Avui, encara que ja es celebra la Pasqua, i motivat per el retard inevitable de la impossible immediatesa dels apunts, ens arriba un dels concerts estel·lars del Festival de Baden Baden, que en la decidida aposta per esdevenir una ferotge competència, tant en l’edició de Pasqua com en l’estiuenca, del Festival de Salzburg, ha ofert una versió escenificada de la Passió segons Sant Joan de Bach, amb la Berliner Philharmoniker sota la direcció de Sir Simon Rattle i amb un equip de solistes de renom i qualitat contrastada.
La proposta escènica tan impactant com innecessària és deguda a Peter Sellars, que la fonamenta en el moviment gestual expressiu de coristes i solistes a dalt de l’escenari despullat del Festspielhaus, situats sobre unes escales/grades a l’esquerra de l’escenari que emmarquen una sobrietat visual minimalista. El color dominant és el negre, tant en l’escenografia com en el vestuari de coristes, solistes masculins i orquestra, que també està situada a dalt de l’escenari, a la dreta com abraçant l’espai escènic. Les protagonistes femenines van vestides de vermell Kožená (en avançat estat de gestació) i blau per a Tilling.
E resultat escènic té molta força, no debades ja sabem que Sellars domina les emocions visuals emprant una economia de mitjans sorprenents, gest i espai, i aquí en menor mesura, la llum, aquí molt menys protagonista del que és habitual en el director nord-americà.
Pel que fa a la versió musical de Rattle, és d’una claredat i transparència admirable, demostrant una vegada més, que una orquestra moderna pot interpretar la música barroca amb la mateixa fidelitat de les versions historicistes, és clar que estem parlant dels musics de la Berliner.
El cor, molt nombrós si ens atenem a les darreres pràctiques d’estalvi, és d’una qualitat tècnica i expressiva colpidores, i pel que fa als solistes són tots ells excepcionals, començant per la grandiositat de Mark Padmore com a referencial Evangelista, l’expressivitat de Roderick Williams com a Jesús i les luxoses interpretacions de les àries per part de Tilling, Kožená, Lehtipuu (a vegades una mica apurat) i el grandiós Gerhaher, tots ells d’una sobrietat i emoció dignes dels més grans elogis.
És una proposta que no us decebrà i que us farà gaudir de la música, potenciada per una celebració quasi eucarística que remunta als arcaismes teatrals més remots.
La realització televisiva és molt curosa, oferint primers plans molt impactants, de la sòbria interpretació de solistes i cor.
J.S. BACH
La Passió segons Sant Joan BWV 245
versió escenificada
ENLLAÇ vídeo
https://mega.co.nz/#!555V3Bza!95anI6PW02pK0CPwzPCiaKLGvLGa37wLTB7OgRbNDzM
IN FERNEM LAND 
Ero a teatro domenica scorsa. Bella esecuzione. Stasera in diretta, Rattle e Sol Gabetta. Ho visto il concerto ieri sera (con la Mutter solista invece di Sol Gabetta) e te lo consiglio. Buona Pasqua!
M'agradaM'agrada
Grazie Gianguido, cercherò di trovare l’audio di questi concerti.
Buona Pasqua anche a te ed ai tuoi!
M'agradaM'agrada
Descargando. Después de la Theodora de hace un par de décadas tengo curiosidad por saber qué hace el bueno de sellars con la Pasión Según San Juan.
¡Gracias, Joaquin!
M'agradaM'agrada
Hola Emilio, hace poco, pero lo poco que hace es mucho.
Espero que te guste.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
A casa per raons de fidelitat familiar el divendres sant cal escoltar la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach.
Aquest any ho hem fet veient la versió Rattle-Sellars en DVD que, sense entrar en polèmiques, ens ha emocionat i agradat molt.
I vet aquí que Sant Joaquim ens obsequia amb la versió germana de la de Sant Joan.
Gràcies, gràcies, gràcies de part de la sòcia i meva.
Ja l’estem baixant i tenint tan fresca l’emocionant versió dels japonesos tenim moltes ganes de tornar-nos a submergir la meravella del mestre Bach.
Ja ho comentarem. Sense ganes, però, de fer comparacions que no calen
M'agradaM'agrada
Divendres vaig escoltar la versió que retransmetia Catalunya Música de la Sant Mateu, jo també “m’imposo” aquesta tradició tots els divendres.
Jo diria que aquesta de Sant Joan, i possiblement per el format de la sala és més “teatralitzada” que la de Sant Mateu a Berlín, però l’esquema és idèntic.
Estic content de que us agradi la proposta.
M'agradaM'agrada
D´una banda blau i vermell, i de l´altre negre (molt-molt negre). No se m´acut combinació de colors més pertinent. Sellars sí que és clarivident…
M'agradaM'agrada
Si noi, i sort que el blanc no te gaire protagonisme…
M'agradaM'agrada
Les passions bachianes teatralitzades m’interessant molt des d’una errada monumental que vaig cometre a Hamburg volen escoltar la de Sant Mateu de manera convencional. Quan em vaig donar compte que de fet era una versió escenificada gairebé torno l’entrada pero ves per on la versió de Neumeier em va agradar moltíssim i va ser tot un descubriment sensacional… O sigui, les errades poden portar, de sobte, descubriments fascinants. Per cert, el mateix dia, Joaquim, Fede i altres disfrutaveu, i de quina manera, de la mateixa passió (no la de Neumeier, esclar) a Amsterdam (dia després o dia abans d’uns Troyens). Vista no sé 🙂 però memòria encara la conservo…jajaja. Doncs varem estar a punt de coincidir, el que passa que el final em vaig decantar per la preciosa ciutat d’Hamburg. Les dues passions de Rattle amb Sellars han d’estar força bé. Procuraré fer-me amb els DVDs previa visita de l’enllaç per si de cas. Gràcies!
M'agradaLiked by 1 person
Jo estic segur que t’agradaran, malgrat el “sacrilegi” que et pugui semblar la proposta, però no em diràs que en el que portes de vida no has caigut en temptacions que creies que no hi cauries i el més fort és que t’han agradat tant, que ja no hi ha manera de deixar de pecar constantment, i parlo d’òpera 👿
M'agradaM'agrada
Oh i tant, òpera òpera. 🙂 I ja dic, no em semblen cap sacrilegi des de lo que va em passar amb Nuemeier.
M'agradaM'agrada
A Neumeier potser li haurem de posar un altar, hahahahahahaha i proposar-lo com a Sant, va obrar miracles
M'agradaM'agrada
He passat uns dies a França i la cadena Arte va retransmetre la Manon Lescaut de Baden Baden. Només volia fer uns breus comentaris: Eva Maria Westbroek em va agradar en el darrer acte; Massimo Giordani em va semblar insuportable, però va tenir un gran èxit entre el públic. Què opines, Joaquim, d’aquest tenor?
Rattle i la Berliner Philharmoniker un luxe.
La producció passable però amb algunes incoherències, ridícules, entre el text i el que vèiem, sempre degut als canvis d’època.
Potser en facis algun comentari més extens si has pogut veure la gravació. Gràcies.
M'agradaM'agrada
No l’he vist encara, però d’entrada no em fa cap il·lusió, primer perquè Westbroek, a la que adoro, en aquest repertori no em diu gran cosa, trobo que perd el temps malgrat que a ella l’encanta fer Puccini i òpera italiana.
Massimo Giordani és quasi tan insuportable com Marcello Giordano, tampoc m’interessa i en fi, què ens pot dir Rattle en aquest repertori?, ho desconec, m’hauré d’esperar. Quan tingui el material de vídeo ho penjaré al blog.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el que dius dels cantants. Pel que fa a Rattle em va sorprendre molt agradablement. Li varen fer una entrevista i ell mateix reconeixia que no es veia en aquest repertori però que un cop s’hi ha decidit ha disfrutat molt.
M'agradaM'agrada
Una Manon Lecaut sense cantants, o més ben dit, sense els cantants adients no em motiva gaire, però com que és actualitat rabiosa tindrà cabuda a IFL.
M'agradaM'agrada
Thank you, thank you, thank you! I wanted so much to see this, and I was unhappy to think that something like this would never be on television in the United States.
M'agradaM'agrada
Hi Janet, Welcome to IFL.
I’m happy if you’re so happy.
I hope you enjoy this recording.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim, es una versión espléndida, muy expresiva y emocionante.
Los cantantes extraordinarios con Gerhaher a la cabeza y el evangelista de Padmore como oficiante ideal.
Me ha gustado tanto que buscaré la de San Mateo.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt. La de Sant Meteu segueix el mateix esquema, però és clar, és la de Sant Mateu, un monument musical extraordinari.
M'agradaM'agrada