IN FERNEM LAND

RECORDANT A GERARD MORTIER: EL VIDEO DE ALCESTE (Denoke,Groves, White; Warlikowski, Bolton)


Gerard Mortier Fotografia Javier del Real

Gerard Mortier Fotografia Javier del Real

“El teatre ha de ser constant moviment, com el món mateix del que és imatge i portaveu. El teatre que petrifica en la història es converteix en lletra morta. El teatre no ha de ser un xoc, però ens ha de sacsejar en els nostres hàbits quotidians, en els nostres conformismes, en els nostres sentiments quan es redueixen al sentimental. És així com el teatre pot convertir-se en el germen de la nostra acció sobre el món, perquè ens commou en el veritable sentit de la paraula, i les emocions sorgides d’aquesta commoció fan brollar la creativitat, que és la força existencial de l’humà “.

Gerard Mortier, “Dramatúrgia d’una passió” (Akal, 2009)

Gerard Mortier va morir, com tots sabeu, aquest cap de setmana passat. Mortier, agradi o no, ha tornat a posar l’òpera en el primer nivell de la creació artística, musical i teatral, per aconseguir-ho es va embolicar en el seu ideari defensat a capa i espasa davant de totes les crítiques del públic, dels empresaris, de les institucions culturals, d’artistes, músics i cantants que aferrats al negoci del convencionalisme luxós de l’òpera van veure perillar el seu reialme amb l’entrada del polèmic belga, ja fa més de quaranta anys, en un territori vetat a la modernitat més radical.

Mortier es va envoltar del seus habituals, de la seva particular cort, que no deixava de ser un contrapoder al establishment, per acabar sent ell mateix el poder absolut.

No es pot negar que ell va obrir-ho tot en canal i en aquesta “sacrílega” irrupció va airejar i modernitzar moltíssimes pràctiques que han acabat portant a l’òpera un públic nou, si bé ha enfurismat i ho continua fent fins la mateixa setmana de la seva mort, amb aquesta proposta que us porto avui, que no és altra que Alceste, la magnífica òpera de Gluck que es representa aquests dies al Teatro Real de Madrid amb una producció irritant del director polonès Krzysztof Warlikowski, un dels habituals en la nòmina del gestor teatral.

A Mortier no sé si li agradava o no el que feien tots aquests directors que s’han saltat tots els convencionalismes coneguts. Estic segur que no, però com un nen entremaliat estava encantat que en cada representació el públic reaccionés a favor o en contra del que Warlikowski o qualsevol dels seus “enfants terribles”  proposaven sobre l’escenari. Impossible creure que estigués d’acord en tot, però per a ell això no era el més important, no es tractava d’escandalitzar com a objectiu, però si de fer reflexionar trencant les rutines. El teatre era per a ell una eina de reflexió, de compromís i revolució davant del conformisme, l’immobilisme, del consumisme. Era el vehicle ideal per conscienciar i sensibilitzar al públic davant els problemes de la condició humana, i l’òpera com a concepte teatral era un vehicle idoni, sobretot si estava fortament subvencionat per els poders públic s que creien amb la cultura cm una eina per fe-nos més crítics, inconformistes, exigents, intel·ligents i alhora i per tant, millorar la societat.

Òbviament qui pensi amb pinyols i cabaletas, pot estar-hi o no d’acord, però difícilment acceptarà que l’òpera sigui el vehicle per fer-ho.

També cal dir que a remolc d’aquesta revolució si han apuntat molts cretins, ineptes i provocadors que han fet molt de mal i han acabat per dinamitar part del missatge, si bé les idees revolucionaries continuen sent el motor que fa avançar el món.

El temps acabarà posant a tothom al seu lloc, i de la mateixa manera que Chéreau i el seu Ring són venerats després de passar per un dels escàndols més grans que s’han escoltat i patit mai a Bayreuth, les tesis i el missatge revolucionari de Mortier s’imposaran. L’antorxa o el testimoni, amb variants i subtileses, ja l’han agafat altres gestors culturals i el mateix Joan Matabosch, amb menys radicalitat, però amb la mateixa tossuderia, n’és un exemple.

Aquesta producció d’Alceste em sembla una pressa de pèl, ja us ho dic ara, però aquest és el perill que la proposta i el món de Mortier porta irremeiablement associat. Hi han riscos i hi ha aprofitats, però entre mig d’aquest apassionant món creatiu hi ha produccions que ja han quedat per la història, i en molts casos Gerard Mortier sempre està al darrere.

Veureu a Alceste convertida en Lady Di a partir de la famosa entrevista que li va fer la BBC i que serveix de preàmbul per la coneguda història i cm un pretext agafat amb pinces, ja que segons el director polonès , Alceste és la història d’algú que morirà, encara que té una oportunitat de salvar-se sent substituït per una altra persona, i aquest és el màxim pensament filosòfic escrit (entrevista de Javier del Real al director polonès al ABC del dia 1 de març).  És un pretext massa feble i llegir que qui vulgui escoltar música que es quedi a casa seva amb els seus auriculars, és una solemne estupidesa que em fereix, fins i tot saben que és una provocació.

Vocalment la proposta és feble, ja que Mortier s’envoltava una vegada més dels seus incondicionals, i en aquest cas escollir a Angela Denoke per cantar Alceste és un error important, ja que la soprano alemanya no té la veu idònia, i ara que està tan deteriorada degut a haver assumit rols que la sobrepassaven, encara més. Com tampoc ho és que Paul Groves, un tenor líric lleuger amb els aguts ja limitats, canti el rol d’Admète. Un altre habitual del director belga és el baix-baríton Willard White, però aquest amb una veu més idonia, malgrat que gastada, se’n surt més que airós del doble rol de Thanatos i el Gran sacerdot d’Apollo.

Ivor Bolton, el recentment anomenat per Matabosch, director musical del Real, imposant així autoritat en la seva arribada a Madrid, va dirigir l’orquestra del Teatro Real, oferint un so magnífic, si bé li manca una mica més de dramatisme a la narració. Una de les dèries que Mortier tenia era no assignar directors  musicals estables i nodrir-se de quatre o cinc habituals, entre ells el sempre present i discret Sylvain Cambreling.

No us prometo una gran versió, si bé Alceste és una òpera imprescindible. Us prometo agitació, això si, i estic segur que Mortier a qui, ens agradi  o no, li devem molt , es sentirà satisfet si una vegada ha finalitzat el visionat, feu un sonor buuuuuuuuuu a Krzysztof Warlikowski com a mínim, sobretot si ho argumenteu i aquesta proposta us ha creat un debat a l’entorn de la creació.

Si us voleu apuntar a un del punts àlgids de la creació artística al Festival de Salzburg durant el regnat de Mortier, podeu anar a buscar el imprescindible Boris Godunov que us vaig deixar arran de la mort del mestre Claudio Abbado, sota la direcció escènica de Herbert Wernicke, però també podríeu anar a buscar els vídeos dels muntatges mozartians de Claus Guth o aquella imponent Damnation de Faust que va trasbalsar el Festival de Salzburg i va llençar la Fura del Baus al món, per no parlar de tantes produccions de la seva època convulsa i riquíssima a l’Òpera de Paris. El llegat de Mortier és immens i la seva petja ha obert un camí, algun dia serà universalment reconegut.

Alceste: Groves, White i Denohe

Alceste al Teatro Real, producció de Warlikowski: Groves, White i Denohe

Christoph Willibald Gluck
ALCESTE

Admète: Paul Groves
Alceste: Angela Denoke
Gran Sacerdot d’Apollo/ Thanatos: Willard White
Évandre: Magnus Staveland
Hercule: Thomas Oliemans
Apollon: Isaac Galán
Herald /Oracle: Fernando Radó
4 Corifeus: María Miró, Oxana Arabadzhieva, César de Frutos, Rodrigo Álvarez
Pares d’Admète: Amparo Bengala, Alberto Junco
Eumelo i Aspasia: Celine Peña, David Moreno
Governanta: Rosaida Castillo
Caron: Christophe Linéré

Orquesta Sinfónica de Madrid
Coro Intermezzo
Director del Cor: Andrés Máspero

Director musical: Ivor Bolton
Director escènic: Krzysztof Warlikowski
Escenografia i vestuari: Malgorzata Szczesniak
Dramatúrgia: Damien Chardonnet-Darmaillacq
Disseny de llums: Felice Ross
Vídeo: Denis Guéguin
Coreografia: Claude Bardouil

Director de TV: Stephane Metge

Teatro Real, Madrid, 7 de març de 2014
òpera cantada en francès i amb subtítols en anglès

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/85934C8B757ED51B5D1F1ADE981D5AA5

Més informació de la producció: http://www.teatro-real.com/en/season/opera/alceste

No cal dir que el públic del Teatro Real va reaccionar amb contrastats i radicals posicionaments, cosa que de ben segur va excitar d’allò més al Sr. Warlikowski, però en a mi m’agradaria fer una darrera reflexió.

Més enllà de l’adulteració que es pugui arribar a fer sobre una obra i les conseqüències  que pugui produir sobre el públic, jo crec que  l’òpera no és un espectacle d’entreteniment, o millor seria dir que en el segle XXI no ho hauria de ser. No podem banalitzar l’art com un producte de consum que oblidem quan sortim del teatre. Hem d’aprofundir en el llenguatge teatral i  en la investigació musical i vocal, oferint una obra d’art que ens aporti quelcom més que el gaudi. No s´c partidari de que el teatre sigui l’objectiu i la resta siguin factors manipulables al servei d’un director que no respecta cap dels fonaments. Jo n puc estar d’acord amb les declaracions de Warlikowski, ja que vull anar al teatre a gaudir de la música i la dramatúrgia m’ha d’ajudar, mai hauria de ser al reves, i la música i el cant esdevenir un pretext per tal de que un il·luminat m’expliqui els conflictes reials de la corona anglesa amb una banda sonora luxosa.

41 comments

  1. Regí

    Encara que semble inadequat en aquest moment, he de dir que el treball i les idees de Mortier no em convencen. Conec abonats del Real que van abandonar l’abonament perquè no suportaven “enfants terribles” que de tant “épater le bourgeois” – fenòmen gens “modern”, ja que data de mitjans segle XIX – sentien que els estaven prenent els cabells.

    Una cosa és utilitzar les noves tecnologies escèniques i un altra convertir la part visual en una cosa que no té cap relació amb l’obra, que consta tant de la música de la partitura com del llibret i les indicacions escèniques. El director d’escena, regisdor, escenògraf, etc. han de servir l’obra, no servir-se’n per expresar uns continguts diferents al de o dels autor / s , que es mereixen un respecte.

    Pense que de la mateixa manera que la llibertat del director musical té uns límits que no pot passar sense desfigurar la part musical de l’obra, el mateix passa amb la part visual, l’escena. No devien fer-se manipulacions basades en un suposat “Konzept” que un il.luminat ha trobat esmenant-li la plana a qui va concebre una obra. Amb això, no vull dir que no es puga prendre algunes llicències, però tot té un límit, i aquest es bota olímpicament donant gat per llebre. Pense que un bon director d’escena pot ser creatiu sense passar-se de rosca, igual que un director musical; fins i tot accepte que en l’escena es puga interpretar de manera més lliure, però fins un límit. Això, no vol dir que siga partidari d’una repetició ad nauseam de la mateixa escenografia, que no ho sóc, o que no li done importància a la direcció d’actors, que és fonamental, ja que estem parlant de teatre.

    Descanse en pau aquest senyor i que vinguen altres programadors que s’obliden de la decimonònica figura del “provocador”, del “enfant terrible” i “d’épater le bourgeois” que som al segle XXI i ja tenim massa vista aquesta tendència del “Konzept”. L’únic “Koncept” que s’hi val és la dels creadors de l’òpera, encara que siga interpretable, evidentment, i ha de ser-ho. No es tracta de tornar als decorats pintats ni als llums d’oli o de petroli.

    M'agrada

    • Ho sento, però no entenc com un wagnerià com tu i progressista, ets tant tancat en aquest tema.
      Wagner, i òbviament és una hipòtesi, estaria d’acord amb aquestes manipulacions amb la mentalitat actual, en el seu moment ell va ser el que va revolucionar molts aspectes teatrals, com bé saps, no cal que t’ho expliqui, i la seva mentalitat combativa, aprovaria aquesta agitació cultural, ja que suposo que ell seria el primer en haver evolucionat.
      Wieland va ser el primer de despullar les òperes del seu avi de tot allò que ell ja va creure que era superflu, i allò que tant t’agrada en les produccions de Otto Schenck va desaperèixer per sempre més. L’evolució posterior a la recerca de nous llenguatges ens ha portat a l’actualitat, en alguns casos estic d’acord que en un carreró sense sortida, però en altres hem viscut moments teatrals i musicals molt potents gràcies a alguns tancaments.
      El provocador, l’agitador cultural és imprescindible i allò que fa 40 anys semblava una provocació avui és un clàssic, Patrice Chereau i el seu Ring.
      No som ningú per dir el que és valid i el que no ho és. En l’art això mai ha funcionat així.

      M'agrada

      • Regí

        Vaja primer em citen la caverna i ara em dius “tancat”, o siga , que em tanques a la caverna per expressar una opinió que comparteixen més aficionats dels que tu creus, i també cantants, que amb algun d’ells he parlat. Per cert ha cantat Wagner a Bayreuth, d’altres, no però són coneguts arreu el món i han prlat del tema. A la premsa especialitzada estan les seues opinions.

        Wagnerià, progressista i tancat. Comencem per Wagner. Com ben saps Wagner volia un obra d’art total on TOT estiguera al servei del drama. Què vol dir això? Que tant la música, con la poesia, la dansa , l’ESCENOGRAFIA, i l’ACTUACIÓ formaren un tot inseparable. Per això els llibrets, la música i el cant són interdependents. Parlem a la qüestió teatral. Wagner va revolucionar-ho el gènere i va crear moltes coses, però tenia clar que quina era la idea central, el drama, i va preocupar-se tant que es respectés que les seues acotacions escèniques son molt extenses i precises. I no solament això, ell mateix va ser el fundador de la direcció d’actors, el propi compositor. Va escriure textos – que es poden trobar a Internet – explicant com i de quina manera volia que els actors interpretaren el seu paper. Va enviar indicacions precises de com representar les seues obres als teatres on havien de fer-se per evitar que foren malinterpretades o deformades. Es troba escrit. Més encara i cosa no habitual al seu temps. Pujava a l’escenari i feia els moviments,mímica, etc. De com havien d’interpretar teatralment els cantants-actors. Els indicava com moure’s, quina postura adoptar, etc. Fins i tot es conta l’anècdota que va pujar en una de les maquinetes que va idear per dir com volia que les ondines feren la seua actuació.

        No senyor, Wagner no estaria d’acord amb els qui fan mofa de la seua obra. Potser siga una intuïció, però em base en els seus escrits i ho tinc ben clar. Ell, que volia que tores les arts es fongueren en una entitat unitària, no hauria aprovat el divorç entre la part escènica i la musical. Segur que no. Autor de música i lletra, concebia la música formant un tot amb la poesia. TOT ha d’estar al servei del drama i en funció d’ell. No em quadra que estiguera tant content de veure rates, conills podrits, xiquets amb espases de fusta, el ferrocarril en Parsifal, etc. És metafísicament impossible. La importància que li va donar a la part teatral – ja dic, tot un precursor – que va considerar integrada en el tot global i al servei del drama, desmenteix el que tu dius rotundament. No crec que es puguen trobar acotacions tan detallades com les de Wagner, ni escrits sobre com ha de representar-se les seues obres en cap altre compositor.

        Waltraud Meier desaprova les escenografies de conill o rates. Va dir-m’ho en públic no fa molt. També va queixar-se del fet que a la part VISUAL se li done més importància que a la musical, fent al·lusió a la tirania i arbitrarietat dels directors d’escena. I no és l’única. Matti Salminen, Simon Estes, Teresa Berganza, Plácido Domingo, Montserrat Caballé entres altres també ho han fet. En el cas de Plácido m’ho va dir en una ocasió que parlí amb ell sobre el tema. Justo Romero organitzà l’encontre. Simon Estes va dir que preferia les òperes en versió concert perquè no li agradaven les producciones actuals. Teresa Berganza es queixava que hem passat de la tirania dels directors d’orquestra a la dels directors d¡escena. Plácido em reconegué,a propòsit del “Parsifal” del Liceu, que li molestava que l’obligaren a disfressar-se de “Último Mohicano” i de “Samurai” ja que estava tan incòmode no podia actuar ni cantar amb comoditat. Per acabar, un il·luminat “progressista” havia situat l’acció de “Norma” vés a saber en quin conflicte bèl·lic modern. Pretenia que cantara la “Casta diva” metralleta en mà qual insurgent o terrorista. Ella s’hi va negar, com haurien de fer tots. Matti Salminent és qui ho deixà ben claret en entrevista feta a València. Sobren “enfants terribles” que omplin d’andròmedes l’escena i no deixen ni cantar ni actuar bé – es referia a la Fura – Va dir que els registres que fan això és per buscar un protagonisme que no es mereixen, per cridar l’atenció sense que vinguera a conte. Potser tots aquests cantants siguen “reaccionaris” o no hagen “eixit de la caverna”; però aquesta és la seua opinió i, supose es podrà trobar a Internet. Jo ho sé per la premsa o directament.

        No sé què vols dir amb “progressista”. Si ser progressista vol dir aplaudir qualsevol animalada, fotesa o bestiesa que se li ocórrega a un senyor que pretén esmenar-li la plana als autors, doncs he de reconéixer que no ho sóc. Ara bé, per a mi, “progressista” és una altra cosa. És el que feu Lorca durant la República portant els clàssics teatrals a pobles i aldees, a la gent humil, i ho feu sense adulterar o canviar el que els autor van escriure.

        Sobre Wieland i família, la cosa donaria per a molt. És un tema amb desagradables qüestions polítiques. Solament esmentaré el seu “Meistersinger SENSE NURENBERG”. Imatge: Hans Sachs arreglant unes sabates mentre sobre el seu cap penja una cosa redona que sembla la copa d’ún arbre i la resta de l’escena totalment buida. No apareix la citada població? Doncs sí, és la cosa que es troba sobre el seu cap. Tota una troballa artística. La veritat és la següent. Ell va fer-se càrrec de les escenografies naturalistes de guerra d’aquesta òpera el 43 i 44. Va contar d’extres i cors a les joventuts wagnerianes i altres organitzacions nazis de Bayreut, on va codirigir un camp de concentració. Oi, que mola esta progressia? El que volia era ocultar la població de Nurenberb, ja que portava associada coses molt negatives en què hi va participar directament. Més? Doncs sí. La seua “genialitat” va consistir a plagiar els plantejament d’Appia. El tema del llums, per exemple.
        Els seu “Ring” és amb déus grecs, no germànics. Es pot pensar que volia dir que el tema és universal i bla, bla, bla, La veritat és que volia “desgermanitzar” el que el seu avi va consebre “germàcic”. Si el riu és el Rhin és per alguna raó evident. Escena i direcció actorial. Els deus son estaques clavades a terra que no es mouen. Molt bé, una ocurrència d’aquest senyor que por dur a la monotonia i l’avorriment però no és el mateix que un conill amb sang i merda en “Parsifal”. I, acabant el tema, qualsevol que conega l’obra de Wagner sap el que significava per a ell. “festival sacre escènic”. Qui es pense que hauria aplaudir el conill, la conguito mig nua amb les mamelles a l’aire, Parsifal vestit de marineret amb la roba estreta, Kingsor de travesti i més bogeries és que no en té ni idea. Que llitja el que Wagner va escriure sobre l’obra i la seua representació.

        No paga la pega posar més exemples, que n’hi ha a cabassos i no solament en Wagner. Això sí, Wieland Wagner, que igual jugava unes cartes que les contraries és l’iniciador del “fenòmen”, encara que hi ha algun precedent.

        Anem a Chéreau. M’agrada Chérau. La Meier va dir que el seu compositor favorit és Wagner; el seu director musical, Barenboim i el seu director artístic, Chéreau. Per què Chérau? Per la seua faceta de directors d’actor, ni més ni menys, no per les escenografies que queden en un segon pla. La Meier anava per a actriu, potser per això siga la meua deessa, una actriu-cantant que està bé fins fi tot quan no canta, com passa en l’últim acte de Parsifal. En ve a la memòria el “Tristan” de Milà amb els dos directors esmentats. Tinc tots els DVDs de la Meier que he trobat. Aquest és un dels meus favorits. L’escenografia no m’agrada gens en absolut, la trobe lletja i no aporta res al drama, però té una virtut: no molesta. Ian Storey no és la perfecció però és un excel·lent Tristan. Es pura meravella – també perquè el drama és el millor Wagner de Barenboim – pura màgia perquè el cant i l’actuació es fusionen amb la música de manera tal que enganxa, ja dic, malgrat l’escenografia, que no crec que siga de cap interés.

        Finalment, si comparem l’anell del Met de Otto Schenck-Levine amb el de Chéreau-Boulez o els de Kupfer-Baremboim – resulta curiós que mai no s’esmenten els directors musical, com si solament importara el regidor, o siga la importància desmesurada de la part teatral – si fem la comparació, em descarte el primer. Per què? Perque sóc un “progessista” de saló? No senyor. Schenck era un bon escenògraf i el seu treball en aquest sentit em sembla molt bo, com altres més que té, “Der Rozenkavalier”, amb Kleiber, que es una referència en tots els ascpestes i que mai no esmenten els suposats “progressistes”. És una obra d’art, i per duplicar. Oi, que no hi ha ningú que el qüstione? Doncs, les imatges tan belles i les actuacions tan estupenden són obra d’aquest senyor que SÍ ha passat a la historia, Schenck, un director que servia l’obra i no se n’aprofitava per fer estupideses ni marranades de mal gust. En el cas de l’Anell, el problema – a banda del vocal – és que falla la direcció d’actors, que és tan important com la musical, falla el teatre, l’actuació. A més, la direcció de Levine no és bona, els tempi són massa llargs i acaba avorrint.

        Això no passa amb Chéreau. El francés era un excelent director de cine i de teatre. Boulez coneix molt bé l’obra de wagner. Ha escrit escrits teòrics. I imposa a l’orquestra un ritma viu i dinàmic. En conjunt tenim un resultat excel·lent, que emociona – com ara la parella de welsung – perquè està molt ben dirigida teatralment. La pega és que vocalment, fora de Salminem i algun altre, no és redona. Això sí, l’escena és moderna però respecta l’esperit de l’obra, no el traeix, no és el mateix que fan els bieitos i companyia. La lectura de Chéreau parteix de la de Bernard Shaw, un socialista wagnerià que coneixia perfectament l’obra de Wagner.

        Finalment, acaba amb Kupfer. Tots tenen a Kuffer per un “trencador” i ho és; és un trencador que coneix l’obra de Wagner com pocs regidors al món. Innova, clar que sí, però no causa repugnància el seu treball. Incorpora tecnologia i es un bon director d’actors que acompanyat de Barenboim és de destacar. Sempre no em convenç, però normalment sí. No traeix l’obra, la coneix i la serveix. Al Liceu em feu passar bones estones amb el Ring. Com el el cas anterior, la lectura de l’Anell es basa en Shaw amb un toc ecologista, que es pertinet per a qui conega el libretto. En altres produccions wagnerianes, les que va fer al Real de Madrid no em va convéncer, com el cas del “Tannhäuser” del piano amb Denoke rovolcant-se a sobre. Si algú es pensa que Kupfer aprova les eixides de to dels iliminati de moda, no en té ni idea. Va escriure que una cos és interpretar i una altra manipular una obra o fer alguna gamberrada per a cridar l’atenció.

        Tornant a Wagner, he de dir que va acabar decebut de les primeres representacions a Bayreuth. Va dir “L’ha vinent tot serà diferent.” Fins i tot va dir que havia aconseguit l’orquestra invisible i que ara li faltava el teatre invisible. Però va morir. Si haguera viscut més, segur que hauria fet canvis, però no se’m passa pel cas que li haguera estretat la mà als il·luminats del Konzept, entre altres coses, perquè l’únic Konzpt vàlid és el seu, el de l’artista creador.

        Bé, jo crec que queda clara la meus postura. No sóc cap cavernícola immobilista i reaccionari. Això és absurd. Jo no compartisc el punt de vista de Cosima ni el de determinats neonazis wagnerians de Barcelona. Ni gens ni mica. Ans al contrari els he plantat cara. Això no vol dir que, per a semblar “progressista” haja d’acceptar que Don Giovanni es pixe en l’escenari, ni rates, ni conills defecant… L’òpera ha d’evolucionar, evidentment, però hi ha coses que considere inadmissibles. I si algú vol donar-me lliçons de “progressisme” li ho agrairé.

        Sí que som algú per a dir si una producció ens agrada o no, i explicar-ne els motius. Tot no s’hi val.

        M'agrada

      • Com que no tens precisament la virtut de la síntesi i espero que la teva susceptibilitat pugui resistir la ironia, em costa respondre els teus comentaris, si fossis l’únic a comentarista segurament em podria esplaiar més, però noi, se’m fan les tantes enganxat al blog i ja em diuen que això no pot ser bo per la meva salut.
        Em barreges molts temes i la veritat és que jo només incideixo en un. Ara em parles dels directors musicals i francament no en tinc ganes d’entrar en aquesta branca del tema.
        Les direccions escèniques per a mi han de ser teatre. L’anell de la Fura no ho és i el de Chereau, sí, precisament per el que diu Meier. A vosaltres us va agradar molt aquell anell de Les Arts i jo el trobo terrible, precisament perquè els cantants no tenen cap importància.
        Ara és fàcil dir que l’Anell de chéreau és genial, primer perquè ho és i després perquè ha servit de model i quan les coses serveixen de model i inspiració és que són obres mestres. Potser et semblarà un argument molt banal, però no tinc gaire temps i tinc son.
        Saps perfectament que vull dir quan dic progressista, algú amb pensament d’esquerres, jo encara sóc d’abans i crec que la dreta és retrograda i conservadora i les esquerres són progressistes, i per tant no entenc com algú progressista es pot quedar amb l’estètica de Otto Schenk, pura decoració. NO ho entenc.
        Òbviament si veig defecar a un escenari, protesto, però com que vas als extrems, no hi ha possibilitat de rèplica.

        M'agrada

      • Regí

        Seré breu. Estic d’acord que el treball actorial és teatral, i tant, l’òpera o el drama musical, és això: teatre amb música; però hi ha diverses maneres de fer teatre, i la que representa Mortier no m’agrada gens. Ignore si aquest senyor ,que en pau sia, era de dretes o d’esquerres. Jo sóc desquerres i no comulgue amb la sea estètica.

        No crec que siga correcte en aquest cas mesclar opinions estètiques amb polítiques. Per a ser progressista o d’esquerres no cal que t’agrade Bieito ni semblants. Ser d’esquerres és una altra cosa. Jo també sóc com els d’abans. El que no vaig a fer és acceptar posades en escena que consideres preses de monyo per semblar un esquerrà. No hi té res a veure.

        Conec gent ben de dretes, militants del PP i de l’Opus fans de Carsen, Bieito, Mortier i la seua escola. Són de missa diària i pensen que Parsifal és com una missa catolica. Podria escriure noms, però no ho faré.

        També hi ha hagut gent que m’ha pres per antisemita o nazi per dir que sóc wagnerià, quan en sóc tot el contrari i me les he tingut que veure cara a cara amb aquesta gentola.

        Tot són clixés i llocs comuns.

        PD. En l’Anell de la Fura també hi ha treball actorial. Els cantant no estan sempre en les maquinetes-grua dissenyades seguint el model de Wagner per a les seues ondibes a l’estrena de Festspielhous de Bayreuth; aixì sí, Chéreau – director de cinema – era millor director d’actors, superant-se en el seu darrer Tristany de Milà amb Barenboim- Meier.

        M'agrada

      • Seré més breu. Salminen es va plantar i és l’únic que va anar a la seva bola. La penjada cap per avall del pobre Siegfried (Gould) en el segon acte de Götterdämmerung no l’oblidaré mai. Quan la Fura la dirigeix Padrissa no m’interessa gens, no hi ha teatre, hi ha ferralla.
        Un progresista, per a mi, ha de mirar sempre de cara al futur, les mirades tradicionals a una tipologia de teatre del segle XIX em sembla fora de lloc, i sobretot gens creativa, com a molt és una cosa repetitiva que els vells escenografs feien molt millor.
        Eren més bonics creatius, per a mi, els papers pintats de Aida o Mestersinger de Mestres Cabanes, que el cartró pedra fidelíssim de Günter Schneider-Siemssen, quelcom que als anys 50 del XX Wieland va desterrar per sempre.

        M'agrada

      • Regí

        Sí senyor. De l’òpus, del sector ultra del PP i defensant Carsen, Bieito,
        Koonwinchnny (o com li diguen), etc. I conec més gent de dretes que els agrada aquesta estètica. M’acuses de ficar polñitica sí o sí, i ets tu qui ho fa. Estem parlant de gustos estètic no de política. Jo conec gent de dretes i d’esquerres que els agraden els “trencadors” o els “reaccionaris”. Hi ha de tot.

        Si per a ser d’esquerres t’ha agradar Bieito, la portem clara. Jo conec amb noms i cognoms bietans de dretes, com un dels líders de les NNGG del PP que posava pels núvols als bieitos and company. Tenia una blog on va plagiar el seu ídol Wieland Wagner, vaig descobrir-lo i posar-lo en evidència per “copión”. Puc donar-te totaes les explicacions que vulgues. És un fatxa que s’ha passat al VOX i ja veus els seus gustos escènics.

        A Hitler li agradava Wagner; a Thomas Mann, també ergo Mann era nazi. No es por ser tan ximplista. Tinc un amic, Xavier company de militància, nacionalista i d’esquerres. A ell li agradà el Lohengrin dels pantalons curts de K. i a mi no. No és una qüestió política en absolut. És ridícul afirmar tal cosa.

        Serrat és d’esquerres i té fans de dretes i d’esquerres. Quan ve a València i canta o es dirigeix en català al públic quasi es produeix una batalla campal entre els espanyolistes i els catalanistes. “Habla en castellano!” “Vés-te’n a fer la mà i que parle en català”.

        M'agrada

      • Regí

        T’esganyes, benvolgut Joaquim. Una cosa és el que nosaltres opinem i una altra el que Wagner va deixar per escrit sobre el tema. Fa 30 anys que llig de i sobre Wagner. Et penge una carta seua i la meua interpretació. Prové d’un fòrum i és del 2009:

        Hola, amigos:

        Leyendo cartas de Wagner, mirad con qué me he encontrado:

        “Tras el buen resultado de la representación íntegra dada en Munich, me parecen sin sentido los considerables cortes efectuados en mis “Maestros Cantores”. Estoy en contra de que los Teatros se apropien de mi obra según sus particulares necesidades, exijo producciones completas, que además tienen todas las posibilidades de éxito, y con unas condiciones en
        las que pueda darse la correcta y viva interpretación que les corresponde. Sobre las pautas de probables reducciones deberé pactarlas con los respectivos directores y regidores según los medios que tengan a su disposición.”

        (R.W. 20 Agosto 1868 )

        “ESTOY EN CONTRA DE QUE LOS TEATROS SE APROPIEN DE MI OBRA”

        Y yo, también.

        Fijaos que haba CORRECTA INTERPRETACIÓN.

        ¡Ay, si Wagner levantara la cabeza y viera cómo se “apropian” de su obra y las muy “correctas” interpretaciones que se hacen de ella.

        Aun así, se muestra flexible y habla de “pactar” con “directores y regidores”. ¿Os imagináis a Wagner “pactando” con Bieito?

        M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de marzo de 2014 | Beckmesser

    • Regí

      De Wieland ja t’he parlat en el correu personal. Allò seu sí que era política. Nazi codirector del camp de concentració de Bayreuth, designat successor per Hitler, el seu nebot favorit i fill que no tingué. Li donaren els aliats el lloc sesse que pagara per la seua col.laboración amb els nazis a canvi de desnazificar Bayreuth. En el 43 i 44 va fer les produccions de guerra de Meistersinger fent ús en l’escenari de les Joventts Hitlerianaes i altres grups nazis. Hi ha filamaciona a youtube. En el 51 no solament es dedica a “denazificar”, sinó a ·degermanitzar” i “deswagneritzar” Bayreuth. Per això feu els Mestres sense Nurenberg perqùe aquesta preciosa localitat va ser un símbol nazi, això sí arrasada totalment pels aliats com Dresden. Hi ha una foto de Sachs assegut arreglant unes sabates mentre sibre el sea cap penja una bola de colorins que “simbolitza” Nurenberg. Quina cosa tan esplèndida. L’escenari , que abans havia omplert de Joventuts Hitlerianes, totalment buto. Anell. Dius que si la Fura no fa treball d’actors. Doncs bé, els deus són grecs – no germànics, ja que estava prohibit pels aliats – i estan clavats com estaques sense moure`s. Excel.llent treball actorial. Què més tenim? Les filmacions japoneses pòstumes a balnc i negre i visió deficient, que sinzerament, no són res de l’altre món. Poca cosa més tenim del treball de Wieland. Mayo que va dir que era molt bo. Cap filmació del seu treball. El d’Osaka va ser pòstum. La CIA s’encarregà de promocionar-lo coma a “genial director”, “desnacificador”, etc. I tot el món a repetir el matex com els pardalets sense conéixer la seua obra perquè no ja molt més del que he dit. Segur que en llegir “CIA” hauràs pensat que em falta alguna cosa en el cap, però és així. Tinc un amic que va estudiar el cas de la polñitica i música al segle XX i ho té documentat. Com que tant nazis com estalinistes coincidien en un concepte de la musica tradicional, la CIA es va dedicar a subvencionar la música contemporànea amb finalitat política en plena guerra freda. Això és aixi. Wieland i el nou Bayreuth entraven en el lot. És el preu que va haver de pagar per fer-se amb el cotarro. Mai va parlar de política ni del passat, al contrari que son germà anys després. Alja Silja, amant seua podria dir alguna cosa perquè ‘estava assabentada. Possiblement, si finalmente es permet investigar estes coses a Bayreuth, es sàpiquen més coses.
      De moment tenim en un aparcament de Bayreuth una placa que quasi no es veu que recorda el camp de concentració on Wieland, el “progresista” el “trencado” va ser codirector amb el seu cunyat, SS, implicat directament en la “solució final”

      Aquest senyoe és el fundador d’aquesta corrent directorial tan d’esquerres. A mí no m’agrada ni el seu treball ni la seua ètica personal. És un producte de la guerra freda. Un nazi reconvertit pels aliats. progressia total.

      M'agrada

  3. Jofre

    Sense ell no es pot entendre l’òpera moderna.
    És essencial i imprescindible el que ha aportat i l’aposta que va fer per els joves artistes, cantants, directors i compositors.
    Va portar molta gent jove als teatres i va portar l’òpera fora dels recintes sagrats.
    S’equivocava sovint, però és l’única manera d’avençar, només els immobilistes que ho volen tot com es va concebre en uns inicis, no s’equivoquen, però maten l’art, la creació i l’evolució. Si fos per ells encara estaríem a les cavernes.
    Descansi en pau.

    M'agrada

    • Tal vegada (i no ho faig segur) exageris una mica quan dius que no podríem entendre l´òpera moderna sense ell però, tret d´aquest petit dubte, em sembla, Jofre, que tot el que dius no es pot dir més ben dit. En pau descansi.

      M'agrada

    • Regí

      Sobren paraules com ara “immovilistes” i “cavernes”. En sentit contrari també es podrien dir d’altres semblabts. Si abans els directors musicals eren qui dominaven el cotarro i feien servir el seu poder finsi tot per retallar partitures, ara estem vivim en l’etapa de la tirania dels directors d’escena. Tants uns com altres són “intèrprets” d’obres que han creat altres, els autèntics aruistes. Una òpera es teatre musical i consta bàsicament de libreto i partitura, que s’han d’interpretar, no aprofitar com a excusa per a fer una cosa doferents. D’això se’n diu “servir-se’n, que és el que massa regidors estan fent. No es tracta de ser una carca immovilista ple de naftalina, sinó de fer servir el sentit comú i de respectar una obra que pot ser d’art. Posar-li un bigoti a la “Mona Lisa” no és un a “Transgressió” , és una “gamberrada”, una falta de respecte cap a l’obra i l’artista.

      Np es tracta de clonar la mateixa escenografies. Un professional com cal hauria de saber com fer el seu treball amb creativitat però amb fidelitat; exactament igual que un directpr d’orquestra. Per molt qui haja qui els aplaudeix, escenografies con la dels Lohengrin amb rates, o la del Parsifal amb un conill podrit explsant excrements són una barbaritat, un atemptat contra l’art. I crec que això és el que opina la majoria de la gent, perquè és de sentit comú. El que fa falta és que algú diga que “el rei està nu” sense por que li diguen “cavernícola” o alguna cosa semblant.

      Jo em sent estafat quan tinc la mala sort de trobar-me amb una escenografies de bogeria. Una cosa així et pot fer malbé l’espectacle i no poder gaudir de la música perquè la part visual és l’altra cara de la mateixa moneda.

      Descansi en pau Mortier.

      M'agrada

    • Regí

      S’ha dit que els “immovilistes”, els de la “caverna” maten l’art. Això no és veritat. Els que maten l’art són els “innovadors”, els “moderns”, els “trencadors”. “Tirant lo Blanc” és la nostra obra mestra i mereix un respecte que persones com ara Bieito no li reconeixen. Per a ells és l’ocasió de matar-lo com va fer a Francfurt. El que feu no és art, és una altra cosa, un succedani per a snobs i excèntrics que res té a veure amb l’obra magistral de Joanot Martorell. Els Bieitos passaran, però el Tirant, com tots els clàssics, romandran.

      M'agrada

    • Mortier va fer, amb tossuderia, una tasca incansable per imposar les seves tesis.
      Algunes de les seves dèries eren inadmissibles, i la seva poca valoració dels musics i la majoria de cantants espanyols, era com a mínim una obsessió psiquiàtrica, però alguna deu tenir a veure la simpatia que sempre han tingut els Països Baixos en contra d’Espanya, tot i que aquesta obsessió malaltissa va desaparèixer quan l’Estat Espanyol va tirar de talonari per fitxar-lo per dirigir el TR.
      Com tots els grans a la seva biografia hi ha de tot, però sense cap mena de dubte que les llums s’imposaran a les ombres.

      M'agrada

  4. Una persona amb grans encerts professionals i també grans errors. La seva etapa a Salzburg va ser importantíssima i necessària, mentre que el seu paper a la New York City Opera va ser nefast.

    M'agrada

    • Deu ser el primer director que sense arribar a exercir el seu càrrec, va ensorrar una institució com la NYCO.
      Brussel·les, Salzburg i en part París, a part de tota la tasca que va fer al Ruhr l’avalen amb escreix.

      M'agrada

  5. Raúl

    Descansi en pau Mortier. Destituir-lo aquest setembre passat sabent que tenia càncer de pàncreas (i per tant sabien que viuria poc) és quelcom que no té nom; bé, sí que el té però millor no dir-lo.
    En principi jo sóc bastant més conservador que transgressor. Per tant Mortier no m’agradava gaire, tot i que va tenir alguns encerts.
    A mi m’agraden els muntatges moderns, però si estan ben fets i no tenen extravagàncies. Per exemple, el Ring de Carsen crec que m’agradarà molt, almenys pels trocets que he pogut veure de Das Rheingold. Però una cosa és fer les coses de manera una mica més moderna i l’altra és passar-se.
    Com jo començo ara el meu viatge pel món de l’òpera m’agradaria veure escenografies clàssiques, si bé quan repeteixi els mateixos títols més endavant m’agradaria veure-les una mica més modernes, però sempre sense extravagàncies.
    La música ha de ser sempre el centre de tota òpera. Val més una escenografia pèssima i uns cantants de luxe que a l’inrevés. I les innovacions han de ser sempre fidels a l’obra, no poden adulterr-la, sinó el que estem fent és servir-nos de l’obra enlloc de servir-la a ella, en certa manera la rebaixem i la ultratgem.
    Jo entenc bastant els detractors de Mortier, ja que si jo hagués hagut de suportar les moltes pifies que va tenir als preus d’escàndol del Teatro Real (molt més car que el Liceu, i amb el mateix preu per totes les òperes, cosa que per sort al Liceu no passa) no m’ho hagués pres gaire bé. El públic no sóm conillets d’índies per fer exeperiments a major glòria de ves a saber què o qui i d’aquests experiments Mortier en va fer massa.
    Jo no sóc ni molt menys immobilista, però crec que els passos endavant s’han de fer sempre de manera fidel a l’obra i servint-la, no servint-s’hi. Esperem que en el Ring que s’esta fent al Liceu i en algunes de les obres de la temporada seguent del Liceu poguem veure aquest tipus de muntatges moderns (fidels a l’obra) que acaben sent un encert i no una pífia.

    M'agrada

    • Pensa que si tothom pensés com tu, mai es veurien produccions trencadores, ja que sempre i per sort, hi haurà públic que s’estrenarà.
      N t’amoïnis, aviat la transgresió vindrà per ser fidel al llibret original 😆

      M'agrada

      • Raúl

        Per mí el problema no és el fet que siguin trencadores, Però quan les produccions són trencadores han d’estar molt ben fetes per no acabar sent una pífia, i això sol suposar gastar molts diners i gastar-los ben gastats, encomanant la feina a la persona adequada. Una producció trencadora molt ben feta estic segur que m’agradaria, però amb aquesta condició: molt ben feta, i per desgràcia no és lo habitual. A mi gaudir de tot lo bo de Mortier m’agradaria, es clar que només lo bo xDDD

        M'agrada

  6. Jordi

    Era tan visionari com malgastador i per allà on passava deixava forats que les administracions que el contractaven havien de tapar, així qualsevol programa, ara bé, ha deixat un llegat impressionant d’encerts.
    El Saint François d’Assis de Messiaen li deu molt a Mortier, la música espanyola i la majoria de cantants espanyols, molt poc. Llums i ombres i a vegades les ombres eren molt negres.

    M'agrada

    • Però les llums ho acaben il·luminant tot, però caldrà que ningú vulgui caure en els errors que també va cometre i s algú ho intenta, qui paga ho hauria d’evitar, ja que moltes vegades era totalment còmplice del malbaratament de Mortier.

      M'agrada

  7. Josep Olivé

    Cal veure en perspectiva l’obra deixada per les persones quan desapareixen. L’èxit rotund d’una nit pot donar les mateixes falses pistes que un fracàs estrepitós en la nit següent. És el balanç final el que compte, l’impacte produit i les comsequències d’aquest impacte.
    Un espectador habitual del Real ha de fer repàs de l’època Mortier i ha de recordar per força el començament de la temporada 2011-21012: una extraordinaries Elektra, Pélleas (Wilson) i una excepcional Lady Macbeth. Era la primera temporada disenyada per Mortier completament. Desprès, i en la mateixa temporada vindrien funcions de Sellars amb unes fantàstiques Iolanta i Perséphone, una estrena mundial de Poppea i Nerone amb adaptació musical genial i extraordinaria de Boesmans i la gran Clemenza di Tito dels germans Hersmann, una autèntica fita escénica per a aquesta òpera tan injustament maltractada i que la deixa al lloc on li correspon, és a dir, al d’una òpera que de menor no té res de res. Què tal la perspectiva del 2011-2012? No pot tenir altre adjectiu que no sigui el de impresionant. Probablement va ser aquesta época el punt àlgid de qualitat del se upas pel Real. Però a d’altres temporades cal recordar el Sant François d’Assis amb l’amgelical Tilling, el preciós Cosi de Haneke de l’any passant, l’espectacular escenificació del Tristan d’aquesta any, l’estrena a Madrid de un grandíssim Krol Roger, l’estrena tambè de The Rise and Fall of the city of Mahagonny amb la Fura, laproducció de Il prisionare/Suor Angelica que veurem aquesta any al Liceu, l’estrena d’una obra de Rhim a Madrid com és La conquesta de Mèxic, l’estrena de The turn of the screw amb un gran Pons dirigint i una gran esceneficació i el última grandíssima sorpressa, una meravella absoluta de Sellars, un prodigi operístic com ha estat The Indian Queen de Purcell d’aquest mateix any, un dels espectacle més meravellos que he vist mai. La llista, que no es completa, és llarga. La perspectiva del que s’ha fet en aquets anys en aquesta teatre madrileny pot agradar o no estilísticament o per afinitat musical, pot ser tot lo discutible que es volgui, el que no es pot dubtar és que estem davant d’una voluntat manifesta i determinant d’oferir quelcom més que anar a escoltar i veure una òpera i anar desprès als nostres assumptes.

    I tambè clamoroses decepcions. Però fins i tot en aquestes hi ha hagut la valentía d’exposar una idea de l’espectacle operístic que va molt més enllà del simple anàlisi èxit/fracàs. Ha estat un fracàs Brokeback Mountain. Un fracàs sobretot musical. Però la pregunta és: ha estat un fracàs pel teatre? Ser l’estrena mundial d’una obra que té gran resonancia és una fracàs de l’institució? El mateix podriem dir de l’experiment de Marina Abramovic o de Choers d’Alain Pletel, estrenes mundials o el d’una altre estrena mundial, la de Philip Glass amb un regular The Perfect American. No varen ser grans nits d’òpera, però van crear expectació i debat molt més enllà del foyer. Es bó això? Sens dubte. I nits per oblidar. Recordo un Don Giovanni o un Macbeth realment patètics.

    Personatge de llums i ombres aquest Mortier. Un gran personatge però. Necessari, valent, brillant, provocador, engrescador, grandissim coneixedor musical d’òperes, analista profund, embaucador, manipulador, malgastador…tot això i més. Però ningu pot negar que era el centre d’atracció, i fins i toit qui l’odiava volia saber el que feia. I amb una clara projecció vital del que ha de ser el mon de l’òpera i el seu entorn per a la societat. Mai s’ha vist tanta gent jove al real. Mai. Mai s’havia sentit a parlar d’òpera fora dels cercles més propers al teatre i als abonats/aficionats amb certa passió (el públic madrileny, sempre molt contingut, no és el del Liceu), i mai el Real havia estat en algunes nits, com les estrenes ondials esmentades, el centre de l’atenció operística. Amb tots els defectes que Mortier tenia, el poc ventall de cantants i directors, la col.laboració de directors fetitxes, etc, etc…l’emprenta deixada és indiscutible, tan com el prestigi quanyat pel teatre del que ha estat director artístic.

    Tot el que has escrit sobre ell en aquest post és molt encertat, i jo tambè ho subscriuria fil per randa. L’encapsalament amb una llaga frase de Mortier és tambè tota una declaració d’intencions del personatge i ha estat molt ben trobada. Però jo vull afegir més, més lliçons o idees que comparteixo mimèticament amb Mortier: L’òpera ens ha de parlar del mon on vivim, ha de ser un tetare polític, un teatre per i en la ciutat on vivim, el teatre públic subvencionat ha de ser un motor d’humanisme. A l’òpera no s’hi va a somiar, a oblidar-se del mon, sino a descubrir-nos en la complexitat de totes les seves emocions i a descubrir el mon tal com és. Ës a dir, trobo jo tambè que anar a pasar l’estona a un teatre es llançar els diners. A l’òpera si ha d’anar a fer immersió, abans, durant i desprès. Immersió musical, artística i històrica. I sortir-ne d’ell saben una mica més cada nit.

    Sempre recordaré una entrevista que li van fer a rel del Sant François a la Caja Màgica. Li retreien si un espectacle que començava a les 6 de la tarda i acabava a les 12 de la nit no enfartaria al personal. Típica pregunta de periodista al que han encarragat fer un article del tema del dia. Mortier va respondre…”…escolti, La Caja està enmig d’un parc, jo vull que la gent vagi a l’òpera i passi tot el dia allí, arribi aviat, dini, descansi i vagi desprès a veure el Sant François…i que vagi a la conferencia de’n Tellez…i que es llegeixi i vegi les exposicions d’ornitotologia de Messien, els pentagrames amb sons d’ocells, i que en un llarg entreacte sopi” . És una idea a la que no estem acostumats. Sembla esbojerrada. Però no ho és. Lo esborrejat és arribar al teatre bufant al últim minut i sortir pitant desprès. Lo esbojerrat és arribar i preguntar que què fan. Lo esbojerrat és arrufar el nas quan el titol no és dels de sempre. Lo esbojerrat és no saber que en qualsevol nit d’òpera pots no sols escoltar i veure molt, sino apendre molt de la vida.

    Aquesta entrada vol ser un petit homenatge que rendeixo a Gerard Mortier, del qui he après moltes coses del mon de l’òpera i de la manera de com entendre-la. Gràcies i descansa en pau!

    M'agrada

    • Regí

      “El teatre ha de ser constant moviment, com el món mateix del que és imatge i portaveu”

      (G. Mortier)

      Aquestes paraules em recorden les de Wieland Wagner, el creador del “teatre de regidor”, a partir de 1951 quan va obrir-se el Nou Bayreuth. Pense que són correctes si es refereixen a NOVES obres de teatre. Evidentment, es tractarà d’un fenomen en constant moviment ja que el teatre és la imatge i el portaveu del món on ha segut creat. Però una cosa és CREAR una obra teatral i una altra tergiversar un altra que va ser creada per un autor diferent en el passat. Les tècniques teatrals, les escenografies,la direcció actorial, etc. Han d’estar al dia, ja que estan en constant evolució i són filles del seu temps. Però el que no pot fer-se és desfigurar una obra ja existent utilitzant-la per a comunicar una cosa diferent al missatge original.

      No és lícit manipular una tragèdia grega de l’Antiguitat per a contar la guerra d’Iraq o d’Afganistan. Eurípides, ni cap dramaturg del seu temps, no tenien res a veure-hi per moltes guerres que hi hagen hagut en el passat. Però encara és pitjor quan la història que es munta el director d’escena prenent com a excusa l’original, no té coherència interna i no és més que una successió d’ocurrències per a cridar l’atenció provocant no se sap a qui. Hi estem molt acostumats i no crec que faça falta fer una relació dels desgavells a qui, malgrat la nostra voluntat, hem hagut de patir perquè formaven part del nostre abonament.

      Fer ús de Lady Di en una obra que res té res a veure amb ella és un abús i presa de cabells que no es mereix el públic. Si un professional del teatre vol contar una història diferent, que la escriga i faça el que estime convenient, però que no diga que això és “Carmen”, “Tosca” o “Die Walküre”, que són obres fetes i ACABADES, que s’hauran de representar d’acord amb el avanços del seu temps, fent ús de les modernes tecnologies, materials i tècniques interpretatives.

      Un exemple del que estic dient és Carles Santos. Aquest senyor és un compositor que crea les seues pròpies obres on es permet – lògicament – aplicar el seu Konzept de manera legítima, ja que l’obra és seua. Apropiar-se del treball d’altres autors per a desfigurar-lo i contar una història diferent a l’original sense cap ni peus de manera moltes voltes ridícula – “lohengrins” de pantalons curts, p.e. – és totalment inadmissible sota el meu criteri.

      El treball de Sellars amb la trilogia dapontiana de Mozart, com en alguna obra de Haendel o el de Bieito amb el seu “Don Giovanni” o Wozzeck en el Liceu, per no fer esment del seu escatològic “Ballo” són exemples del que considere un deplorable ús i abús de la tasca d’un director d’escena totalment fora de joc. Sellars i Bieito haurien d’escriure les seues pròpies obres i no manipular les dels altres. Memorable el “Despina’s bar”, el Comendador amb bat de beisbol o el grups de joves nus caminant de manera exhibicionista en Wozzeck. Tota una lliçó de teatre. Genial.

      Descanse en pau Mortier. Despatxar-lo quan estava malat va ser una cosa molt lletja.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Bé, no sabem l’entrellat decom va anar la ruptura per`no crec que hagi estat aixi de crua. Hi an coses que només saben els afectats i cal tenir prudencia. Què amb una malatia tan greu diagnosticada a l’estiu pogu´s fer entendre a la direcció del tetare i al mateix Mortier que havien de parlar de com encarar el futur em sembla més que plausible. En fi, ja dic, no sabem i jo diria que no podem donarper segurmoltes vegades ni el que sembla.

        D’altra banda les percepcions sobre l’art en general poden canviar perfectament amb el temps. L’exemple esmentat per en Joaquim és palmari: L’Anell de Chereau a Bayreuth. Poques vegades una esgarrifança tan brutal a Bayreuth ha esdevingut una fita cabdal en l’història de l’escena operística. El mateix pot passar amb espectacles que avui ens semblan una provocació. I lo important és, com deia en la meva entrada, viure les funcions d’òpera ja molt abans de produir-se. Vull dir que si no agrada Bieito no es va a la funció i aqui pau i desprès glòria. El proper any al Liceu tindrem la seva Carmen. Doncs hi ha Carmens per donar i per vendre arreu, de tots colors, i gravades no diguem. Per tant es molt sencill: vaig/no vaig. I qui diu en Bieito diu tants d’altres.

        Dit això, no ens hem de deixat endur ni per les modes imperants, ni pels gustos d’altres, ni per les idees d’algú que veu ratolins en lloc de veure soldats, però tampoc hem de tenir una mentalitat reduccionista de no fer l’esforç mental d’intentar esbrinar ens volen explicar, per molt estrany que sigui. Si el ratolins de Lohengrin no em diuen res si que em diu l’escola de la mateixa òpera. I si el Wozzeck de Bieto el vaig trobar desafortunat, altres representacions d’aquest home de teatre m’han semblat absolutament genials des del punt de vista de la representació teatral. Cal ser just i opinar amb justicia. Bieito és un animal del teatre que el fa viure d’una manera intensa i especial i només cal preguntar als cantants que han treballat amb ell. I si els Troyans de la Fura varen ser un fracàs, la Dammanacio de Fausta Salzburg és una altra fita gloriosa del mon escènic de l’òpera. Per cert, amb el protagonisme de Mortier.

        M'agrada

    • Gràcies Josep per aquest comentari tan ple de raonaments, reflexions i gratituds, deixam que dir justes, vers la tasca deixada per Mortier.
      Hi ha qui només es vol quedar amb la superficialitat de tot el que ha fet Mortier, per anar en contra de la mateixa cultura com a font de progrés creatiu. En realitat no agraden els discursos que suposen un esforç, una ruptura contra la rutina i allò establert, Beckmesser contra Hans Sachs.

      M'agrada

  8. Josep Olivé

    Pel que fa a l’Alceste estem parlant d’un fracàs escènic total. No s’enten res i més val deixar-se portar per la música de Gluck i sobretot dels seus cors. I dic dels cors perque a diferència de l’Orfeu i Euridice i d’Iphigenia in Tauride, Alceste no té grans moments que destaquin per damunt d’altres i amb la persistència de llargs recitatius causa tot plegat certa monotonia, i en alguns moments molta. Si l’escena no ajuda doncs aleshores resuta un tot feixuc, perquè de fet a l’òpera passen molt poques coses, i per exemple els dos primers actes, que es van succeir seguits sense entreacte, resulten dificils de païr.

    Molt millor va ser des de tots el punts de vista el tercer acte, tant musicalment com escènicament. De totes maneres les òperes de Gluck són tot un repte per a quelsevol diector escènic donades les carecterístiques de la seva concepció musical. No són gens fàcils de tractar. Escoltar Gluck desprès d’haver passat pel romanticisme, pel verisme, pel impressionisme i pel expressionisme i per d’alres escoles, estils i currents més inclasificables és tota una prova d’amor pel classicisme. És escoltar música en estar pur, i potser, en alguns moments, pel massa purs.

    M'agrada

    • Un espectacle dolent, grotesc, provocador i sobretot i cm bé dius, avorrit. N funciona, i si el teatre no funciona, aleshores hem de fer cas a Warlikowsli, i tant que si, ens hem de quedar a casa i posar-nos els auriculars per gaudir de la música i estalviar-nos la pedanteria revestida de genialitat.

      M'agrada

    • Regí

      Això de si t’agrada hi vas i , si no, no, no sempre pot fer-se. Quan t’has gastat uns diners amb amb de sacrifici i et toca uba d’aquestes, hi vas, que els diners no te’ls van a ornar. Abusen del públic. Una volta “va tocar-me” un Parsifal en el Pol Nord amb un ovni que recordava el Palau de les Arts. Presa de monyo. Vaig demanar el llibre de reclamacios, després de manifestar el meu enuig i la cosa no quedà en res. Que hi farem.

      Si en lloc de persones en un Lohengrin, hi posen rates de molt mal gust, ja podrà cantar missa “l’entés” de torn, que això és un abús. Si això el passa després d’haver esperat deu anys les entrades de >Bayreuth, puc assegurar qye es tracta d’un atempat, d’una ofensa mortal que diria Nietzche. El mateix que si et toca el Parsifal del conill. Espectacle tan grotesc i horrible, amb sang i amb merda (sic) que marca tota una fita en el mal fer d’aquestqa gent que va d’il.luminada. Si algú pensa que dins de 50 anys la producció de les rates o del conill podrit que expulsa excrements passar a la història de la òpera en majúscules es que té un concepte de l’art que no compartisc. Tinc una amiga que sofrir un marig en una de les representacions del Parsifal citat, quasi es desmaia. Molt wagneriana ella. després de esperar anys i anys, li va tocar en sor aquesta estafa i va gastar-se uns diners que no li’n sobraven. Es va posar a plorar allá dintre i l’hagueren de traure del teatre que ella tants s’estimava. Qui no haja vist aquella producció pròpia d’una persona malta, no podrà comprende el que dic. Quan més merda millor. Bieito també està en eixa fase: Don Gionanni va pixar darrere un sofà; en el “Ballo” ixen uns senyos fent les seues necessitat en els serveis; en qualsevol producció seua l’escenari acava ple de porqueria. Va passar al Don Giovann, un una cantant va esvarar-se per xafar un ou trevcat, en Reingold, etc. A més, aquest senyos, com que és tan “trencador” ja ha pontificat que el text, el llibret no ñes sagrat, ni la música, tampoc i que es pot canviar com li vinga de gust – com ja fa en teatre. Si les seues xorrades tenen “voceros” i fructifiquen, això sí que serà la fi del teatre, de l’òpera i de tots. De fet, en alguna producció ja s’ha fet. En un Meistersinger, just a l’altura de la darrera intervenció de Sachs, un actir interrop l’orquestra i la representació i amolla un discurset demagògics sobre el feixisme i què sé jo. Totalment inadmisible; això sí mai no falta que aplaudesca i diga com d’excel.lent és que ha tinguat tal ocurrència i si algú considera que la boutade és inadmissible, el qualifique de conservador, recciionari, cavernícula, immovilista, etc.

      En fi, això no té solució perquè hi ha gent per a tot; de fet la incompetent de Katrina Wagner és molt amiga de Bieito – tal per a qual – i aquest senyor ja ha dit que té ganes de destrossar més Wagner. com destrossarà Carmen o el que siga. I això de “lo tomas o lo dejas” quan estem parlant de diners públics no és acceptable.

      Estem assistint a la degradació del teatre i de l’òpera. Estan matant l’art.

      M'agrada

      • Regí

        Evidentment de la mateixa manera d’entendre el teatre musical. De la mateixa corda que denunciava Teresa Berganza, de la tirania del director artístic, com tots sabem.

        M'agrada

      • Potser Mortier exigia a Berganza un règim d’assaig que ella no estava disposada a oferir, i aleshores ja es tornen tirans.
        Berganza va cancel·lar molt a la seva vida. En a mi em va enganxar unes quantes vegades i potser els tirans directors de teatres no se la volen jugar amb persones que amb l’excusa de l’exigència i seriositat, feien una mica el que els donava la gana

        M'agrada

      • Regí

        No ho diu solament la Berganza, estracta d’una cosa sabuda. Abans era la tirania del director musical. Es deia “Il ballo” de Toscanin i ningú no sabia qui era el director artístic. Ara és al contrari, “Il ballo” de Bieito (el dels cagons) i ningú no repara en qui és el director musical.

        Necessitem un reformador de l’escena que de tantes de “trencadores” s’ha trencat el mateix concepte de teatre musical. Ah si Peri, Cacci i Monteverdi descobriren a què ha arribat el seu invent…

        M'agrada

      • Regí

        De la mateixa corda que està convertint el teatre i l’òpera en un circ per atraure el jovent sense adonar-se’n que els joves seran inexperts però no estúpids i t’ho dic jo que sóc mestre.

        M'agrada

  9. Franco

    Bell’allestimento, mi piace. Ma il mio cane canta la parte di Thanatos molto meglio di White. Propongo di mandarlo in meritata e definitiva vacanza, insieme a John Tomlinson.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: