PREPARANT SUOR ANGELICA

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

La combinació de dues òperes tan distants com Il Prigionero de Dallapiccola i Suor Angelica de Giacomo Puccini té més d’un punt de interès, tot i que jo crec que les tres òperes que formen Il Trittico (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) no s’haurien de separar mai, ja que són en la seva unitat quan cadascuna d’elles pren tot el sentit.

Suor Angelica és l’òpera central i sempre ha estat la més menystinguda de les tres, ja que al costat de l’impacte brutal de Il Tabarro i la genialitat d’una obra mestra com és Gianni Schicchi, la tragèdia d’una monja reclosa en un convent de clausura en mig d’una quotidianitat ensopida i avorrida, on mai passa res i on tot es mesura a traves de les petites coses que donen sentit a una vida entregada forçosament a Déu, semble un material poc estimulant per els excessos operístics. La veritable òpera pucciniana potser la trobaríem en allò que va succeir en el passat i que va motivar, set anys abans de començar aquest petit joiell, la reclusió d’Angelica.

Curiosament de les tres òperes que conformen Il Trittico aquesta és la menys estimada pel públic i és la que sembla que preferia Puccini, que troba en aquest únic acte que no arriba a l’hora de durada (com les altres dues), el marc perfecte per desenvolupar alguna de les les obsessions temàtiques que van ser motiu de desenvolupament dramàtic en dues de les seves òperes mestres, l’amor culpable a Manon Lescaut i l’amor incomprès a Madama Butterfly. Continua llegint

EL VÍDEO DE RUSALKA AL MET (Fleming-Beczala-Zajick-Relyea-Magee;Schenk, Nézet-Séguin)

rusalka_met

A tots aquells que no vareu poder anar al cinema, als amants de les produccions clàssiques, dels comptes i de la fantasia waltdisneyana, de la tradició de les produccions luxoses, de les grans escenografies i del cartró pedra ben convincent, a tots els que només llegir el nom de Renée Fleming ja us posi catàrtics, als fans de Beczala, als amants de l’òpera eslava, als fascinats per Rusalka i als nostàlgics d’una manera d’entendre l’òpera en fase d’extinció, als interessats en els direccions de Yannick Nézet-Séguin, als col·leccionistes de vídeos,  als mitòmans i als qui creuen que amb Dolora Zajick s’extingeix la mezzosoprano de raça dramàtica, als que cerquen motius i proves per abominar de la tradició, als que són feliços portant-me la contra, als que s’estimen més no pensar gaire, als que detesten i als qui idolatren a Herheim, als que ja la van veure tot just fa una setmana i volen insistir,  a tots ells és molt probable que l’apunt d’avui els faci feliços. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: RUSALKA

Rusalka és una òpera meravellosa, d’una inspiració melòdica aclaparadora i d’una riquesa i intensitat orquestral de clara influència wagneriana. El tractament vocal requereix de cinc excel·lents cantants i si la producció és prou engrescadora de ben segur tenim garantida una vetllada operística de primera magnitud.

En la representació que ahir varem presenciar des dels cinemes de mig món de la temporada del MET, va mancar sobretot una producció que em fes mínimament digerible una historia que a hores d’ara ni em sedueix ni m’interessa, o se m’ofereix quelcom més que la història de la sireneta i el príncep insaciable o m’estimo més escoltar-la, ja que la fidelitat al llibret original tal i com ens l’ofereix el teatre novaiorquès amb una producció avorridíssima i amb un treball d’actors absolutament nul, malmet la bellesa de l’òpera.

La producció d’Otto Schenk és un llast massa gran i de res serveix admirar el detallista naturalisme d’una escenografia fidelíssima al llibret original, que potser farà feliços a tots aquells que volen veure el que està escrit, sense necessitat de pensar res, tot ben mastegat. Continua llegint

SEATTLE 2013: DER RING DES NIBELUNGEN

Der Ring des Nibelungen a l'òpera de Seattle, producció de Stephen Wadsworth

Der Ring des Nibelungen a l’òpera de Seattle, producció de Stephen Wadsworth

Un dia o altre n’havia de parlar i després d’uns quants dies sense Wagner, avui una dosis complerta, un Der Ring des Nibelungen sencer per descarregar. Una proposta diferent i ben actual, malgrat que les fotografies de la producció que farà les delícies de molts nostàlgics puguin semblar d’un altre mil·lenni, que ve de la llunyana ciutat de Seattle, als Estats Units, un centre operístic de forta tradició wagneriana, que es nodreix de molts dels cantants nord-americans, però que també acostuma a importar-ne del vell continent, per intentar presentar amb una dignitat que molts voldrien, els drames musicals wagnerians.

Aquesta producció del Ring deguda a Stephen Wadsworth es va estrenar l’any 2001 i es va reposar l’any 2005, el 2009 i ara al 2013, en motiu del bicentenari.

En aquesta ocasió la direcció musical ha anat a càrrec del director israelià Asher Fisch, un habitual a les temporades de Seattle on abans havia dirigit Parsifal, Lohengrin, Tristan und Isolde i Der Fliegende Hollánder entre altres obres no wagnerianes.

L’equip de cantants es nodreix en part de la pedrera de la casa, que alhora nodreix a la resta de teatres nord-americans, potser no seran excepcionals però tampoc fan passar la vergonya aliena de Rings més anomenats i escoltats darrerament i alguns fixatges europeus, aquest any per a Brünnhilde i Siegfried, coberts de manera molt més que digne per una juvenil Brünnhilde de la soprano anglesa Alwyn Mellor i el Siegfried molt més sòlid i convincent que els escoltats aquest estiu, del tenor alemany Stefan Vinke.

Aquí us deixo els enllaços radiofònics extrets del primer cicle per el pròleg i la primera jornada (dies 4 i 5 d’agost), i 15 i 17 d’agost per a les dues darreres jornades, i pertanyents al segon cicle. Encara van programar-ne un tercer a finals de mes, una proesa tan sols a l’abast de Bayreuth.

Mentre aneu baixant enllaços, podeu escoltar uns fragments que us he triat, Continua llegint

PREPARANT DAS RHEINGOLD

Arthur Rackam- Das Rheingold

Arthur Rackam- Das Rheingold

Wagner sempre ens forneix de sorpreses i quan hom pensa que Rheingold és l’inici, resulta que és el final, o més ben dit, la conseqüència final i necessària de l’inici.

Quan Wagner va començar a pensar amb el que seria l’embrió del que esdevindria el Ring, havia composat 6 òperes, tres exercicis iniciàtics i necessaris d’aprenentatge, que ja denotaven alguns trets fonamentals del que després esclataria amb força inusitada (Die Hochzeit, Die Feen i Das Liebesverbot),  i que van acabar cristal·litzant en les tres òperes romàntiques per excel·lència, Der Fliegende Holländer, Tanhäuser i Lohengrin. El que vindria després de Lohengrin, esdevé absolutament tan revolucionari com genial i desmesurat, res comparable ni amb el que ell mateix havia fet abans, ni amb el que es feia en aquell moment en l’àmbit musical i molt menys operístic.

Després de l’estrena de Lohengrin, Wagner ja havia esgotat al màxim la fórmula romàntica tradicional i tot semblava prou abonat per a donar un pas endavant absolutament trencador. Va començar a pensar en un nou projecte tot llegint les sagues nòrdiques i els relats dels germans Grimm, que aglutinen els fonaments del nacionalisme alemany. Ja l’any 1846 havia començat a donar-li voltes a l’idea de fer un nou drama musical al voltant de Frederic I de Hohenstaufen, més conegut com Frederic Barba-roja. Dos anys més tard va tornar a reprendre la idea i hi ha qui diu que en la figura d’aquest rei alemany hem de buscar els orígen de l’heroi Siegfried i de tota la trama amb la que Wagner va envoltar l’imponent saga. Wagner organitza una fantasia barrejant mitologies pròpies i documentades, per erigir un projecte a partir de la mort de Siegfried, que era el seu objectiu per la nova òpera, a partir dels seus ideals revolucionaris i la influència ideològica de SchopenhauerNietzsche en  els seus postulats.

Com no podia ser d’altre manera en un geni tan obsessiu, Wagner no en tenia prou en explicar la mort de l’heroi sense posar-nos en antecedents, de tal manera que abans dels tràgics fets que portarien a la mort de Siegfried, calia explicar l’inici i les proeses del jove Siegfried. Com us podeu imaginar, ja que coneixeu com acaba la cosa, els prolegomens de la historieta es va acabar organitzant en tres òperes i un pròleg que formaria sense cap mena de dubte , l’obra de tota una vida.

El llibret per tant, es va escriure a l’inrevés, començant per Götterdämmerung i acabant a Das Rheingold. Malgrat que la qualitat literària de Wagner tot sovint es posa en dubte, la veritat és que darrera del llibret de Der Ring des Nibelungen hi ha un profund i exhaustiu treball, també revolucionari en el concepte poètic de l’obra, en la utilització arcaïtzant del llenguatge, molt condicionat i perfectament condicionat, diria jo, als fets teatrals i a l’acció del drama, d’una dimensió descomunal i amb unes pretensions literàries si voleu discutibles, però imprescindibles per portar al darrera una banda sonora que molt pocs gosaran, a hores d’ara, qüestionar.

Wagner estructura la magna obra en les tres jornades i un pròleg, i com succeirà en la darrera jornada, el pròleg es divideix en quatre parts. Si bé Götterdämmerung l’òpera està distribuïda en tres actes  tradicionals i el pròleg amb les Nornes, a Das Rheingold, la més revolucionària i wagneriana de les òperes de Wagner, tot succeeix en tres escenes sense solució de continuïtat, que s’inicien a trenc d’alba, per acabar al final del dia amb l’entrada del deus al Walhalla, prèviament haurem assistit a l’inici de tota la lluita, en un pròleg sorprenent sota les aigües del Rin precedit d’un famós, obscur i misteriós preludi  de 136  compassos que estic segur que els que el varen escoltar per primera vegada, alhora que quedar aclaparats, no es podien arribar a imaginar mai les aproximadament quinze hores de música que els venien a sobre.

COMENCEM:
Continua llegint

EL MET AL CINEMA: FRANCESCA DA RIMINI

Eva-Maria Westbroek (Francesca da Rimini) Marty Sohl/Metropolitan Opera

Eva-Maria Westbroek (Francesca da Rimini) Marty Sohl/Metropolitan Opera

Francesca da Rimini es va estrenar al MET el 22 de desembre de 1916, (l’estrena mundial havia tingut lloc el 19 de febrer de 1914 al Teatro Regio de Torí). A Nova York els cantants van ser Frances Alda (Francesca), Giovanni Martinelli (Paolo) i Paolo Amato (Giovanni). Després d’aquelles representacions de l’estrena (4), a finals de l’any 1917 i principis de 1918 es van fer 4 representacions més, i fins l’any 1984, quan es va estrenar la mateixa producció que hem vist enguany, esplèndida, de Piero Faggioni, no s’havia tornat a fer més. A l’any 1984 el MET va reunir a Renata Scotto, Plácido Domingo i Cornell MacNeil, sota la direcció d’un impulsiu, inspirat i detallista James Levine. Després d’aquelles representacions de la que hi ha constància visual gràcies a un magnífic vídeo, reeditat en format DVD, el teatre novaiorquès va reposar-la dos anys més tard, amb el mateix repartiment, però sense Domingo, reemplaçat per Ermanno Mauro.

Ara 27 anys més tard es recupera la monumental i elegant producció de Piero Fagioni, si bé el director italià, retirat fa anys de l’escena operística on ens havia deixat produccions difícils d’oblidar (al Liceu recordarem sempre La Fanciulla del West, Tosca i Don Quichotte), ha estat re emplaçat per David Kneuss, un repetidor poc inspirat. Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint