de veritat, no de cartró.

    Els cantants ahir eren tan buits com l’escena, tots de cartró, la Fleming la primera i ella especialment, cartró arrugat.

    M'agrada

  5. Iba muy ilusionado y salí muy decepcionado. Me aburrí extraordinariamente. La ópera es maravillosa pero la puesta en escena es muy difícil de realizar en la actualidad porque el cuento de “La sirenita” es una bobada cruel que ya no se la “traga” nadie. Considero que es una obra más para escuchar que para ver. No he visto nunca una puesta en escena que me acabe de convencer, quizás la que más se aproximaba a mi gusto era la que ideó escénicamente Robert Carsen con una Renèe Fleming mucho más joven -en la actualidad ya no es escénicamente creíble a su edad- y con una voz en plena forma y no como ahora que le imposibilita acercarse a roles en los que fue indiscutible; a estas alturas aún puede interpretar algún Strauss con corrección -“Arabella” desde luego no- y destacar sobre el reparto. En la actualidad Renèe Fleming es una diva con un sólo teatro incondicional: el Met, pero ayer tampoco tuvo un éxito estrepitoso, sólo una salida en solitario y otra con todo el reparto; muy poco para la gran estrella de la casa. Tempus fugit.

    Del resto del reparto sólo me gustó Piotr Beczala, a pesar del “accidente”, y me gustó mucho la dirección musical de Nézet-Seguin al frente de la extraordinaria orquesta del Met. Pero todo ello no fue suficiente para que saliera del cine eufórico, más bien al contrario.

    Cuando pueda ver la versión con Stoyanova -si ello es posible- es probable que quede mucho más satisfecho. “Rusalka” es mucho más que la “Canción de la luna”.

    M'agrada

  6. simone

    Dons ni tant com Herheim al Liceu (que vaig trobar molt visual però sobrecarregada) ni tan poc com ahir a la Met…que semblava un conte per a nens de primaria o mes petits encara. Lo bo era que podies disfrutar la musica sense estar tota l’estona intentant esbrinar que passava o que et voilen dir 😉
    En quant als intérpretes l’unic sense “peros” per a mi va ser Beczala (do apart).
    La direcció d’escena…existía?

    M'agrada

  7. demo

    Jo ahir m´ho vaig pasar bé.El fet de haber vist tantíssimes vegades el video de la “Sirenita” al costat de les meves netes va fer que ahir em trobes com a casa veient el “conte” ,però amb una música magnifica de “faula”.És veritat que actualmente els directors d´escena saben moure ,en general, molt bé els personatges,però com que jo estaba veint un”conte” ja em va estar bé

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Qualsevol cosa és millor que haver estat a l’Auditori en el mateix dia i a la mateixa hora, i si aquesta qualsevol cosa té les veus que té i l’òpera és la que és…doncs… On hi ha una pistola (d’aigua)?. Bé, ja m’he quedat a gust amb l’entrada que he fet en el post d’ahir dedicat al Trio Ludwig i no em vull fer més mal. 😦

    M'agrada

  9. Regí

    Quan m’he connectat he vist les fotos d’aquesta òpera i m’han semblant precioses. A mi sí que m’agrada ’Otto Schenk. De fet, per al meu gust, té unes escenografies que em convencen totalment. Pense que és fonamental que el que es veu tinga relació amb el que es canta. Un Wotan amb corbata i llança és tan ridícul que no comprenc com algú ho pot defensar. Un Lohengrin amb ratolins és una presa de monyo, per molt de suposat Konzept que tinga l’enfant terrible de torn i molts aplaudiments que li donen els que se la volen donar de moderns. No senyor, les indicacions escèniques estan per a alguna cosa. Quan Rigola volia situar l’Holandés de Wagner en el desert de Mèxic i en l’espai sense tenir en compete, no ja el llibret, sinó la mateixa música, que evoca la mar, vaig pensar, que tornava les entrades.

    ’Otto Schenk té treballs de referència, com ara Meistersinger o Elektra entre altres; això sí, li falta un poc de garra teatral, com li passa en Parsifal o Der Ring. M’estime més Jean-Pierre Ponnelle amb la seua trilogia de Monteverdi, o el seu Tristan und Isolde, totes elles produccions de gran bellesa i dramatisme, respectuses del libretto.

    Sobre Rusalka, dir que estem davant una obra pertanyent a l’escola nacionalista checa com les que va fer Smetana. Dic això, perquè en un altre lloc s’ha dir que no existeix el “nacionalisme musical” quan jo mateix l’he impartit a classe i tots hem sentit parlar de l’escola checa o russa, de Sibelius i. més pròxims, els Abeniz, Turina, Granados, Falla, Mompou, Monsatvatge, etc. Parlant de Pedrell i “Els/Los Pirineus”, no hi ha problema per a fer-lo precursor del nacionalisme musical espanyol, però si esmentes que també ho és del català i expliques qui era Víctor Balaguer, tot són problemes, acaba el raonament i comença l’insult.

    Salut

    Rex

    M'agrada

    • Discrepem molt amb Otto Schenk, ja que jo per sobre de la decoració vull teatre i amb aquest home mai hi ha teatre.
      És clar que hi ha nacionalisme musical, i els catalans també tenim el nostre, però m’importa ben poc el que diguin, jo crec que freqüentes un llocs perniciosos…si no vols pols no vagis a l’era que deia sempre ma mare.

      M'agrada

      • Regí

        Doncs a mi em passà una cosa. Meistersinger era l’única òpera de Wagner que no m’agradava, potser per ser una comèdia o per ser massa teatral. Escoltar els CDs se’m feia llarg i pesat fins que aparegué el DVD i vaig veure la proposta de Otto Schenk,en el Met.
        Mirant l’escena, l’acció teatral i llegint els subtítols sí que em va agradar, i molt.

        Estic amb tu amb la importància de l’acció teatral. Chérau, a més del Ring, té una producció de ·”Tistan” amb la Meier on l’escena no m’agrada gens, però que el treball actorial salva amb escreig, i és que el francés eraun excel.lent director d’actors.

        Tot és impotant.

        M'agrada

      • Aquella producció de Meistersinger és realment bona, sobretot perquè l gran director és Levine que ho dirigeix absolutament tot i els cantants estan en estat de gràcia.
        Les produccions de Chereau em fascinen

        M'agrada

  10. timamót

    Estic molt d’acord amb l’inici del teu post. L’òpera Rusalka és meravellosa i de gran riquesa melòdica.
    També coincideixo amb el que diu Colbran que és difícil de muntar. I el muntatge d’ahir va semblar molt antiquat. Ja sabem que els muntatges del Metropolitan són molt tradicionals i tòpics. Tan tradicionals que el llac i les aigües era un plàstic negre! I mira que hem vist muntatges amb aigua en escena! El que era d’agrair fou que no va pretendre anar més enllà del conte de fades txec que és la Rusalka.
    De les veus ja està tot dit.
    Haurem d’esperar pacientment a veure si aconseguim tornar-la a sentir amb un muntatge millor. Mentrestant miraré de baixar-me el vídeo que fa poc vas deixar amb grans elogis per la cantant…

    M'agrada

    • No crec que sigui més difícil que la Sonnambula o Il Trovatres, cal que algú vulgui explicar-nos alguna cosa. Herheim va ser molt més fidel a l’essència, sens un destructor del conte original, però l’altre dia veient la història original vaig apreciar molt més la de Herheim, que em va emocionar mentre que la de Schenck no ho va aconseguir mai. És curi´s que tu agraeixis el que jo en aquest cas detesto.
      Posats a ser tradicional, l’opció no podia ser més queca, la veritat i ja estaria bé que algú es trenqués el cap per fer-ho poètic, sense l’objectiu de fer-ho decoratiu i bonic. Quan aquest és l’objectiu final, ni la poesia, ni la fantasia del compte acaba sortint per enlloc

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: