En el transcurs d’una setmana l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ha ofert un concert amb obres de Strauss, Mahler i Manen i tres amb la quarta simfonia de Bruckner, i en ambdós programes obtenint resultats notables. Aquest fet que no hauria de suposar en circumstàncies normals res d’extraordinari, fa tan sols tres anys era impensable.
Ahir dissabte amb un Auditori més aviat poc concorregut, l’Orquestra del Liceu va oferir el segon dels tres concerts previstos dins la temporada de l’OBC en aquest intercanvi anual entre ambdues institucins. En el programa figurava una única obra, la simfonia romàntica del compositor Anton Bruckner, potser la seva simfonia més popular i assequible, però una simfonia que necessita d’una orquestra de so rotund, molt alemany, per entendre’ns, i que posa a prova, una prova compromesa, a totes les orquestres que la programin. Per tant cal dir que Josep Pons no amaga el cap sota l’ala i fa front al problema, perquè tenim un problema, treballant amb l’orquestra obres que han de permetre entre moltes altres coses, obtenir un nivell que ens ajudi a acreditar el Liceu com un teatre de primera categoria.
Tot i l’acústica problemàtica de l’Auditori, el so de l’orquestra va millorar molt respecte a la setmana passada al Palau amb aquella saturació que ahir no es va produir, ans al contrari, el so rotund i en forte que Bruckner demana en molts moments, va aclaparar sense saturar i el millor de tot va ser que el resultat va ser en el conjunt brillant i més discutible en les individualitats.
El mestre Pons va optar per una versió lenta, una mica menys de 80 minuts, mentre que Karajan amb la Berliner Philarmoniker (EMI) la fa durar 70′ i Barenboim amb la mateixa orquestra 22 anys més tard i en la gravació per la TELDEC (1993) l’escurça fins a 68’23”. Jo crec que els temps tan lents en les simfonies de Bruckner, tan reiteratives elles, no les afavoreix gaire, si bé permet que es pugui apreciar i valorar més el treball a la recerca de la transparència i el so flotant que tant li agrada al mestre titul·lar de Liceu. Llàstima que el programa de la setmana passada no el poguéssim escoltar a l’Auditori, ja que de ben segur haguéssim pogut apreciar molt més allò que les característiques acústiques del Palau no va permetre, o al menys amb la nitidesa que hagués estat desitjable. Fins i tot us diria que hagués estat millor la quarta en un únic concert, i el programa Manén-Mahler-Strauss en aquest triplet de cap de setmana.
La versió va ser calmada, però no exempta de contrasts dinàmics i d’intensitat, i el mestre Pons va obtenir unes graduacions magnífiques, amb uns pianos dolcíssims i uns forte impressionants per la contundència i per no ser mai feridors. Es nota que hi ha aquest treball que mai fins ara cap dels directors anomenats titul·lars havia fet amb la intensitat i perseverança que s’està fent ara. Queda molt per fer i molt a perfeccionar, però l’orquestra no fa avergonyir i ofereix en el conjunt una notable prestació. Ara bé, al costat de la notable secció de violins i ahir també el protagonisme de les violes una mica anèmiques, s’ha de treballar i nodrir la secció de violoncels sobretot, tot i que als contrabaixos no els aniria malament algun reforç per acabar de donar el gruix necessari.
Ahir el metall va estar francament bé, si bé cal millorar les parts solistes, sobretot la trompa que en la quarta de Bruckner té un protagonisme decisiu i constant des d’un bon inici. El so ahir va ser bo, però no podem estar patint, ho vaig dir la setmana passada i ho torno a dir aquesta, malgrat que les trompes són un instrument complicat que donen ensurts imprevistos en totes les orquestres del món, ahir ja sabíem avantmatx que patiríem, i això ho hauríem d’evitar en la mesura del possible.
A la família de les fustes ahir tampoc va estar gaire encertat el clarinet solista, aquest no va fallar, però el so va ser molt millorable. Son coses que s’ha de tenir cura per acabar d’arrodonir les versions, que poden ser discutibles per aspectes de interpretació, de dinàmica, de balanç o tants altres, però mai ho hauria de ser per la qualitat del so d’un solista, o per les previsibles errades en els moments més compromesos.
Ja sé que estic filant prim, però d’això es tracta. Si ahir feia goig escoltar en molts moments el conjunt, ara a part de seguir millorant-lo i reforçant les seccions que ho necessiten, hem de procurar que els solistes de cadascuna de les seccions donin seguretat, relleu, prestigi i ajudin a l’autoestima col·lectiva. Els bons solistes esperonen al conjunt.
Aquest cap de setmana, i malgrat els quasi 80 minuts de durada, no hagués estat malament una altra obra per arrodonir el programa. Deia en Josep Olivé a la sortida, que un Brahms amb tantes afinats amb Bruckner, no hagués estat gens malament. Jo ho comparteixo , tot i que la densitat bruckneriana és suficient per satisfer atipar a l’audiència, tot depenent de les seves preferències.
L’orgue orquestral que sempre em sembla escoltar quant em trobo davant d’una simfonia bruckneriana, pot ser una experiència molt gratificant, però no us negaré que la quarta com a única peça d’un programa em sembla una mica escadussera.
Crec que la gran majoria del públic va sortir satisfet del concert, i més que satisfets del tot, molt esperançats, ja que aquest és el camí, es noten els fruits i s’albiren moments brillants.
OFF TOPIC o no: La molèstia silenciosa
Ahir vaig intuir per proves contundents a l’hora dels aplaudiments finals, que estàvem envoltats de familiars, amics, coneguts i saludats de molts músics de l’orquestra. Res a dir si no fos perquè l’actitud dels que tenia al davant i al darrere va ser poc respectuosa, ja sigui amb els seus propis familiars, amics i coneguts, com amb el públic que anàvem només a escoltar música i en cap cas a sentir el xiuxiueig constant d’una xerrameca que la meva petita advertència amb una girada de cap per aturar-la ja era suficient per fer evident la molèstia, com dels sorolls produïts per la cremallera d’una bossa enutjosa, a part dels estossecs disseminats per la sala amb la impertinència acostumada. Però ahir vaig patir les conseqüències de la modernitat amb el que jo anomeno la molèstia silenciosa, que ve a sumar-se a les tradicionals ja esmentades i que n és altra que dels telèfons de última generació que serveixen per fer fotografies magnífiques, en aquest cas dels músics, però també del que faci falta.
Al davant teníem dues noies joves que tan aviat va sortir l’orquestra van engegar el seu mòbil per fotografiar als seus xicots (això és el que vaig intuir, ja que utilitzant aquells ditets que Déu els ha donat, per tal de que en contacte amb les pantalles tàctils, apropessin amb un zoom prodigiós la imatge, fet que em va permetre veure clarament quins eren els objectes del seu interès. Mentre el concert no va començar no hi va haver problema, però tan aviat es van produir els primers compassos i malgrat l’anunci per megafonia de la prohibició de fer fotografies o qualsevol tipus d’enregistrament, elles anaven decidides a fer un reportatge fotogràfic exhaustiu. Com que alçaven els mòbils per obtenir el millor angle, la llum que produeix l’aparell, més la imatge a la recerca de l’objectiu eren un atemptat a la concentració i una molèstia, tot i que silenciosa, tant enutjosa com les altres. Quan vaig veure que els importava més immortalitzar els xicots que la música de Bruckner, vaig optar per anar directa al problema i em vaig apropar a l’orella de la que tenia al davant advertint-li que allò no podia continuar, que em molestava i distreia. Tot i que crec que no ho va acabar d’entendre em va obeir, mentre que la seva veïna del costat encara va continuar una estoneta més amb l’obsessiva tasca de immortalitzar el moment en el seu mòbil. Finalment va desistir.
Temps difícils i preocupants.
Bon diumenge!
IN FERNEM LAND 
Malauradament no he pogut venir a veure els concerts que ha fet l’orquestra del Liceu aquestes setmanes, però me n’alegro molt que el futur sigui esperançador.
Lo mala educació de la gent i la manca de respecte cap a la música em sembla que desgraciadament són endèmics. L’altre dia a Lleida vaig anar a un concert de Wagner i al davant em va tocar una parella de 50 anys que van estar durant TOT el concert abraçant-se, fent-se petons i xiuxiueixant-se coses a l’orella, a pesar dels meus gestos per fer-los veure que molestaven. No hi va haver res a fer, per educació no els vaig dir quatre cosetes i la unica solucio va ser canviar-me de lloc a la segona part,.
Per cert, en aquell concert va cantar Josep Fadó, que veig que serà al Liceu per Kitege i l’any que ve per I due Foscari, i va desafinar bastant, per no dir molt. Espero que al Liceu estigui millor, potser Wagner no és el seu fort.
M'agradaM'agrada
El que més em va sobtar és que fossin de l’entorn dels músics i per tant que no tinguessin el respecte necessari cap a la feina que estaven fent ells i el públic que els va a veure.
La teva parella enamorada qui sap si els efluvis wagnerians els va encendre la passió desfermada i a partir d’ara es faran assidus visitants del festival e Bayreuth per mantenir la flama ben encesa 😉
A Kitege el Sr. Fadó farà un rol petit, però espero que tingui l’afinació afinada
M'agradaM'agrada
Em sembla que si van a Bayreuth i es comporten així més que amb la flama encesa en sortirien ben escaldats xD.
M'agradaM'agrada
Els deporten 😆
M'agradaM'agrada
Ahir, amb els de la pilota, sí vaig tenir la sensació de que tenim un problema. Avui, amb aquests altres, no m’ho ha semblat.
(P.S.: Si ahir hi havien la meitat dels forats que deixes intuir, ens podíem haver afegit tots els d’avui i encara quedaria espai. En aquí sí que tenim un problema)
M'agradaM'agrada
Amb els de la pilota no tenim cap problema, juguen i quan jugues ja saps el que et pot passar. Amb els músics si no inverteixes i els fas creixes, tens un problema, no és un joc.
Si haguessin fet el programa del Palau a l’Auditori i el Bruckner en una única sessió al Palau, el resultat hagués estat un altre i potser hagués estat més encertat programar dissabte i diumenge, en lloc dels tres dies. Fins que l’orquestra del Liceu no sigui un reclam i s’hagi tret l’estigma que porta a sobre, en molts casos injust, serà difícil omplir en els seus concerts simfònics.
M'agradaM'agrada
Si Xavier. Avui estava força buit. Malures d’hivern o malura musical?
Bruckner no agrada al públic barceloní? Tot junt potser. La malura musical és molt greu.
M'agradaM'agrada
I els programadors pensen amb els peus, no tot és culpa del públic.
M'agradaM'agrada
si haguessim juntat el públic dels tres dies, haguessim omplert la sala un dia.
Quan apendrem a canviar??….3 concerts del mateix programa a la mateixa setmana ja no surt a compte, ja fa anys que ho saben en altres països però nosaltres “erre que erre”….
Per cert, aquesta temporada s´han programat 7 simfónics, els quatre del Palau, els 2 de l´auditori(un d´ells amb gira) i el memorial Pau casals. Per a la propera temporada, si no hi han sorpreses, queden 2 del que seria el cicle el Liceu al Palau però definitivament al Liceu, el memorial Pau casals i el de l´Auditori, en total 4.
No anem bé, no anem bé.
M'agradaM'agrada
Insisteixo: El programa Manen-Mahler i Strauss era idoni per l’Auditori i omplir dos dels tres dies, la simfonia de Bruckner amb un dia era suficient.
Els concerts simfònics han de buscar indrets que no siguin Barcelona, està saturada d’oferta i altres ciutats no en tenen. Aquest, malgrat que a vosaltres us faci més il·lusió fer-ho a Barcelona, hauria de ser una de les funcions de l’orquestra, i crec més necessari que visiteu Girona, Lleida, Tarragona, Vic o Manresa amb programes atractius. Al Liceu caldrà presentar les grans obres i si van associades a solistes de renom, millor que millor, també haurien de ser una font de interès turístic.
M'agradaM'agrada
El públic no es pot ajuntar ja que és un públic d’abonament. Potser si els concerts haguessin estat fora d’abonament el resultat hagués estat més penós, tot i reduint el número de concerts. Bruckner no té gaire predicament i l’Orquestra del Liceu encara arrossega un estigma que fa que el públic de la mateixa OBC no se senti prou atreta, és així de trist Bernardo. Cal fer una gestió important des de el departament de màrqueting per vendre bé les millores.
M'agradaM'agrada
La meva opinió no va per ahi.
Penso que les institucions han de plantejar-se canviar tot el sistema d´abonaments, el tema del preu de les localitats i el tema de marketing,principalment.
Baix el meu punt de vista, estan “apalancades” en el sistema cómode de l´abonament i, hi han abonants que no es perden ni una i hi han altres que van quan s´enrecorden o quan l´interessa. Penso que de totes totes és una equivocació. Fer 3 concerts a la setmana, llevat que sigui un programa molt espectacular i amb un tirò comercial enorme, no omplirà sigui el Liceu, l´OBC o altra orquestra que no sigui de les cinc grans, i tot i així el preu prohibitiu de les entrades limita molt penjar el cartell d´exhaurides. Quan un pensa en donar servei a l´abonat, sabent que ja té un cert nombre de seients pagats ja deixa de preocupar-se…..raonaments absurds com el següent es donen continuament: “em surt més a compte tenir 3 butaques buides que vendre-les a meitad de preu” …clar, els comptes surten venent aprox. 1000 entrades a 150€…la resta ja els té igual si s´omplin o no…això és el que tenen els números. Penseu que l´abonat paga des del principi, per lo tant ja no calen més números i el de marketing no s´esforça molt perquè ja surten els comptes. Altres comentaris com: “Hi ha que donar servei a l´abonat”….si i no, hi ha que donar servei a la societat i al públic en general.
Sincerament i amb tot el respecte a vosaltres que sou un públic excel·lent però la figura de l´abonat ha de canviar de forma radical, com tot.
Els concerts en altres ciutats de Catalunya, ho trobo fantàstic però les condicions de moltes sales de concerts no son les idonies per a un Bruckner, ni un strauss, ni un Mahler…hi ha repertori que necessita una sala gran. Es pot fer un repertori petit i correr “món”….com hem fet a principi de temporada, el problema son altres i el més gran, el tema diners i “planning”….amb “tropecientasmil” funcions de Tosca o la Traviata….ja em direu com es pot plantejar el Liceu fer això. La reducció de concerts per a la propera temporada confirma lo de sempre, som una orquestra de fossat i punt. Però tranquils, mentre fem 25 Madame Butterfly, 30 tosca, 45 Boheme, 58 Traviata,.., i que surti a compte…..ja està tot solucionat. Els números quadren sempre a principi de temporada, el Gener de l´any vinent sabrem si aquesta temporada popular sortirà rentable, jo ho dubto per ara.
perdó per barallar dos temes al mateix lloc però una cosa m´ha portat a l´altra i així també m´estalvio escriure en l´altre post 😉
M'agradaM'agrada
Mai he dit que la fórmula actual d’abonaments sigui vàlida, ans al contrari.
ÉS més, el model de temporada tampoc és el que cal en aquests moments. Potser tampoc cal un mes d’assaig per a totes les produccions. sobretot com a la Sonnambula on molts dels solistes van venir la darrera setmana. Hi ha coses que són molt costoses i que s’han de canviar.
M'agradaM'agrada
No sou vosaltres sols: en el que portem de temporada, l’únic dia que s’ha omplert amb un 90% o més l’Auditori en una funció de l’OBC han estat els dies del Rakhmàninov: no sé si per la solista o perquè com que cada dia era un programa diferent, part del públic (com vaig fer jo) repetia i anava a dos o tres concerts. Fins i tot amb programes “populars” (com el de fa deu dies amb Mendelssohn i el concert per a la mà esquerra de Ravel), no s’omple ni en un 70 %. Potser sí que cal un canvi d’esquema o allò que un dia l’orquestra es dediqui a voltar i a buscar públic en altres llocs.
M'agradaM'agrada
També cal una revisió en profunditat en el tema abonaments a l’Auditori, no només és el Liceu qui viu de redits que han quedat superats pels esdeveniments i que ara són fins i tot contraproduents.
Entenc que faci por fer front a aquest tema, però així, amb concerts amb ocupació molt escassa, no es pot seguir.
M'agradaM'agrada
L’he escoltat avui per Catalunya Música.No es le sinfonía que més m’agrada d’aquest autor però val la pena escoltar-la.Per la ràdio hi havien pasatjes que havía de pujar molt el volum…M’agradat,m’ha resultat curt,estem acostumats que hi hagin dues parts a l’Auditori però no passa res..
M'agradaM'agrada
Jo també l’he escoltada i crec que avui, tot i que hi hagut moments que feia dissabte i m’he distret una mica, he trobat que no hi han hagut algunes errades que ahir em van fer patir tant.
M'agradaM'agrada
Ahir vespre dissabte vaig sortir força esparençat. Aquesta orquestra va millorant sensiblement, encara que queda feina a fer, evidentment. El repte era important: la quarta de Bruckner no es qualsevol cosa. És una de les meves favorites, sobretot els dos primers temps. I el resultat va ser més que decent. Molt bé el mestre Pons amb un magnific control de les inmtencions i dels equilibris. Llàstima d’agun solista poc segur o irrellevant. Però el mot clau és esperança. ja era hora.
M'agradaM'agrada
Jo crec que s’ha fet més en el darrer any que en tots els altres des de que tenim “director musical”. De fet s’ha començat a treballar amb un projecte i objectiu, si els deixen, en sentirem a parlar molt bé, n’estic convençut.
M'agradaM'agrada